El renaixement nacional búlgar Bàlgarskoto natsionalno vazràjdane o simplement Vazràjdane ) és un període del moviment d'alliberament nacional dels búlgars envers l'Imperi Otomà. S'inicia al , segons alguns amb el primer escrit sobre història búlgara de Païssii de Hilendar, i continua durant més d'un segle fins a l'alliberament de Bulgària el 1878. És un període de canvis fonamentals en totes les esferes social, econòmica, política i cultural de la vida.
Els canvis en l'àmbit cultural i espiritual van en dues direccions principals: el nou moviment educatiu búlgar i la lluita per la separació eclesiàstica. El desig d'alliberament de l'educació i la cultura de període hel·lenístic, i la posada en fonament d'una nova cultura material i espiritual. Un aspecte essencial d'aquest procés és la lluita contra el poder de l'Església Ortodoxa de Constantinoble per aconseguir la independència de l'església búlgara.
Els profunds canvis en la societat portaran al despertar i l'aixecament dels búlgars per aconseguir la restauració de l'estat búlgar. Les seves fronteres ètniques abastaven els territoris de Mèsia, Tràcia i Macedònia, amb un únic llenguatge literari i parlat, una consciència comuna renovada i una tradició cultural unificada.
Context històric Orígens La revolta grega en contra de l'Imperi Otomà, començada en 1821, també va influir en la limitada classe culta de Bulgària. La influència grega va ser, però, limitada pel ressentiment general dels búlgars pel control grec de l'església búlgara, i fou el desig de recuperar una església búlgara independent el que primer va despertar el sentiment nacionalista búlgar. Quan alguns búlgars van amenaçar amb abandonar l'Església ortodoxa i formar-ne una de búlgara, lleial al papa de Roma, els russos van intervenir amb el sultà. En 1870 va ser creat, per un decret del sultà, un exarcat búlgar i el primer exarca (Antim I) es va convertir en el líder natural de la nació emergent. El patriarca de Constantinoble va reaccionar excomunicant l'exarcat búlgar, fet que va reforçar la voluntat d'independència.
Una altra font de despertar nacional búlgar va ser la visió nacionalista romàntica d'un poble que compartia tradicions orals i pràctiques. Aquestes idees venien reforçades per l'obra de Johann Gottfried Herder, en particular, pels eslavòfils russos i pel model del nacionalisme serbi sota l'estímul d'erudits com Vuk Stefanović Karadžić. A Bulgària, l'estudiós i editor periodístic Liuben Karavèlov van tenir un paper important en recopilar i publicar les tradicions orals i comparar-les amb les tradicions d'altres pobles eslaus.
Revolta d'abril
miniatura|350x|esquerra|Mapa de l'aixecament de 1875-1876 A l'abril de 1876 els búlgars van dur a terme l'alçament del mes d'abril. Va ser organitzat per Comitè Central Revolucionari de Bulgària i inspirat per les insurreccions a Bòsnia i Hercegovina l'any anterior. L'aixecament va ser confinat a la regió de Plòvdiv, en alguns districtes del nord de Bulgària, Macedònia i a la zona de Sliven. La revolta va ser brutalment esclafada pels otomans que van utilitzar les tropes irregulars forasteres anomenada baixi bozuqs. Molts pobles van ser saquejats i unes 12.000 persones van ser assassinades, la majoria d'ells insurgents de la ciutat de Batak, Pèruixtitsa i Bratsígovo a la zona de Plòvdiv. Les matances van despertar gran reacció pública per part dels liberals europeus, com ara William Gladstone, que va llançar una campanya contra els "horrors búlgars." La campanya va ser recolzada per molts intel·lectuals europeus i figures prominents com Garibaldi, Charles Darwin, Oscar Wilde i Victor Hugo.
Conferència de Constantinoble
miniatura|Bulgària després de la Conferència de Constantinoble, 1877 En qualsevol cas, la reacció més forta prové de l'Imperi Rus. L'enorme ressò en l'escena internacional que la revolta d'abril havia causat a Europa va donar als russos la tan esperada possibilitat de complir els seus objectius a llarg termini respecte a l'Imperi Otomà. Els intents russos, que es van centrar a reforçar les diferències i contradiccions entre les grans potències europees, havien conduït a la Conferència de Constantinoble, celebrada al desembre de 1876 a la capital otomana. La conferència va comptar amb la presència de delegats de Rússia, Gran Bretanya, França, Àustria-Hongria, Alemanya i Regne d'Itàlia i es va suposar que conduiria a una solució pacífica i duradora a la qüestió búlgara.
Rússia va insistir en la inclusió de tots els territoris habitats per búlgars a Macedònia, Mèsia, Tràcia i Dobrudja en el futur estat búlgar, mentre que el Regne Unit, temorós que una gran Bulgària pogués convertir-se en una amenaça per als interessos britànics en els Balcans, preferia un estat búlgar menor, les fronteres quedaran al nord dels Balcans. No obstant això, els delegats van acordar un compromís, que excloïa el sud de Macedònia i Tràcia i no va permetre l'accés a l'Egeu a Bulgària, sinó que va incorporar totes les altres regions habitades pels búlgars. Finalment, però, els otomans van rebutjar la proposta amb el suport secret de la Gran Bretanya.
Guerra russoturca (1877-1878)
miniatura|esquerra|Fronteres de Bulgària d'acord amb el Tractat de San Stefano de 3 de març 1878 En tenir la seva reputació en joc, Rússia no tenia més remei que declarar la guerra a l'Imperi Otomà a l'abril de 1877. L'exèrcit romanès i un petit contingent d'exiliats búlgars van lluitar al costat dels russos que avançaven. Els russos i els romanesos van poder infligir una derrota decisiva als otomans a la batalla del Pas de Xipka i al setge de Plèven, tant que el gener de 1878 havien ocupat una gran part de Bulgària. Així, van aconseguir dictar els termes de rendició al sultà i en el tractat de San Stefano van proposar la creació d'un gran estat búlgar, que incloïa totes les terres poblades pels búlgars. El sultà no estava en condicions de protestar, però les altres potències no volien el desmembrament de l'Imperi Otomà i la creació d'un gran estat filorús als Balcans.
Tractat de Berlín
miniatura|Sud-est d'Europa després del Congrés de Berlín Com a resultat, el Tractat de Berlín (1878), sota la supervisió de l'alemany Otto von Bismarck i de l'anglès Benjamin Disraeli, revisa les posicions de l'anterior tractat. Molts territoris búlgars van ser retornats a l'imperi (part de Macedònia i Tràcia), mentre que uns altres van ser assignats a Sèrbia i Romania. Es va crear un Principat de Bulgària, entre el Danubi i la serralada dels Balcans (Stara planinà), ubicat a l'antiga capital búlgara de Veliko Tàrnovo i Sofia. Aquest estat havia de romandre sota una sobirania otomana nominal, però havia de ser governat per un príncep escollit per un congrés de notables búlgars i aprovat per les grans potències. Aquest últim va insistir que el príncep no pogués ser rus, però en compromís, va ser escollit Alexandre de Battenberg, un nebot del tsar Alexandre II de Rússia.
Entre la línia de Stara planinà i les muntanyes Ròdope, que s'estén 50 quilòmetres al nord de la frontera actual entre Bulgària i Grècia, es va crear la província de Rumèlia Oriental. Amb capital a Plòvdiv, va romandre sota sobirania otomana, però va ser governada per un governador cristià designat pel sultà amb l'aprovació de les grans potències. Aquest territori híbrid va ser governat per Aleksàndar Bogoridi durant la major part de la seva curta existència.
Límits i periodització miniatura|Primera pàgina de l'original dIstòria Slavianobolgàrskaia escrit per Païssi de Hilendar. Límit inferior En el passat, el límit inferior del renaixement búlgar fou una qüestió molt discutida. D'acord amb els renaixentistes búlgars, comença als anys 20 del . Més tard Marín Drínov va expressar l'opinió que el Renaixement s'inicia amb Païssi Hilendarski i la redacció de la seva Istòria Slavianobolgàrskaia ("Història eslavobúlgara"). Posteriorment Hristo Gàndev va traslladar el límit inferior fins a principis del . En la historiografia moderna se suposa que el començament del Renaixement búlgar va començar amb els primers processos clars de desintegració de l'Imperi Otomà, especialment amb l'aparició del kardjalisme.Els kardjali eren bandolers que actuaven com a grups armats a la Península Balcànica durant aquest període. El mot "kardjali" és d'origen turc: kırcali, kırcır, "camp", cali - "lladre". Cal tenir en compte que la "c" en turc sona com "dj" en català. Així doncs, Kardjali "lladre de camp". El terme no s'ha de confondre amb el nom de la ciutat de Kardjali, que en aquell moment era un petit assentament.
Límit superior El final de l'època del Renaixement comença amb l'Alliberament de Bulgària el 1878, la Unificació el 1885, però el procés de Renaixement búlgar continuà posteriorment entre els búlgars a Macedònia i Edirne, i acabà amb les guerres dels Balcans el 1912 – 1913.
Periodització interna Es pot dividir en tres períodes:
El Renaixement primerenc – a partir del i el principi del segle XIX; Les reformes en l'Imperi Otomà en els anys 20 a 50 del fins a la Guerra de Crimea (1853 – 1856); Des de la Guerra de Crimea a l'Alliberament de Bulgària el 1878.
El Renaixement búlgar no va acabar amb l'establiment d'un estat búlgar en 1878. En aquella època, molts dels renaixentistes que havien passat anys de dures proves, estaven vius i actius. És cert que el motor més gran del moviment d'alliberament, Vassil Levski, havia perdut la vida pocs anys abans. Però el Renaixement romania, tal com està escrit en les obres de Zahari Stoiànov, que és un d'ells. I aquestes renaixentistes participen activament en la governança del jove estat. Stèfan Stambolov és un d'ells i ho paga amb la seva vida. Zahari també.
Aquest període està relacionat amb l'eliminació del Renaixement del govern: és l'era de la dinastia Saxe-Coburg.
La fita més significativa dels búlgars després de 1878 fou la unificació de Bulgària el 1885, quan tots s'hi havien oposat, però els renaixentistes búlgars van aconseguir un gran avantatge per a Bulgària mercès a la guerra serbobúlgara.
Llengua literària El procés de formació i afirmació d'una sola llengua literària nacional va tenir un paper important en el desenvolupament de la literatura renaixentista en la primera meitat del . Aquest procés comença a l'inici de la formació de la consciència nacional búlgara, però en el curs del moviment educatiu i especialment amb l'aparició de la premsa escrita, la qüestió del caràcter de la llengua literària va atreure l'atenció de tot els intel·lectuals renaixentistes. Les disputes sobre el destí de la llengua literària van conduir a la formació de tres corrents: eslau eclesiàstic, eslau búlgar i nou búlgar, i els representants de l'últim corrent (Pètar Beron, Vassil Aprílov, Nàiden Guérov, etc.) van aconseguir el seu punt culminant a la meitat del , a través de la creativitat d'escriptors, publicistes, periodistes i llibreries famoses, basats en el dialecte búlgar oriental, amb el qual van formar finalment la imatge de la llengua literària búlgara moderna.
miniatura|esquerra|Sofroni de Vratsa
Un impuls per al desenvolupament de la literatura búlgara del Renaixement prové de la impressió búlgara de llibres. Després de l'aparició del llibre Nedèlnik de Sofroni de Vratsa en 1806, el llibre imprès búlgar va entrar de manera tangible en la vida dels búlgars il·lustrats. La majoria dels llibres búlgars del fins a l'Alliberament s'imprimeixen a l'estranger (principalment a Romania, Sèrbia, Rússia) o a Constantinoble, però en els anys 30 del es van intentar obrir impremtes a Tessalònica i Sàmokov. Més tard es van imprimir llibres búlgars a Russe, Svixtov i Sàmokov.
Literatura La literatura creada durant el període de Renaixement búlgar és part de la nova literatura búlgara. Es diferencia de la literatura medieval per la llengua i pels problemes, gèneres i arts.