L'expressió saeculum obscurum va ser encunyada per Cesare Baronio als Annales EcclesiasticiBaronio - p. 467 – Et incipit annus Redemptoris nongentesimus, tertia Indictione notatus, quo et novum inchoatur saeculum, quod sui asperitate ac boni sterilitate ferreum, malique exundantis deformitate plumbeum, atque inopia scriptorum appellari consuevit obscurum. per caracteritzar com a fosc i desastrós el període de la història del papat que va des de l'any 888 (quan va fracassar l'autoritat imperial, que va llançar Europa al caos polític) fins al 1046 (és a dir, l'inici de la reforma gregoriana ).
Característiques del papat entre els segles i esquerra|miniatura|Rafael Sanzio i ajudants, Coronació de Carlemany, 1516-1517, fresc, Sala de l'Incendi al Borgo, Museus Vaticans, Ciutat del Vaticà.
El paper del papa després de Carlemany Els poteri universali i la Constitutum Constantini Amb la coronació de Carlemany el Nadal de l'any 800 per Lleó III, el papa va assumir un paper extremadament important en els jocs polítics, ja que només el successor de Pere estava legitimat per consagrar els emperadors, líders suprems d'Occident:
Amb la coronació de Carles l'any 800 es va crear, doncs, el concepte del poteri universali que tanta influència tindria en els segles vinents, sobretot al amb la polèmica de les investidures.Cfr. Poteri universali Des de la perspectiva medieval, els dos poders universals governaven el món i s'autolegitimaven mútuament: el papa era qui governava el cristianisme per conduir-lo a la salvació eterna i, com a vicari de Crist, consagrava l'emperador, un laic designat per governar el món i garantir-ne l'estabilitat política. És en aquest clima ideològic que es va produir el Constitutum Constantini (més conegut amb el nom de "Donació de Constantí"), però aquest document, segons el qual l'emperador romà Constantí va donar la Pars Occidentalis de l'Imperi al papa Silvestre I, va ser una falsificació creada ad hoc a la scriptoria franca a la primera meitat del .Potestà-Vian - p. 152
La Crisi de l'Imperi i les "Contradiccions" del bisbe de Roma Aquesta diarquia dual, tan ben construïda en teoria, era tanmateix susceptible a diversos factors, entre els quals destacava la seguretat militar que oferia l'emperador envers el papa. Mentre el tron va estar en mans de l'enèrgic Carlemany i l'estructura del mateix Imperi encara era sòlida, el papat va poder gaudir d'una certa autonomia política i protecció de les disputes de la noblesa romana. Quan l'Imperi va entrar en crisi arran de les lluites entre Lluís el Pietós i els seus fills (830) i després es va dissoldre el 888, el tron de Pere es va convertir en presa de les faccions locals, desacreditant així la seva missió espiritual:
El que va sorgir globalment dels esdeveniments del papat en aquest període va ser una contradicció clara i estrident entre el caràcter "universal" de la institució, i el "municipi" al qual es reduïa l'episcopat romà, per dues raons principals: El poder de les famílies patrícies romanes (els ducs de Spoleto, els Teofilatto, els Crescenzi, els comtes de Túsculum), que van entendre el papat com un instrumentum regni, reduint el seu àmbit d'actuació polític i pastoral només al LaciTabacco-Merlo - p. 186: «Va ser, doncs, essencialment al Laci... on el papat va poder dominar políticament al llarg dels segles, en continuïtat amb la prevalença aconseguida des de l'època bizantina en la vida social, a causa de les relacions establertes... amb l'aristocràcia de la regió». El mètode d'elecció del papa a l'Alta Edat Mitjana, que seguia el mateix mètode d'elecció dels bisbes a l'Església primitiva. Atès que no hi havia un veritable col·legi de cardenals, el papa era elegit pel populus romanus entre les seves diferents classes socials (aristocràcia, clergat, milícia).
La casa de Spoleto (888-904) Entre els carolingis i els Spoleto Vegeu també: papa Formós, papa Esteve VI, papa Joan IX i papa Sergi III Premisses El papa Joan VIII (872-882) ja havia demanat el suport de Carles el Calb per a la protecció del Patrimonium Sancti Petri dels sarraïns i dels feudals italians que, aprofitant la decadència de l'Imperi, s'havien fet pràcticament independents i dominaven una Itàlia en estat d'anarquia. Després que l'últim descendent dels carolingis, Carles el Gros, caigués del càrrec imperial , el papat es va trobar completament sense cap suport polític o militar:
Entre Formós i Esteve VI: El sínode del cadàver miniatura|upright=1.4|Jean-Paul Laurens, El papa Esteve VI i Formós. El "sínode del cadàver" , 1870, Museu de les Belles Arts de Nantes
En va els papes Formós (891-896) i Joan IX (898-900) van intentar trobar el seu camí entre els ombrívols pretendents a la corona imperial (Arnulf de Caríntia) i els intrusius senyors feudals italians (Guiu II de Spoleto i el seu fill Lambert II de Spoleto d'una banda; Berenguer de Friül per l'altra). Formós, implementant una política exterior imprevisible, va cridar Arnulf d'Alemanya en el seu ajut, perquè fos coronat emperador contra Guido i Lamberto da Spoleto, coronat pel papa uns anys abans.cfr. veu Papa Formós Aquesta política ambivalent va ser la causa de l'odi que el partit pro-Spoleto dins la ciutat de Roma albergava cap a un papa que, contravenint les normes canòniques establertes pel Concili de Nicea I (325), abans havia estat bisbe d'una altra seu:
En morir Formós, l'abril de 896, la facció pro-itàlica es va imposar a Roma, escollint un enemic jurat de Formós, Esteve VI (896-897), el nom del qual està vinculat al macabre i degradant "sínode del cadàver". Lambert i la seva mare Ageltrude pretenien venjar-se de Formós per la traïció "alemanya" i, aprofitant la irregularitat amb què Formós havia estat elegit papa, van obligar el papa Esteve a exhumar el cadàver momificat de Formós i, després d'un judici espectacle celebrat al Laterà el gener de 897, va ser declarat i va ser declarat la seva ordenació eterna. El cos de Formós va ser finalment mutilat i llençat al Tíber, només per ser pescat (segons la llegenda) per un monjo pietós. El relat que ens fa l'historiador alemany Ferdinand Gregorovius és esgarrifós:
La rehabilitació de Formós i la creixent inestabilitat política Esteve no va sobreviure durant molt de temps a aquesta obscenitat: l'agost de 897 va ser deposat i estrangulat. En els tres anys següents la facció pro-formós aconseguí recuperar el control de la ciutat, i els papes Teodor II (897) i Joan IX (898-900) rehabilitaren la figura de FormósCfr. Vegeu Teodor II i Joan IX i Joan, dotat de notables qualitats diplomàtiques, aconseguí restablir bones relacions amb Lambert de Spoleto.Concili de Ravenna dell'898 (Cfr. Joan IX) La mort de Lambert II (octubre de 898) i l'arribada dels hongaresos del nord (que van derrotar, l'any 899, l'exèrcit de Berenguer de Friül)Sestan-Bosisio - p. 198 van trencar les esperances de Joan IX, a més de llançar tota Itàlia en un caos polític total. El seu successor, Benet IV (900-903) va intentar continuar la política del seu predecessor, reconeixent Lluís de Provença com el nou emperadorSestan-Bosisio - p. 199 Tanmateix, va cometre l'error d'elevar dos nobles romans, Teofilacte i Crescenti, a càrrecs polítics importants a la ciutat.Rendina - p. 309 Va ser el mateix Teofilacte, de fet, qui va iniciar el període degradant de la "pornocràcia".
Entre Teofilacte i Marozia: la pornocràcia (904-935)
miniatura|Sergi III|left Sergi III i Teofilacte Amb la mort de Benet IV, la situació es va precipitar en una anarquia total: Lleó V va ser deposat i, probablement, va ser fet estrangular per Cristòfor. Amb Roma en aquest estat d'anarquia, Sergi III ( 904 - 911 ), el bisbe de Caere, acerbat enemic de Formós i que va ser excomunicat per Joan IX a Ravenna, va prendre el poder a Roma amb un autèntic cop d'estat (gener 904), ajudat en això per Teofilacte, que havia creat a Roma una vasta xarxa de clients. El papat de Sergi, que va rehabilitar totes les decisions del Sínode del cadàver i va posar així a tot el clergat en la incertesa sobre la validesa de la seva ordenació, va marcar l'inici de la influència política de Teofilacte i de les dones de la seva casa: la seva esposa Teodora i, encara més, la seva filla Marozia. De fet, van ser aquestes dues dones les que, amb els seus costums lascius, van marcar la història del papat en les dècades següents: Marozia es va convertir en l'amant de Sergi, de qui va tenir, segons Liutprand de Cremona,Gregorovius - p. 300 el futur papa Joan XI. Quan Sergi va morir el 911, el van succeir Anastasi III (911-913) i Landó (913-914), que van ser autèntics titelles en mans del règim de Teofilacte.
El "parèntesi" de Joan X (914-928)
miniatura|F. Bertolini, Les noces de Marozia i Ugo de Provença, gravat, a La història de Roma|330x330px Joan X va ser l'únic pontífex, durant el , a resistir durant catorze anys al poder polític de Teopfilacte i la seva filla Marozia. Tot i que havia estat escollit papa com a amant de Teodora, esposa de Teofilacte, Joan va aconseguir imposar una política temporal autònoma: el 915 va demanar ajuda a Berenguer de Friül, coronant-lo emperadorSestan-Bosisio - p. 201 tot i que Lluís de Provença encara era viu; també l'any 915, el papa es va col·locar al capdavant d'una lliga d'estats italians, succeint on el papa Joan VIII havia fracassat miserablement: l'aniquilació dels sarraïns a la batalla de Garigliano (agost), esdeveniment que celebrava a Joan com a salvador del món cristià de les incursions dels infidels. Aquesta prestigiosa posició va eclipsar el poder de Teofilacte, que va morir el 924. La recuperació de la família es va deure a la filla de Teofilacte i Teodora, que Marozia amant de Sergi III es va casar més tard amb Alberic I de Spoleto.Cfr. Marozia Viuda, Marozia es va casar l'any 928 amb el poderós senyor feudal Guiu de Toscana, del qual va obtenir les tropes necessàries per neutralitzar l'enèrgic pontífex. Aquest últim, mancat de les forces necessàries, va ser capturat al Laterà i, després de ser deposat, va ser estrangulat al Castell de Sant'Angelo.Cfr. Joan X
Marozia: del zenit al nadir (928-932) Marozia, després d'haver eliminat el feixuc Joan X, esdevingué la governant absolut de Roma, tant que es proclamà "patricia et senatrix populi romani".Sestan-Bosisio - p. 210 Després de diversos papes "cortesans", el 931 va elevar a la càtedra de Pere el seu fill, molt probablement,Rendina - p. 320 – " Entre febrer i març de 931 Maròzia va posar al tron papal Joan XI, el fill que va tenir de la seva relació amb Sergi III...Hi ha qui declara categòricament Joan XI fill de Maròzia i Alberic I, com Saba; Personalment, considero vàlida l'opinió de Seppelt. Aquest darrer, de fet, donava raó a Liutprando di Cremona en considerar a Joan fill de Sergi i Marozia. per Sergi III: el papa Joan XI (931-936). Amb el seu fill com a papa, Marozia va poder contraure matrimoni (Guiu havia mort, mentrestant) amb el germà del seu difunt marit, Hug de Provença. El matrimoni de la mare, però, va ser molt desagradable pel seu fill d'Alberic I, el jove Alberic II, ja que era hostil a la presència d'un estranger a Roma. Per això el jove, aprofitant una discussió amb el seu padrastre, va desencadenar una revolta del poble romà: Marozia va ser empresonada, Hug amb prou feines va escapar de Roma i Joan XI va ser detingut "a domicili" al Laterà, on va morir l'any 936.
Alberic II i Joan XII (932-965) El domini d'Alberic (932-954)