Alexander Dubček (Uhrovec, 27 de novembre de 1921 - Praga 7 de novembre de 1992) va ser un polític eslovac que intentà reformar el règim comunista mitjançant la realització de la Primavera de Praga.
Va exercir com a primer secretari del Presidium del Comitè Central del Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) (líder de facto de Txecoslovàquia) des de gener de 1968 fins a abril de 1969. Va supervisar reformes importants al sistema comunista durant un període que es va conèixer com la Primavera de Praga, però les seves reformes es van revertir, i finalment va ser abandonat després de la invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia l'agost de 1968.
Més conegut per l'eslògan «El socialisme amb rostre humà», Dubček va liderar un procés que va accelerar la liberalització cultural i econòmica de Txecoslovàquia. A les reformes es van oposar els conservadors dins del partit que s'havien beneficiat de l'economia estalinista, així com els interessos del veí bloc soviètic que temien el contagi, la subversió occidental, la vulnerabilitat estratègica i la pèrdua del poder institucional. Per motius d'interessos institucionals a la Unió Soviètica, com els de l'exèrcit i el KGB, informes falsos i la creixent preocupació entre la direcció soviètica que Dubček ja no pogués mantenir el control del país, Txecoslovàquia va ser envaïda per dos-cents mil soviètics, que van dirigir les tropes del Pacte de Varsòvia la nit del 20 al 21 d'agost de 1968. Amb això es pretenia permetre un cop d'estat de les forces conservadores. Aquest cop d'estat, però, no es va poder materialitzar a causa de la manca d'un lideratge de substitució prosoviètic viable i de l'extraordinària popularitat inesperada de Dubček i la direcció reformista. La intervenció soviètica va iniciar un període de maniobra entre conservadors i reformadors on els conservadors confiaven en la influència soviètica per canviar l'equilibri de poder, revertint les reformes de la Primavera de Praga.
Dubček es va veure obligat a dimitir com a cap del partit l'abril de 1969, succeït per Gustáv Husák, un antic reformador i víctima de l'estalinisme que va ser ambiguament afavorit per Moscou. Això va marcar el final de la Primavera de Praga i l'inici de la normalització. Dubček va ser expulsat del Partit Comunista el 1970, enmig d'una purga que finalment va expulsar gairebé dos terços dels membres del partit el 1968. Això va purgar sobretot la generació més jove de comunistes post-Stalin que ell representava juntament amb molts dels experts tècnics i directius més competents.
Durant la Revolució de Vellut de 1989, Dubček va exercir com a president del parlament federal txecoslovac i va competir per a la presidència amb Václav Havel. El Parlament Europeu va concedir a Dubček el Premi Sàkharov el mateix any. Entre la Primavera de Praga i la Revolució de Vellut, Dubček es va retirar de l'alta política, però va servir com a principal inspiració i líder simbòlic per a l'eurocomunisme, mantenint un contacte intermitent amb els reformadors comunistes europeus, especialment a Itàlia i la Unió Soviètica. També el 1989, just abans de la seva mort, Andrei Sàkharov escriuria: «Estic convençut que l'«alè de llibertat» que van gaudir els txecs i els eslovacs quan Dubček era el seu líder era un pròleg de les revolucions pacífiques que ara tenen lloc a l'est d'Europa i a la mateixa Txecoslovàquia». Sàkharov va acreditar a Dubček i la Primavera de Praga com la seva inspiració.
En el moment de la seva mort en un accident d'automòbil el 1992, Dubček continuava sent una figura política important. Molts el van veure com el futur president de la recentment formada Eslovàquia. Des d'aleshores, la seva vida i obra s'han revalorat significativament. Això arriba després d'haver estat eclipsat durant molt de temps per la dinàmica i la retòrica simplista de la Guerra Freda. Segons Jan Adamec, un erudit històric amb seu a Praga:
Primers anys Des de 1989, molts historiadors i estudiosos han parafrasejat Guennadi Gueràssimov, un portaveu de Mikhaïl Gorbatxov, quan se li va preguntar la diferència entre el que Gorbatxov i Dubček havien fet. Va dir que feia 19 anys. Molts ho han posat en dubte des d'aleshores, millor veient matisos i particularitats més enllà de les narracions de la Guerra Freda. De fet, malgrat que els dos futurs líders van qüestionar profundament l'estalinisme en el moment del Discurs Secret de Nikita Khrusxov el 1956, Dubček tenia una família, una educació i una formació primerenca molt diferents de la formació convencional del Partit Comunista, que molts assumeixen que tenia, així com una educació fonamentalment diferent de la de Gorbatxov i del líder de la Revolució de Vellut, Václav Havel. Com assenyala Ivan Laluha, el seu pensament va donar forma a la seva educació per pares no convencionals, i l'experiència personal i les associacions de llarga durada amb experiments i membres utòpics i internacionals que emfasitzaven un estil de lideratge consensuat.
Alexander Dubček va néixer a Uhrovec, població situada a la regió de Trenčín, que en aquells moments formava part de Txecoslovàquia i que avui en dia forma part d'Eslovàquia), el 27 de novembre de 1921. Quan tenia tres anys, la família es va traslladar a la Unió Soviètica. Va passar la major part de la seva infantesa vivint en el que alguns han anomenat una comuna del que avui és el Kirguizstan. L'assentament es trobava a Pishpek (ara Bixkek), a l'RSS del Kirguizstan de la Unió Soviètica, actualment Kirguizstan. Era una cooperativa industrial esperantista i idista utòpica, Interajuda.D. Viney, 'Alexander Dubcek', Studies in Comparative Communism 1 (1968) pàg. 17–19. Pavol Dubcek, el fill d'Alexandre, va descriure el que la família del seu avi hi va trobar: «no hi havia res més que una antiga caserna», després que la família hagués vingut prometent oportunitats laborals i una bona vida. Va dir que molts de la primera generació de nens immigrants van patir tifus. Malgrat això, Pavol va decidir que era «impossible» tornar enrere en aquell moment. El 1933 la família es va traslladar a la ciutat central russa de Gorki, actualment Nijni Nóvgorod. Aleshores Alexandre tenia 12 anys.William Shawcross, 'Dubcek', (rev'd ed. 1990) p. 17.
El 1938, per ordre de Stalin, haurien hagut de renunciar a la seva ciutadania txeca per quedar-s'hi. Amb la mateixa lleialtat al seu lloc de naixement que Alexandre mostraria la resta de la seva vida, la família va tornar a Txecoslovàquia. Als 17 anys, Alexander es va unir al llavors il·legal Partit Comunista d'Eslovàquia (KSS),B. Wasserstein, Barbarism & Civilization (Oxford 2007) p. 598. treballant per organitzar la resistència al seu lloc laboral. Va ser aquí, com a obrer de fàbrica a Dubnica nad Váhom, on va aprendre el seu primer ofici. Va treballar juntament amb el seu germà, Július, i amb la seva amiga d'infància, Anna Borsekova.
Ascens dins el Partit Comunista Van lluitar contra l'estat eslovac proalemany en temps de guerra, dirigit per Josef Tiso. L'agost de 1944 ell i el seu germà van rebre l'ordre d'unir-se als partisans. Eren membres de la brigada partisana Jan Žižka durant l'aixecament nacional eslovac. El seu germà va morir en l'aixecament.D. Viney, 'Alexander Dubcek', Studies in Comparative Communism 1 (1968) pàg. 19–20. La segona i última vegada que Alexander va ser ferit, fou enviat a la família Peterov a Velčice per recuperar-se amb l'ajuda d'Anna. A causa de la seva participació en l'aixecament, aquesta seria una mala marca per a ell durant el període estalinista, després que les autoritats comencessin a fusionar les activitats dels partidaris dels aixecaments amb membres del règim de guerra i altres elements no comunistes.
El pare d'Alexandre, Štefan, era membre del partit des de 1921. Al seu retorn va tornar a fer-s'hi actiu. Štefan es va encarregar d'imprimir els papers del partit, els documents falsificats i oficials, així com de produir altres publicacions d'esquerra. Durant aquest temps, les activitats d'Alexandre i la seva família consistien més a treballar a través de xarxes personals que no pas amb cèl·lules del partit. Tota la família hi va participar, canviant d'un lloc a l'altre, i finalment es va traslladar a Velčice. Després de l'arrest de bona part de la direcció del KSS el 1942, Štefan i els Dubček van treballar amb un altre antic membre d'Interhelpo, principalment organitzant la joventut comunista. Alexander va ser arrestat al juliol, però no abans de tenir un impacte i autoritat significatius. Després de l'arrest de Štefan, va ser enviat a la presó i finalment al camp de concentració de Mauthausen, al qual va sobreviure en part perquè hi va estar poc de temps.
Alexander es va casar amb una amiga de la infància, Anna Dubčeková (nascuda Borseková), el setembre de 1945. Van començar a edificar una casa a Trenčín.
Membre del Partit Comunista Eslovac durant la guerra, l'any 1949 va ser nomenat secretari de districte del Partit a la regió de Trenčín, i el 1951 membre del Comitè Central del Partit Comunista de Txecoslovàquia i diputat de l'Assemblea Nacional, la qual cosa va motivar el seu trasllat a Bratislava, on va estudiar Dret a la Universitat de Komenski.
Va començar els seus estudis a Universitat Comenius de Bratislava, però tornaria a la Unió Soviètica el 1955 per assistir a la Universitat de Política de Moscou, on es va graduar el 1958 abans de tornar a casa. Mentre es trobaven a Moscou, els amics russos de Dubček es van assabentar del discurs secret de Khrusxov que va denunciar Stalin el 1956. Passarien un parell de mesos abans que li ho expliquessin. El discurs havia estat una resposta a les històries que circulaven d'aquells que havien començat a tornar de la falsa presó al Gulag. Per molt que Dubček estigués molest per les notícies del que havia fet Stalin, també admirava a Khrusxov per haver pronunciat el discurs davant l'oposició de la majoria de dirigents, que estaven ells mateixos implicats.
Educació i principis de la seva carrera política El 1948, el partit al qual s'havia unit es va reorganitzar com a branca eslovaca del Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ). Malgrat que encara fora dels cercles superiors, la generació de Dubček va representar la jove base idealista del partit que va prendre el poder el 1948, sense trencar-s'hi. Va ser l'estalinisme el que representava la discontinuïtat. Aquesta generació preestalinista originàriament va cessar el poder, aliada amb la generació més jove de membres del partit, que va començar a qüestionar el camí que havien seguit els seus líders majors quan van començar a ascendir a les files durant la dècada de 1950 i principis de 1960.
La branca eslovaca del partit va sorgir de la guerra amb una base de membres més petita i menys connexió amb les institucions eslovaques que les branques txeques. Per reclutar una base de partit de masses per a la política electoral, la direcció del partit, que tenia més de 60 anys d'edat de mitjana, va apel·lar a un ampli segment de gent jove amb menys motivació ideològica, donant al partit una cultura més pragmàtica i menys ortodoxa. En contrast amb la branca txeca del partit, la família, la identitat regional, les relacions religioses, professionals i interpersonals formaven la cola de la branca eslovaca del partit. Un Dubček socialment idealista, sense una destinació ideològica rígida al cap, va pujar enmig d'aquestes files.