La moció de censura constructiva (en alemany, konstruktives Misstrauensvotum, «vot de censura constructiu») és una variant de la clàssica moció de censura dels sistemes de govern parlamentaris en la qual el parlament només pot retirar la confiança al primer ministre (forçant per tant la caiguda del seu govern) si i només si ja ha estat prèviament triat un successor per una majoria de vots, enfortint d'aquesta manera l'estabilitat del govern.
Aquest concepte va ser originalment inventat a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial per la Llei fonamental d'Alemanya (Grundgesetz), que impedeix qualsevol coalició circumstancial (o «coalició d'extrems») entre parts que, un cop aprovada la moció de censura, no es poden posar d'acord sobre el nom del nou cap de govern (aquesta va ser una conseqüència directa de la inestabilitat governamental de la República de Weimar, on els comunistes i els nazis formaven aliances circumstancials per enderrocar els successius governs a un ritme frenètic).
En l'actualitat també és usat a Albània, Armènia, Bèlgica, Eslovènia, Espanya, Hongria, Israel (amb algunes modificacions específiques), Lesotho, Nepal i Polònia.
Albània La Constitució d'Albània (1998, modificada en 2008 i 2012) estableix que només la majoria absoluta dels diputats del Kuvendi i Shqipërisë (Assemblea de la República d'Albània) pot adoptar una moció de censura constructiva.
Alemanya
Tot i que el jurista alemany Carl Schmitt és generalment considerat com qui més va contribuir al desenvolupament d'aquesta innovació constitucional, el concepte en realitat s'havia originat abans a l'Estat Lliure de Prússia després de la finalització de la Primera Guerra Mundial.
Els governs nascuts de la República de Weimar sorgida el 1919 eren usualment força inestables. Un dels factors era que el llavors canceller del Reich (Reichskanzler) era freqüent fet fora del seu càrrec per part del parlament, però sense que un eventual successor del mateix que tingués el suficient suport per part del parlament. Això va provocar una ràpida successió de diversos cancellers que es van veure obligats a confiar en les disposicions d'urgència de l'article 48 per dur a terme les accions bàsiques de govern. En els últims anys de l'era de Weimar, es van imposar diversos gabinets que depenien de la confiança personal de Paul von Hindenburg, el llavors president d'Alemanya durant aquest període. Aquesta inestabilitat implícitament o intrínseca és vista com una de les causes de l'ascens al poder del Partit Nazi el 1933, sota el líder carismàtic del dictador Adolf Hitler.
Per donar una solució definitiva a aquest problema, es van incloure dues provisions específiques i especials a la Constitució o Llei Bàsica alemanya de 1949 (Grundgesetz). A partir de l'entrada en vigència de la mateixa en la llavors Alemanya Occidental (RFA) de la postguerra, el canceller federal (Bundeskanzler) només pot ser remogut del seu càrrec pel vot majoritari del Bundestag (cambra baixa o de diputats del Parlament alemany) si ja existeix un candidat a succeir-lo amb el suport d'una majoria parlamentària.
Els dos articles constitucionals específics al respecte són els següents:
Com a resultat, el fracàs de la moció de confiança no força l'automàtica renúncia del govern o a unes noves eleccions. Més aviat, aquest pot continuar com un «govern de minoria» si és que l'oposició política és incapaç d'aconseguir l'elecció d'un successor a través del mecanisme del vot de censura constructiu.
També, el president federal (cap d'Estat amb funcions bàsicament cerimonials o protocol·làries, com donar el missatge anual de Nadal a la nació) només pot dissoldre la legislatura després del fracàs d'una moció de confiança. Encara que també pot donar-se que la legislatura tampoc es dissolgui automàticament. Aquesta previsió va ser concebuda per limitar el poder del president, el qual també era vist com una de les debilitats de la intrínsecament inestable república de Weimar. Una de les conseqüències derivades d'això és que, a diferència d'altres democràcies i repúbliques parlamentàries, el canceller alemany (cap de govern) no realitza una petició al cap d'Estat sobre dissoldre la legislatura.
En el passat, el canceller solia proposar una moció de confiança que «ell mateix perdia intencionalment». No obstant això, aquesta pràctica va ser posteriorment restringida per part del Tribunal Constitucional Federal (l'últim intèrpret i guardià de la vigència de la Llei Fonamental del país), a partir de l'elecció del demòcrata cristià Helmut Kohl el 1982.
Història del seu ús Des de la posada en vigor de la nova Llei Fonamental de 1949, tan sols s'han realitzat dues mocions de censura constructives a Alemanya. Només una d'elles va ser reeixida.
Data Candidat de l'oposició Canceller Sí No Abstencions Absents o vots invàlids Votació reeixidaper a la destitució?27 d'abrilde 197250pxRainer Barzel(CDU)50pxWilly Brandt(SPD)247103236no1 d'octubrede 198250pxHelmut Kohl(CDU)50pxHelmut Schmidt(SPD)25623542sí
La moció de censura constructiva de 1972 El 27 d'abril de 1972 va tenir lloc un intent per destituir el llavors canceller federal Willy Brandt del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (Sozialdemokratische Partei Deutschlands, SPD), i emplaçar en el seu alt càrrec a Rainer Barzel, en aquell moment líder del principal partit d'oposició, la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (Christlich Demokratische Union Deustchlands, CDU). No obstant això, l'intent va fracassar per un marge de només dos vots.
Aquest intent va ser sorprenent, perquè en aquest moment era conegut públicament que diversos membres de la coalició entre SPD i el Partit Democràtic Lliure (Freie Demokratische Partei, FDP), aliança que havia portat a Brandt al poder, s'oposaven fortament a la conciliadora Ostpolitik («Política de l'Est», en referència a la llavors obertura germano-occidental a la comunista Alemanya Oriental en particular i al bloc soviètic en general). En aquest ambient polític, el govern ja no tenia una clara majoria, en particular després que diversos diputats s'haguessin passat a l'oposició.
Matemàticament l'oposició hauria d'haver obtingut una majoria de 250 vots, comparats amb els vots 246 a favor de la coalició governant; per tant, en teoria tenia un més dels 249 necessaris per destituir a Brandt del seu càrrec. No obstant això, la votació en qüestió va ser bastant travada i va estar influïda per diferents mogudes tàctiques; encara que era secret, el vot de la coalició de la CDU va ser exposat per una coalició que en part es va abstenir de votar. Al final, en la votació efectiva, només es van acabar emetent 260 vots: 247 a favor del «sí», 10 pel «no» i 3 abstencions. Aviat es va tornar evident que calia buscar els vots que faltaven dins de les pròpies files de la CDU.
El juny de 1973, el membre de la CDU Julius Steiner va admetre davant el conegut setmanari polític germano-occidental Der Spiegel (El Mirall) que s'havia abstingut de votar. Més tard va afirmar haver rebut 50.000 DM d'una de les llavors principals figures del SPD, Karl Wienand. Leo Wagner, membre de la Unió Social Cristiana de Baviera (Christlich-Soziale Union in Bayern, CSU), va ser suspès per haver suposadament rebut un suborn, encara que en el seu cas no va poder trobar-se prova o evidència concloent en contra seu.
Després de la reunificació alemanya de 1990, es va aclarir que els diners de suborn que s'havien ofert a diversos polítics de la CDU havia provingut del la Stasi, el ministeri de seguretat i policia política de la llavors Alemanya Oriental comunista. De fet, el govern germànic oriental d'Erich Honecker, al poder des de feia un any, veia naturalment amb molt bons ulls la continuació de Brandt al poder i de l'Ostpolitik que aquest últim havia llançat. Això seria irònic en certa manera, que ja que en l'actualitat alguns veuen a l'Ostpolitik de Brandt com un dels passos que van contribuir a l'eventual implosió dels règims comunistes de l'Est europeu entre 1989 i 1991.
No obstant això, com el govern ja no gaudia del suport de la majoria del Parlament, el 22 de setembre el canceller Brandt va proposar una moció de confiança al Bundestag, la qual va perdre «intencionalment» per així obrir pas a la realització de les eleccions federals de 1972 a l'Alemanya Occidental.
La moció de censura constructiva de 1982 L'1 d'octubre de 1982, Helmut Schmidt va ser reeixidament remogut del seu càrrec de canceller federal de l'Alemanya Occidental en favor de Helmut Kohl, marcant la fi de la fins llavors govern de coalició entre el socialdemòcrata SPD i el FDP.
Aquesta moció de censura constructiva no va ser tan «tècnicament forçada» com l'anterior, ja que aquesta vegada estava clar que el FDP volia canviar-se de bàndol i establir una nova coalició, ara amb la CDU, i ja es trobava realitzant negociacions al respecte per quan es va produir la votació. De fet, el FDP ja no estava satisfet amb la política econòmica implementada pel socialdemòcrata SDP, i al mateix temps aquest últim estava experimentant divisions internes sobre la decisió de l'OTAN (a partir del renovat anticomunisme del president estatunidenc Ronald Reagan) d'instal·lar míssils nuclears d'abast mitjà (MRBMs) en el territori d'Alemanya Occidental, per eventualment fer front als míssils soviètics instal·lats a Alemanya Oriental. Malgrat en aquestes condicions de certa debilitat de la coalició governant, la votació només va ser reeixida per un escàs marge de 7 vots. Per obtenir una majoria més clara al Bundestag (la qual cosa semblava estar a l'abast segons les enquestes), després de la votació, Helmut Kohl va demanar una moció de confiança en la qual la nova coalició CDU-FDP va votar intencionadament en contra del nou Canceller Federal que acabaven d'elegir.
Aquest «truc» permetia la dissolució del Bundestag segons el que disposa al respecte per l'article 68 de la Llei Fonamental (vegeu més amunt). Tanmateix, aquesta acció esperava una decisió al respecte per part del Tribunal Constitucional, la qual, en una sentència judicial de dubtosa utilitat per a aquest moment, va defensar la legalitat d'aquesta moguda però va definir criteris més estrictes per a aquest tipus de fusions en el futur.
Després de tot, el llavors nou Busdestag ja havia estat triat a partir de l'elecció federal alemanya de març de 1983, la qual duraria fins als temps de l'Alemanya reunificada. De fet, aquesta forta majoria parlamentària a favor de la coalició encapçalada per la CDU es mantindria durant 15 anys, fins a les eleccions generals de 1998, en les quals va tornar al poder el socialdemòcrata SDP, de la mà de Gerhard Schröder.
La moció de confiança contra Gerhard Schröder de 2005 miniatura|Gerhard Schröder El 22 de maig de 2005, després que el SPD perdés davant dels demòcrates cristians (CDU) en les eleccions federals (land) a Rin del Nord-Westfàlia, el canceller Gerhard Schröder va anunciar que convocaria eleccions federals «tan aviat com fos possible». En aquest cas, no es va utilitzar la moció de censura constructiva (article 67); en lloc d'això es va fer una moció de confiança (article 68) contra el canceller Schröder. Schröder va ser derrotat al Bundestag l'1 de juliol de 2005 per 151 a 296 (amb 148 abstencions), després que Schröder instés als membres que no votessin pel seu govern per provocar noves eleccions. Una vegada més, el Tribunal Constitucional va permetre aquesta moció de confiança i el President Federal va dissoldre el Bundestag d'acord amb l'article 68 de la Llei Fonamental.