El Trio núm. 1 per a piano, violí i violoncel en re menor, op. 49, va ser complertat per Felix Mendelssohn el 23 de setembre de 1839.
Moviments Consta de quatre moviments:
Molto allegro agitatoAndante con moto tranquillo, en si bemoll major Scherzo: Leggiero e vivace, en re majorFinale: Allegro assai appasionato
Origen i context Aquesta obra va marcar el retrobament de Mendelssohn amb el gènere després d’un primer Trio amb piano en do menor, compost el 1820, que va resultar bastant insatisfactori i mai es va publicar. El compositor va haver de resoldre de manera renovada els problemes d’equilibri entre el teclat i els dos instruments de corda, aconseguint finalment una solució encertada. Contràriament al tòpic que el presentava com un compositor que creava sense esforç, aquest Trio revela una intensa dedicació: va passar per diferents estats d’escriptura i revisió. Començat el febrer de 1839, la primera redacció es va concloure el 18 de juliol, mentre que una segona versió amb alteracions essencials va quedar finalitzada el 13 de setembre. Finalment, el 23 del mateix mes, Mendelssohn donava per acabada l’obra, que Schumann va descriure com «el trio mestre de la nostra època». Més accessible i amb menys dificultats tècniques que el seu primer intent, aquest Trio en re menor constitueix una de les combinacions més reeixides de piano i instruments de corda dins de tota la música de cambra de Mendelssohn, caracteritzada per un lirisme general que sovint deriva en una atmosfera elegíaca.
Mendelssohn escrivia sobre els seus trios i quartets amb piano: «Les coses per a piano no són, per descomptat, les que jo escric amb més plaer ni amb molta felicitat, però una altra branca de música per a piano és molt important als meus ulls i molt estimada al mateix temps [...]». El Trio amb piano en re menor núm. 1 és una de les seves obres més conegudes. El seu amic Ferdinand Hiller, compositor i pianista alemany, li va suggerir modificar la part de piano per apropar-la als nous corrents representats per Chopin i Liszt. Aquest virtuosisme d’estil parisenc es reflecteix especialment en el primer moviment, ple de melodies que es distribueixen entre els diferents instruments.
Anàlisi musical Els dos temes principals del primer moviment, Molto allegro agitato, en la tonalitat de re menor, són introduïts pel violoncel i recollits posteriorment pel violí i el piano. Tot i que el segon tema pot semblar poc diferenciat del primer, la pàgina impressiona pel seu intens romanticisme, poc habitual en Mendelssohn. L’Andante con moto tranquillo, en si bemoll major, s’expressa com una romança sense paraules des del piano, i encara que inclou una secció central de caràcter més dramàtic, el moviment transmet una sensació de serenitat i pau. A l’Scherzo: Leggiero e vivace, Mendelssohn desplega una divertida interacció contínua entre els instruments, creant un dels moments fantàstics que evocen imatges romàntiques i llegendàries, tot destacant la seva habilitat en la instrumentació. El Finale: Allegro assai appassionato retorna a la tonalitat de re menor i ofereix un tancament tempestuós, amb el piano introduint, en pianissimo, el tema de dansa. A diferència del primer moviment, aquí el segon tema pren més rellevància que el primer.
Referències
Categoria:Obres de Felix Mendelssohn Mendelssohn Categoria:Composicions musicals del 1839 Categoria:Composicions en re menor