Els Iambes (Iambi, en llatí) o Epodes (Epodos, en llatí) –que és el nom amb què els estudiosos s'han referit a aquesta obra horaciana des de Quintilià (Institució oratòria, X, 1, 96)– és un poemari format per disset composicions de temàtica diversa (s'hi tracten l'amor, el desig per l'acabament de les guerres civils, el destí de Roma, els vicis de l'època, entre altres temes), escrites amb un cert lirisme i d'una manera més o menys sarcàstica i violenta, que apareix aproximadament el 30 aC, després que hagi vist la llum el primer llibre de les Sàtires (35-34 aC) i gairebé en el mateix moment en què l'autor, Horaci, en publica el segon. Dels disset poemes que formen el llibre, onze estan escrits en metres iàmbics i sis, en una combinació de dàctils i iambes –d'aquí que l'escriptor de Venosa els anomeni iambi (‘iambes’). El nom dels poemes amb què se'ls coneix (el depodes) ens indica la forma dels metres que hi trobem, atès que un epode és, mètricament parlant, la segona línia, més breu, d'un dístic. I, per extensió, el nom depode va ser aplicat pels metricòlegs grecs a tot poema escrit en aquests metres. En una de les seves Epístoles (I, 19, 23), Horaci ens explica que, per a la composició dels Epodes, ha seguit els metres i l'esperit de l'escriptor líric grec Arquíloc de Paros, però no els temes que tracta en els seus poemes ni les expressions que hi utilitza. Tanmateix, els poemes iàmbics que formen els Epodes contenen molts elements de la poesia d'Arquíloc: certs insults, la sàtira com a composició poètica primordial per a la descripció de la realitat, algunes màximes moralitzadores i el tema de l'amistat.Howatson, M. C. (1991). Diccionario de la literatura clásica. Madrid: Alianza («Alianza Diccionarios»).
Transmissió del text L'obra d'Horaci és molt llegida (sobretot, a les escoles) i comentada durant tota l'antiguitat (des de la seva publicació) i bona part de l'alta edat mitjana, cosa que n’assegura la supervivència en manuscrits. Arribat el , però, comença una època en què l'interès per Horaci, així com per la majoria dels escriptors clàssics, decau totalment. Ara bé, al , amb el renaixement carolingi, les obres horacianes ocupen un lloc preeminent en les biblioteques i són copiades en els scriptoria de catedrals i monestirs. Els còdexs més antics que es conserven d'Horaci són d'aquest segle, la qual cosa és un fet ben significatiu. Tots els manuscrits coneguts deriven d'un sol arquetip, cosa que demostren els errors comuns que s'hi troben. No obstant això, és impossible de dir amb certesa a quina època pertany aquest arquetip, que tant podria ser l'edició de Probus () com la d'Acró o la de Porfirió (segles II o III dC), o fins i tot una altra d'inconeguda. De les dues còpies que es van fer de l'arquetip esmentat, en deriven dos corrents de variants que, molt probablement, en certa manera, es van anar contagiant recíprocament al llarg del temps. Es tracta de dues branques que tenen com a caràcter distintiu el diferent ordre en què venen donades les diverses obres.
Els Epodes –que és l'obra que ara ens interessa– es troben en els còdexs que s'esmenten a continuació (entre parèntesis hi ha escrit el nom amb què se'ls designa generalment). Pel que fa als que pertanyen a la primera branca, tenim el Parisinus 7900 A (A), del , conservat a la Biblioteca d'Hamburg, que conté el final dels Epodes (16, 27 – 17, 81); el còdex miscel·lani Bernensis 363 (B), del , escrit en lletra irlandesa, que només en conté alguns passatges; el Monacensis Latinus 14685 o Emmerammensis (C), dels segles o , procedent de Sant Emmeram de Ratisbona, que conté gairebé tota l'obra (1, 24 – 17), i el Mellicensis (M), del , procedent del monestir de Melk, que conté tots els poemes que formen part dels Epodes. Pel que fa als que pertanyen a la segona branca, tenim el Parisinus 7979 (φ), del , que també els conté tots, així com el Parisinus 7971 (ψ), també del , conservat a la Biblioteca Nacional de París; el Harleianus 2725 (δ), del , conservat al Museu Britànic, a Londres, que també conté íntegres els Epodes, així com el Parisinus 10310 (π), de finals del o bé de començaments del X, que també els conté tots; el Vaticanus Reginae 1703 (R), del , conservat a la Biblioteca Vaticana, deriva d'un manuscrit de la segona branca, alterat per una recensió feta a la vista d'un del grup M, i conté els Epodes íntegrament, així com el Vetustissimus Blandinianus (V), probablement del o del X, que només se’l coneix per les referències que hi fa Jacobus Cruquius (Jacob van Cruucke) en les seves edicions d'Horaci.Reynolds, L. D. (1983) (ed.). Texts and Transmission. A Survey of the Latin Classics. Oxford: Clarendon Press.
Edicions i traduccions L'edició prínceps de tota l'obra sencera d'Horaci és impresa a Milà cap al 1470. Durant els segles i apareixen diverses edicions de tota l'obra fetes per humanistes eminents, com ara les de Landino (Florència, 1482; Venècia, 1483), la d’Henri Estienne (París, 1549) i la de Muret (Venècia, 1551). Però és amb l'edició de Lambin (del 1561) que comença l'època d'estudi crític del text a través de la consulta dels manuscrits contenidors de les obres d'Horaci. El 1578, es publica a Anvers l'edició de l'obra horaciana íntegra de Cruquius, de gran valor filològic, que l'editor elabora, sobretot, tot i tenir en compte d'altres manuscrits, a partir de les notes preses del còdex V. A mitjan , els editors decideixen voler millorar el text que apareix en els diferents manuscrits que el conserven. Llavors, es troben errors, interpolacions, se suprimeixen versos i, fins i tot, se n’alterna l'ordre d'alguns. El 1711, un filòleg anglès, Richard Bentley, publica a Cambridge una edició de tota l'obra d'Horaci, que, amb el temps, ha rebut els elogis merescuts pel nombre de correccions excel·lents sobre el text transmès per la tradició manuscrita. Cap a finals del i a començaments del , es torna a imposar la tendència de respectar al màxim les lliçons del text horacià donades per la tradició. Els impulsors d'aquesta tendència són Otto Keller i Alfred Throphil Holder, que publiquen a tombant de les seves dues edicions, després d'haver fet un bon estudi crític dels manuscrits. La seva feina ha estat decisiva pel que fa a la col·lació dels manuscrits, però no ha estat gaire convincent pel que fa a la classificació d'aquests. L'editor Friedrich Vollmer, en les seves dues edicions (de començaments del ), divideix els còdexs horacians en dos grups, que vindrien a ser les dues branques de les quals es parla en l'apartat d'aquest article anomenat «Transmissió del text». I és que aquesta classificació és la que ha estat admesa, generalment, per tots aquells que han editat posteriorment les obres d'Horaci.Vergés, Josep (1978) (ed.-trad.). Horaci. Odes i epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge («Escriptors Llatins»).
Pel que fa a les edicions crítiques modernes que contenen els Epodes, cal esmentar aquestes dues: la de d'E. K. Wickham, revisada per H. W. Garrod (Oxford: Oxford Classical Texts, 1912) i la de D. R. Shackleton Bailey (Múnic-Leipzig: BSGRT, 2001). I pel que fa a les edicions bilingües (text original i traducció), cal anomenar les següents: la de François Villeneuve, Odes et épodes (París: Les Belles Lettres, 1927), amb traducció francesa; la de Tito Calmarino i Domenico Bo, Le Opere di Horaci (Torí: UTET, 1975), amb traducció italiana; la de Josep Vergés, Odes i epodes, vol. I i II (Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978-1981), amb traducció catalana; la de Manuel Fernández-Galiano i Vicente Cristóbal, Odas y Epodos (Madrid: Cátedra, 1990), amb traducció espanyola, i la de Niall Rudd, Odes and Epodes (Cambridge: Loeb Classical Library – Harvard Universtity Press, 2004), amb traducció anglesa.
Resta ara, només, comentar les diferents traduccions catalanes íntegres dels Epodes: el 1975, apareix publicada per l'Acadèmia Catòlica de Sabadell la traducció feta per Josep Maria Llovera dins el llibre Versions de l'obra completa d’Horaci i de quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer; entre els anys 1978 i 1981, es publiquen, en dos volums i en edició bilingüe (llatí i català), sota el títol Odes i epodes, les obres Odes, Cant Secular i Epodes, traduïdes per Josep Vergés, dins la col·lecció «Escriptors Llatins» de la Fundació Bernat Metge (Institut Cambó – Editorial Alpha); el 2004, veu la llum l'excel·lent traducció dels Epodes feta per Joan Carbonell i Manils per a la col·lecció «L’Esparver Clàssic» (núm. 51) de l'editorial La Magrana (RBA Llibres), i, finalment, el 2011, Edicions 62 i Editorial Alpha, dins la col·lecció «Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge», en un sol volum (núm. 8), publiquen novament la versió dels Epodes de Josep Vergés (Odes i epodes), encapçalada per una introducció feta pel filòleg clàssic alemany Hans Peter Syndikus (traduïda de l'anglès al català per Helena Lamuela Badia).
Argument Temàtica general i recurrent Pel que fa a la temàtica, els Epodes presenten una gran varietat de temes, però es podrien classificar en diversos conjunts: els poemes patriòtics (epodes 7, 9 i 16) tracten temes relacionats amb el destí de Roma, en els quals el poeta es preocupa per la incertesa dels esdeveniments futurs; els poemes crítics (epodes 4, 5, 6, 8, 10, 12 i 17) són aquells en què Horaci critica durament a personatges menors de la societat; el beatus ille, ja que, encara que els últims versos són una crítica a Alfi per practicar la usura, l'epode 2 –que s'inicia amb aquestes dues paraules («Beatus ille...»)– no s'inscriuria dins el conjunt de poemes crítics, sinó que formaria per ell mateix un conjunt diferent pel seu to líric; els poemes eròtics (epodes 11, 14 i 15) són epodes d'un to elegíac on apareixen els temes recurrents en aquest tipus de poesia, com, per exemple, el protagonista rebutjat, l'estimada que es lliura a un altre home, el desig de venjança, la invectiva contra els nous amants, etc. Hi trobem també un poema simposíac, l'epode 13, que pertany a la tradicional literatura simposíaca i descriu una escena típica de simposi. I, finalment, tenim els poemes amistosos (epodes 1 i 3), que són epodes en els quals s'expressa l'amistat d'Horaci amb Mecenàs, que, alhora, era el seu protector.
Cal dir també que en els Epodes apareixen una sèrie de temes recurrents: l'atac a les amants velles insaciables, que és un tòpic de la literatura i que apareix en els epodes 8 i 12; l'abominació de la lluita entre ciutadans, que apareix en els epodes 7 i 16; les penes d'amor, que apareixen en els epodes 11, 14 i 15, i la crítica de les pràctiques màgiques, que apareixen en els epodes 5 i 12.
Personatges recurrents En els Epodes trobem diversos personatges, alguns dels quals es repeteixen: el personatge de Mecenàs, amic i protector d'Horaci, que apareix en els epodes 1, 3, 9 i 14; el personatge de Canídia, dona que practica les arts màgiques, que apareix en els epodes 3, 5 i 17; el personatge de Mevi, un poeta llatí, que apareix explícitament en l'epode 10 i diverses interpretacions d'estudiosos consideren que també apareix en l'epode 6; el personatge de l'amant vella, que apareix en l'epode 8 i també es considera que apareix en l'epode 12, encara que en aquest cas no es faci al·lusió a l'edat de l'amant, i, per acabar, el personatge d’Inàquia, estimada d'Horaci, que apareix en els epodes 11 i 12.
Resum general de cada epode Epode 1 – Horaci, en senyal de fidelitat, està predisposat a acompanyar Mecenàs, el seu amic i protector, a la campanya militar comandada per Cèsar August, encara que no tingui cap aptitud per a la guerra. Epode 2 – Aquest epode és el que va donar nom al tòpic literari del beatus ille (elogi de les virtuts de treballar i viure al camp, oposades als tràfecs que comporta la vida a la ciutat). Hi trobem, doncs, una lloança idealitzada de la vida al camp en boca de l'usurer Alfi, el qual, finalment, és incapaç de regenerar-se moralment i abandonar els aspectes materials de la vida quotidiana.