miniatura|Part del monument al Condottiero Giovanni dalle Bande Nere. Violacions de guerra fa referència a les violacions comeses pels soldats, altres combatents o civils durant els conflictes armats o les guerres, o durant una ocupació militar, que es distingeixen de les agressions sexuals i violacions comeses entre les pròpies tropes durant el servei militar. També cobreix les situacions en les quals les dones es veuen obligades a exercir la prostitució o esclavitud sexual per una potencia ocupant, com en el cas de les dones de consol japoneses durant la Segona Guerra Mundial.
Durant la guerra i els conflictes armats, la violació s'utilitza sovint com a mitjà d'una guerra psicològica amb la finalitat d'humiliar l'enemic i minar la seva moral. Les violacions de guerra són, sovint, sistemàtiques i exhaustives, i els caps militars en realitat poden fins i tot incentivar als seus soldats cap a la violació de civils. Les violacions de guerra poden ocórrer en una varietat de situacions, incloses l'esclavitud sexual institucionalitzada, les violacions de guerra associades a batalles específiques o massacres i els actes individuals o aïllats de violència sexual. Les violacions de guerra també poden incloure la violació en grup i la violació amb objectes.
Partint d'una pràctica generalitzada i sistemàtica, la violació i l'esclavitud sexual, són ara reconeguts per la Convenció de Ginebra com crims de lesa humanitat I crims de guerra.Geneva Conventions La violació també està ara reconeguda com un element del delicte de genocidi, comès amb la intenció de destruir, en tot o en part, a un grup específic. No obstant això, la violació segueix sent generalitzada a les zones de conflicte.
Violacions de guerra i gènere Kelly Dawn Askin observa, cada vegada més, que les víctimes de la guerra són civils. S'estima que al voltant de quaranta-cinc milions de civils van morir durant la Segona Guerra Mundial. Civils, homes i dones, han pogut ser objecte de tortura, però molts estudis demostren que les violacions de guerra són comeses més sovint entre dones que entre els homes. Això pot ser a causa de la renuència dels homes a presentar acusacions d'haver estat violats, i també un biaix institucional entre les organitzacions no governamentals, que amb freqüència centren els seus recursos en les dones víctimes de violacions. Una enquesta de l'any 2010 de la Journal of the American Medical Association va revelar que el 22% dels homes i el 30% de les dones a l'Est del Congo havia informat de violència sexual associada a la guerra. Els perpetradors de violència sexual contra dones i nens "solen incloure no sols als civils enemics i tropes aliades, sinó també a civils nacionals, i fins i tot als propis companys d'armes."
Les víctimes de violacions durant les guerres són en general "civils", una categoria que es reconeix per primera vegada al . A pesar que la violació de les dones durant les guerres està àmpliament documentada en la història, les lleis que protegeixen als civils en els conflictes armats han tendit a no reconèixer la violència sexual contra les dones. Fins i tot quan les lleis de la guerra han reconegut i prohibit la violència sexual, pocs són els casos que s'han presentat. D'acord amb Kelly Dawn Askin, les lleis de guerra perpetuen l'actitud que les agressions sexuals contra dones són delictes menys importants i que no són dignes d'acció penal contra ells. Les violacions de guerra, fins fa poc, han estat un element ocult de les guerres que, segons Human Rights Watch, està relacionat en gran manera amb el caràcter específic de les violacions de guerra - l'abús comès per homes contra dones. Aquest caràcter específic de gènere ha contribuït al fet que les violacions de guerra es "presenten estrictament com a sexuals o de naturalesa personal, un retrat que despolititza l'abús sexual en els conflictes i en els resultats en el seu ser de ser ignorats com un crim de guerra."
"Al vencedor li pertany el botí" ha estat un crit de guerra des de fa segles, i les dones eren classificades com a part del botí de guerra D'altra banda, la violació de guerra ha estat minimitzada com un efecte secundari, però inevitable, derivat d'enviar homes a la guerra. A més, la violació de guerra en el passat ha estat considerada com recompensa tangible als soldats (que eren pagats de manera irregular), i com a prova de la seva masculinitat i èxits. En referència a la violació de guerra en temps passats, Harold Washington argumenta que la guerra mateixa és imaginada com una violació, i que les ciutats atacades són les seves víctimes. Sosté que la violació de guerra es produeix en el context dels estereotips sobre les dones i els homes, que són part de la creença bàsica que el poder pertany als homes violents, i que les dones són les seves víctimes.
La violació d'homes per altres homes també és comú en les guerres. Un estudi realitzat en 2009 per Lara va trobar que havien estat documentats en conflictes a tot el món, per exemple, que el 76% dels homes presos polítics en 1980 a El Salvador i el 80% dels presoners dels camps de concentració a Sarajevo van reportar haver estat violats o torturats sexualment. Stemple conclou que la "falta d'atenció als abusos sexuals dels homes durant el conflicte és particularment preocupant, donat l'ampli abast del problema".Stemple, p. 612. Mervyn Christian de l'Escola d'Infermeres Johns Hopkins s'ha trobat que violacions masculines són habitualment reportades."Rape as a 'weapon of war' against men." IRIN, 13 octubre 2011.
Lleis internacionals El processament dels violadors en els tribunals per crims de guerra és un fenomen recent. En general, el Dret internacional humanitari es refereix al maltractament de civils i a "qualsevol devastació no justificada per necessitat militar".Nicolas Werth, Karel Bartošek, Jean-Louis Panné, Jean-Louis Margolin, Andrzej Paczkowski, Stéphane Courtois, The Black Book of Communism: crimes, terror, repression, Harvard University Press, 1999, hardcover, 858 pages, , page 5. Les violacions de guerra rares vegades s'han processat com un crim de guerra. Després de la Segona Guerra Mundial, en els Tribunals de Nuremberg, no es van incriminar a criminals de guerra nazis per violació, encara que els testimonis van declarar sobre les violacions de guerra. El Tribunal de Crims de Guerra de Tòquio va condemnar als funcionaris japonesos per "no haver evitat la violació" en la Massacre de Nanquín, coneguda com "Les Violacions de Nanquín". El jutge Richard Goldstone, fiscal cap del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, va comentar que la violació "mai ha estat la preocupació de la comunitat internacional."
Costums de guerra
Alguns estudiosos sostenen que la falta de reconeixement explícit de les violacions de guerra aplicat en el dret internacional aplicable, o dret humanitari, no pot ser utilitzat com a defensa pels autors de les violacions de guerra. Les lleis i costums de la guerra prohibeixen els delictes com el "tracte inhumà" o "atemptats contra el pudor", agregant-ne els codis nacionals militars i civils (els codis nacionals de la legislació nacional) que recullen l'assalt sexual com un delicte.
Drets humanitaris anteriors a la Segona Guerra Mundial
Una de les primeres referències a les "lleis de la guerra", o "costums de la guerra" va ser feta per Ciceró, qui va instar als soldats a observar les regles de la guerra, i obeir els reglaments separant "els homes de les bèsties". La conquesta de les riqueses i els béns d'un enemic era considerat com una raó legítima per a la guerra en si mateixa. Es van incloure les dones com a "propietat", ja que es considerava que estaven sota la propietat legal d'un home, ja fos un pare, espòs, amo d'esclaus, o tutor. En aquest context, la violació d'una dona era considerat un delicte contra la propietat, comès contra l'home que era amo de la dona.
Els antics grecs consideraven la violació de guerra de la dona "una conducta socialment acceptable i dins de les regles de la guerra", i els guerrers consideraven a les dones conquistades com un "botí legítim, útil com a esposes, concubines, emprades com a esclaves o com un trofeu en el campament de batalla".
En l'Edat Mitjana, i fins al , aquesta actitud i la seva pràctica van prevaler, i la protecció legal de les dones en temps de guerra, relacionada directament amb la protecció jurídica de les dones, se'ls concedia en temps de pau. En l'Europa medieval, les dones eren considerades com un gènere inferior per la llei. L'Església Catòlica va tractar d'impedir les violacions durant les guerres feudals a través de la institució de la Pau i Treva de Déu, que descoratjava als soldats d'atacar a les dones i la població civil en general, a través de la propagació d'una versió cristianizada de l'ideal de la Cavalleria, que el cavaller protegia als innocents i no s'involucrava en l'anarquia.
La jurisprudència militar islàmica medieval, establia severes sancions per als rebels que usaven "atacs sigilosos" i "propagació del terrorisme". En aquesta categoria, els juristes musulmans van incloure els segrestos, l'enverinament dels pous d'aigua, incendis, atemptats contra els caminantes i viatgers, les agressions a l'empara de la nit, i la violació. El càstig d'aquests delictes era greu, fins i tot la mort, independentment de les conviccions polítiques i religioses de l'autor.Abou El Fadl, Khaled (2001). Commentary: Terrorism Is at Odds With Islamic Tradition. LA Times. Consultat 11 juliol 2011
miniatura|The Bulgarian Martyresses de Konstantin Makovski (1877). Atrocitats dels Baxi bozuq a Bulgària durant la Guerra russoturca (1877-1878). En 1159, Joan de Salisbury va escriure Polycraticus en un intent de regular la conducta "justificable" dels exèrcits que participaven en les guerres. Salisbury creia que els actes de robatori i "rampinya" (delictes contra la propietat), haurien de rebre el càstig més sever, però també creu que obeir ordres d'un superior, ja fos legal o il·legal, moral o immoral, era el deure últim dels soldats. Als segles XV i XVI, malgrat les consideracions i sistematització de les lleis de la guerra, les dones seguien sent objectes disponibles per a l'home conqueridor. L'influent escriptor Francisco de Vitoria va mostrar un sorgiment gradual de la noció que la glòria o la conquesta no eren necessàriament raons acceptables per iniciar una guerra. El jurista Alberico Gentili va insistir que totes les dones, incloses les dones combatents, haurien de ser lliurades de l'assalt sexual en temps de guerra. No obstant això, en la pràctica, seguia sent comuna la violació de guerra. miniatura|"Ni por esas" de Francisco de Goya S'ha suggerit que una de les raons de la prevalença de la violació de guerra va ser que, en aquest moment, els cercles militars van donar suport a la idea que totes les persones, incloent dones i nens desarmats, formaven part de l'enemic, i com a bel·ligerants la conquesta de drets sobre ells. Des del Renaixement, les lleis de la guerra, fins i tot consideraven les violacions de guerra com un indicador de l'èxit d'un home en el camp de batalla i "oportunitats a la violació i el botí es troben entre els pocs avantatges oberts a... Els soldats, que eren pagats amb gran irregularitat per part dels seus líders... el triomf sobre les dones mitjançant la violació es va convertir en una forma de mesurar la victòria, forma part de la prova de la masculinitat i l'èxit d'un soldat, una recompensa tangible pels serveis prestats... una recompensa real de la guerra ".