Els kitan o khitan (transcripció antiga xinesa K'i-tan; 契丹; pinyin: Qìdān), Khitai o Khitaï (transcripció arabo-persa) o Kitat (en mongol) foren un grup mongol nòmada de l'Àsia oriental, que apareixen esmentats per primer cop a les fonts xineses vers 405 o 406 quan estaven establerts a l'oest del riu Leao-ho, entre aquest i el seu afluent en Chara-mouren a la que després fou província de Jehol.Gabelentz, Geschichte der grossen Liao (traducció), Sant Petersburg 1877; Bretschneider, Medieval researches I, 209; Chavannes, Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen, 1897, I, 377; J. Mullie, Les anciennes villes de l'empire des Grands Leao au royaume mongol de Barin, T'oung-pao 1922
Etimologia Actualment no hi ha consens sobre l'etimologia del nom Khitan. Bàsicament hi ha tres teories: Segons Feng Jiasheng, aquest nom prové dels noms dels caps Yuwen.Xu Elina-Qian 2005, p.7. Zhao Zhenji creu que aquest terme s'origina a partir de la paraula “Xianbei” (Tribus Hsien-Pei) i significa “un lloc on els Xianbei han viscut”.Xu Elina-Qian 2005, p.8. L'erudit japonès Otagi Matuo considera que el nom Khitan va ser originalment “Xidan”, que significa “la gent similar al poble Xi” o “la gent que viu entre els Xi”.Xu Elina-Qian 2005, p.8–9.
Llengua i escriptura La seva llengua era el kitan (o Liao kitan), ja extinta i suposadament relacionada amb el protomongol dins de la discutida família lingüística altaica, i era una llengua escrita amb dos sistemes: l'escriptura kitan gran (derivada dels caràcters han xinesos) i l'escriptura kitan petita (creada per l'erudit Diela vers l'any 925, inspirat possiblement en l'alfabet uigurMarquart, Gwaini's Bericht uber die Bekehrung der Uiguren, 500-501; i Chavannes i Pelliot, Un traite manicheen retrouvé en Chine). D'aquesta escriptura kitan no en queden gairebé rastres.
De la submissió a la grandesa Van quedar sotmesos als turcs orientals del kan Muhan el 560. El 696 van dirigir una expedició al Hopei pel pas de Chan-hai-kuan, a la zona de Yong-p'ing i fins a la plana de Beijing (Pequín). L'emperadriu regnant Wu Heou, va demanar l'ajut del qaghan dels Turcs orientals Baktshor o Mo-t' cho, que va sorprendre els kitan i els va derrotar de manera completa (697). Van tardar tres segles a recuperar-se d'aquest cop.
El 734 i 735 es va lliurar una guerra fronterera entre els kitan i els xinesos però sense cap resultat apreciable. El 751, al mateix any que la batalla de Talas, els kitan van derrotar el nord-est de P'ing-lou (prop de P'ing-ts'iuan) a un exèrcit xinès que envaïa els seus territoris; el comandant xinès era precisament un kitan de nom Ngan Lou-chan, que s'havia posat al servei de la Xina i havia esdevingut favorit de l'emperador Hiuan-tsong; el 755 Ngan va intentar enderrocar a Hiusan-tson de la dinastia Tang i esdevenir emperador, però no ho va aconseguir.
Durant tota la resta del segle VIII i al els kitan van romandre a les seves terres al nord-oest del Leao-ho; al començament del segle X un cap especialment coratjós anomenat en transcripció xinesa antiga Ye-liu A-pao-ki, els va començar a organitzar i adoptar certs aspectes de la cultura xinesa; va fixar la dignitat de kan en el seu clan (el Ye-liu). A-pao-ki va aprofitar la guerra civil a la Xina per apoderar-se de Hebei (Hopei), però fou rebutjat a Wangtou al sud de Paoting (922) per Li Ts'un-hiu, fundador de la dinastia xinesa dels Tang posteriors (923). El 924 va entrar a Mongòlia, va arribar a l'Orkhon, va ocupar Qara Balgasun d'on va expulsar els kirguís que s'hi havia establert des de vers el 840 en lloc dels uigurs, i els va rebutjar cap a la zona de l'alt Ienissei i les estepes de l'oest.Chavannes, Voyageurs chinois chez les Khitan et les Joutchen, J. A. 1897, maig i juny, 382; també Bretschneider, Medieval researches, I, 265 A-pao-ki va oferir al kan uigur del Kansu occidental de restituir-li la possessió del país de l'Orkhon, però els uigurs, ja sedentaritzats, van refusar la possibilitat de tornar-se a moure. Cap a l'est, els dongus djürchät que vivien al nord-est de Manxúria, van esdevenir vassalls dels kitan i A-pao-ki va destruir el regne donguso-coreà de Pohai que incloïa la moderna Corea del Nord i la part de Manxúria a l'est del Leao-tong (des de Kharbin i Vladivostok fins a Darien). En aquesta expedició va morir el kan dels kitan (926).
El kan Tö-kuang La seva viuda Chou-lu Che (Che del clan Chou-lu) tenia una energia de ferro i va aconseguir imposar com a successor a un dels seus fills, el seu preferit, segon en naixement; va reunir l'assemblea de l'horda i va fer muntar a cavall al seu fill gran T'ou-yu i al segon Tö-kuang i va encarregar als nobles d'agafar la brida del cavall del que volguessin per kan; però tots sabien el que volia, i així fou escollit Tö-kuang que fou kan del 927 al 947. Als primera anys va governar amb la mare; aquesta es desfeia dels caps que no li agradaven enviant-los a la tomba del seu marit suposadament per portar al mort notícies de la seva dona, però ja tenia uns guàrdies que els mataven quan es presentaven allí. Va encarregar l'administració del país al ministre xinès Han Yen-Huei que va introduir moltes costums civilitzadores xineses.
El 936 Tö-Kuang va començar a intervenir activament en els afers, quan va protegir el general imperial xinès d'origen shato, Che King-t'ang, revoltat contra els Tang posteriors; en el seu ajut va baixar per la regió de Hebei (Hopei) pel pas de Kou-pei-K'eou, amb un exèrcit de 50.000 homes i va ajudar al general a derrotar els imperials i pujar al tron fundant la dinastia dels Jin posteriors (Heou Tsin); com a compensació els kitan va rebre el nord de Hebei incloent Yeou-tcheou o Yun-tcheou (moderna Pequín) i la part més al nord del Shansi (Shanxi) amb Yun-tcheou (moderna Ta-t'ong), regió que en conjunt era anomenada Setze prefectures (Beijing i cap a l'oest en una amplada d'entre 100 i 150 km). Aquesta entrega permetia per primer cop als "bàrbars" de les estepes establir-se al darrere de la Gran Muralla Xinesa. Beijing, ocupada pels Kitan els 936, va passar més tard als djürchät, i d'aquests als genguiskànides i va restar en poder del nòmades del 936 al 1368. Tö-kuang hi va establir a Pequín la seva capital del sud (en xinès Nan King) el 938 mentre la capital de nord era Lin-huang (a la vora del Chara-mouren, a Manxúria), la seva capital oriental era Liaoyang i el 944 va establir Ta-t'ong com a capital occidental.Mullie, Les anciennes villes de l'empires des Grands Leao, T'oung pao, 1922, 105
Che King-t'ang va restar un fidel aliat i vassall dels kitan fins a la seva mort el 942, però el seu nebot i successor Shi Chonggui (Che Tchong-kuei), es va separar de l'aliança i va voler esdevenir independent; això fou un error greu, ja que el 946 Tö-Kuang el va derrotar a l'altura de Ho-kien-fu, i els kitan van travessar el riu Groc i es van presentar davant Kaifeng (llavors anomenada Ta-leang), la capital dels Jin posteriors, on Tö-kuang va entrar el dia 1 de gener del 947; allí es va vestir com un xinès, agafant el nom dinàstic de Liao (Leao) i va pensar a proclamar-se emperador, però llavors van començar les revoltes de la població xinesa i els rovoltats començaren a massacrar a les guarnicions dels kitan i finalment va decidir la retirada cap a Jehol, emportant-se a tota la cort xinesa Jin presonera; en arribar a Tchen-ting el kan va morir i aquesta circumstància va impedir una possible conquesta de la Xina pels kitan (947).
Retirats els kitan, el general xinès d'origen shato Lieu Tche-yuan, governador del Shanxi, fou proclamat emperador per les tropes (febrer del 947) i va entrar fàcilment a Kaifeng amb el suport popular i es va proclamar emperador (abril del 947) fundant la dinastia dels Han posteriors.
El regne Liao Els kitan van tenir com a nou cap a Shizong (947-951) i després Muzong (951-968). El 951 els Han posteriors foren enderrocats pels Zhou posteriors (Heou Tchou) i es van refugiar al Shenxi central on van fundar una nova dinastia coneguda com a Zhao anteriors (Pei Han) que va durar del 951 al 979, amb capitalitat a Taiyuan. La guerra fou des de llavors permanent entre els Zhou posteriors de Kaifeng i els Han del Nord de Taiyuan i després (a partir del 960) entre els Song (successors dels Zhou) i els Han del Nord; aquests darrers, necessitats d'aliats, es van posar sota protecció dels kitan; exèrcits kitan els van auxiliar diverses vegades, cada cop que un exèrcit enemic s'acostava a Taiyuan. El 968 l'emperador Song, T'ai-tsou (Tchao K'uang-yin) va fer un fort intent contra Taiyuan que fou salvada pels kitan. El 975 els Song havien reunificat Xina on no obstant restava el petit estats dels Han del Nord.
El 979 finalment el segon emperador Song, Tai Tsong, va poder ocupar Taiyuan i annexionar el territori ambicionat, tot i que els kitan van córrer en ajut dels seus aliats; tot seguit l'emperador Song va decidir recuperar als kitan els territoris que dominaven al sud de la Gran Muralla amb Ta-t'ong i Beijing però fou refusat pel kan kitan Ye-liu-Hien (968-982) i els seus generals; els imperials van arribar fins a Beijing (llavors anomenada Yen-king o Yeu-Tcheou) i en va començar el setge però fou derrotat pel general kitan Hieu-ko, del clan Ye-liu, prop del riu Kao-leang-ho al nord-oest de Beijing i es va haver de retirar cap a Tcho-techeou, en el camí de Beijing a Paoting (979); els kitan van intentar envair la part xinesa del Hebei però el general Hieu-ko fou derrotat davant Tcheng-ting.
El 986 l'emperador T'ai-tsong ho va tornar a provar aprofitant que el kan kitan Hien havia mort i el seu fill i successor Long-siu (983-1031) només tenia dotze anys al pujar al tron i estava sota regència de la vídua Siao-che. L'exèrcit xinès, dirigit per Ts'ao Pin, P'an Mei i Yang Ye, fou dividit en diverses columnes que van avançar cap a Beijing i Ta-t'ong; aquesta darrera fou ocupada però les columnes que avançaven cap a Beijing no van poder passar de Tcho-tcheou i finalment foren derrotades pel general kitan Hieu-ko a Ki-Keou-Kuan (al sud-oest de Tcho-tcheou, prop de Yi-tcheo) sent refusades fins al riu Kiu-man-ho, a mig camí entre Beijing i Paoting; la resta de les forces xineses es van retirar cap al sud perseguits per Hieu-ko, que els va atrapar durant el pas del riu Cha-ho on va fer una gran matança; els kitan van ocupar Chen-tcheou (prop de Tcheng-ting), Tö-tcheou i Chuen-to, però després es van aturar i ja no van seguir cap al sud (986); el 989 els xinesos van poder contraatacar i aconseguir una victòria a Pao-ting-fou. El 990 el kan dels kitan, sobirà de totes les hordes del Gobi oriental, va reconèixer el regne de Si-Hia establert pels tangut a la zona de l'Ordos i l'Alashan. Xina quedava amenaçada pel nord-oest per Si-Hia i pel nord i nord-est pels kitan o Liao.
Pau de Tch'en-tchou amb Xina