El diatòmetre és un aparell que s'usa per recollir mostres de diatomees en corrents d'aigua, de manera que les mostres siguin homologables, independentment de l'ambient en què s'hagin recollit. Va ser inventat per la botànica i limnòloga estatunidenca Ruth Patrick en la dècada de 1950.

Història Ruth Patrick va ser pionera en l'estudi de les diatomees com a indicadors de la qualitat de l'aigua; un treball que va dirigir el 1948 va provar que la biodiversitat d'un curs d'aigua podia servir per a mesurar la contaminació ambiental. Aquell estudi va analitzar les característiques físiques i químiques de les aigües d'una conca fluvial de Pennsilvània, les característiques geològiques de la conca i la diversitat de molts grups d'organismes (bacteris, algues, protozous, rotífers, macroinvertebrats i peixos). D'aquell estudi, Patrick va concloure que, en augmentar el grau de contaminació de l'aigua, la diversitat que conté disminueix, un concepte que es coneix com a «principi de Patrick».

Va triar les diatomees com a indicadors de la qualitat de l'aigua perquè són uns organismes molt abundants en els corrents d'aigua, amb una gran variabilitat d'espècies adaptades a ambients molt diversos, de manera que són presents en gairebé tots els tipus d'ambient d'aigua dolça i, a més, per a cada tipus d'ambient se'n poden trobar espècies indicadores. Per altra banda, era un grup que ja havia estat molt estudiat i se'n tenia molt informació. Els estudis al microscopi d'aigües contaminades van revelar que el tipus de contaminant (matèria orgànica d'aigües residuals, productes químics de la indústria, etc,) i el grau de contaminació determinaven les espècies que hi creixien i també la seva abundància.

Després de l'estudi de 1948, el mateix any una petita fundació de Filadèlfia —la Fundació Catherwood— va concedir-li una subvenció per estudiar les aigües d'un riu a Trinidad amb la finalitat, per una banda, de comprovar si es complia la seva tesi de la relació entre la salut d'un ecosistema i la seva biodiversitat i, per una altra banda, d'augmentar la col·lecció de diatomees del Departament de Limnologia que ella havia fundat a l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia. L'expedició per a la recollida de mostres s'havia de fer el 1950, però per algun motiu es va haver d'anul·lar—és possible que fos per la Guerra de Corea—. Aleshores Patrick va demanar a la Fundació si li permetrien invertir els diners en el desenvolupament d'un aparell per mesurar la contaminació en un ambient aquàtic i comprovar si es complia el seu «principi». Havia de ser un aparell que pogués fer un seguiment de les condicions del riu; no únicament mitjançant un mostreig en un moment determinat, com s'havia fet fins aleshores.

Patrick, que tenia amistat amb l'ecòleg britànic G. Evelyn Hutchinson, li va descriure els seus plans en una carta el 1950:

La Fundació Catherwood va subvencionar el disseny del prototip del diatòmetre i l'Institut del Petroli dels Estats Units va aportar els fons necessaris per provar-lo durant quatre anys en dos llocs que eren importants per a la indústria petroliera: la badia de Galveston, a Texas, i el canal Rehoborh i altres punts localitzats prop de Baltimore (Maryland). Aquesta recerca va permetre refinar el mètode de mostreig i «calibrar» el diatòmetre.

Descripció i funcionament La definició que es va fer del diatòmetre per a sol·licitar-ne una patent —hi ha fonts que afirmen que es va patentar el 1955; no hi ha proves, però, que mai arribés a patentar-se— deia que era «un aparell de mesura usat per a obtenir un índex de la vida aquàtica en un corrent d'aigua» Des que Patrick va dissenyar el primer diatòmetre, l'aparell ha anat evolucionat, però bàsicament consisteix en un dispositiu equipat amb alguns portaobjectes, uns deflectors —per desviar el corrent d'aigua— i uns flotadors per mantenir-se prop de la superfície de l'aigua. El diatòmetre s'ha de deixar en el punt de mostreig prou temps com perquè es formi un substrat biològic en els portaobjectes; dues setmanes sol ser suficient. Les diatomees s'adhereixen als portaobjectes com ho farien a una pedra o a un altre substrat natural. En acabar el període de mostreig, les diatomees que hi ha en els portaobjectes són totes vives perquè les que moren se'n desenganxen. Això és un gran avantatge per fer el recompte de diatomees. Quan el recompte es fa a partir d'una mostra d'aigua no és possible distingir quines estan vives perquè la seva coberta silicificada —el frústul— triga molt a descompondre's després de la mort de la cèl·lula i no hi ha manera de saber el nombre real de diatomees vives en la mostra. Com que la recerca feta per al seu desenvolupament va ser finançada per la Fundació Catherwood, Patrick va posar a l'aparell el nom de «diatòmetre Catherwood».

Referències

Bibliografia

Categoria:Instruments de mesura Categoria:Diatomees