miniatura|Fronteres nacionals de Noruega La frontera entre Rússia i Noruega (noruec Russergrensen, rus Российско-норвежская граница) consisteix en 195,7 km de frontera terrestre entre Sør-Varanger (Noruega), i districte de Petxengski (Rússia), i uns 23.2 de frontera marítima al Varangerfjord. Consisteix a més en una frontera entre les zones econòmiques exclusives dels dos països (ZEE) al Mar de Barents i l'oceà Àrtic. Entre 1944 i 1991 la frontera va ser entre Noruega i la Unió Soviètica. Hi ha un control de fronteres, a l'E105, ubicat a Storskog a Noruega i Borisoglebski (Boris Gleb) a Rússia. El costat noruec està patrullat per la guarnició de Sør-Varanger i està sota la jurisdicció del Comissari de Fronteres de Noruega, mentre que el costat rus està patrullat pel Servei de Guàrdia Fronterera de Rússia. Dos terços de la frontera segueix dos rius, el Pasvikelva i Jakobselva). miniatura|Fita fronterera de Noruega (groc) i Rússia (vermell i verd) situades a 4 m. apart. La frontera corre a mig camí entre les fites. La frontera es va definir com una marca en el un tractat el 1326 i separava quines parts dels samis podien ser gravats per Noruega i per Rússia. La línia fronterera va ser definida per un tractat el 1826 i, essencialment, continua sent la mateixa frontera avui. El 1920, Petsamo va ser cedit a Finlàndia i la frontera va passar a formar part de la frontera entre Finlàndia i Noruega. Petsamo va ser cedit a la Unió Soviètica el 1944 i es va establir la frontera entre Noruega i la Unió Soviètica. Durant la Guerra Freda, la frontera era una de les dues entre l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i la Unió Soviètica, l'altra era la frontera entre la Unió Soviètica i Turquia. De 1991 a 1999 va ser l'única frontera entre Rússia i l'OTAN. És la frontera més jove de Noruega sense canvis. Des de la dècada de 1960 hi ha hagut desacord sobre la frontera entre les ZEE dels dos països, però això es va resoldre mitjançant un acord de delimitació el 2010.
Geografia miniatura|Harefossen El riu de Pasvikelva té una longitud de 128 km i recorre la vall de Pasvikdalen. El riu drena el llac Inari de Finlàndia i es buida al Varangerfjord a Elvenes. Després d'un tram molt curt a Finlàndia, el riu corre 22 km a través de Rússia abans d'arribar a la frontera russo-noruega, després d'això és un riu fronterer durant 106 km. Abans de ser embassat, el riu estava format per nou llacs i quinze cascades. Inicialment era possible recórrer tota la longitud del riu en vaixell, però les set preses actuals dificulten que els vaixells puguin passar més enllà de les preses.Ryvarden (2007): 71 El riu cau 114 metres i tota la gran diferència es regula i s'utilitza per a hidroelectricitat. Finlàndia rep una indemnització per l'impacte en el llac Inari, que està regulat per una diferència de nivell d'1,75 metres.Ryvarden (2007): 72
Història miniatura|esquerra|Grense Jakobselv es troba immediatament al costat noruec de la frontera
Frontera oberta Des del , Olaf III de Noruega va considerar que les fronteres de Noruega arribaven al mar Blanc. Els primers noruecs van començar a traslladar-se a Finnmark al . La fortalesa de Vardøhus va ser erigida per Noruega en 1300 més a l'est que la frontera terrestre d'avui, donant suport a la propietat de la terra noruega a la península de Varanger. No hi havia assentaments noruecs permanents a la Península de Kola. En 1326, Noruega i la República de Nóvgorod van signar un acord sobre la tributació de la península de Kola i Finnmark. No es vadibuixar cap línia de fronteres, creant un marca on tots dos països tenien dret a imposar tribut als samis.Johanson (1999): 15 La colonització russa motivada religiosament per les zones tributades conjuntament va començar el , i es van construir capelles ortodoxes russes a Neiden, Petxenga i Boris Gleb. Això va accelerar la necessitat d'una línia fronterera específica. En 1582 el tsar rus Ivan el Terrible, va declarar la part de la badia de Kola de Rússia, especificant posteriorment que Rússia reclamava tota Lapònia. Més tard va proposar que es redactés una nova línia fronterera. El rei de Dinamarca i Noruega, Frederic II de Dinamarca, va respondre renovant el reclam noruec de tota la terra al mar Blanc. El seu successor Cristià IV va viatjar al llarg de la costa de Finnmark en 1599 per augmentar el pes de les reivindicacions. Com a part del Tractat de Knäred en 1613, Suècia va abandonar totes les reclamacions a Finnmark. miniatura|Territori (rosa) cedit per Rússia a Noruega en 1826 El govern dano-noruec va prendre la iniciativa d'establir una línia fronterera el 1789. Les autoritats russes la van acceptar, però a causa de la guerra russoturca (1787-1792) no es va dur a terme cap treball. Es van plantejar noves sol·licituds dano-noruegues en 1793, 1797 i 1809, sense l'acció de la seva contrapart russa. Noruega es va unir a Suècia el 1814 i dos anys més tard el rei Carles Joan va tornar a intentar iniciar negociacions sense èxit. Tanmateix, el 1825, es va establir una comissió comuna noruega i russa per traçar una línia fronterera, que va donar lloc a un informe i un mapa aprovat per les autoritats dels dos països. El tractat es va signar a Sant Petersburg el 14 de maig de 1826, i l'estiu següent es van establir les fites frontereres. El tàlveg del principi seguia els rius Jakobselva i Pasvikelva. Al llarg de les fronteres terrestres, les fites frontereres es van col·locar a una distància de 6 alen o 5 arshin (3.765 metres). La frontera roman com la més jove de Noruega sense modificacions i la més antiga de Rússia. miniatura|esquerra|Noruecs custodiant la frontera entre Finlàndia i Noruega a Skafferhullet el 1940 després de l'esclat de la Guerra d'Hivern La frontera es va revisar el 1846; es va construir un cairn a Krokfjellet i es va netejar la frontera terrestre des del mar fins a Golmmešoaivi. El marcador a la boca del Jakobselva s'havia anat i havia de ser reconstruït, mentre que altres havien de ser reparats. Es va acordar que hi haurà una revisió cada vint-i-cinc anys, que es va formalitzar a través d'una declaració l'any següent. Alguns marcadors van ser reparats en 1857, i es van fer noves revisions en 1871 i 1896. En aquest últim any, l'amplada de la zona de separació va augmentar a 8 metres. Els mapes es van crear per a tota la línia fronterera en escala 1:42,000 i en escala 1:8400 per a la zona que envolta immediatament cada marcador. Es va realitzar una revisió parcial entre Neiden i el riu Tana el 1912. Fins a la dècada de 1940 la frontera havia estat oberta, sense controls fronterers; Els agricultors de Grense Jakobselv, per exemple, no havien de preocupar-se de si el seu bestiar era o no al costat correcte de la frontera.Johanson (1999): 17
Durant el final del es van establir controls de duanes a Elvenes i Grense Jakobselv. Les autoritats noruegues van donar permís pel lliure trànsit duaner de mercaderies al llarg de Pasvikelva.Sør-Varanger Historielag (2001): 226 Hi havia una quantitat limitada de comerç transfronterer i la importació per a ús personal sota certs volums estava lliure de duanes. Això va ser accelerat per preus significativament més baixos a Rússia en comparació amb Noruega.Sør-Varanger Historielag (2001): 227 Des de 1902 fins a 1917, el pas fronterer s'utilitzava per passar de contraban la literatura revolucionària a Rússia. El material s'imprimia a la impremta de Finnmarken a Vadsø i es passava de contraban en barca.Sør-Varanger Historielag (2001): 221 Durant la Primera Guerra Mundial foren estacionats sis soldats en Nyborgmoen a Nesseby com a "guàrdies de neutralitat". Això va ser augmentat gradualment perquè, per al 1918, hi havia 93 soldats estacionats a Sør-Varanger per protegir la frontera.Sør-Varanger Historielag (2001): 225 miniatura|upright|Petsamo va ser cedit per primer cop de Rússia a Finlàndia en 1920, i després va tornar a la Unió Soviètica a causa de l'armistici de Moscou de 1944 i els Tractat de París (1947) Finlàndia va declarar la seva independència de Rússia després de la Revolució d'Octubre, que va ser seguit amb el Tractat de Tartu de 1920, que va cedir a Petsamo a Finlàndia, donant així accés a Finlàndia al mar de Barents. Això va donar lloc a que Noruega i la Unió Soviètica ja no tenien una frontera comuna. La revisió prevista de 1921 no es va dur a terme. El 28 d'abril de 1924 es va signar un tractat sobre la frontera entre Finlàndia i Noruega, que va substituir el tractat de 1826, però no va canviar la línia fronterera. Es va dur a terme una revisió el 1925. La línia fronterera a la desembocadura del Jakobselva va ser revisada el 12 de setembre de 1931, i es van col·locar nous marcadors al juny de 1939.
Tancant la frontera (1940s) L'armistici de Moscou de 1944 i el Tractat de París (1947) van cedir Petsamo i altres zones finlandeses a Rússia. Durant la Segona Guerra Mundial el nord de Noruega va servir com a àrea d'escenificació per l'atac alemany a Murmansk. La Unió Soviètica va fer una incursió sobre la frontera el 1944 a l'ofensiva Petsamo-Kirkenes que pretenia acabar amb les les forces militars alemanyes a la zona. Les forces soviètiques van prendre la ciutat de Kirkenes, evacuada pels alemanys que van usar les tàctiques de terra cremada el 24 d'octubre de 1944. Les tropes soviètiques van continuar cap a l'oest fins a Tana, però es va retirar el setembre de 1945.Glantz (1995): 229–231
La cessió de Petsamo de Finlàndia a la Unió Soviètica no va tenir cap efecte a la frontera, ja que la Unió Soviètica per defecte heretava l'antiga línia fronterera.Johanson (1999): 19 Es va crear una comissió comuna per revisar la frontera, amb negociacions que tindrien lloc de l'1 al 16 d'agost de 1946. La revisió de camp es va dur a terme entre l'1 de juliol i el 4 de setembre de 1947. Noruega inicialment va proposar utilitzar cairns per marcar la frontera, però la Unió Soviètica volia utilitzeu el mateix mètode que a les altres fronteres, amb marcadors de fusta, a cada 2 metres de la línia de vora. Hi havia d'haver una línia de visió gratuïta de cada parell de marcadors als següents. La idea inicialment va trobar resistència de les autoritats noruegues per motius de costos, però aviat van acordar el principi de reduir els passos fronterers involuntaris.Johanson (1999): 21 Es van clavar els marcadors a terra cada 2 metres i els marcadors al llit de roca es van fixar amb quatre cargols. Els punts de control fronterer es van establir a Skafferhullet i Boris Gleb. Es van obtenir mesures geodèsiques per establir la frontera d'acord amb l'el·lipsoïde de Bessel. Tota l'àrea de frontera es va cartografiar a 1:20,000.
miniatura|esquerra|Punt de control noruec en març Les autoritats soviètiques van fer propostes per canviar la frontera. El primer va ser un intercanvi igual de terres a Skoltefoss, però això va ser rebutjat per les autoritats noruegues, ja que la cessió proposta era valuosa per a la hidroelectricitat. A Grensefoss, Noruega era propietària de terres a banda i banda de la frontera, però no hi havia cap interès per les autoritats noruegues en canviar la frontera, ja que volien que continués sent igual que des de 1826. La frontera al llarg de Klistervatn i Fossevatn es va establir a partir dels mapes de 1896. A la boca de Jakobselva, els mapes de 1896 eren de mala qualitat en combinació amb el tàlveg havien canviat des de 1896. La línia tàlveg generaria problemes per a l'assentament a Grense Jakobselv, ja que ja no podrien utilitzar el seu port o tenir accés lliure al mar.Johanson (1999): 22 Els països van acordar una nova línia basada en una proposta noruega, a canvi de cedir tres illots a la Unió Soviètica, inclosos Kistholmen i Brennholmen, al riu Pasvik. La frontera marítima dins de les aigües territorials va ser establerta per un protocol signat el 15 de febrer de 1957. Estava senyalada amb dos marcadors principals i originàriament mesurava 4 milles nàutiques.
Guerra Freda miniatura|Jakobselva