miniatura|Un cartell de la Revolució de 1848 a Romania. És la primera evidència de l'ús de la tricolor romanesa.|alt=Costache Petrescu - Grupul de manifestanti pentru revolutie la 1848.jpg miniatura|"Romania trenca els seus grillons en el Camp de la Llibertat", pintura de Constantin Daniel Rosenthal (c. 1850) miniatura|El «projecte grec» de Caterina II de Rússia sobre l'Imperi Otomà: en vermell, «Imperi Neobizantí» del seu net Constantí, en blau, el «Regne de Dàcia» de Grigori Potiomkin, en groc, compensació per a l'Imperi Habsburg, en blau-verd per a Venècia. miniatura|Romania vista per Cezar Bolliac, un líder de la Revolució romanesa de 1848. El mapa està datat al 1855. La renaixença o renaixement nacional romanès (en ), o de vegades, renaixença nacional i cultural (en ) són uns termes que s'utilitzen en la cultura i en la historiografia romanesa per referir-se a les transformacions que es van produir en la història dels romanesos al , i que acaben amb la materialització de la idea de la unitat nacional. El terme ha estat adoptat en analogia amb el terme "Renaixement". esquerra|miniatura|Escola a l'aire lliure a Bucarest, com ho va ser per 1842 Premisses A l'edat mitjana, la religió era, més que la llengua, la part principal de la identitat de les poblacions. A Transsilvània, aleshores dirigida per la noblesa hongarès catòlica, el cisma de la religió en 1054 va inaugurar una discriminació negativa de les poblacions de fidels de l'ortodòxia, és a dir, els "schei" (eslaus com els serbis, búlgars, o els rutens) i, especialment, el romanesos, que eren considerats només una "nació tolerada", tot i que constituïen la majoria de la població de Transsilvània. Les entitats polítiques, com ara el voivodat de Maramureş, fins llavors governat pe prínceps romanesos d'acord amb la "llei romanesa" (jus valachicum), es van suprimir i es van transformar en simples comtats del regne magiar.János Mihályi : Máramarosi diplomák a XIV és XV századbol, Sighet, 1900, pàg. 619 i següents.; Alexandru Filipașcu : L'ancienneté des Roumains de Marmatie (en francès), Universitat "Ferdinand I" de Sibiu, Bibliotheca rerum Transsilvaniae, 1945, pàg. 8-33 Per a ser reconeguts com a ciutadans, els "schei" i els romanesos havia de convertir-se al catolicisme. János Hunyadi és un típic exemple en aquest sentit. En algunes ciutats transsilvanes, com ara Brașov (en aquell temps la fortalesa saxona de Kronstadt), als "schei" i als romanesos ni tan sols se'ls permetia de viure dins de les muralles de la ciutat.
A començaments del , Moldàvia i Valàquia, així com el clero romanès, magistrats i erudits de Transsilvània i de les terres veïnes (Banat, Zărand, Bihor, Satu Mare, Oaș, Maramureș) es van decantar progressivament des de l'eslau eclesiàstic o eslavònic (eclesial i erudit), una herència de l'obediència religiosa ortodoxa als patriarques sud-danubians (Peć o Trnovo), fins a la llengua romanesa, fins aleshores popular i no oficial. Al el procés es va estendre a l'escriptura, i l'alfabet ciríl·lic va ser substituït gradualment pel llatí.
L'Imperi Otomà va començar al a designar com a governants els fanariotes (és a dir, els cristians grecs que estaven sota control otomà i originaris del barri de Fanar d'Istanbul) tant a Moldàvia com al País Romanès (Valàquia). La raó principal d'aquesta decisions de política exterior de l'Imperi Otomà era assegurar-se que alguns episodis, com ara les polítiques independents i pro-europees dutes a terme per Dimitrie Cantemir o Constantin Brâncoveanu no es tornessin a repetir. En essència, aquesta intervenció en els afers interns de Valàquia i Moldàvia significava un augment del control sobre el principats romanesos Nogensmenys, cal destacar, en primer lloc, que el primer sistema escolar organitzat va ser fundat pels fanariotes, i tot i que l'educació superior es realitzava sovint en grec, a l'escola primària es feia servir el romanès. Les primeres escoles apareixen el 1561 a Cotnari (Moldàvia), el 1603 a Târgoviște, el 1688 a Bucarest (Valàquia), el 1707 a Iași a Moldàvia, i el 1795 a Alba Iulia (Transsilvània)Andrei Oțetea, Istoria lumii în Date, Ed. Enciclopedică, Bucarest, 1969 En aquestes institucions, la consciència de pertànyer al mateix poble s'estén entre els erudits i també en cercles cada cop més amplis de la població romanesa.
A la fi del , l'emperadriu Caterina II de Rússia va concebre en la guerra entre Rússia i Turquia de 1768-1774 el projecte de rebutjar l'Imperi Otomà a l'Àsia Menor i restablir un nou imperi ortodox "bizantí" als Balcans, amb la seva capital a ConstantinobleEn rus Tsargrad en romanès Țarigrad per al seu net Constantí, mentre que els principats romanesos formarien un "Regne de Dacia", el rei del qual seria el favorit de la tsarina Grigori Potiomkin. L'Imperi Habsburg hauria rebut com a compensació Bòsnia, Sèrbia i Albània, i la República de Venècia hauria recuperat La Morea, Creta i Xipre. Aquest projecte va fracassar, però es va estendre entre les elits polítiques i les poblacions cristianes de l'Imperi Turc i de Valàquia amb l'esperança de deslliurar-se de la dominació otomana i d'establir o reconstruir els seus propis estats. Georges Florovsky, Les Voies de la théologie russe, Paris 1937, comentat per J.C. Roberti i reeditat per Desclée de Brouwer, Paris 1991, pàg. 150.
Romanticisme revolucionari i nacional El romanticisme va portar a primer pla el problema nacional en els imperis europeus i, al mateix temps, va propagar la idea de l'Estat Nacional. Els imperis, com el dels Habsburg, tenien en el seu si nombroses nacionalitats: alemanys, hongaresos, txecs, eslovacs, polonesos, rutens, eslovens, italians, romanesos, croats i serbis.
Com en la majoria de països europeus, la Revolució de 1848 es va estendre a Moldàvia, Valàquia, Transsilvània, i fou clarament precedit pel moviment dels pandurs de Tudor Vladimirescu el 1821. Els objectius dels revolucionaris romanesos: la total independència per als dos primers països romanesos i l'emancipació nacional del tercer van quedar incomplerts, però constituïren la base de l'evolució posterior.
En 1859, les assemblees ad-hoc de Moldàvia i Valàquia, aprofitant una llacuna en el document redactat per les "Grans Potències" pel que fa als països romanesos, van triar el mateix governant - Alexandru Ioan Cuza, malgrat l'oposició d'aquestes Grans Potències. Per aquesta doble elecció (el 5 de gener i el 24 de gener de 1859) van crear els Principats Units de Moldàvia i Valàquia, i formaren així una Romania sense Transsilvània (que el 1867 fou incorporada al regne hongarès per l'Imperi Habsburg, convertit durant 51 anys fins al 1918, en Imperi Austrohongarès).
L'emancipació dels romanesos a Transsilvània va continuar, però. Els romanesos van permetre l'accés a les universitats imperials, amb la qual cosa cristal·litzaven l'escola transsilvana i imposaven com a major idea política la llatinitat dels romanesos. El 1861, es va fundar l'Associació Transsilvana per a la Literatura i la Cultura del poble romanès (ASTRA) a Sibiu (en aquella època, Hermannstadt), i fou protegida pel govern local, compost majoritàriament per alemanys.
Cronologia del naixement de Romania com una nació moderna 1812 - Rússia s'annexiona la part oriental de la república de Moldàvia, llavors anomenada Bessaràbia1829 - El tractat d'Adrianòpolis estableix el protectorat rus sobre Moldàvia i Valàquia1834 - Els russos es retiren de Moldàvia i Valàquia;1846 - Unió duanera entre Moldàvia i Valàquia;1848 - Revolucions fracassades als principats i a Transsilvània;Guerra de Crimea - Rússia reocupa Moldàvia i Valàquia;1856 - Retirada parcial russa de Bessaràbia després de la Guerra de Crimea;1858 - Té lloc la Convenció de París;1859 - Alexandru Ioan Cuza uneix Moldàvia i Valàquia sota el seu regnat;1861 - Es funda l'Associació Transsilvana per a la Literatura i la Cultura del poble romanès (ASTRA);1862 - Unió formal entre Moldàvia i Valàquia per formar el principat de Romania;1867 - Formació de la doble monarquia austrohongaresa, amb un creixent domini hongarès sobre a Transsilvània;1918 - Després de la Primera Guerra Mundial, la "Gran Romania" incorpora Transsilvània, Bessaràbia, Bucovina, Moldàvia i Valàquia.
Història esquerra|miniatura|Romania abans de 1878
Els Països Romanesos en el nou ordre europeu continental després de 1815 esquerra|miniatura|El tsar Alexandre I de Rússia miniatura|La batalla naval del Mont Atos entre turcs i russos - 1807 esquerra|miniatura|Bessaràbia cedida a l'Imperi Rus miniatura|Bandera de la Philikí Hetairía miniatura|Alexandru Ipsilanti amb uniforme d'hússar rus En 1815, el Congrés de Viena va establir un nou ordre continental, assumint els principis emesos per la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, document emblemàtic de la Revolució Francesa, que es va convertir en el programa de lluita per l'emancipació social i nacional europea, especialment a la Península Balcànica on es manifestaren els gèrmens de la revoltes. L'opressió i l'abús social i econòmic no es podrien tolerar.
En la guerra russoturca (1806-1812), el tsar Alexandre I de Rússia va obtenir la victòria, inclosa la intenció de conquerir els dos països romanesos, Muntènia (Valàquia) i Moldàvia després dels fracassats intents del segle anterior. En témer la intervenció de Napoleó i els otomans, el tsar va acceptar l'inici de negociacions. Aquestes van començar a Giurgiu, el novembre de 1811, on la delegació enviada per Alexandre I va demostrar ser ferma a l'hora de donar suport al manteniment d'una frontera al Danubi. A la primavera de 1812, el tsar va acceptar una concessió-frontera al riu Prut. Pel tractat de Bucarest (1812), el territori entre el Prut i el Dnièster, amb Khotín i Budjak, fou incorporat a l'Imperi Rus. Budjak va passar a anomenar-se Bessaràbia.
El 1814, a Odessa, es va fundar la societat secreta ( Philikí Hetairía, "Societat dels Amics"). Després de rebre el suport rus, l'organització es va ampliar i va establir comitès a Grècia, els Principats, Rússia, així com a Turquia. Per atreure altres poblacions balcàniques, membres de la Philikí Hetairía es van unir als búlgars, els serbis i els romanesos. En els Principats, van tractar d'atreure's el suport dels senyors fanariotes, però també de boiars locals com Grigore Brâncoveanu.
El 1820, el fill de Constantin Ypsilantis, Aléxandros Ypsilantis, fou elegit administrador ("epitrop") general suprem d'Eteria; educat en l'esperit de l'aristocràcia russa, va esdevenir general de l'exèrcit rus en la guerra contra Napoleó.
Els últims anys del règim dels fanariotes foren extremadament empobridors per a Països Romanesos, especialment durant els regnats de Ioan Caragea i Alexandru Şuţu. Per obtenir el caftà reial, Caragea va haver de pagar més de 4 milions de peces d'or, i a Şuţu li va costar 5 milions la seva arribada a Bucarest. Com que les enormes sumes havien de ser recuperades, la càrrega impositiva va recaure sobre la població del principat. Els moviments de protestes locals i disturbis, així com les accions dels proscrits van augmentar en nombre (com el famós proscrit, Iancu Jianu).Ion Stanciu, Iulian Oncescu, Introducere in istoria moderna a romanilor (1821-1918), Editorial: Cetatea de Scaun, 2009
La revolta de 1821 esquerra|miniatura|Tudor Vladimirescu miniatura|Combat a Bucarest entre els rebels d'Eteria i tropes otomanes, 1821 miniatura|Alexandru Ipsilanti passa el Prut, en el seu camí cap a Iași