, també coneguda per les seves inicials RBG, fou una jutgessa associada del Tribunal Suprem dels Estats Units. Fou nomenada pel president Bill Clinton el 14 de juny de 1993 i ocupà el càrrec des del 10 d'agost de 1993 fins a la seva mort el 18 de setembre de 2020. Fou la segona dona de les quatre dones que han format part del Tribunal Suprem fins ara, seguint Sandra Day O'Connor i precedint Sonia Sotomayor i Elena Kagan. En fou l'única dona entre la jubilació d'O'Connor el 2006 i la confirmació de Sotomayor el 2009. En aquella època, Ginsburg es mostrà més contundent en els seus dissentiments, que cridaren l'atenció dels comentaristes legals i la cultura popular. En general, era vista com a part de l'ala liberal del Tribunal. Escrigué opinions de la majoria notables, com ara Estats Units contra Virgínia (1996), Olmstead contra L.C. (1999) i Friends of the Earth, Inc. contra Laidlaw Environmental Services, Inc. (2000).
Ginsburg nasqué a Brooklyn (Nova York). La seva germana gran morí quan ella era un nadó i la seva mare poc abans que es gradués de l'institut. Obtingué una llicenciatura a la Universitat de Cornell i esdevingué esposa i mare abans de començar a estudiar Dret a la Universitat Harvard, on era una de les poques dones de la seva classe. Ginsburg es transferí a la facultat de Dret de la Universitat de Colúmbia, on es graduà empatant pel primer lloc de la seva promoció. Posteriorment, Ginsburg entrà al món acadèmic i exercí de professora de procediments civils a les universitats Rutgers i Colúmbia, una de les poques dones en aquest cas.
Ginsburg passà una part significativa de la seva carrera legal com a defensora de la igualtat de gènere i dels drets de la dona i guanyà diversos casos al Tribunal Suprem. Fou advocada voluntària per la Unió Americana per les Llibertats Civils i en fou membre de la junta i una de les conselleres generals durant la dècada de 1970. El 1980 el president Jimmy Carter la nomenà al Tribunal d'Apel·lacions dels Estats Units per al Circuit del Districte de Colúmbia, on serví fins que fou nomenada al Tribunal Suprem. Ginsburg rebé l'atenció de l'opinió popular estatunidenca pels seus dissentiments liberals enèrgics i per la seva negativa a retirar-se; tenia el sobrenom de The Notorious R.B.G. (literalment 'La notòria RBG').
Morí el 18 de setembre de 2020 a Washington DC als 87 anys arran de «complicacions d'un càncer pancreàtic amb metàstasi» segons un comunicat del Tribunal Suprem dels Estats Units.
Infantesa i formació Joan Ruth Bader nasqué el 15 de març de 1933 al districte de Brooklyn de la ciutat de Nova York, segona filla de Celia (Amster de naixement) i Nathan Bader, que vivien al barri de Flatbush. El seu pare era un immigrant jueu d'Odessa (Ucraïna), aleshores part de l'Imperi Rus, i la seva mare era nata a Nova York de pares jueus austríacs.Stated in RBG, 2018."Book Discussion on Sisters in Law" Presenter: Linda Hirshman, author. Politics and Prose Bookstore. BookTV, Washington. September 3, 2015. 27 minutes in; retrieved September 12, 2015 C-Span website La seva germana gran Marilyn morí de meningitis als sis anys, quan Ruth tenia catorze mesos. La seva família li deia Joan Ruth «Kiki», renom que li donà Marilyn per donar puntades de peu (kicky en anglès). Quan començà l'institut, Celia descobrí que moltes companyes de classe també es deien Joan, per la qual cosa suggerí al professor que li digués Ruth per evitar confusions. Encara que no eren devots, la família Bader formava part d'una sinagoga conservadora, on Ruth aprengué principis de la fe jueva i guanyà familiaritat amb la llengua hebrea. Als 13 anys fou rabina del campament en un programa d'estiu jueu a Minerva (Nova York).
Celia prengué un paper actiu en l'educació de la seva filla i la duia sovint a la biblioteca. Celia havia sigut bona estudiant quan era jove; es graduà de l'institut als 15 anys però no pogué accedir a l'educació terciària perquè la seva família s'estimà més enviar el seu germà a la universitat. Celia volia que la seva filla tingués més formació, que creia que permetria que esdevingués professora d'història a l'institut. Ruth assistí a un institut de Brooklyn, el programa de dret de la qual li dedicà una sala de justícia en honor seu. Celia tingué càncer durant els anys a l'institut de Ruth i morí el dia abans de la seva graduació a l'institut.
Bader assistí a la Universitat Cornell a Ithaca (Nova York), on fou membre de la fraternitat femenina Alpha Epsilon Phi. Mentre era a Cornell conegué Martin D. Ginsburg als 17 anys. Es graduà de Cornell amb un Bachelor of Arts en governança el 23 de juny de 1954. Fou membre de Phi Beta Kappa i la primera dona de la seva promoció. Es casà amb Ginsburg un mes després de la seva graduació a Cornell. Ambdós es traslladaren a Fort Sill (Oklahoma), on el seu marit fou cridat al servei actiu per la reserva de l'exèrcit. Als 21 anys treballà en una oficina de l'Administració de la Seguretat Social a Oklahoma, on fou degradada després de quedar-se embarassada per primer cop. La seva filla nasqué el 1955.
La tardor de 1956 es matriculà a Harvard Law School, on era una de les nou dones en una classe amb uns 500 homes. El degà de Harvard Law convidà totes les estudiants drets dones a sopar a casa seva i els preguntà «Per què esteu a Harvard Law School, ocupant la plaça d'un home?». Quan el seu marit agafà una feina a Nova York, Ginsburg es transferí a Columbia Law School i esdevingué la primera dona a estar en dues revistes de drets importants: Harvard Law Review i Columbia Law Review. El 1959 es graduà en dret a Columbia i empatà com a primera de promoció.Toobin, Jeffrey (2007). The Nine: Inside the Secret World of the Supreme Court, New York, Doubleday, p. 82.
Inicis professionals Al començament de la seva carrera legal, Ginsburg tingué dificultats per trobar feina. El 1960 el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Felix Frankfurter en rebutjà la sol·licitud per una posició com a assistent judicial pel seu gènere. Fou rebutjada malgrat la recomanació sòlida d'Albert Martin Sacks, que era professor i després degà de Harvard Law School. El professor de Columbia Law Gerald Gunther també promogué que fos contractada com a assistent judicial pel jutge Edmund L. Palmieri del Tribunal del Districte Meridional de Nova York. L'amenaçà de no recomanar-li mai més cap altre estudiant de Columbia si no donava una oportunitat a Ginsburg i li garantí que li recomanaria un altre estudiant si Ginsburg no reeixia. Aquell mateix any començà a treballar pel jutge Palmieri i ocupà el càrrec durant dos anys.
Món acadèmic Del 1961 al 1963, Ginsburg fou investigadora associada al projecte en procediments internacional a Columbia Law School; aprengué suec per co-escriure un llibre sobre procediment civil amb Anders Bruzelius a Suècia. Condugué una recerca extensa pel seu llibre a la Universitat de Lund de Suècia.Bayer, Linda N. (2000). Ruth Bader Ginsburg (Women of Achievement). Philadelphia. Chelsea House. p. 46. La seva etapa a Suècia la induí a pensar en igualtat de gènera. Els canvis que observà a Suècia, on les dones formaven entre el 20 i el 25% dels estudiants de drets, l'inspiraren; una de les jutgesses que investigà per la seva recerca estava embarassada de vuit mesos i encara treballava.
Obtingué la seva primera posició com a professora a Rutgers Law School el 1963. El seu nomenament tingué els seus inconvenients; l'informaren que cobraria menys que els seus companys homes perquè tenia un marit que cobrava un bon sou. Quan Ginsburg entrà al món acadèmic, era una de les 20 professores de Dret dels Estats Units. Fou professora de Dret, principalment de procediment civil, a Rutgers del 1963 al 1972 i en rebé la titularitat el 1969.
El 1970 cofundà Women's Rights Law Reporter, la primera revista de dret dels Estats Units a centrar-se exclusivament en els drets de les dones. Del 1972 al 1980 ensenyà a Columbia Law School, on esdevingué la primera professora dona titular i coescrigué el primer llibre de casos de la facultat en discriminació de gènere. També fou membre del Centre d'Estudis Avançats en Ciències del Comportament de la Universitat Stanford del 1977 al 1978.
Litigis i defenses alt=Ginsburg standing by a window|esquerra|miniatura|Ginsburg el 1977, fotografiada per Lynn Gilbert El 1972, Ginsburg cofundà el projecte de drets de les dones de la Unió Americana per les Llibertats Civils (ACLU en les sigles en anglès) i l'any següent n'esdevingué advocada general. Aquest projecte i altres projectes relacionats de l'ACLU participaren en més de 300 casos de discriminació de gènere a 1974. Com a directora d'aquest projecte, argumentà davant el Tribunal Suprem dels Estats Units en sis casos del 1973 al 1976, dels quals en guanyà cinc. En comptes de demanar al Tribunal que acabés amb totes les discriminacions de gènere ensems, traçà un camí estratègic que se centrava en estatuts específics discriminatoris i en anar avançant amb cada victòria. Escollí acuradament els seus demandants, de vegades escollia demandants homes per demostrar que la discriminació de gènere era perjudicial tant per homes com per dones. Les lleis que marcà com a objectiu incloïen aquelles que semblaven aparentment beneficioses per a les dones però que reforçaven la noció que les dones necessitaven dependre dels homes. La seva defensa estratègica s'estengué a la tria de paraules, estimant-se més l'ús de «gènere» i no de «sexe», després que un ajudant li suggerís que la paraula «sexe» podia distreure els jutges. Es guanyà una reputació com una defensora oral competent i la seva feina desembocà directament en la fi de la discriminació de gènere en moltes àrees de la llei.Pullman, Sandra (March 7, 2006). "Tribute: The Legacy of Ruth Bader Ginsburg and WRP Staff" . ACLU.org; retrieved November 18, 2010.
Ginsburg es presentà voluntària per escriure l'informe per Reed contra Reed, , en què el Tribunal Suprem estengué les proteccions de la Clàusula sobre protecció igualitària de la catorzena esmena de la Constitució dels Estats Units a les dones.
El 1972 davant del 10è circuit a Moritz contra comissionat feu la defensa en nom d'un home a qui havien negat la deducció de cuidador pel seu gènere. Com a amicus argumentà a Frontiero contra Richardson , que desafiava un estatut que feia més dificil que militars dones (Frantiero) demanéssin un increment del subsidi d'habitatge pel seu marit que no pas que militars homes el demanéssin per les seves esposes. Ginsburg esgrimí que l'estatut tractava les dones com a inferiors i el Tribunal Suprem votà 8–1 a favor de Frontiero. El Tribunal tornà a dictaminar a favor seu a Weinberger contra Wiesenfeld, , on Ginsburg representà un vidu a qui se li havien negat les prestacions de la Seguretat Social, que permetien que les vídues però no els vidus rebessin prestacions per fer-se càrrec de fills menors d'edat. Argumentà que l'estatut discriminava els vidus de treballadores en negar-los la mateixa protecció que les vídues.