La recerca del Jesús històric es refereix als esforços acadèmics per proporcionar un retrat històric de Jesús. Des del , tres missions científiques sobre el Jesús històric han tingut lloc, cadascuna amb característiques diferents i d'acord amb diferents criteris d'investigació, que sovint es van desenvolupar durant cada fase específica. Aquestes recerques es distingeixen dels enfocaments anteriors perquè es basen en el mètode històric per estudiar els relats bíblics. Si bé s'havia dut a terme una anàlisi textual de les fonts bíbliques durant segles, aquestes recerques van introduir nous mètodes i tècniques específiques per establir la validesa històrica de les seves conclusions.
L'entusiasme demostrat durant la primera recerca va disminuir després de la crítica de 1906 d'Albert Schweitzer, qui va assenyalar diverses deficiències als enfocaments utilitzats aleshores. La segona recerca va començar el 1953, a mitjan , i va introduir una sèrie de noves tècniques, però es va deixar de banda el 1970. A la dècada de 1980 una sèrie d'estudiosos a poc a poc van començar a introduir noves idees d'investigació, bo i iniciant una tercera recerca, caracteritzada pels enfocaments més recents d'estudi.
Si bé hi ha un acord generalitzat entre els estudiosos sobre l'existència de Jesús, i un consens bàsic sobre el ministeri de Jesús, els retrats de Jesús construïts en les recerques tendeixen sovint a diferir els uns dels altres, i de la imatge retratada a les narracions dels Evangelis. Hi ha atributs superposats entre els retrats, i mentre que certs estudiosos poden posar-se d'acord sobre alguns atributs, aquests mateixos erudits poden diferir en uns altres, i no hi ha un retrat unificat del Jesús històric que satisfaci la majoria dels experts.
Primera recerca miniatura|130px|Albert Schweitzer, qui al seu llibre La recerca del Jesús històric va forjar aquest terme. Quan va acabar la Il·lustració, diversos estudiosos a Europa van començar a anar més enllà de l'anàlisi textual i del desenvolupament de les harmonies de l'Evangeli, i van començar a produir biografies de Jesús referides típicament com a Vides de Jesús. Aquestes biografies van intentar aplicar algunes tècniques històriques a una versió harmonitzada de les narracions dels Evangelis, i van produir noves visions generals de la vida de Jesús. Aquests intents de construir una biografia de Jesús van arribar a ser coneguts com la primera «recerca del Jesús històric», un terme efectivament forjat pel llibre d'Albert Schweitzer titulat La recerca del Jesús històric: un estudi crític del seu progrés des de Reimarus a Wrede.
A finals del s'havien escrit centenars de Vides de Jesús. Algunes d'elles eren purament sensacionalistes: no es van produir a causa de les noves dades que havien aparegut, sinó a causa que algunes persones llegien i interpretaven els Evangelis de maneres noves. Aquestes històries de les Vides de Jesús eren sovint idealitzades, altament psicològiques o incloïen nous elements que no figuraven a cap dels Evangelis o altres documents històrics. Per exemple, Ernest Renan va fer servir l'episodi en què Jesús puja a l'ase durant la seva entrada triomfal a Jerusalem per construir una història en què Jesús el fuster era un profeta amable que tenia un ase a Galilea i hi pujava mentre viatjava entre els diferents pobles.
Mark Powell assenyala que la producció d'aquestes Vides de Jesús es regia generalment per tres elements: (1) La imposició d'un gran esquema (per exemple, Jesús com un reformador) que dictava el tema de l'obra i en termes del qual s'interpretaven els Evangelis; (2) l'exclusió d'aquelles parts dels registres dels Evangelis que no encaixaven en l'esquema; (3) l'addició de material nou que no apareix a cap dels Evangelis per omplir els buits de la història. Andreas J. Köstenberger afirma que en molts casos aquestes històries retracten Jesús «com un missioner en si», en comptes d'una figura jueva del .
Els temes de fons emprats pels autors de les diverses Vides de Jesús durant la primera recerca van variar. En alguns casos, el seu objectiu era lloar el cristianisme, en altres casos, atacar-lo. Una de les primeres publicacions notables d'aquesta primera recerca va ser de Hermann Samuel Reimarus (1694-1768), qui va interpretar Jesús com una figura política de poc èxit, que va assumir que el seu destí era posar Déu com el rei d'Israel. Reimarus va escriure un tractat on rebutjava els miracles i acusava els autors de la Bíblia de frau, però no el va publicar. Més endavant, Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781) va publicar pòstumament aquesta tesi. Paul Henri Thiry d'Holbach (1723-1789), que no tenia cap interès a recuperar un Jesús històric, sinó a criticar la religió, va escriure Ecce Homo - La història de Jesús de Natzaret, i el va publicar anònimament a Amsterdam el 1769. El llibre va ser traduït a l'anglès per George Houston, i publicat el 1799 i després de nou el 1813, per la qual cosa Houston (qui va confessar que n'era l'autor) va ser condemnat per blasfèmia a dos anys de presó. miniatura|esquerra|Ernest Renan, autor de Vides de Jesús. David Friedrich Strauss (1808-1874) va ser pioner en la recerca del Jesús històric en rebutjar tots els esdeveniments sobrenaturals com elaboracions mítiques. La seva obra Vida de Jesús (1835), va ser una de les primeres i més influents anàlisis sistemàtiques de la vida de Jesús, amb l'objectiu de basar-la en una investigació històrica imparcial. Strauss va considerar els miracles a la vida de Jesús continguts als Evangelis en termes de mites que van sorgir com a resultat de la imaginació de les comunitats cristianes, atès que van tornar a contar històries i representar esdeveniments naturals com a miracles. Albert Schweitzer va escriure a La recerca del Jesús històric (1906; 1910) que els arguments de Strauss «omplen als certificats de mort tota una sèrie d'explicacions que, a primera vista, semblen estar vives, però no ho són pas realment». Afegeix que hi ha dos grans períodes de la investigació acadèmica en la recerca del Jesús històric, que són «el període abans de David Strauss i el període després de David Strauss».
Entre les obres que van aparèixer després hi ha el llibre d'Ernest Renan, Vie de Jésus, que va combinar la interpretació acadèmica amb una psicologia sentimental i novel·lesca. Va tenir molt d'èxit i va gaudir de vuit reimpressions en tres mesos. Renan va fusionar les narracions dels Evangelis amb les seves pròpies interpretacions psicològiques, per exemple que Jesús va predicar una «dolça teologia de l'amor» a Galilea, però que es va convertir en un revolucionari un cop es va topar amb l'establishment a Jerusalem.
Johannes Weiß (1863-1914) i William Wrede (1859-1906) van portar els aspectes escatològics del ministeri de Jesús a l'atenció del món acadèmic. Tant Weiß com Wrede eren apassionadament antiliberals i les seves presentacions estaven orientades a emfatitzar la naturalesa inusual del ministeri i les ensenyances de Jesús. Wrede va escriure sobre el tema del secret messiànic a l'Evangeli segons Marc i va argumentar que era un mètode utilitzat pels primers cristians per explicar que Jesús no va pretendre pas proclamar-se a si mateix com el Messies.
Albert Kalthoff (1850-1906), al capítol «Va existir un Jesús històric?» del seu llibre de 1904 Com va sorgir el cristianisme? Noves contribucions al problema de Crist (publicat en anglès el 1907 com The rise of Christianity) va escriure: «Un Fill de Déu, Senyor del Món, nascut d'una verge, i ressuscitat després de la mort, i el fill d'un petit fuster amb nocions revolucionàries, són dos éssers totalment diferents. Si l'un va ser el Jesús històric, l'altre sens dubte no ho era pas. La vertadera qüestió de la historicitat de Jesús no és simplement si va existir un Jesús entre els nombrosos demandants d'un messianisme a Judea, però sí que hem de reconèixer el caràcter històric d'aquest Jesús als Evangelis, i si ha de considerar-se com el fundador del cristianisme».
Albert Schweitzer (1875-1965), historiador de teologia, va presentar una important revisió crítica de la història de la recerca de la vida de Jesús a La recerca del Jesús històric: un estudi crític del seu progrés des de Reimarus a Wrede (1906, primera edició), denunciant la subjectivitat dels diversos autors, que introduïen els seves pròpies preferències al caràcter de Jesús. Hi ha un capítol (el 10) sobre la teoria de les dues fonts de Christian Hermann Weisse i la teoria de Christian Gottlob Wilke i tres capítols sobre David Strauss (cap. 7, 8 i 9), i un capítol complet a Bruno Bauer (cap. 11). Bauer (1809-1882) va ser el primer teòleg acadèmic que va afirmar la no historicitat de jesús. Tanmateix, la seva erudició va ser enterrada pel món acadèmic alemany, i va continuar sent un desconegut fins que Albert Kalthoff va rescatar les seves obres de l'oblit i de la foscor. Schweitzer va lloar el treball primerenc de Bauer, abans del seu període posterior i conclusió sobre la no historicitat de Jesús.
Un desafiament directe a la primera recerca va ser El mite de Crist, publicat per primera vegada el 1909 per Arthur Drews, qui va plantejar la teoria del mite de Crist i la negació de l'existència d'un Jesús històric. Drews, amplificant i donant a conèixer la tesi inicialment proposada per Bruno Bauer, va fer-se famós per la controvèrsia internacional resultant provocada pel seu llibre. El 1912, S.J. Case va assenyalar que a l'última dècada, els dubtes sobre l'existència de Jesús havien avançat en diversos sectors, però enlloc amb tanta insistència com a Alemanya, on el moviment escèptic s'havia convertit en propaganda regular: «El seu principal defensor és Arthur Drews, professor de filosofia a l'Escola Tècnica Superior de Karlsruhe. Des de l'aparició del seu El mite de Crist el 1909 el tema s'ha mantingut en el públic mitjançant debats a diferents llocs, sobretot en alguns centres universitaris importants, com Jena, Marburg, Giessen, Leipzig, Berlín».
Per discutir la tesi de Drews, Schweitzer va afegir dos nous capítols el 1913 a la segona edició de la seva obra, La recerca del Jesús històric:
Capítol 22 «La nova negació de la historicitat de Jesús»: analitza la tesi de Drews, a més de vuit escriptors que donen suport a aquesta tesi sobre la no existència de Jesús: J.M. Robertson, Peter Jensen, Andrzej Niemojewski, Christian Paul Fuhrmann, W.B. Smith, Thomas Whittaker, G.J.P.J. Bolland i Samuel Lublinski. Tres d'ells van estar a favor d'explicacions mítico-astrals. Capítol 23 «El debat sobre la historicitat de Jesús»: analitza les publicacions de 40 teòlegs-estudiosos en resposta a Drews, i menciona els participants d'un debat públic de febrer de 1910. La majoria de les publicacions són crítiques i negatives. Schweitzer continua la seva exposició sistemàtica dels problemes i dificultats a les teories dels Bestreiter (reptadors) i dels Verneiner (negadors); els radicals neerlandesos. J.M. Robertson, W.B. Smith i Drews; l'autenticitat de les cartes paulines i la historicitat del propi Pau.
El propi Schweitzer també va argumentar que totes les presentacions de Jesús del havien maximitzat o descuidat el missatge apocalíptic de Jesús, i va desenvolupar la seva pròpia versió del retrat de Jesús en el context apocalíptic jueu. Després es va convèncer que la recerca d'un Jesús històric era inútil, va abandonar els estudis bíblics i se'n va anar a Àfrica com a missioner metge.
Dénouement de la primera recerca