Andorra és un microestat europeu situat als Pirineus centrals entre els Països Catalans, Espanya i França. El règim polític del país és des del 1993 la monarquia parlamentària de tradició escrita. Així, la Constitució estableix un estat de dret, és a dir, una democràcia representativa amb separació de poders, els propis a la teoria montesquiana. El cap d'Estat són dos prínceps, el bisbe de la Seu d'Urgell, representant del Vaticà i de l'Església catòlica, i el president de la República Francesa, fet que confereix al país el règim de monarquia parlamentària, anomenada oficialment per la Constitució de "coprincipat parlamentari". El cap de Govern és elegit de manera indirecta per part del parlament, únic òrgan electiu directe dins el país.
Evolució del règim polític andorrà Els pareatges, fonament del sistema monàrquic andorrà
El fonament del sistema monàrquic andorrà cal anar-lo a buscar a l'edat mitjana. En ple conflicte entre catòlics i càtars, en plena ambició de recuperar el territori perdut i després d'un procés de cessió de béns, les condicions s'ajustaren per a la signatura del primer pareatge andorrà, el document que sosté el sistema de coprincipat. Andorra és en efecte des del 1278 un coprincipat en virtut del pacte que signaren el comte de Foix i el bisbe de la Seu d'Urgell. Aquest darrer havia estat comprant entre el i X les possessions dels comtes d'Urgell de la zona dels Pirineus. En efecte, els comptes d'Urgell es despreocuparen ràpidament de les seves possessions als Pirineus quan des de la resta de Comtats Catalans es procedí a conquistar el territori terres avall (els Països Catalans actuals). L'any 1133 el bisbe de la Seu d'Urgell conclou la darrera compra i n'obté un gran patrimoni als Pirineus, entre el qual les Valls d'Andorra. Andorra com a comtat català, esdevindrà, però, el lloc de conflicte entre vàries cases feudals.
Davant l'adquisició, i essent capellà, el bisbe decideix infeudar la casa de la Vall de Cabó, pacte amb el qual el bisbat d'Urgell es garantia protecció a canvi de la gestió de les seves possessions. Els Caboet obtenen doncs el dret de pronunciar-se en nom del bisbat d'Urgell sobre Andorra. El pacte anà bé fins que la darrera hereva dels Caboet, Arnalda, decideix unir-se en matrimoni amb la casa de la Vall de Castellbò. Aquesta darrera casa feudal tingué des de l'inici ambicions territorials i, endemés, no professava la mateixa fe que promovia el bisbat. En efecte, els Castellbò eren càtars. És l'inici d'un llarg conflicte que porta al confrontament militar entre els Castellbò i el bisbat d'Urgell. Enfrontament al qual s'hi afegeix la casa de Foix.
Els Foix eren al una de les cases feudals més importants del sud de França actual. Com els seus homòlegs de Castellbò, els Foix tenien ambicions territorials. Pretenien fer-se amb les pertinences del casal de Barcelona. El problema s'esdevé greu quan la darrera hereva dels Castellbò es casa amb l'hereu de Foix. Llavors, en plena creuada contra els càtars, amb l'ambició dels Capet, la casa reial francesa, de recuperar el territori perdut i amb la voluntat de la monarquia catalana de defensar les seves pertinences més enllà dels Pirineus, els Foix i els Castellbò s'uneixen en una vertadera guerra que tindrà lloc a Andorra i que es portarà contra el bisbe d'Urgell.
La pau se signa el 1278 a través d'un pareatge. El pareatge és un document jurídic de caràcter feudal molt estés a l'Europa de l'Edat Mitjana. Servia per a resoldre problemes relacionats amb els drets de possessió d'un territori. El pareatge permetia que dos senyors del mateix rang però de classe oposada poguessin resoldre els problemes de dret de possessió sobre un condomini. És a dir, era un document que permetia posar en acord Església i Noblesa. El bisbe d'Urgell, Pere d'Urtx, i el comte de Foix, Roger Bernat III, decidiren justament fer-se pau amb un pareatge sobre Andorra. El document estableix el que s'ha anomenat de coprincipat. És a dir, tots dos senyors resolien fer-se la pau a canvi d'esdevenir a parts iguals sobirans sobre Andorra. El comte de Foix i el bisbe de la Seu d'Urgell esdevenien tots dos prínceps d'Andorra, d'ací el nom de "coprincipat". Però la pau no fou definitiva i discrepàncies tornaren a empènyer les dues parts a fer-se la guerra fins a signar un segon pareatge i definitiu l'any 1288.
El pareatge era una pràctica habitual a l'Europa Medieval. S'havia practicat a Anglaterra, a la corona confederada d'Aragó i a França mateix. Ara bé, el pareatge andorrà permet als historiadors afirmar que Andorra esdevé d'ençà el 1288 un Estat independent, és a dir, sobirà. La qüestió és doncs d'entendre perquè el pareatge andorrà fou particular i decisiu atenent al fet que es practicava a banda i banda dels Pirineus. És a dir, com s'explica que un document permeté a una regió dels Comtats Catalans, la posterior Catalunya, esdevenir un Estat independent.
El document no parla de la creació de cap Estat sobirà. Només concedeix uns drets a parts iguals als actors en conflicte. Tanmateix, degut al desenvolupament posterior, el pareatge esdevé un document de recurs amb el qual el poble andorrà farà valdre els seus interessos, tot jugant amb els equilibris estratègics de les parts contractants. És a dir, amb el temps la part francesa, s'acaba maritant amb els borbons de Navarra, els quals accedeixen al tron francès durant les Guerres de Religió a França. Així, des del 1572 el títol de copríncep d'Andorra per la part francesa recau en el rei de França, Enric IV de Borbó. Com que els bisbes quedaren prohibits de casar-se, no hi hagué cap mena de cessió i el títol per part episcopal quedà a les mateixes mans, amb una diferència, després de la unió entre Aragó i Castella, la jerarquia catòlica cedeix el poder als Reis Catòlics d'escollir bisbes, de forma que a la pràctica, el títol de copríncep episcopal quedà en mans de la corona hispànica. I és aquí on juguen els elements que permeten els historiadors afirmar que Andorra esdevé un Estat independent, almenys, de facto, ja que ni la corona hispànica i ni la francesa reconeixien l'existència de cap Estat andorrà.
Efectivament gràcies als pareatges el poble andorrà aconsegueix l'any 1419 la cessió per part dels dos senyors (els coprínceps) del dret de creació d'un parlament, el Consell de la Terra. Aquest parlament estamental permet a les parròquies d'Andorra d'autogestionar-se, podent aprovar lleis amb els quals el Consell de la Terra exerceix de legislador i executiu. Per tant, gràcies als pareatges els andorrans aconsegueixen una eina amb la qual poden crear un marc jurídic diferenciat. Ara bé, el Consell de la Terra seguia sent subjecte dels dos coprínceps que podien governar, legislar i impartir justícia sobre Andorra en virtut dels pareatges, sense tenir en consideració les decisions del Consell de la Terra, les quals poden ser revertides. Això és el que impedeix dir que Andorra fos un Estat sobirà.
L'arrel de la qüestió rau justament en aquest parlament. És a dir, els andorrans procuraran mantenir els pareatges vigents al llarg de la història perquè els permet autogovernar-se, encara que amb el vist-i-plau de les dues monarquies del voltant. Però, alhora, desfer-se dels pareatges esdevé una tasca difícil. En el moment en què Enric IV assumeix el pareatge i que la corona hispànica nomena bisbe, la dissolució d'un contracte com aquest (el pareatge andorrà) sobre un territori immensament petit (Andorra), sense interès militar o econòmic, fa que el coprincipat es mantingui vigent fins als nostres dies. A més, resulta que França i la corona hispànica són regnes enemics. Si França vol desfer-se del coprincipat, haurà de deixar-lo en mans hispàniques. En cas contrari, Espanya ha de deixar el pareatge en mans franceses. Com que cap de les parts es veu interessada a cedir territori, per molt petit que sigui, a un regne "enemic", el coprincipat es mantindrà fins als nostres dies. Veient aquesta disjuntiva, el Consell de la Terra jugarà amb els equilibris per mantenir el sistema.
La Guerra de Successió Espanyola
Durant la Guerra dels Segadors i de Successió Hispànica, Andorra no era un Estat malgrat que el seu estatut jurídic era debat entre les monarquies absolutistes europees, principalment hispànica i francesa. Els andorrans se sentien catalans i els membres del Consell General (el Consell de la Terra) podien participar en les Corts Catalanes. Tanmateix, gràcies als pareatges, Andorra gaudia d'uns privilegis cedits per la monarquia francesa i la jerarquia eclesiàstica, la qual era estretament controlada o/i propera a la monarquia hispànica. Això permeté a Andorra de tenir un parlament el qual tenia capacitat de dictar lleis i actuar com a govern, sempre amb el vist-i-plau dels dos prínceps.
Durant la Guerra dels Segadors els andorrans donen suport explícit als catalans perquè se'n consideren. La mateixa actitud apareixerà durant la Guerra de Successió Espanyola. Ara bé, davant la desfeta previsible de Barcelona l'any 1714, el Consell General decidí canviar de bàndol i donar suport a les tropes borbòniques, enviant al monarca hispànic una delegació encarregada de "fer-lo sentir-se amo" per tal d'evitar mals menors. En efecte, l'aprovació dels Decrets de Nova Planta, decretats més tard, tenien per objectiu acabar amb els òrgans propis dels Països Catalans actuals, fet que abolia a la pràctica l'aparell d'Estat català. El Consell General tingué precisament por que, tot aliant-se dues monarquies antigament enemigues, la hispànica i la francesa, i en represàlia per l'actitud adoptada, França o Castella mitjançant el bisbat d'Urgell es desfés dels pareatges, per tant, del coprincipat.
En vista d'evitar les mateixes conseqüències que patí Catalunya i la resta de territoris de parla catalana, el Consell General procedeix a desvincular-se intencionadament de Catalunya, argumentant que d'ençà l'aprovació dels pareatges, Andorra era un país independent. La realitat era justament una altra i els Decrets de Nova Planta eren aplicables a Andorra. Però el copríncep episcopal no es mostrà disposat a acceptar la supressió dels avantatges que suposava detenir el seu càrrec. Per aquest motiu decideix, juntament amb el parlament andorrà, fer pressió a la monarquia hispànica perquè aquesta reconegui l'existència d'un Estat andorrà, pretextant l'existència dels pareatges, la qual cosa hauria de traduir-se en la no aplicació dels Decrets de Nova Planta.
El Consell General ordenà la redacció d'un compendi històric i jurídic, el Manual Digest, el qual havia de servir com a manual d'aprenent a tot parlamentari perquè defensés d'aquesta manera les institucions andorranes i els pareatges. L'operació tingué èxit perquè, en part, el bisbe era una persona més del règim, de forma que la monarquia hispànica cedí. Llavors, el Consell General demanà la ratificació per part del copríncep francès. Amb el vist-i-plau de les dues monarquies, es pot dir que Andorra esdevé, de facto, un Estat independent. Malgrat això caldrà remarcar que fins a la segona meitat del els andorrans no expressen sentiment d'andorranitat. En tot moment se senten catalans i col·laboren explícitament en conspiracions contra la monarquia hispànica juntament amb Catalunya.
La Nova Reforma