miniatura|Els múltiples arcs del pont del Gard a la Gàl·lia romana (actual sud de França). El nivell superior inclou un aqüeducte que portava aigua en època romana; el seu nivell inferior es va expandir en la dècada de 1740 per suportar una àmplia carretera al llarg del riu. Els enginyers romans van construir aqüeductes, amb característiques pròpies, al llarg de tot l'Imperi. Servia per a portar aigua des de deus externes fins a les ciutats i pobles. L'aigua dels aqüeductes s'hi subministrava a diferents llocs: banys públics, latrines, fonts, i llars privades. També s'emprava per donar suport a operacions mineres, molins d'aigua, granges i jardins.
Els aqüeductes només deixaven que l'aigua es mogués per gravetat, al llarg d'un lleuger gradient de descens global en conductes de pedra, maó o formigó; Com més pronunciat era el gradient, més ràpid era el flux. La majoria dels conductes eren enterrats sota terra i seguien el contorn del terreny; esquivant els obstacles o, amb menys freqüència, travessant un túnel. Quan s'arribava a les valls o les terres baixes el conducte es portava sobre ponts o les seves conduccions es connectaven a canonades de plom, de ceràmica o de pedra d'alta pressió (coneixien bé el principi dels vasos comunicants i el cop d'ariet). La majoria dels sistemes d'aqüeductes incloïen dipòsits de sedimentació, que ajudaven a reduir els residus transportats dins l'aigua, uns estalladors i castella aquae (dipòsits de distribució) regulaven l'oferta d'aigua a les destinacions individuals. A les ciutats i pobles, els sobreeixidors dels aqüeductes anaven als desguassos i a les clavegueres.
El primer aqüeducte de Roma es va construir el 312 aC i subministrava aigua a una font del mercat de ramaders de la ciutat. Al , la ciutat tenia onze aqüeductes, mantenint una població de més d'un milió d'habitants amb una economia extravagant; la major part de l'aigua es subministrava als nombrosos banys públics de la ciutat. Ciutats i pobles al llarg de l'Imperi Romà van emular aquest model i van finançar els aqüeductes com a objectes d'interès públic i orgull cívic, "un luxe costós però necessari al que tots volien i podien accedir ".Gargarin, M. and Fantham, E. (editors). The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome, Volume 1. p. 145.
La majoria dels aqüeductes romans van ser fiables i duradors. Alguns es van mantenir fins a principi de l'era moderna, i n'hi ha que encara són en ús. Els mètodes d'estudi i construcció dels aqüeductes són tractats per Vitruvi a la seva obra De Architectura (). El general Frontí dona més detalls en el seu informe oficial sobre els problemes, usos i abusos del subministrament públic d'aigua a la Roma imperial. Alguns exemples notables de l'arquitectura d'aqüeductes inclouen els pilars de suport de l'aqüeducte de Segovia, i les cisternes d'alimentació per l'aqüeducte de Constantinoble.
Antecedents Abans del desenvolupament de la tecnologia de l'aqüeducte, els romans, com la majoria dels seus contemporanis del món antic, es van basar en deus d'aigua locals, com brolladors i aqüífers, complementades per aigües subterrànies procedents de pous de propietat privada o pública i per aigües de pluja estacionals recollides des de les teulades dins de dipòsits d'emmagatzematge o cisternes.Mays, L. (editor). Ancient Water Technologies. Springer. 2010. p. 115–116. La dependència de les comunitats antigues sobre aquests recursos hídrics restringia el seu creixement potencial. Els aqüeductes de Roma no eren invents estrictament romans; els seus enginyers havien estat familiaritzats amb les tecnologies de gestió de l'aigua dels seus aliats etruscs i grecs, però el cert és que van aconseguir un gran nivell. Les escorrenties de l'aigua dels aqüeductes anava a parar al clavegueram de ciutats i pobles. A principis de l'època imperial, els aqüeductes de la ciutat subministraven aigua a una població de més d'un milió d'habitants i el subministrament d'aigua extra per als serveis públics s'havia convertit en una part fonamental de la vida romana.Gargarin, M. and Fantham, E. (editors). The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome, Volume 1. Oxford University Press. 2010. p. 144–145. L'aigua dels aqüeductes també s'utilitzava per proveir viles, jardins ornamentals urbans i suburbans, jardins de mercat, finques i finques agrícoles, sent aquest últim punt el nucli de l'economia i la riquesa de Roma.Cynthia Bannon, Gardens and Neighbors: Private Water Rights in Roman Italy. University of Michigan Press, 2009, p. 65–73.
Aqüeductes de Roma miniatura|Mapa dels aqüeductes de Roma miniatura|Mapa a escala gran que mostra les deus d'aigua miniatura|La Porta Maggiore de Roma, formada per un arc de suport de l'Aqua Claudia i l'aqüeducte més elevat de Roma, l'Aqua Anio Novus. Roma tenia diversos brolladors naturals dins de les parets del seu perímetre, però les seves aigües subterrànies eren notòriament desagradables; l'aigua del riu Tíber es va veure molt afectada per la contaminació i les malalties transmeses per l'aigua. La demanda d'aigua de la ciutat probablement havia superat els subministraments locals, quan l'any 312 aC., el primer aqüeducte de la ciutat, Aqua Appia, va ser encarregat pel censor Appius Claudius Caecus. L'Aqua Appia va ser un dels dos grans projectes públics de l'època; l'altre era un camí militar entre Roma i Capua, la primera etapa de l'anomenada Via Àpia. Ambdós projectes tenien un valor estratègic significatiu, ja que la Tercera Guerra Samnita estava en marxa des de feia trenta anys. El camí permetia moviments ràpids de tropes; i per disseny o afortunada coincidència, la major part de l'Aqua Appia transcorria dins d'un conducte enterrat, relativament segur, que s'alimentava d'una deu d'aigua a 16,4 km de Roma, amb un desnivell de 10 metres subministrant aproximadament 75,500 metres cúbics d'aigua cada dia a una font del mercat boví de Roma, el Fòrum Boario, un dels espais públics més baixos de la ciutat.El general i enginyer hidràulic Frontí va calcular el seu cabal en 1825 quinariae (75,537 metres cúbics) en 24 hores; vegeu Samuel Ball Platner (1929, as completed and revised by Thomas Ashby): A Topographical Dictionary of Ancient Rome. London: Oxford University. p. 29.
Un segon aqüeducte, l'Aqua Anio Vetus, va ser encarregat uns quaranta anys més tard, finançat pels tresors confiscats a Pirros de l'Epir. El seu flux era més del doble que el de l'Aqua Appia, i entrava a la ciutat en arcs elevats, subministrant aigua a les parts més altes de la ciutat.Sextus Julius Frontinus. The Aqueducts of Rome. pp.1, 6–20.
L'any 145 aC, la demanda d'aigua de la ciutat havia tornat a superar les possibilitats dels seus subministraments combinats. Una comissió oficial va trobar que els conductes de l'aqüeducte estaven molt mal conservats, l'aigua s'esgotava per fuites i talls il·legals. El pretor Quintus Marcius Rex els va restaurar i va introduir un tercer subministrament "més saludable", l'Aqua Marcia, l'aqüeducte més llarg de Roma i prou elevat per subministrar aigua al turó Capitolí. Les obres van costar 180.000.000 de sestercis i van trigar dos anys en completar-se."At that time the Decemvirs, on consulting the Llibres sibil·lins for another purpose, are said to have discovered that it was not right for the Marcian water, or rather the Anio (for tradition more regularly mentions this) to be brought to the Capitol. The matter is said to have been debated in the Senate, in the consulship of Appius Claudius and Quintus Caecilius, Marcus Lepidus acting as spokesman for the Board of Decemvirs; and three years later the matter is said to have been brought up again by Lucius Lentulus, in the consulship of Gaius Laelius and Quintus Servilius, but on both occasions the influence of Marcius Rex carried the day; and thus the water was brought to the Capitol." Sextus Julius Frontinus, The Aqueducts of Rome, 6–20, A mesura que la demanda creixia encara més, es van construir més aqüeductes, incloent l'Aqua Tepula el 127 aC. i l'Aqua Julia el 33 aC.
Els programes de construcció d'aqüeductes van assolir el seu màxim en l'era imperial. El regnat d'August va promoure la construcció de l'Aqua Virgo i el curt conducte de l'Aqua Alsietina que subministrava el llac artificial de Trastevere amb aigua per a lluites nàutiques per poder entretenir a la població. L'Aqua Augusta complementà l'Aqua Marcia amb "aigua d'excel·lent qualitat".The Aqua Alsietina was also known as "Aqua Augusta"; Frontinus distinguishes its "unwholesome" supply from the "sweet waters" of the Aqua Augusta that fed into the Aqua Marcia. On the one hand, he says the Naumachia's supply is "nowhere delivered for consumption by the people... [but the surplus is allowed] to the adjacent gardens and to private users for irrigation". On the other hand, "It is customary, however, in the district across the Tiber, in an emergency, whenever the bridges are undergoing repairs and the water supply is cut off from this side of the river, to draw from Alsietina to maintain the flow of the public fountains." Frontinus, The Aqueducts of Rome 1, 6–20. L'emperador Caligula va començar dos aqüeductes, que van ser completats pel seu successor Claudi; l'Aqua Claudia, de 69 km (42,8 milles), que va donar aigua de bona qualitat però va fracassar en diverses ocasions; i l'Anio Novus, el més alt de tots els aqüeductes de Roma i un dels més fiables, però propens a les aigües fangoses i descolorides, especialment després de la pluja, tot i la utilització de dipòsits de decantació.Sextus Julius Frontinus, The Aqueducts of Rome, 6–20
La majoria dels aqüeductes de Roma es van agafar de diferents deus d'aigua de la vall i les terres altes de l'Anio, l'actual riu Aniene, a l'est del Tíber. Un conjunt complex d'unions d'aqüeductes, alimentacions tributàries i dipòsits de distribució subministraven aigua a cada una de les parts de la ciutat.CARON, André.«THE AQUEDUCTS».[Consulta: 17 setembre 2017]. Trastevere, la regió de la ciutat a l'oest del Tíber, va ser servida principalment per extensions de diversos aqüeductes orientals de la ciutat, transportades al llarg del riu per canonades de plom enterrades al llit dels ponts del riu, formant així un sifó invertit.Taylor, Rabun (2002), Tiber River bridges and the development of the ancient city of Rome, p. 16–17, accessed 22 June 2013 Sempre que s'havia de tancar aquest subministrament de creueria per a treballs de reparació i manteniment rutinaris, les aigües "positivament inofensives" de l'Aqua Alsietina s'utilitzaven per subministrar les fonts públiques de Trastevere. La situació va ser finalment millorada quan l'emperador Trajà va construir l'Aqua Traiana el 109 dC, portant aigua neta directament a Trastevere des d'aqüífers situats prop del Llac Bracciano.Hodge, A. Trevor, Roman Aqueducts and Water Supply, Duckworth Archaeology, 2002, p. 255 – 6, and note 43.
A finals del , la ciutat estava proveïda d'aigua amb 11 aqüeductes finançats per l'estat. La longitud combinada total dels conductes s'estima entre 780 i 800 quilòmetres, dels quals aproximadament 47 km (29 mi) transcorrien per sobre del nivell del sòl, amb suport de maçoneria. Es subministraven al voltant d'1 milió de metres cúbics (300 milions de galons) al dia: el 126% del subministrament d'aigua de la ciutat actual de Bangalore, amb una població de 10 milions d'habitants.Aqueducts in the city of Rome, accessed 22 June 2018.
Cronologia 312 aC Aqua Appia, el primer aqüeducte de Roma està construït per Appius Claudius Caecus, l'aqüeducte és gairebé tot subterrani. 272 aC Aqua Anio Vetus 144 aC Aqua Marcia, de 90 km de longitud, comença la construcció. 33 aC Aqua Julia està construïda per Octavian (Emperador August) 19 aC Aqua Virgo està construïda per subministrar els banys termals al Campus Martius. 38-52 dC Aqua Claudia construïda