Vila-seca és una vila i municipi de la comarca del Tarragonès, compresa entre els termes municipals de Tarragona, la Canonja, Reus, Cambrils, Riudoms i Salou. Està composta per tres nuclis urbans: el poble com a tal, la Pineda, a la costa, al costat nord del cap de Salou, i la Plana, en el límit del terme municipal, tocant a Reus.Vila-seca a IDESCAT El nom històric de la vila és el de Vila-seca de Solcina (Vila-seca dels Olzina), però el nom oficial del poble ha quedat simplificat en Vila-seca, recollint el costum popular.
El 30 d'octubre de 1989, el nucli urbà de Salou va segregar-se de Vila-seca per esdevenir un municipi independent. Tot i aquest fet, el municipi es va anomenar oficialment Vila-seca i Salou fins al 1994.Municat – Canvis de nom
Geografia Llista de topònims de Vila-seca (Muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts, edificis: cases, masies, esglésies, etc).
És un municipi pla amb una suau inclinació cap a la mar. A l'extrem nord, l'altura màxima de la planúria, constituïda per dipòsits quaternaris, ateny un màxim de seixanta metres d'altitud. Prop de Salou és lleugerament accidentada per la part final de la unitat de relleu que forma, terra endins, el cap de Salou. Localment aquest sector es coneix amb el nom de les Garrigues. Hi afloren calcàries del Secundari i calcarenites del Terciari. A l'est del Racó comença la platja del Racó que en direcció est es transforma després en la platja dels Prats; les dues platges tenen una llargada de 3.510 m, fins a entrar en el terme de Tarragona.
Diversos reguerots i barrancs travessen el municipi i desemboquen a la mar o als espais antigament ocupats per estanys darrere les platges, alguns d'ells a Salou. Cal destacar també la Séquia Major, curs d'aigua artificial que es remunta al 1537, quan es va construir per a drenar els aiguamolls de la Tanca i de les Pinedes. Tot i que ha estat parcialment destruïda a causa de l'ocupació urbana, encara se n'observa un tram als Estanys. Els sòls presenten horitzons càlcics. Són bàsics, amb textura franca i un contingut baix en matèria orgànica i elevat de carbonats. En els sectors plans, conreats majoritàriament, les comunitats vegetals naturals són escasses. Tot i això, hi ha colònies aïllades de pi pinyer al Racó i al Pinar de Perruquet. A la Pineda hi ha encara comunitats vegetals dulciaqüícoles, especialment vora la Séquia Major, als Estanys. En aquesta zona persisteixen els fartets, una comunitat de petits peixos en perill d'extinció en el conjunt dels Països Catalans. Finalment, s'observen comunitats de vegetació halòfila al sector no urbanitzat de la Pineda.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Vila-seca i els barris de la Pineda i de la Plana. Vila-seca gaudeix de bones comunicacions. Destaca la carretera N-340, la C-31B de Tarragona a Salou, la C-14 entre Salou i Reus i la carretera desdoblada de Salou a Port Aventura i Vila-seca. L'autopista AP-7, que passa a tramuntana del poble, enllaça amb les carreteres C-14 i N-340. En l'àmbit local, destaca l'avinguda que comunica Vila-seca amb la Pineda i el cap de Salou, coneguda com a Raval de la Mar i l'avinguda que comunica Vila-seca amb Port Aventura i Salou. El poble de Vila-seca té estació de la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa i Lleida, que passa a llevant del terme. L'any 1994 el terme i el cap municipal passaren a denominar-se Vila-seca, en substitució de Vila-seca de Solcina.
Història El territori de Vila-seca ja era poblat en època preromana. Han estat trobades abundants restes romanes (sarcòfags, monedes, fragments d'estàtues, eines, àmfores, làpides i mosaics, com el Mosaic dels Peixos, peça romana de gran valor artístic i que absolutament pertany al patrimoni cultural de Vila-seca, conservat ara, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. La colonització cristiana de Vila-seca es pot situar entre el 1162 i el 1168 gràcies a la donació feta pel rei Alfons I, l'arquebisbe Bernat Tort i Guillem d'Aguiló a favor del cavaller Ramon d'Olzina. Pere I confirmà aquesta donació l'any 1208 als fills de Ramon d'Olzina. miniatura|Pergamí aljamiat amb talls de cancelació. Obligació firmada per Pericó Sartre, fill de Berenguer Sartre, difunt, del terme de la Pineda, de cent deu sous barcelonesos, moneda de tern, a favor de Conort, esposa de Bunist Barçelay, jueu de Tarragona, a 3 calendes d'octubre de l'any 1309 L'antic territori i terme de la Pineda fou adquirit, l'any 1211, per l'Església de Tarragona. El 1245 quedà assignat a la pabordia tarragonina. Amb motiu del bescanvi de possessions que l'any 1391 feren el rei Joan I i l'arquebisbe Ènnec de Vallterra, la Pineda va passar a la jurisdicció arquebisbal. El delme de la Pineda fou assignat a la cambreria i destinat a la manutenció dels canonges. El territori de la Pineda era considerable: abastava des de l'actual carretera de València fins a la mar i de la séquia de Riuclar, prop del Francolí, a l'ermita de la Pineda, la qual, justament, fou bastida a la divisòria dels antics termes de la Pineda i Vila-seca de Solcina; comprenia, entre d'altres, el Mas d'en Calbet, el Mas d'en Marc, el Mas d'en Montoliu, el Mas de l'Hospital, el Mas dels Canonges i el Mas d'en Manyer. La Pineda formà part de la Comuna del Camp i al quedà repartida entre els municipis de Vila-seca, la Canonja i Tarragona.
En plena edat mitjana consta l'existència, al costat de la Vila-seca dels Olzina, d'una altra Vila-seca, anomenada del Comú, feudatària de l'arquebisbe de Tarragona. Vilaseca del Comú ocupava el cor de la vila actual i s'estenia des del Portal de Sant Antoni, pel S, fins al Portal de l'Església, pel N, i de la plaça d'en Magrinyà, per l'E, fins a la plaça de Flix o de Sant Antoni, per l'W. Vila-seca de Solcina era situada on avui comença la vila, si hom ve de la banda de la Canonja i el camí de Bellisens.
El rei Pere III concedí privilegi de franquesa als habitants de Vila-seca del Comú per document datat a Tarragona el 4 de maig de 1370; la concessió motivà qüestions entre els jurats de la vila i els cònsols de Tarragona, disputes que no cessaren fins a l'arbitratge de l'any 1413 fet per l'arquebisbe Pere de Sagarriga. Vila-seca aconseguí l'any 1599 la confirmació per part de Felip III de Castella del vell privilegi del rei Pere i la concessió d'un de nou pels drets de Salou i de Barenys.
El 1437, la senyoria de Vila-seca de Solcina passà a Bernat Saportella. Aquest senyor de Vila-seca fou diputat militar de la Generalitat, el gener del 1463 fugí de Barcelona en una galera i s'instal·là a Tarragona al servei de Joan I. La família Saportella conservà la jurisdicció de Vila-seca de Solcina fins al 1525, que Tadeu de Saportella la vengué a l'arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú. Un cop comprada, l'arquebisbe Cardona decretà la unificació de les dues Vila-seca i que prevalgués el nom de Vila-seca de Solcina. La Séquia Major de Vila-seca i els seus canals tributaris foren construïts en 1537 per controlar els nivells freàtics i poder conrear.
Si s'ha de cercar una constant en la història de Vila-seca, aquesta és la defensa del port de Salou. Des de l'edat mitjana fins a la meitat del , Vila-seca no s'estigué d'acudir a Tarragona, Barcelona, Madrid i fins a Roma per defensar els drets que tenia sobre el port de Salou, el qual, a més de la vàlua militar, tenia una gran importància comercial i constituïa una font d'ingressos molt remarcable. Cal tenir en compte que Salou era per a Vila-seca, i per a molts pobles del Camp de Tarragona, el port natural del Camp; per això quan Ferran II, a petició dels tarragonins, prohibí l'ús del port de Salou, la Comuna del Camp va boicotejar el de Tarragona i construí la xarxa de camins que posa els pobles del Camp en comunicació amb el port vila-secà, la qual cosa li permeté de convertir-se, durant el , en la porta comercial del corregiment de Tarragona. Els pirates sarraïns constituïren per a les poblacions del terme de Vila-seca un autèntic flagell. Abans de la conquesta de les Illes els atacs provenien dels mallorquins, després els depredadors foren els algerins i els turcs. Vila-seca es protegí d'aquestes incursions emprant dos rengles de muralles i torres de guaita i defensa.
La guerra dels Segadors fou molt dolorosa per a Vila-seca. Les tropes de Felip IV de Castella, comandades pel marquès de Los Vélez, ocuparen la població i passaren per les armes els seus defensors. L'església parroquial i la casa comunal foren incendiades. Com que l'ocupació de la vila durant la guerra dels Segadors havia malmès una de les dues esglésies de Vila-seca i l'altra era molt antiga, els vila-secans decidiren d'engrandir l'església de Sant Esteve alhora que li canviaven l'orientació; per contribuir a les despeses de les obres s'enderrocà l'antiga església de Vila-seca de Solcina, dedicada a sant Joan, i es vengué el solar que en resultà.
Durant el darrer terç del i fins a l'any 1784, foren constants els plets entre l'arquebisbe de Tarragona, Vila-seca i els comerciants de Reus a causa dels drets fiscals pertanyents a la mitra i que l'ajuntament de Vila-seca tenia en arrendament, ja que l'actiu moviment comercial posava en joc sumes considerables de diners. L'esplendor del port de Salou començà a apagar-se a l'acabament del a causa de la construcció de les noves instal·lacions portuàries de Tarragona. El port quedà totalment suprimit a mitjan i els seus edificis foren venuts en la desamortització del Bienni Progressista.
La Guerra del Francès comportà greus pèrdues en vides i propietats i la desaparició del tresor de l'església parroquial. Un cop foragitats els francesos, el malestar de la població continuà, ja que les lluites entre absolutistes i liberals i també la Primera Guerra Carlina n'impediren la total recuperació.
La venda de terres desamortitzades a Vila-seca representà el 27% del total de les propietats agràries incorporades a l'estat l'any 1835. Provenien dels preveres de la catedral i dels de Sant Miquel del Pla, tots de Tarragona. A més de les propietats agràries, foren alienades una casa, antiga possessió de l'ardiaca de Vila-seca a la plaça de Manyà, i una era amb pallissa del capítol catedralici.
Entre els esdeveniments del sobresurten la construcció de la casa de la vila l'any 1847, la inauguració del ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, que dotà a la vila d'estació l'any 1856, i la del tramvia de Reus a Salou, inaugurat l'any 1887.
La milícia ciutadana de Vila-seca, juntament amb la d'altres pobles del Camp, s'alçà en armes a causa de les mesures antirepublicanes dictades pel govern de Madrid després de l'assassinat a Tarragona, el 20 de setembre de 1869, del secretari del govern civil, en funcions de governador, durant la visita a la capital del general republicà Pierrad. Els milicians vila-secans foren reduïts a Cornudella per les forces comandades pel general Gabriel Baldrich.
L'època republicana va ser inestable i culminà en l'esclat de la guerra civil de 1936-39, que provocà la mort de més de setanta joves en el front. L'any 1959 un conflicte inicialment anecdòtic, conegut popularment com la guerra dels metges perquè un antic metge del poble s'oposava a la vinguda d'un altre, va trasbalsar la vida quotidiana del poble.
Superada la fase d'expansió econòmica dels anys seixanta i setanta i la crisi del començament dels vuitanta, l'any 1989 va estar marcat per dos esdeveniments sorprenents: d'una banda, l'adjudicació a l'empresa Anheuser Busch Companies, Inc. del concurs d'instal·lació d'un Centre Recreatiu Turístic de 833 ha a l'encara municipi de Vila-seca i Salou, és a dir, de Port Aventura i, de l'altra, la segregació del nucli turístic de Salou.Segle XX al web de l'Ajuntament de Vila-seca
Administració
Eleccions municipals Nombre de regidors per partit