Reus, com és prou sabut i com constaten els diversos inventaris monogràfics publicats, és després de Barcelona, la ciutat catalana que més publicacions periòdiques va publicar al llarg dels segles XIX i XX. Aquesta premsa ofereix un ampli ventall de registres ideològics (catalanistes, republicans, conservadors, obreristes…) i temàtics (culturals, de pensament, esportius, socials, professionals, lúdics…) que proven la rica ebullició ideològica i social de la ciutat i de la seva àrea d'influència.170 anys de premsa a Reus 1813-1983. Reus: l'Ajuntament; Centre de Lectura, 1983. Catàleg d'exposició. Es conserven en total, prop de 235 capçaleres (el còmput és provisional), sobretot a la Biblioteca Central Xavier Amorós i a la Biblioteca del Centre de Lectura. Altres biblioteques, com la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, la Biblioteca Arús, la Biblioteca Nacional de Madrid, La Biblioteca Pública de Tarragona, la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili, i l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam, entre d'altres, conserven també algunes publicacions reusenques.
Algunes publicacions estan digitalitzades, i es poden consultar a través d'un catàleg especial anomenat «Hemeroteca Històrica Local» que mostra la premsa consultable en línia.
Els inicis de la premsa a Reus El primer periòdic aparegut a Reus és, com coincideixen tots els autors,200 anys de premsa diària a Catalunya (1792-1992). [Ramon Alberch... et al.] Barcelona: Arxiu Històric, 1995.Banús i Sans, J. “La prensa reusense desde sus inicios” A: Revista del Centro de Lectura. 1963.Gras i Elías, Francesc. El periodismo en Reus, desde 1813 hasta nuestros días (1904), Reus: Centre de Lectura, 1973 (2a edició).Guillamet, Jaume. Els orígens de la premsa a Catalunya: catàleg de periòdics antics (1641-1833). Barcelona: Arxiu Municipal, 2003. el Periódico político y mercantil de la villa de Reus, que va sortir el 1813. L'historiador reusenc Pere Anguera apunta que la història de la premsa és paral·lela a la història de la llibertat. Durant l'antic règim, sota el qual només es permetia, i encara amb restriccions, la publicació de noticiaris intranscendents o repertoris de fets curiosos o educatius, no es va imprimir a Reus cap periòdic. El primer que va sortir ho va fer durant la Guerra del Francès, impulsat pel metge Jaume Ardèvol. El fet important no és que aparegués durant el conflicte bèl·lic, que podria fer suposar que era producte del desgavell, sinó que va sortir sota la llibertat d'expressió que reconeixia la Constitució de 1812. Era un periòdic de clara voluntat liberal, que transmetia molts més conceptes ideològics i doctrinals que no pas informació, no explicava fil per randa els esdeveniments. L'èxit del diari va fer que sortís un periòdic complementari, lEco de Reus, també d'ideologia liberal, cosa que fa creure que la ideologia progressista era important. Al mateix temps va sortir El Centinela de la Patria en Reus, que malgrat la referència toponímica, s'imprimia a Tarragona, ja que no va trobar impressors a Reus que el volguessin estampar aquest periòdic ultraconservador i integrista. El retorn a l'absolutisme de Ferran VII el 1814 va acabar amb aquesta premsa. A Reus, fins al Trienni liberal no va aparèixer cap més publicació, amb la Diana Constitucional Política y mercantil de la Villa de Reus, que va aprofitar les llibertats acabades de recuperar per defensar de nou el pensament progressista. El segon retorn a l'absolutisme el 1823 va comportar de nou l'ostracisme periodístic.
Els periòdics de notícies Els periòdics de notícies tenien tots, a Reus, un contingut ideològic més o menys definit. En aquest apartat ressenyarem els que no depenien directament d'un partit o grup polític. El 1836-1837 va sortir La Joven España, que encara que era una publicació d'ideologia saintsimoniana, portava informació sobre el desenvolupament de la primera carlinada. El 1843 va sortit el Boletín de Notícias, de vida molt curta. El primer periòdic reusenc que va tenir continuïtat i que es presentava com d'informació va ser el Diario de Reus de avisos y notícias, fundat el 1844 per Andreu de Bofarull. El 1845, als nou mesos d'haver sortit, el va suspendre, però el tornà a editar el 1859, i va continuar fins al 1938. Va ser sempre una publicació d'ideologia conservadora, excepte durant la guerra civil, quan el va editar el Comitè Antifeixista de Reus. El 1854 va sortir El Liberal Reusense: periódico de la tarde, político, mercantil y de avisos, d'ideologia esparterista, i que va finalitzar aquell mateix any. El 1856 El Deseo del Pueblo i també El Imparcial Reusense. El 1868 La Verdad, el Boletín Oficial de la Junta Revolucionaria de Reus, La Redención del Pueblo (1868-1869, 1871- 1874 i 1889-1890) i El Crepúsculo (1868-1869). El 1870 El Reusense. El 1874 El Clamor del Pueblo, suspès i seguit per Las Circunstancias, que va continuar fins al 1936. El 1881 El Fomento Reusense. El 1882 Crónica de Reus, d'ideologia conservadora, que es va publicar fins al 1887, i El Reusense: periódico semanal, que només es va publicar aquell any 1882. El 1883 El Imparcial Reusense, que es va acabar aquell mateix any. Del 1883 al 1903 La Correspondencia de Reus: diario defensor de los intereses de Cataluña. De 1886 a 1903 Lo Somatent: diari regionalista, d'ideologia catalanista. El 1893 El Noticiero de Reus. Del 1896 al 1936 el Semanario Católico de Reus, d'ideologia catòlica conservadora. Crónica Reusense, del 1896 al 1900, que es deia continuadora de la Crónica de Reus. Reus: semanario independiente, del 1899 al 1901. Del 1906 al 1936 Foment, d'ideologia republicana d'esquerres. Del 1916 al 1934 Heraldo de Reus i Heraldo de Cataluña. Reus, del 1925 al 1928. Ciutat: diari de la tarda, el 1928. Avui: diari d'avisos i notícies el 1935 i 1936.
Els periòdics culturals i les publicacions de les entitats La preocupació per la cultura, entesa normalment com a literatura i poesia, va ser freqüent durant el . Persones a títol individual o entitats de tipus ateneístic, que van proliferar a Reus en aquella època, van publicar periòdics amb la finalitat de divulgar i instruir. Un bon exemple d'iniciativa particular és El Cronicón, aparegut el 1847, dirigit i imprès per Pere Sabater, amb pretensions literàries i humorístiques. La «Sociedad de Amigos» havia tret El Pasatiempo l'any 1840. La societat Centre de Lectura feia sortir, des de la seva fundació el 1859, El Eco del Centro de Lectura i la Revista del Centro de Lectura en períodes diferents, i també publicacions amb altres títols: El Porvenir, Ars, Athenaeum… Els Jardins de l'Euterpe van publicar Álbum de Euterpe, sobre música i literatura el 1862-1864. L'alcalde Gregorio de Mijares va treure a la llum El Entreacto el 1861, on es feia crítica teatral. Entitats com el Col·legi de Metges de Reus amb el Boletín del Colegio de Médicos del partido de Reus, o El Veloz Club amb la publicació El Veloz de tema esportiu i literari mostren la diversitat de temes que es tractaven, sense oblidar la Gaceta del Magisterio de Primera Enseñanza (1896-1912) o El Notariado: periódico profesional (1899-1906). La més important va ser sens dubte La Veu del Camp (1885-1888, i 1889-1890), portaveu de l'Associació Catalanista de Reus. Al llarg del segle XX apareixen Germinal: revista d'arts, literatura y ciencies (1905-1906), El Rossinyol: art, literatura, humorisme (1908-1909), el Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Reus, (1915-1917) o Reus Agrícola: publicación decenal de agricultura (1918-1919) per citar uns quants exemples. Pràcticament totes les entitats, associacions i grups professionals reusencs van treure algun tipus de publicació al llarg de la seva existència.
La premsa satírica La premsa satírica, moltes vegades menystinguda, és un reflex del grau de llibertat en el moment en què es produeix i és també un important altaveu ideològic. La premsa satírica reusenca va aparèixer de la mà de Joaquim Maria Bartrina i Eduard Toda per l'agost de 1868 amb El Sorbete, una revista de to pedant i groller que va fer mal a la societat benpensant. La primera revista en català a la ciutat va ser una altra revista satírica i humorística, Lo Campanar de Reus, d'un humor més aigualit i una crítica apersonal i intemporal que va sortir el 1879. En alguns moments, com ara el 1891, es va arribar a una gran virulència dialèctica entre ideologies oposades, llançant atacs difamatoris contra persones i institucions: va ser la polèmica que es va establir entre La Bomba, La Tos i Lo Moro de Foch. Però la premsa satírica no busca només una vàlvula de sortida del malhumor, la venjança o l'enveja personal, és també una fórmula per a publicar propostes teòriques de perillosa o arriscada formulació. Com a exemple tenim Reus 1973, impulsada per Josep Maria Prous i Vila i Salvador Torrell a començaments de 1923 i que deia que estava publicada cinquanta anys més tard. Aquesta ucronia els permetia la publicació de notícies impossibles però desitjades. Marc Ferran, historiador i estudiós de la premsa satírica reusenca, diu que la producció satírica de Reus s'ha de vincular al dinamisme i a la sensibilització dels reusencs per l'associacionisme polític i cultural i al foment de societats on s'integraven aquests dos elements. I segueix dient: encara que Torrent i Tasis minimitzin la qualitat del seu contingut, el que interessa d'aquest tipus de premsa no és tant la informació que donen sinó com l'exposen. En quin nivell de caricatura i de sàtira es mouen els seus atacs, perquè reflecteixen el grau de crispació en l'àmbit polític i ideològic de la societat del moment.
Les revistes modernistes