miniatura|Contax II, 1936 miniatura|Una històrica càmera a l'Alemanya de l'est Contax S de 1949 miniatura|Contax TVS Digital amb Zeiss Vario-Sonnar 2.8–4.8 – l'última càmera de la marca CONTAX La marca Contax (de vegades estilitzada com CONTAX) va començar com un model de càmera de la línia Zeiss Ikon el 1932, i més tard es va convertir en un nom de marca propia. Les primeres càmeres estaven entre les millors del món, generalment amb lents intercanviables Zeiss d'alta qualitat. Els productes finals sota el nom de Contax seguien una línia de 35 mm, format mitjà i càmeres digitals dissenyades i fabricades per Kyocera i amb òptica Zeiss més moderna. El 2005, Kyocera va anunciar que ja no produiria càmeres Contax.
Història Mentre que l'empresa d'Ernst Leitz de Wetzlar va establir el format negatiu de 24 mm × 36 mm en una pel·lícula de pel·lícula perforada de 35 mm com a sistema fotogràfic viable, Zeiss Ikon de Dresden va decidir fabricar un competidor dissenyat per ser superior en tots els sentits. El nom de Contax va ser triat després d'una enquesta entre els empleats de Zeiss. Dr. Ing. Heinz Küppenbender va ser el seu principal dissenyador.
Fet entre 1932 i 1936, el Contax original, conegut com a Contax I després de models posteriors, va ser marcadament diferent de la corresponent Leica. Utilitzant un cos d'aliatge a força de fosa a pressió, hi havia un obturador metàl·lic de desplaçament vertical que recordava el que s'utilitzava en les càmeres Contessa-Nettel, fabricades amb llistons de llautó ennegrits entrellaçats, com si fos una porta de garatge. Aquest obturador complex es va convertir en la característica de la càmera Contax i la seva derivada Super-Nettel. Per contra, la competitiva Leica va seguir el disseny establert d'utilitzar cortines d'obturador de tela de goma enrotllades al voltant dels rodets, movent-se horitzontalment. El disseny de Contax va permetre una velocitat màxima de l'obturador màxima: la velocitat màxima era 1 / 1000s, i va augmentar a 1/1250 en el Contax II. El fet que l'obturador funcionés a través de la dimensió més curta de l'àrea de format era un factor important per aconseguir aquesta fita tècnica. Les llistons d'enclavament estaven alineades per cintes de seda especialment teixides, que eren molt fortes però subjectes al desgast. Substitució d'aquestes cintes era difícil però, contràriament a les càmeres modernes, es feia una vida de 400.000 cicles. Zeiss també va inventar la càmera del sistema, amb tot tipus de lents de llarga distància focal per a situacions específiques, amb tot tipus de miralls de prop, de gran angular, d'amplada angular. No obstant això Zeiss ho va cridar Universalkamera. Una de les característiques clau del disseny era un separador de rang couplat amb una línia de base molt llarga, amb un ocular propi al costat del visor. Per augmentar la precisió, es va utilitzar un nou sistema de falca rotativa en lloc del mecanisme de mirall commovedor comú. Altres característiques principals inclouen la unitat d'enfocament integrada en el cos de la càmera per utilitzar-la amb una lent estàndard, una part posterior extraïble, una perilla de velocitat de l'obturador integrada amb un mànec de vents filmats situat a la part frontal del cos de la càmera i un acabat amb esmalt negre.
El jove dissenyador de lents Ludwig Bertele, anteriorment d'Ernemann, es va encarregar de dissenyar les lents. El major avantatge de les lents Zeiss va ser el reduït nombre de superfícies d'aire a vidre en els dissenys de Bertele. En els anys anteriors es practicava generalment el revestiment de lents, això tenia avantatges per al contrast i la resistència a la bengala de la lent. Zeiss també va ser pioner en el revestiment de vidre, i abans de la guerra es van oferir lents recobertes. Després del revestiment de lents es va convertir en la publicació universal WW2, els dissenyadors van rebre més llibertat en l'ús de superfícies extra d'aire a vidre per corregir les aberracions de la lent, sense por als efectes negatius de les reflexions superficials.
El 1936 es van introduir els models Contax II i III; l'única diferència entre ells era el comptador d'exposició integral en aquest últim model. Van introduir l'ocular combinat tant per al visor com per al ranger, la velocitat de l'obturador i el mànec de vent de la pel·lícula col·locats a la placa superior, la velocitat més ràpida de l'obturador a 1/1250 s. i acabat en cromat. Es van fer molt populars entre els fotògrafs professionals, especialment periodistes fotogràfics que van exigir lents d'obertura d'alt rendiment per a treballs de llum disponible i un cavall de treball. L'obturador vertical tenia dues variacions de velocitat, escletxa i una ruptura que va tornar a ser un Zeiss primer.
Després de la Segona Guerra Mundial, es van produir algunes càmeres Contax a la fàbrica original de Dresden, i algunes van ser reunides a les obres òptiques de Carl Zeiss a Jena, abans que la producció fos transferida a Kíev a Ucraïna. Durant els anys de guerra, el dissenyador principal, Hubert Nerwin, va tractar de convertir el Contax en una càmera reflexiu d'una sola lent, però es va veure obstaculitzat per la presència del rodet superior de l'obturador vertical del pla focal. El cap de disseny de la postguerra Wilhelm Winzenberg va començar amb una pissarra neta, que es va convertir en el Contax S (Spiegelreflex), tot i que la "S" no estava marcada a la càmera.
Es pot dir que el Contax S és la càmera que va definir la configuració de la moderna càmera SLR de 35 mm. No només va introduir el muntatge de lents M42 que es va convertir en un estàndard de la indústria, sinó que també estava equipat amb un obturador de pla focal horitzontal i també va eliminar una gran objecció contra la càmera reflexiu oferint una imatge de visualització sense mirar a l'ull mitjançant l'ús un pentaprisme. Introduït el 1949, el S va ser seguit de nombrosos models incloent D, E, F, FB, FM i FBM. Durant aquest període, VEB Zeiss Ikon, a mesura que es va donar a conèixer la companyia, va estar gradualment sota la pressió del nou Zeiss Ikon AG a la zona nord-americana, de manera que els noms i marques originals de Zeiss Ikon i Contax van desaparèixer gradualment i van ser substituïts pel nou nom de Pentacon, que mai no va sorprendre. Finalment, aquesta línia de càmera va ser abandonada.
Mentrestant, a la zona nord-americana, les tres principals preocupacions de Zeiss: Carl Zeiss Stiftung (Fundació Carl Zeiss), Carl Zeiss optical, i Zeiss Ikon - van ser restablides. Amb Hubert Nerwin a càrrec de cap de disseny, Zeiss Ikon va produir els models Contax, la IIa i la IIIa, bastant revisats, en una nova planta de Stuttgart, i es van fer fins a 1962.
Amb l'aparició de la indústria japonesa de les càmeres, principalment una conseqüència de la pressió dels Estats Units sobre Zeiss d'Alemanya Occidental per deixar de col·laborar amb el Zeiss oriental-alemany, i també la manca de matèries primeres que l'anterior era durador, es va veure obligat a formar una aliança amb un fabricant japonès. Asahi, fabricant de Pentax, es va dedicar primer; i va arribar fins a Zeiss dissenyant una muntura de lents comuna, que va ser un desviament de l'adopció de la muntanya M42 de l'est d'Alemanya per Pentax, que va ser nomenada durant molts anys com la Muntanya Pentax per evitar l'acreditació del bloc oriental. Pentax K-mount després que les dues companyies es van separar de l'empresa. Aleshores es va formar una aliança amb Yashica i va néixer una nova línia de càmeres reflex de la lent única de Contax, a partir de l'RTS de 1975. Es van seguir nombrosos models, que també van incloure compactes, càmeres reflexes de format mitjà i càmeres digitals.
Rival Leica en els anys 1970 i 1980 va utilitzar lents d'angle ampli dissenyades per l'oest alemany Zeiss per a les seves pròpies càmeres. El Hologon de 15 mm era la primera lent super-ampla en un Leica, i el reflex Leica tenia accés a la lent de 15 mm Distagon com a part del rang subministrat per Leitz.
Kyocera es va fer càrrec de Yashica el 1983 i va continuar fabricant productes sota les marques Yashica i Contax. A mitjans dels anys noranta va arribar el seu Contax G1 amb unes lents excel·lents i una mica més tard el G2, totalment manual o automàtic, la primera lent de zoom a una càmera de RF, lents de 16 mm a 90 mm. Tanmateix, el 2002, els productes de la càmera cinematogràfica de l'empresa estaven disminuint en les vendes i els seus productes digitals més nous de la càmera no van aconseguir incursions greus al mercat digital-fotogràfic. El 2005, Kyocera va suspendre tota la fabricació d'equips fotogràfics, incloent la marca Contax el 2005, i va acabar tancant la història de Contax.
Models de marques de visió originals A diferència de la Leica contemporània que va evolucionar des del seu concepte original fins a convertir-se en un sistema fotogràfic, el Contax es va dissenyar com el cor d'un sistema fotogràfic des del principi. Una màquina amb molta enginyeria de gran complexitat, era l'aparador de Zeiss Ikon de la tecnologia que posseïa.
El Contax tenia sis variants identificables, però fonamentalment idèntiques; tots els aspectes van ser dissenyats per ser millors que els Leica. Per exemple, la part posterior desmuntable era per a una càrrega i recarrega més ràpida, el muntatge de la bayoneta estava dissenyat per a la intercanviabilitat de les lents ràpides, el rang de distància de base llarga era per a un enfocament més precís amb lents d'obertura grans, i l'obturador de metall vertical no només donava un màxim ràpid velocitat, però també va desterrar el problema de les persianes que cremaven.
Tanmateix, el seu funcionament era un sabor adquirit, que explica els successors més convencionals, els models Contax II i III. No només va ser la combinació de marcatge ràpid de l'obturador i el mànec d'avanç de la pel·lícula col·locat en la posició més convencional, sinó que va ser molt més fàcil i ràpid d'operar. El visor combinat i el ranger no van ser el primer en el mercat, però va ser el primer en una càmera del sistema que va oferir avantatges operacionals significatius, un avantatge davant la Leica fins a la Leica M3 de 1954.
Des que el Contax es va produir a les obres de Dresden abans de la guerra, la nova firma Zeiss Ikon de Stuttgart no tenia eines per reiniciar la producció. Els models Contax IIa i IIIa resultants, tot i compartir moltes similituds amb els avantpassats, també van mostrar una significativa simplificació i reducció de costos mitjançant l'ús de materials més barats, a causa de la manca de recursos. Tanmateix, aquestes simplificacions també eren en gran manera responsables de fer-les una mica més fiables.
Dissenyats per mantenir la compatibilitat amb versions anteriors, els IIa i IIIa (introduïts en 1950 i 1951 respectivament) van utilitzar el mateix muntatge de lents que els models de preguerra, però a causa de la càmera fosca més petita dins de la gola, el Biogon pre-guerra 35 / 2.8 d'ample, No es pot ajustar la lent d'angle.
IIa I IIIa