Dalida (), nom artístic de Iolanda Cristina Gigliotti (el Caire, Regne d'Egipte, 17 de gener de 1933 – París, França, 3 de maig de 1987), va ser una cantant i actriu d'origen italià i nacionalitat francesa, nascuda al Caire.
Procedent d'una família italiana establerta a Egipte, va ser elegida Miss Egipte 1954 i va fer diverses pel·lícules al Caire. Residint a França des de 1954, va conèixer el seu primer èxit com a cantant amb el títol Bambino, el 1956. Aquest donà peu a un repertori que inclou mes de 700 cançons, interpretades en nombroses llengües. Es va fer un nom en l'escena de la cançó francesa i esdevingué una estrella a escala internacional. També va participar en la popularització de certs gèneres musicals com el twist, el folk, el disco, el reggae, el pop o fins i tot el raï.
En 1981 va ser la primera dona a rebre un disc de diamant en reconeixement de la quantitat de còpies venudes, que li van valer un total de 55 discos d'or al llarg de la seva carrera.Dalida en espanyol (consultat el 23/03/2008 Entre els seus èxits més coneguts hi ha Bambino, Les enfants du Pirée, T'aimer follement, Ciao Amore Ciao, Je Suis Malade, Darla Dirladada, Gigi l'amoroso, Paroles...Paroles..., Il venait d'avoir dix-huit ans, J'attendrai, Le Lambeth Walk, Avec le temps, Salma ya salama, Soleil, Soleil, Laissez-moi danser i Mourir sur scène. Amb els títols J'attendrai i Bésame mucho, Dalida va ser una de les primeres artistes franceses que van interpretar cançons disco. Va enregistrar molts duos amb personalitats de l'escena mundial com Julio Iglesias, Johnny Hallyday, Mireille Mathieu, Nana Mouskouri, Petula Clark, Charles Aznavour, Claude François, Sheila, Johnny Mathis, Umberto Tozzi o Gloria Lasso.
A causa d'una successió de tragèdies personals, el 1987 es va suïcidar pocs mesos després d'haver interpretat el paper principal de la pel·lícula dramàtica Le sixieme jour. La seva trajectòria professional, amb mes de 140 milions de discos venuts, i una vida privada plena de problemes personals que van acabar amb la seva mort, l'han convertit en un personatge icònic amb un tràgic destí.
Biografia Joventut miniatura|Dalida el 1937 Iolanda Cristina Gigliotti, posteriorment el seu primer nom seria afrancesat com Yolande, va néixer el 17 de gener de 1933 a Shubra, un barri als afores del Caire, Egipte, dins una família de classe mitjana. Els seus pares, Pietro Gigliotti (1904-1945), i la mare, Giuseppina Rossi (1910-1971), eren immigrants calabresos originaris de Serrastretta, a la província de Catanzaro, Itàlia. Iolanda va ser la segona de tres germans: Orlando (1928-1992) i el germà menor Bruno (1936), El seu pare es va convertir en primer violí de l'Òpera Khedivial del Caire, i la família va comprar una casa de dos pisos.
Als deu mesos d'edat, Iolanda va agafar una infecció a l'ull i va haver de portar benes durant 40 dies. De vegades plorava dia i nit, el seu pare tocava cançons de bressol al violí per calmar-la. Va patir operacions de la vista entre els tres i cinc anys. Va haver de portar ulleres al llarg de l'escola primària, per la qual cosa va ser assetjada, com recordà més tard: «Ja n'hi havia prou, prefereixo veure el món desenfocat que portar ulleres, així que les vaig llençar per la finestra». Iolanda va assistir a la Scuola Tecnica Commerciale Maria Ausiliatrice, una escola catòlica italiana situada al nord de Shubra.
En 1940, els forces aliades van portar el seu pare i altres homes italians del seu destacament al camp de presons de Fayed, al desert prop del Caire. Quan Pietro Gigliotti va ser alliberat el 1944, va tornar a casa com una persona completament diferent. Era una persona molt violenta que feia por a Iolanda i altres nens del barri. Més endavant ella recordava: «El vaig odiar quan em va colpejar, el vaig odiar especialment quan va colpejar la meva mare i els meus germans. Vaig voler que morís i així va ser». Iolanda tenia dotze anys quan el pare va morir d'un abscés cerebral el 1945. Aquest trauma va influir en la cerca d'un company masculí la resta de la seva vida.
Model, actriu i Miss Egipte (1954) En els seus anys d'adolescència, Iolanda va desenvolupar un interès per la interpretació a causa de la influència de la feina del seu oncle com a projeccionista per a un cinema local. Sovint participava en actuacions escolars al final del semestre, esdevenint força popular al seu barri. Es va graduar el 1951, però finalment va començar a treballar com a mecanògrafa en una companyia farmacèutica el mateix any. Mentre treballava per ajudar econòmicament la seva família, Iolanda encara tenia ambicions com a actriu, mentre continuava buscant l'oportunitat d'avançar.
Poc després, la seva millor amiga Miranda la va presentar a la senyoreta Ondine, per participar en un petit certamen de bellesa del Caire sota dues condicions: ser la mes petita, i que la seva mare, Giuseppina, no ho havia de saber. Quan Iolanda va guanyar el segon premi i Miranda, per segon cop el subcampionat, van ser fotografiades inesperadament i van sortir als diaris Le journal d'Égypte i Le progrès Égyptien. L'endemà, quan Guiseppina se'n va assabentar, li va tallar els cabells. Finalment, la seva mare va cedir i Iolanda va deixar la feina per començar com a model a Donna, una famosa casa de moda del Caire. En el seu vintè aniversari, la seva mare li va donar permís per anar a la competició de Miss Egipte. Celebrada durant la primavera als salons de l'Auberge des Pyramides, va captivar l'audiència en aparèixer amb un biquini amb taques de pantera d'una sola peça. Els jutges van quedar abrumats i Iolanda va guanyar el títol de Miss Egipte de 1954, convertint-se automàticament en representant d'Egipte al certamen de Miss Món 1955 a Londres.
A partir d'aquell esdeveniment se li van obrir les portes amb diversos directors de cinema. Especialment en el cinema egipci quan Marco de Gastyne li va fer el casting per a The Mask of Tutankhamun (1954) i Niazi Mostafa per a la seva participació en The Glass and a Cigarette (1954). En aquest film, apareix amb el seu nou nom artístic, Dalila, perquè, com va explicar el 1968, «era un nom molt freqüent a Egipte i m'agradava molt». També se li va oferir un contracte per a un productor de cinema egipci, però el va desestimar perquè Gastyne li va aconsellar que provés sort a París. Dalila va decidir no representar a Egipte a Miss World 1955, i Egipte no va arribar a competir aquell any a causa de la Crisi de Suez.
Viatge a Paris i el joc 421 El 25 de desembre de 1954, Dalila va deixar Egipte per anar a París. La seva primera residència era una habitació d'un apartament de l'amic i empresari de Gastyne Vidal. Es va trobar amb bastants directors per a audicions per a papers de pel·lícules, però van fracassar cada vegada. Vidal la va traslladar a un apartament més petit on el seu primer veí era Alain Delon, encara desconegut per a un públic més ampli, amb qui va tenir una breu relació.
La dificultat que Dalila va trobar en els papers com a actriu la va portar a provar la cançó. Vidal la va presentar a Roland Berger, un amic i professor que va acceptar donar-li classes de cant 7 dies a la setmana a un preu baix. Era molt estricte i solia cridar, obtenint una resposta encara mes forta per part de Dalila. Les seves lliçons de vegades acabaven amb un cop de porta, però sempre tornava l'endemà. Tenint en compte el seu progrés, Berger va concertar la seva actuació en el famós cabaret Le Drap d'Or, als Champs-Élysées. Allà va ser descoberta per Jacques Paoli, el director del cabaret La Villa d'Este, que li va organitzar una sèrie d'actuacions. Després d'una d'aquestes, l'autor i guionista Alfred Marchard va aconsellar que Dalila canviés el seu nom a Dalida: «El teu nom artístic s'assembla massa a la pel·lícula Samson i Dalila i no ajudarà a augmentar la teva popularitat. Per què no reemplaça la segona ela per una de?». Ella immediatament va acceptar el canvi.
El 9 d'abril de 1956, Dalida va participar en el concurs de cantants Les Numéros 1 de demain amb la cançó Etrangère au Paradis. Abans de la competició, Eddie Barclay, propietari de la casa productora més gran de França, Barclay Records, i Lucien Morisse, director artístic de la nova emissora de ràdio Europe 1, es van reunir en una cafeteria propera i van discutir què farien aquella tarda. Barclay volia veure una pel·lícula, mentre que Morisse volia assistir a la competició, que se celebrava a l'Olympia, el lloc més gran de París. Van resoldre el seu desacord jugant 421, un joc de daus, en el qual va guanyar Morisse. Juntament amb el seu amic Bruno Coquatrix, el propietari de l'Olympia, van descobrir Dalida, tots tres van quedar impressionats i van organitzar una reunió amb ella. En anys futurs, Coquatrix diria: «[La veu de Dalida] està plena de color i volum, i té tot el que estimen els homes: delicadesa, sensualitat i erotisme». Els tres homes van tenir un paper important en el llançament de la seva carrera.
1956-1959: Èxit comercial i fama Primer contracte, èxit nocturn amb Bambino i primer Olympia miniatura|Dalida, a la dècada dels 50 Després de l'actuació a Les Numéros 1 de demain, Lucien va lliurar a Dalida la seva targeta de visita per organitzar una reunió al seu despatx, que va acceptar sense dubtar. Pocs dies més tard, al segon pis de l'edifici del carrer François Ler, interpretava Barco Negro, èxit recent d'Amália Rodrigues, cantant els versos de la capella. Estava molt impressionat, el seu ajudant va demanar més feina amb alguns defectes per a una altra audició davant Eddie Barclay, en persona. El 2 de maig de 1956, a l'oficina de Barclay, a la 9 d'Avinguda Hoche, Dalida va signar un contracte renovable d'un any, amb un percentatge modest en vendes discogràfiques amb la promesa d'augmentar-ho si l'èxit esperat s'aconseguia. Mentre que Morisse era responsable de la promoció de ràdio, Coquatrix va desenvolupar una estratègia per arribar als titulars dels mitjans. Va planificar promocionar-la a través d'una sèrie de concerts, incloent dos concerts a l'Olympia, dues setmanes a Bobino, i un recorregut per províncies. El seu primer disc, Madonna, va ser gravat al juny com a EP, i va aparèixer per primer cop el 28 d'agost de 1956 a Radio Europe n 1, que va ser la seva primera aparició a la ràdio. El disc va aconseguir un gran èxit i va ser seguit per Le Torrent un mes més tard que va rebre una benvinguda igualment encoratjadora. Dalida va continuar actuant en directe al llarg del 1956, mentre els seus promotors treballaven per desenvolupar una cançó que en fes una estrella. Morisse va demanar al lletrista Jacques Larue que escrivís una versió en francès de l'èxit de l'italià Marino Marini Guaglione. Titulada Bambino, es va estrenar com a cançó del títol del tercer EP de Dalida el 28 d'octubre de 1956. Va tenir un èxit immediat, passant 31 setmanes a la part superior de les llistes franceses el 1957, fita que encara conserva el rècord. La cançó va permetre guanyar a Dalida el seu primer disc d'or, la primera vegada que l'aconseguia una dona, el 19 de setembre de 1957 per vendes de més de 300.000 unitats. Impulsant-lo al desembre, Dalida també va fer la seva primera aparició televisiva i el seu contracte es va estendre immediatament durant quatre anys. A continuació, també va rebre la seva primera crítica: «A l'escenari, Dalida apareix en bellesa i calidesa, destacada per una presentació de sobrietat extrema».