El coala (Phascolarctos cinereus) és un marsupial arborícola i herbívor originari d'Austràlia. Es tracta de l'únic representant vivent de la família dels fascolàrctids i els seus parents vivents més propers són els uombats. Habita el litoral oriental i meridional del continent australià (Queensland, Nova Gal·les del Sud, Victòria i Austràlia Meridional). Es caracteritza per tenir el cos corpulent i sense cua i el cap gros, amb orelles rodones i suaus i el nas amb forma de cullera. Fa 60-85 cm de llargada i pesa 4-15 kg. El color del pelatge va des del gris argentat fins al xocolata. En general, els coales del nord són més petits i tenen el pelatge més clar que els del sud. Encara es debat si aquestes poblacions representen dues subespècies diferents.
En general, viuen en boscos oberts d'eucaliptus, les fulles dels quals componen la major part de la seva dieta. Les fulles d'eucaliptus són pobres en calories i altres nutrients i contenen substàncies tòxiques que fan que gairebé tots els altres mamífers les evitin.
Descripció El coala fa entre 61 i 85 cm i pesa entre 4 i 14 kg, el que els converteixen en un dels majors marsupials arborícoles. La mida del cos i les proporcions d'un animal adult depenen de l'edat, el gènere, l'alimentació i la regió. Els coales que habiten en climes menys càlids són generalment més grossos i tenen el pelatge més fosc i espès, però hi ha excepcions. El pes mitjà d'aquests animals és de 12 kg per als mascles i 8 kg per a les femelles, si bé a la fèrtil Victòria (Austràlia), un mascle adult pot pesar fins i tot 14 kg i una femella fins a 11 kg. Els coales de la seca Queensland són generalment més petits, amb un pes mitjà dels mascles de 8 kg i de les femelles de 6 kg. Els mascles adults poden ser fins i tot un 50% més grossos que les femelles adultes i, a més de tenir la curvatura del nas més pronunciat, la forma del cap és una mica diferent.
Els seus trets més distintius són un nas fosc que sobresurt i unes orelles grosses, cosa que fa deduir que l'olfacte i l'oïda juguen papers importants en la seva vida. El coala té el cap gros en proporció al cos i la seva massa cerebral és relativament petita.
Tenen un pelatge suau, entre marró i gris platejat.Jackson, pp. 1-4. El pelatge dels coales que viuen en llibertat és més adobat que el dels que viuen en captivitat.
Les extremitats anteriors tenen unes urpes esmolades. Cada mà té cinc dits, dos d'ells oposats als altres tres, a semblança del polze humà. Això els permet aferrar-se als arbres amb més facilitat.Martin i Handasyde, p. 5. Les extremitats posteriors no tenen urpa al dit major; el segon i tercer dit estan fusionats per formar un garfi amb el qual poden extirpar-se les paparres, una molèstia freqüent.
Els mascles es diferencien de les femelles per la bossa testicular, així com per la glàndula que tenen al pit, que desprèn olor.Martin i Handasyde, p. 55. Les femelles, al seu torn, s'identifiquen per la bossa o marsupi. A més, normalment tenen faccions més suaus i una estatura menor. El marsupi és com el del uombat (un altre marsupial australià): al contrari que en els cangurs, l'obertura es troba a la part inferior.
Sentits Com a animals nocturns que són, tenen bones facultats auditives. La seva vista és, tanmateix, més aviat mediocre. El gran nas dels coales és excepcionalment sensible. Els dona informació sobre tot el que concerneix a la supervivència, el seu territori i l'aparellament.
Hàbitat Les poblacions de coales només poden estendre's si es troben en l'hàbitat adequat. Aquest inclouria els arbres preferits pels coales (principalment eucaliptus, però també d'altres) que han de créixer associats en certa manera sobre un terra adequat, a més de suficients precipitacions. A més, als coales els cal la proximitat d'altres coales.
Un hàbitat amb espai limitat té, òbviament, una capacitat limitada. Si una zona es redueix, queda trossejada o es destrueix completament, disminueix el nombre de coales que hi viuen. La capacitat d'un hàbitat depèn de la consistència dels arbres, la densitat de l'arbratge, les pluges, el clima, el terreny, les formes del paisatge i la superfície total.
Mode de vida Els coales viuen als arbres i fan la majoria de les activitats de nit. No es troben còmodes a terra, on caminen de quatre grapes. Per estalviar energia, dormen fins vint hores al dia, més que els peresosos, que dormen unes 18 hores diàries.
Amenaces Els seus depredadors naturals són els dingos, les òlibes, les àguiles, els varànids, els voltors i les serps pitó. Les èpoques de sequera i sobretot els incendis també els poden resultar perillosos. L'acció de l'home ha provocat l'aparició de nous perills, com cotxes, gossos vagabunds, insecticides i piscines. A més, actualment tenen un major risc de contraure gangrena. Les carreteres que travessen territoris de coales són barreres inexpugnables: el coala no pot passar a l'altre costat. L'hàbitat també es redueix a causa de la tala d'arbres, l'extracció d'aigua i la construcció de tanques.
Alimentació Els coales s'alimenten gairebé exclusivament de fulles i escorça, així com dels fruits de l'eucaliptus. A tot Austràlia només aprofiten poc més de 70 de les quasi 500 espècies d'eucaliptus conegudes, fins i tot en alguns llocs només cinc o set espècies. Dins d'una zona delimitada normalment no s'aprofiten més de dues o tres espècies d'eucaliptus com a font d'aliment. Molts altres arbres, inclosos els que no són eucaliptus, són usats per a altres finalitats (per exemple, descansar o dormir) i ocasionalment com a fonts d'alimentació.
Un coala adult necessita entre 200 i 400 grams de fulles al dia. Són molt exigents a l'hora d'escollir els aliments: primer estiren un braç i agafen amb molta cura algunes de les fulles elegides; després les ensumen amb compte abans de donar-les una bocada; i finalment, les masteguen fins a convertir-les en una pasta i se les empassen. Els coales beuen poc sovint; hi ha un mite molt estès segons el qual coala significa ‘no beu’ en una llengua aborigen, però és fals. Sadollen la set fonamentalment a través de l'abundant aigua dels fulls d'eucaliptus. També obtenen aigua de la rosada i de la pluja. No obstant això, a les estacions seques i malgrat els riscs que corren, van fins a les zones d'abeuratge.
Les dents del coala estan adaptades per menjar fulles d'eucaliptus: recullen les fulles amb els incisius superiors i inferiors, i el buit entre els incisius i els queixals els permet moure-les d'un costat a l'altre amb la llengua sense mossegar-se. Els queixals tenen una forma especial que també trosseja el menjar, en lloc de sols triturar-lo. D'aquesta manera, les dents extreuen la humitat de les fulles i en destrueixen la fibra, de manera que faciliten la digestió.
L'eucaliptus els aporta sucres, midó, greixos i proteïnes. En un procés digestiu relativament llarg, s'extreuen l'aigua i els aliments aprofitables. Com que els seus aliments són difícils de digerir, poc energètics i fins i tot tòxics, els coales tenen un apèndix molt llarg (de fins a 2,5 metres). Aquí els bacteris ajuden a digerir les fibres i permeten que es doni una espècie de fermentació. A més, el seu lent metabolisme fa que s'emmagatzemi l'eucaliptus durant bastant temps, en el qual es perd la majoria de l'energia. Així, els porta a un baix consum d'energia, que és inferior al de la resta dels animals herbívors.
Vida als arbres Els coales passen la major part del temps als eucaliptus. Aquests animals corpulents i musculosos són uns grans grimpadors gràcies al seu cos petit i rodanxó, unes extremitats relativament llargues, amb mans, peus i grapes adaptades a la necessitat d'agafar-se i balancejar-se en les branques. Instintivament, els coales intenten protegir-se del perill enfilant-se a les branques dels arbres. A les zones urbanitzades, s'enfilen per parets, tanques, fanals i rètols dels carrers.
Per pujar a un arbre, salten des del terra, s'agafen a l'escorça amb les urpes i s'enfilen. Pugen i baixen dels arbres sempre amb el cap cap a dalt. Normalment, descendeixen lentament, ja que només utilitzen una pota. Generalment, sols baixen d'un arbre per arribar a un altre: a terra els sotja la majoria dels perills. Quan caminen, avancen primer la mà dreta, després el peu esquerre, la mà esquerra i finalment el peu dret. Quan corren, mouen peus i mans alhora.
Alguns coales romanen més temps a terra que d'altres. Aquest comportament depèn de la mida del territori i de la distància entre els arbres. Sovint, a les proximitats de les zones urbanitzades han de recórrer més distància per terra que en entorns més tranquils.
En els arbres segurs i còmodes, els coales es mostren tranquils. La seva actitud depèn de la condició de les forquilles de les branques, de les condicions meteorològiques i de l'hora del dia. Com que el temps canvia constantment durant el dia en un bosc australià, els coales poden buscar llocs diferents: al sol, a l'ombra, en una zona de vent fred o en llocs arrecerats del vent o de la pluja.
Els coales poden estar còmodes sobre una branca durant una hora. Mentre dormen, se subjecten a les forquilles per no caure. El pelatge de les natges, que és especialment espès, els fa de coixí i permet recolzar-se a les branques més dures. En els dies freds, humits i ventosos, els coales s'enrotllen com una bola per ocupar menys espai i desprendre la menor calor possible. Quan plou, l'aigua llisca pel llom dels coales com succeeix amb els ànecs. En els dies calorosos i secs, els coales no pateixen, ja que el pelatge del pit, que és clar i llarg, absorbeix la calor.
Comportament social miniatura|esquerra|Coala en el santuari de Healsville (Austràlia) Les poblacions de coales tenen un sistema de comunicació i organització complex, que els garanteix la cohesió social. Malgrat que són solitaris (excepte en la fase d'aparellament), s'organitzen en poblacions estables amb una jerarquia social que influeix en el repartiment del territori i en la conducta. Si l'ordre es desestabilitza, influeix en el grup.
Territori Cada coala estableix el seu propi territori, la mida del qual depèn de diversos factors: sexe, edat, posició social i qualitat i resistència del terreny. En una població socialment estable, les dimensions del territori individual garanteixen suficients arbres adequats per proveir el coala d'aliments i protecció. Els coales poden romandre al seu territori durant tota la vida, excepte en els casos de catàstrofes i alteracions de l'hàbitat. Canvien sovint d'arbres dins del seu territori per menjar, buscar refugi o mantenir el contacte social. A més, deixen marques d'olor per delimitar el seu terreny.
En una població estable, els territoris dels veïns s'encavalquen. Els mascles prefereixen territoris limítrofs amb territoris de femelles. Si s'encavalquen territoris de mascles, eviten el contacte. El territori d'una femella pot limitar amb qualsevol del dos sexes. Els coales joves abans d'emigrar consideren el territori de la seva mare com a propi. Generalment, els territoris dels mascles són més extensos que els de les femelles.
Alguns arbres, sovint marcats amb excrements, serveixen de lloc de trobada, raó per la qual tenen un paper decisiu en l'estabilitat de la població. Mentre els coales mascles marquen el seu territori amb l'olor de les seves glàndules mamàries, les coales femelles usen l'olor de la seva orina.
Si un coala mor, el seu territori passa a ser d'un congènere. Per això, les fronteres continuen sent pràcticament les mateixes. Abans d'establir un territori fix, els coales joves solen recórrer la perifèria d'una colònia durant un mes. D'aquesta manera, prenen possessió de nombrosos territoris abandonats. Als boscos tenen lloc les lluites pel territori, especialment durant el període d'aparellament.
Emigració i expansió