Calle Mayor —en francès, Grand Rue— és una pel·lícula hispano-francesa de 1956 dirigida per Juan Antonio Bardem i interpretada en els seus principals papers per Betsy Blair i José Suárez. Està molt lliurement inspirada en l'obra teatral de Carlos Arniches La señorita de Trevélez, però eliminant-ne els elements còmics i potenciant els dramàtics. D'aquesta manera, resulta ser un aspre drama que realitza un dur retrat de la vida en una ciutat provinciana. Va obtenir diversos premis nacionals i internacionals i està generalment considerada com la millor pel·lícula del seu director. miniatura|Betsy Blair, protagonista de la pel·lícula Antecedents En 1956, Juan Antonio Bardem tenia 34 anys. En 1951 havia codirigit la seva primera pel·lícula —Esa pareja feliz— junt amb Luis García Berlanga. Pero va ser l'estrena de Bienvenido, Mister Marshall (1952), de la que en va coescriure el guió, el que el va donar a conèixer. Després va realitzar Cómicos, Felices Pascuas (1954), i Muerte de un ciclista (1955), que va tenir gran èxit internacional i va obtenir el Premi de la crítica en un Festival Internacional de Cinema de Cannes en el qual, a més, Bardem va formar part del jurat de la secció oficial. El cineasta era militant del clandestí Partit Comunista d'Espanya (PCE), i la seva ideologia política es reflectia al seu cinema. Com ell mateix va dir més tard «tot el cinema que he fet com a autor o com a treballador de cinema ha anat unit de forma solidària amb el meu treball en el partit i amb la meva lluita política dins d'ell».
En aquest moment, Bardem era la màxima figura del cinema espanyol, i dins d'ell estava situat en un grup que s'ha denominat «cinema de la dissidència», format per directors amb intencions renovadores i oposats als partidaris de les tradicionals pel·lícules històriques amb decorats de cartó pedra o musicals amb artistes folklòriques. En una entrevista Bardem va afirmar que «el deure del cinema realista és sempre el de mostrar en un llenguatge de llums, imatges, sons, l'autèntica realitat del nostre món, del nostre ambient quotidià, “aquí i ara”, en el lloc on vivim avui». I va ser en 1955 quan, a instàncies del Partit Comunista, es van organitzar a Salamanca unes trobades sobre cinema que són coneguts com les Converses de Salamanca. El seu organitzador va ser el també comunista Ricard Muñoz Suay, qui va aconseguir que participessin en l'esdeveniment sectors catòlics i falangistes. Bardem va presentar una ponència titulada «Informe sobre la situació actual de la nostra cinematografia» en la qual va incloure una lapidària sentència: «El cinema espanyol és políticament ineficaç, socialment fals, intel·lectualment ínfim, estèticament nul, industrialment raquític». Aquest esdeveniment, al costat de les lectures polítiques de Muerte de un ciclista que arribaven de l'estranger van fer que les autoritats franquistes s'adonessin del missatge de la pel·lícula. Com a conseqüència, la censura va decidir examinar amb més atenció els seus treballs posteriors.
Algunes historiadores feministes parlen d'un pretès «cinema de dones» protagonitzat per personatges atractius per al públic femení. En l'època de la dictadura de Franco serien exemples pel·lícules com El fantasma y Doña Juanita (Rafael Gil, 1944), Nada (Edgar Neville, 1947), Locura de amor, (Juan de Orduña, 1948) i Pequeñeces... (Juan de Orduña, 1950). Calle Mayor es pot enquadrar en aquest grup de films que ja s'havia estilitzat notablement amb Cielo negro (Manuel Mur Oti, 1951). Tant en la cinta de Mur com en la de Bardem es detecta un interès per realitzar «pel·lícules de tesis», «cinema d'autor» conforme a la doctrina plantejada per la revista francesa Cahiers du Cinéma i amb suport pels festivals. L'important ja no era la factura visual de la pel·lícula, sinó el prestigi del director, artista compromès estètica, moral i, moltes vegades, políticament.
Sinopsi La pel·lícula comença amb les imatges d'uns homes portant un taüt fins a un habitatge. Després se senten els crits d'empipament de don Tomás, qui assegura no estar encara mort, sinó molt viu. Més tard, els autors de la broma riuen en el casino mentre juguen al billar. Un pis més a baix, Federico, amic d'un dels bromistes anomenat Juan, parla amb don Tomás intentant convèncer-li que escrigui en una revista de la capital. El veterà intel·lectual rebutja l'oferta i diu tenir tot escrit i preferir viure en aquesta petita ciutat provinciana.
miniatura|Plaça del Mercat de Logronyo, un dels escenaris del film.
Juan i Federico passegen i el primer saluda a un grup de senyores entre les quals es troba Isabel, dona de trenta i tants anys considerada ja com a conca. Quan, l'endemà, Juan acomiada Federico a l'estació del ferrocarril, es troba de nou amb Isabel i tots dos mantenen una relaxada i amable conversa. En arribar la trobada a oïdes dels seus amics del casino, aquests ordeixen una broma consistent en què Juan cortegi Isabel, li declari el seu amor i li demani en matrimoni per a, a continuació, revelar que tot és una broma. Juan es resisteix inicialment, però acabarà accedint davant la insistència dels seus amics.
El pla va tenint efecte. Una sèrie de trobades de Juan amb Isabel despertaran l'interès d'aquesta, després la il·lusió i, finalment, l'amor. El fals galant es declara durant una processó i després la parella farà plans de noces. Simultàniament, Juan manté trobades sexuals amb Tonia, una prostituta que també està enamorada d'ell.
Conforme el pla avança, Juan es va adonant del mal que la broma causarà a Isabel i no sap com abandonar el pla sense danyar a la dona. Durant una visita al pis en construcció que ella planeja comprar per a la seva vida en comú, sent la temptació d'assassinar-la llançant-la per un fossat però, lluny de fer-ho, li salva la vida quan ella està a punt de caure accidentalment. La seva preocupació li porta a demanar consell al seu amic Federico, qui torna a visitar-lo des de la capital. Aquest li aconsella que digui la veritat a l'enganyada Isabel, però Juan no s'atreveix. Finalment, un dels amics ordeix la forma de posar fi a l'engany; en el pròxim ball social durant el qual està previst anunciar el compromís, simularan haver descobert que Juan ja està compromès. D'aquesta forma ell quedarà lliure. Encara que Juan sembla complagut per la solució, Federico s'encara amb el grup i els acusa de ser uns canalles.
Finalment, poques hores abans de la celebració del ball i després d'haver fugit Juan, serà Federico qui li expliqui la veritat a Isabel. Els somnis de l'enamorada es fan miques i s'adona que, a més de la solteria, haurà d'afrontar el ridícul. Federico li suggereix que viatgi amb ell a la capital i s'estableixi allí, lliure de murmuracions. No obstant això, arribat el moment de la partida del tren, Isabel no s'atreveix a abandonar el seu món i torna a casa. Allí contempla el carrer sota la pluja a través dels vidres de la finestra.
Argument L'origen teatral La pel·lícula està inspirada en l'obra teatral de Carlos Arniches La señorita de Trevélez, si bé té notables diferències amb ella. Aquest conta com Numeriano Galán, qui presumeix de conqueridor i competeix amb Pablo Picavea per aconseguir els favors de Soledad, criada dels Trevélez, és víctima d'una broma. Els membres del Guasa-Club envien una carta amorosa en el seu nom a Flora Trevélez, conca poc agraciada, qui accepta gustosa les proposicions. La satisfacció que la notícia causa en l'irascible Gonzalo Trevélez, germà de Flora, intimidarà a Numeriano, qui no s'atreveix a desfer l'engany per temor a la reacció d'aquell. Per a desfer l'embull, Picavea simularà estar enfadat i diu a Flora que Numeriano està casat. Tanmateix, Gonzalo reacciona reptant a duel a Picavea, la qual cosa suposaria la seva mort segura. El temor de Numeriano a contreure matrimoni li farà buscar en va una sortida després d'una altra, fins a arribar a la conclusió que ha de dir la veritat. Els equívocs se succeeixen fins al final, provocant la hilaritat de l'espectador.
miniatura|La señorita de Trevélez és un personatge molt diferent de la Isabel de Calle Mayor
L'obra està sustentada en enginyosos jocs verbals i gestuals que lleven ferro al conflicte mostrat i creen un efecte d'acumulació humorística. Només l'espectador comprèn la situació íntegrament, a diferència dels personatges, que tenen una informació parcial. El rerefons social apareix només lleument esbossat al final, quan se censura la baixesa moral provinciana i la burla de les desgràcies alienes. L'obra ja va ser portada al cinema en 1935 per Edgar Neville, qui es va prendre algunes llicències amb el consentiment de Arniches, però sense alterar la seva essència.
Guió El propi Bardem va escriure el primer guió original entre el 29 de juliol i el 29 d'agost de 1955 durant les seves vacances a la seva casa de Las Navas del Marqués. Es va inspirar en la peça de Arniches i —quant a certa situació més que respecte a la trama— a Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca, obres que mostren la situació de dependència de la dona a l'Espanya de la primera meitat del , condemnada a casar-se o fracassar socialment i sense possibilitat de realitzar una vida pròpia. No obstant això, el guionista no estava interessat per la comicitat de La señorita de Trevélez i es va centrar en els aspectes tràgics de l'obra. Va suprimir el personatge de Gonzalo i es va centrar en el de la seva germana Flora, batejada ara com Isabel. D'altra banda, el personatge del professor es va desdoblegar en dos diferents: don Tomás, el veterà intel·lectual que resideix a la ciutat provinciana, i Federico, l'amic de Juan que viu en la capital. Quant als amics de Juan, mantenen el to caricaturesc de l'obra teatral, però amb major complexitat.
Isabel, la protagonista de Calle Mayor, és també una conca com a Flora Trevélez, però no és presentada de forma ridícula. Molt al contrari, és dignificada per Bardem per a realitzar en ella una anàlisi de la dona de la burgesia provinciana. Juan també és foraster i apareix com a fals pretendent, però ho fa voluntàriament, pressionat per un grup d'amics bromistes. Tampoc presumeix de conqueridor com Numeriano. Lluny dels graciosos equívocs presents en l'obra de Arniches, la pel·lícula mostra un engany cruel i amarg en el qual els suposats amics de Juan no vacil·laran a pressionar-lo perquè continuï amb la burla.
La pel·lícula és així un drama molt allunyat del sainet en el qual s'inspira. El relat de l'engany serveix per a mostrar com el costum i la tradició s'imposen sobre el desig. Es presenta una societat castrant que no deixa espai a la felicitat. Els bromistes també pretenen simular que Juan està casat —com en l'obra teatral— però sorgeix el personatge de Federico, que s'oposa a l'engany. Aquest encarna una transcendental diferència amb la comèdia d'Arniches, perquè es nega al fet que Isabel sigui tractada com una conca ridícula. D'aquesta forma, el to amarg predomina en la història de Bardem. A més, ja que l'espectador disposa sempre de major informació que els personatges —especialment la ingènua protagonista— viu el drama amb major intensitat.
Bardem era plenament conscient que la censura el vigilaria més estretament que a Muerte de un ciclista, per la qual cosa va renunciar a realitzar una altra pel·lícula estrictament política i va optar per una obra amb un contingut més social. El film mostra com la societat d'una opressiva ciutat provinciana pot arribar a aniquilar als individus. No obstant això, la cinta també permet una certa lectura política, ja que el director pretén mostrar aquesta situació a conseqüència de la dictadura franquista. Aquesta impossibilitat de plantejar un missatge polític més explícit propícia, segons el parer d'un sector crític, que els personatges tinguin major versemblança que en l'anterior pel·lícula del director madrileny, ja que els seus comportaments no estan tan directament condicionats per la conclusió preestablerta per l'autor.