miniatura|362x362px| Caravel·laVera Cruz (amb veles llatines) a la desembocadura del Tajo. Una caravel·la (denominació oficial del Termcat) és una embarcació a vela lleugera emprada en viatges oceànics als segles i per Portugal i Espanya. És particularment famosa per ser-ho dos dels vaixells emprats per Cristòfor Colom en el primer viatge de Colom: la Pinta i la Niña, ja que la Santa Maria era una nau.
Va ser la primera en poder navegar contra del vent, la qual cosa li permetia viatges oceànics; si els aires eren sempre contraris (com entre Labrador i Groenlàndia, o per creuar els tròpics). La navegació prèvia havia aprofitat els vents dominants favorables (per exemple els vents a terra de dia, i al mar de nit o de matí).
Etimologia La paraula sembla tenir el seu origen en càrab o càrab, una adaptació del grec κάραβος, embarcació lleugera utilitzada a la Mediterrània. Segons alguns historiadors, la paraula prové de l'àrab carib o "qârib" (vaixell de grandària mitjana amb veles triangulars). El seu primer ús documentat en portuguès data del 1255 i l'última referència en documents impresos data del 1766, cosa que suggereix que el terme s'ha aplicat a diverses embarcacions al llarg del temps.
Característiques miniatura|250x250px| Maqueta en un museu de Colòmbia de la nau i les dues caravel·les que va fer servir Colom en el viatge del descobriment. miniatura|250x250px| El celler d'aquest vaixell en una de les rèpliques del Moll de les Carabel·les. Eren de buc lleuger i forma afinada, la qual cosa donava com a resultat una embarcació veloç i apta per guanyar barlovent. Pel que fa a les seves dimensions, es creu que mesuraven de 20 a 30 metres d'eslora i de 6 a 8 metres d'amplada ( màniga ), d'aparell arrodonit o llatí i amb tres pals, sobre una sola coberta i elevat castell de popa. Navegaven uns 8 nusos (uns 15 km/h). Eren ràpides i fàcilment maniobrables.
La caravel·la permetia transportar moltes mercaderies, cosa que fa possible alimentar la tripulació durant llargues travesses, no necessita remers i s'augmenta la superfície i el nombre d'espelmes.
Encara que el model no necessitava rems, a les caravel·les usades per Enric el Navegant o Ferran de Magallanes la coberta podia albergar quatre rems llarguíssims, per als casos en què fos necessari, i cadascun havia de ser manejat per quatre homes que, per moure'ls, havien de caminar endavant i enrere sobre la coberta. Els vaixells no treien el cap pels costats i poques vegades tenien castells de proa o popa elevades. Algunes reproduccions mostren les caravel·les amb tres veles llatines. No obstant això, aquestes podrien tenir-ne també només dues.
Caravel·la rodona Molts mariners van optar per combinar a la caravel·la la vela llatina amb la vela quadrada, obtenint un nou model conegut com Caravel·la rodona. La Niña i la Pinta eren caravel·les llatines, però poc abans de començar el viatge de Colom, van ser convertides en caravel·les rodones.
Amb vent de cara (desfavorable), la vela quadrada no es pot cenyir al vent més que en un 50 % en una nau ben equilibrada i amb una tripulació composta per homes dexperiència. També és fàcil que aquest tipus de nau es deixi portar molt a la deriva. No obstant això, la vela llatina es pot cenyir perfectament al vent i no es mou a la deriva.
Amb vent de popa (favorable), la vela quadrada aprofita el vent en la seva totalitat i avança amb un moviment uniforme. Amb la vela llatina, la pressió desigual fa que sigui més difícil mantenir un mateix rumb.
Aspectes rellevants Característiques de disseny
La caravel·la tenia un buc relativament estret amb una proa esmolada i una popa suaument arrodonida. Aquest disseny la feia ràpida i àgil. Les caravel·les típiques tenien entre 15 i 24 metres de llarg, amb una màniga (amplada) d'aproximadament 4,5-7,5 metres. Aquesta proporció permetia una bona velocitat i estabilitat.Michael A. Robinson. The Caravel: An Analysis of Its Design and Construction. (2010) 240 pag. ISBN 978-1609920123Jeremy G. Brice. Naval Architecture of the Renaissance: The Caravel and the Galleon (2012) 280 pag. ISBN 978-1908847045
La quilla solia estar feta d'una sola peça resistent de fusta, que corria al llarg del fons del vaixell. Proporcionava integritat estructural i millorava la maniobrabilitat del vaixell.
Les caravel·les generalment tenien dos o tres pals, encara que algunes tenien quatre. Els pals eren alts i prims. El sistema d'aparell era complex, amb veles tant quadrades com llatines. Aquesta combinació permetia a la caravel·la navegar eficaçment tant amb el vent a favor com en contra. Les veles llatines eren veles triangulars muntades en angle, que milloraven la capacitat de la caravel·la per navegar al vent. Les veles quadrades s'utilitzaven al pal principal, permetent una major velocitat amb el vent a favor.
L'aparell llatí era una de les característiques més distintives de la caravel·la. Permetia una maniobrabilitat millor i la capacitat de virar contra el vent, crucial per als llargs viatges d'exploració.
La caravel·la generalment tenia una o dues cobertes. La coberta superior es feia servir sovint per a la navegació i les activitats de la tripulació, mentre que la coberta inferior s'utilitzava per a l'emmagatzematge i les àrees habitables. La caravel·la tenia una superestructura baixa en comparació dels vaixells posteriors. No tenia una proa o popa pronunciada, donant-li un perfil esvelt.
La caravel·la comptava amb un timó gran i equilibrat muntat a la popa. Això proporcionava un excel·lent control de direcció i maniobrabilitat, essencial per a la navegació en aigües inexplorades.
Característiques de Construcció
La caravel·la estava construïda principalment de roure o pi. Aquests materials van ser elegits per la seva durabilitat i disponibilitat. El buc es construïa utilitzant taulons superposats, un mètode conegut com a folre carvel. Aquest mètode feia que el vaixell fos més fort i més estanc. La carcassa interna del vaixell estava construïda amb fustes fortes, que suportaven el folre i el buc. Les carcasses es col·locaven a intervals regulars per proporcionar suport estructural.
Les juntes entre els taulons es calafatejaven amb estopa (una barreja de cànem i quitrà ) i brea per fer el buc estanc. Això era essencial per prevenir filtracions i mantenir la flotabilitat.
Distribució Interior
Les caravel·les tenien un ampli espai de càrrega sota la coberta, que es feia servir per emmagatzemar subministraments, equip i mercaderies. Els allotjaments per a la tripulació eren bàsics, ubicats a la coberta inferior oa la popa del vaixell. L?espai era limitat i les acomodacions eren funcionals més que còmodes.John H. Parry. The Age of Exploration: European Expansion and Its Impact on the World (2014) 320 pag. ISBN 978-0521592357
Armadura
Les caravel·les estaven equipades amb alguns canons petits o canons de bord, que s'usaven principalment per a defensa contra pirates o forces hostils en lloc de per a grans enfrontaments navals.
Tècniques de Construcció
A diferència del folre tipus clinker, el folre de la caravel·la involucrava taulons col·locats vora amb vora, creant una superfície de buc llisa.
Les caravel·les més tardanes van començar a utilitzar claus i perns de ferro en lloc d'espigues de fusta, cosa que millorava la durabilitat del vaixell i la velocitat de construcció.
Veles
Les veles de les caravel·les, estaven fetes principalment de lli o de cànem. Ambdós materials eren força comuns en la construcció d'espelmes en aquella època a causa de les seves propietats duradores i resistents al vent ia l'aigua. El lli era preferit per la seva lleugeresa i resistència, mentre que el cànem, encara que més aspre, també era robust i durador.
Cordes Les cordes, estaven fetes principalment de cànem o de lli, igual que les veles. El cànem era el material més comú per a les cordes degut a la seva resistència a la tracció ia la seva durabilitat en condicions marines. També s'utilitzaven cordes de cotó, encara que eren menys comunes per raó de la seva menor resistència en comparació amb el cànem.
Aquests materials eren tractats i trenats de manera específica per maximitzar-ne l'eficàcia en la navegació i en les exigències de l'entorn marí.
Antecedents i condicions prèvies per al desenvolupament de la caravel·la miniatura|Caravel·la llatina, Boa Esperança, de Portugal. Sota el patrocini d'Enric El Navegant, els portuguesos van creuar el Cap Bojador en 1434 i es van endinsar en aigües de l'Atlàntic, les condicions de les quals de vent i corrent ja no permetien un simple viatge d'anada i tornada contra el vent.
Ja s'utilitzaven importants invents tècnics com la brúixola, l'astrolabi o el bastó de Jacob o cartes nàutiques molt precises. No obstant això, com que les distàncies des dels ports d'origen eren cada vegada més grans, els portuguesos necessitaven cada cop més navilis capaços de recórrer llargues distàncies amb rapidesa i, en cas necessari, sense aturar-se. Això requeria no només la capacitat de navegar alt amb el vent, sinó també la capacitat de portar suficients provisions i peces de recanvi per a un viatge més llarg.
Es necessitaven vaixells que poguessin fer revisions del buc i altres reparacions fins i tot en llocs desfavorables, fins i tot sense la capacitat tècnica d'una drassana. A més, per continuar les exploracions portugueses, aquests vaixells havien de poder garantir l'exploració de les condicions (fins i tot desfavorables) de corrent i vent a l'Atlàntic i oferir també la possibilitat de navegar per aigües costaneres poc profundes i cursos fluvials.
Basant-se en l'experiència dels mariners portuguesos en la navegació per l'Atlàntic, la caravel·la esdevingué cada cop més un vaixell d'aquest tipus a partir del 1400.
Història miniatura|Nau de nom "Catalana" (Portugal 1370) Aquest model de vaixell estava basat probablement en les embarcacions usades pels pescadors portuguesos. A finals del el príncep de Portugal, Enric el Navegant, va emprendre una sèrie d'exploracions de conquesta a illes de l'Atlàntic ia la costa d'Àfrica. A Sagres, a l'extrem sud de Portugal, Enrique havia reunit un equip d'experts en cartografia, navegació, astronomia i disseny naval, i els va encarregar que ideessin un navili capaç d'explorar alta mar. Abans que aquest comitè posés fil a l'agulla i desenvolupés el disseny de la caravel·la, els velers europeus depenien d'equips de remers o de veles fixes, o d'ambdós, per a la seva propulsió; la barca d'aparell quadrat era la més comuna. La invenció de la caravel·la, així com la substitució de la coca per la nau, van ajudar enormement Espanya i Portugal en els seus viatges per l'oceà al .
El disseny de la caravel·la li va permetre exercir-se excepcionalment bé en les difícils condicions de l'exploració al mar obert. La seva maniobrabilitat, combinada amb la seva capacitat per fer servir una varietat de condicions de vent, la va convertir en una embarcació vital per a les missions d'exploració del i . Vaixells com la caravel·la van ser instrumentals en el descobriment de noves rutes comercials i territoris, sentant les bases per a l'exploració global i la història marítima.
L'exploració realitzada amb caravel·les va fer possible el comerç d'espècies de portuguesos i espanyols. No obstant això, per al comerç en si, la caravel·la va ser reemplaçada més tard per la carraca ( nao ) més gran, que era més rendible per al comerç. La caravel·la va ser un dels vaixells pinacle en el desenvolupament de vaixells ibèrics de 1400-1600.
En els anys posteriors al descobriment i la conquesta i colonització d'Amèrica, les caravel·les van anar caient en desús en la mesura que van aparèixer nous tipus d'embarcacions, especialment els galions, els quals tenien com a precedent a les naus i carraques, però amb enormes millores en les seves prestacions, especialment quant a capacitat de càrrega, resistència i maniobra.
Documents sobre les calaveres