miniatura|Logotip del Parlament Europeu. Les eleccions al Parlament Europeu de 2019 van tenir lloc a la Unió Europea entre el 23 i el 26 de maig de 2019, amb una participació del 50,67% sobre un cens proper als 400 milions d'electors, superant en 8 punts la de les eleccions de 2014, va donar lloc a la IX legislatura europea. En elles es van triar per sufragi universal, directe, lliure i secret els eurodiputats que integraran l'Eurocambra i que representaran a la ciutadania europea en el període comprès des de 2019 a 2024. Aquesta cambra va ser la responsable de nomenar el president de la Comissió Europea, a proposta del Consell Europeu en funció dels resultats de les eleccions, per majoria qualificada.
El nombre de diputats previstos per a la IX legislatura del Parlament Europeu era de 705 escons, repartint-se els 73 escons del Regne Unit, després de la seva sortida de la Unió Europea, entre diversos països com Espanya, França, Itàlia i Països Baixos i reservant-se 46 escons per a futures ampliacions de la unió. Si bé, després de l'ajornament del Brexit fins al 31 d'octubre de 2019, el Regne Unit degué participar en les eleccions, mantenint-se el repartiment d'escons fins a la sortida definitiva de la Unió.
Per formacions, el Partit Popular Europeu va ser una vegada més el guanyador de les eleccions amb 172 diputats, perdent 36 diputats sobre les eleccions europees de 2014. Li va seguir el Partit dels Socialistes Europeus amb 144 escons, 36 menys que en les eleccions anteriors, i el Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa amb 76 escons, que va guanyar 30 seients. El partit d'ultradreta Moviment Europa de les Nacions i de les Llibertats, canviat de nom a Partit Identitat i Democràcia després de les eleccions, va aconseguir 60 escons, superant així al Partit Verd Europeu, que va aconseguir 57 escons, pujant 22 sobre el 2015, al Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, que va pujar 3 escons fins als 45, i el Partit de l'Esquerra Europea, que es va quedar en 20 escons.
Per grups parlamentaris, el Grup del Partit Popular Europeu va tornar a ser el més gran amb 182 escons, perdent 34 seients sobre el parlament sortint, seguit del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates amb 154 escons, perdent 31 seients, i el Grup Renovar Europa, el nou nom del Grup de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, que va aconseguir 108 escons guanyant 39. El Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea es va alçar fins a ser la quarta força amb 74 escons, sumant 22 escons nous, i superant per la mínima al nou Grup Identitat i Democràcia que va aconseguir 73. Finalment, el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus es va constituir amb 62 eurodiputats i el Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica amb 41 escons.
Després de les eleccions, el Partit Popular Europeu va arribar a un acord amb el Partit dels Socialistes Europeus i amb el Partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa per a formar la nova Comissió Europea. No obstant això, el candidat del PPE a la presidència de la Comissió, Manfred Weber, va ser vetat pels seus socis de Govern i, per això, qui va accedir a la presidència europea va ser Ursula von der Leyen, fins llavors ministra de defensa d'Alemanya, també del Partit Popular Europeu i que ni tan sols havia estat elegida eurodiputada en les eleccions.
Aspectes rellevants Creixement de l'euroescepticisme i la ultradreta Les eleccions europees de 2019 van tenir lloc en un context sense precedents per a la Unió Europea. L'arribada al poder en diversos països de governs populistes i d'extrema dreta, com a Hongria, Polònia, Àustria i Itàlia, van fer disparar les perspectives electorals dels grups més euroescèptics, que fins a aquest moment estaven dividits en els grups Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa i Europa de les Nacions i de les Llibertats.
Després de desacords durant els mesos previs a les eleccions, la intervenció de Steve Bannon, ideòleg estatunidenc i partícip de la victòria de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, va fer arribar a acords als principals partits euroescèptics i d'extrema dreta europeus, amb Marine Le Pen i Matteo Salvini al capdavant. El Fidesz de Viktor Orbán, membre del Partit Popular Europeu, no es va alinear finalment amb Le Pen i Salvini i va mantenir el seu alineament amb el PPE, a pesar que va ser suspès després dels atacs a la Comissió Europea i al seu president Jean-Claude Juncker.
Sortida del Regne Unit de la Unió Europea Article principal: Sortida del Regne Unit de la Unió Europea
El 23 de juny de 2016 es va realitzar el Referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, també conegut com a Brexit, el resultat va indicar que el 51,9% dels votants era partidari d'abandonar la Unió Europea, enfront d'un 48,1% partidari de romandre. Aquest resultat va ser desigual en el territori, ja que a Escòcia, Irlanda del Nord, Gibraltar i Londres va guanyar el sí a la permanència.
El procés de retirada es va iniciar una vegada que el Regne Unit va invocar l'article 50 del Tractat de la Unió Europea el dimecres 29 de març de 2017. Aquest procés, que havia de durar un màxim de dos anys i havia de permetre celebrar les eleccions al Parlament Europeu sense el Regne Unit, es va acabar retardant en dues ocasions, la primera fins al 12 d'abril de 2019 i la segona fins al 31 d'octubre de 2019, obligant el país a participar de les eleccions i retardant la modificació del repartiment d'escons entre països fins a la sortida definitiva del Regne Unit.
Acord entre Macedònia del Nord i Grècia Article principal: Disputa sobre el nom de Macedònia miniatura|Signatura de l'Acord del Prespa. Després d'anys de disputa entre Antiga República Iugoslava de Macedònia i Grècia, que havien impedit l'accés de Macedònia a la Unió Europea i a l'OTAN, en 2018 es va signar l'Acord del Prespa amb Grècia respecte a la disputa sobre el nom de Macedònia, pel qual l'estat independent canviaria de nom a Macedònia del Nord. El 30 de setembre d'aquest any es va celebrar un referèndum per a aprovar l'acord i l'entrada de país a la Unió Europea i l'OTAN amb un resultat no concloent, ja que encara que el vot pel sí que va aconseguir la majoria dels sufragis, el referèndum va comptar amb un 36,3% de participació, un 15% menys del mínim exigit. Malgrat això, el Parlament macedoni va aprovar el canvi de nom l'11 de gener de 2019, superant lleument els 80 vots requerits, i posteriorment el grec va fer el propi, entrant en vigor durant el mes de febrer de 2019. Gràcies a aquest acord, Macedònia del Nord va començar els processos d'incorporació a la Unió Europea i a l'OTAN.
Procés independentista català Article principal: Procés independentista català miniatura|Conferència de Carles Puigdemont al Parlament Europeu per defensar el referèndum d'independència de Catalunya, celebrat el 2017. Després del referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017, declarat il·legal pel Tribunal Constitucional d'Espanya, i la posterior Declaració d'Independència de Catalunya, l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució i el judici al procés, quatre líders independentistes es van presentar a les eleccions europees. D'una banda Oriol Junqueras, en aquell moment a la presó preventiva, va liderar la coalició Ara Repúbliques, amb la presència d'Esquerra Republicana de Catalunya i altres partits com EH Bildu, i a més va ser el candidat a President de la Comissió Europea per part de l'Aliança Lliure Europea. D'altra banda, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, en aquell moment residents a Bèlgica i Escòcia, van liderar la llista de Lliures per Europa, coalició de Junts per Catalunya, el Partit Demòcrata Europeu Català i Convergència Democràtica de Catalunya. Junqueras, Puigdemont i Comín van resultar triats mentre que Ponsatí va rebre l'acta una vegada es va produir la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
Nova llei electoral europea El 7 de juny de 2018, el Consell Europeu va acordar canviar la llei electoral de la Unió Europea i resignar les velles normatives electorals, datades de 1976. L'objectiu de la reforma era augmentar la participació en les eleccions, la comprensió de la seva importància i rellevància en l'àmbit europeu i evitar vots irregulars sense menyscabar les tradicions constitucionals i electorals dels estats membres.
Les noves normes tenen entre els seus punts destacats:
Visibilitzar els partits polítics europeus, en les paperetes de tots els estats membres, visibilitzant el logotip i candidat del partit polític europeu, en cas de formar part d'algun, al costat del partit polític estatal. Introducció d'un llindar mínim obligatori per als països de la Unió Europea que reparteixin més de 35 escons en circumscripció electoral única (en el moment de l'aprovació, només Espanya i Alemanya), que s'haurà d'establir entre el 3% i el 5%.38 Establiment d'un termini de 12 setmanes abans de les eleccions perquè els partits polítics europeus, i els partits polítics d'àmbit estatal, proclamin els seus candidats. La intenció és que tots els partits europeus nominin al seu candidat a president de la Comissió Europea. Inclusió del dret a vot dels ciutadans europeus que visquin fora de la Unió Europea. Prohibició del doble vot per a ciutadans europeus amb dret a vot en dos països. Per a això, els estats hauran d'intercanviar informació dels seus censos electorals.
El Parlament Europeu va donar la seva aprovació a la reforma el 4 de juliol de 2018 i la llei va ser adoptada pel Consell Europeu el 13 de juliol de 2018. No obstant això, no tots els estats membres van ratificar la nova normativa abans de les eleccions de 2019, entre ells els afectats pel llindar mínim i, per tant, aquestes eleccions es van dur a terme d'acord amb les regles anteriors.
Sistema electoral Els estats membre de la Unió Europea van triar, segons les seves lleis nacionals, que sistema electoral usaven per a repartir els escons que tenien assignats. Per exemple, països com Espanya, Portugal, Alemanya o Grècia realitzen una circumscripció única mentre el Regne Unit, Irlanda, França o Itàlia dividien el seu territori en diverses circumscripcions per a elegir als candidats.
L'edat mínima de votació se situava en els 18 anys en gran part de la Unió Europea, amb l'excepció d'Àustria i Malta, que la fixaven en 16 anys, Croàcia i Eslovènia que també la situaven en 16 anys si estaven treballant, Hongria en cas de tenir 16 anys i estar casat, i Grècia que la situava en 17 anys. Per a ser candidat, la xifra també se situava en els 18 anys excepte a Bèlgica, Bulgària, Txèquia, Irlanda, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Estònia i Xipre que la fixaven en 21 anys, Romania que la fixava en 23 anys i Grècia i Itàlia que la situava en 25 anys.
El sistema elegit per al repartiment de vots majoritari és el Sistema D'Hondt, utilitzat en 17 països. El Vot únic transferible era fet servir per al repartiment a Malta i Irlanda, mentre que el Mètode Sainte-Laguë l'empraven a Alemanya, Letònia i Suècia, el Mètode de Hamilton (resta major) a Bulgària, Lituània i Itàlia, el mostreig per quotes amb Quocient Droop a Eslovàquia i Xipre, i el Mètode Enishimeni Analogiki, un sistema de representació proporcional reforçat, s'emprava a Grècia.
Finalment, la barrera electoral també era diferent segons el país. 13 països no fixaven límit, entre ells Alemanya després d'una sentència del Tribunal Constitucional, Xipre el marcava en l'1,8%, Grècia en el 3%, Àustria, Itàlia i Suècia en el 4% i Bèlgica, França, Txèquia, Letònia, Lituània, Polònia, Eslovàquia, Hongria, Romania i Croàcia el situaven en el 5%.
Nombre d'escons per elegir