La croada prussiana va ser un seguit de batalles del organitzades per l'Església Catòlica Romana i comandades pels cavallers de l'Orde Teutònic per cristianitzar els pagans prussians del Bàltic. Els prínceps polonesos, després de campanyes fallides, invitaren els cavallers teutons a lluitar contra els bàltics l'any 1230. A finals del segle, havent sufocat diverses revoltes prussianes, els teutons establiren el control sobre Prússia i administraren el territori mitjançant la creació d'un estat propi, l'Estat Teutònic.
Primeres missions Wulfstan de Hedeby, viatjant al servei d'Alfred de Wessex, descriví els prussians com una nació forta i independent que vivien del comerç marítim i de la ramaderia. Mieceslau, cap dels polans volia ampliar els seus dominis i conquerí les terres des la desembocadura de l'Òder fins a Prússia. Boleslau el Valent, fill de Miecislau, encara engrandí més el reialme i feu servir el bisbe Adalbert de Praga per al seu objectiu de conquerir les terres dels prussians l'any 997, però el missioner morí a mans dels pagans. Bru de Querfurt continuà la tasca missionera, però també el van matar l'any 1009. Boleslau continuà annexant els territoris de la rodalia i el 1015 devastà grans parts de Prússia que s'hi oposaven.
Els polonesos feren la guerra contra els seus veïns: els prussians, els sudovis i els wends durant els dos segles següents. Mentre que els polonesos cercaven la conversió dels prussians i el control de les seves terres, els prussians es dedicaven a fer atacs per fer captius i vendre'ls com a esclaus en els territoris fronterers de Cúlmerland i Masòvia. Molts prussians acceptaren simbòlicament el baptisme, però tornaren a les seves creences paganes tan bon punt acabaren les hostilitats. El duc Enric de Sandomierz morí mentre lluitava contra els prussians el 1166. Boleslau IV de Polònia i Casimir II portaren a Prússia un nombrós exèrcit cadascun; el de Boleslau fou derrotat en una escaramussa, però Casimir aconseguí imposar la pau fins a la seva mort el 1194. El rei Valdemar II de Dinamarca donà suport a les expedicions contra la península de Sàmbia fins que aquest territori fou conquerit pel comte Enric de Schwerin, el 1223.
El 1206, el bisbe Cristian d'Oliva, amb el suport del rei de Dinamarca i els ducs de Polònia, foren rebuts millor que no s'esperaven en Cúlmerland, que havia estat l'escenari de guerra. Això engrescà el bisbe, que viatjà a Roma per preparar una missió més ambiciosa. Tanmateix, quan tornà a Chełmno el 1215, trobà que aquesta vegada els prussians li eren hostils, possiblement indignats per les accions dels Germans Livonians de l'Espasa o per por d'una expansió polonesa. Els prussians pagans envaïren Cúlmerland, Masòvia i Pomerèlia, assetjaren Chełmno i Lubawa, i forçaren els conversos a tornar a les antigues creences paganes. Per mor de la creixent intensitat dels atacs, el papa Honori III envià una butlla al bisbe Cristian el març del 1217 amb què li donava permís per predicar una croada contra els prussians. L'any següent els «pagans» van atacar una altra vegada Cúlmerland i Masòvia, i van pillar unes tres-cents esglésies i catedrals. El duc Conrad I de Masòvia reeixí en expulsar els prussians, mitjançant el pagament d'un quantiós tribut, cosa que encara va encoratjar més els prussians.
Inici de la croada Honori III envià com a legat l'arquebisbe de Gniezno, Wincenty I Niałek. Els soldats de la croada, alemanys i polonesos, començaren a aplegar-se a Masòvia el 1219, però la planificació seriosa començà el 1222, amb l'arribada dels caps, com ara el duc Enric de Silèsia, l'arquebisbe Laurentius de Breslau i Laurentius de Lebus. Nombrosos nobles polonesos començaren a prometre el bisbat de Prússia i l'establiment de castells. Els senyors acordaren que l'objectiu principal seria reconstruir les defenses de Cúlmerland, especialment la ciutat de Chełmno, on va ser necessari reconstruir gairebé tota la seva fortalesa. Això no obstant, pel 1223, la majoria dels croats havien abandonat la regió i els prussians aprofitaren per devastar Cúlmerland i Masòvia un altre cop, cosa que forçà el duc Conrad a cercar refugi en el castell de Płock. Els bàltics arribaren fins a Gdańsk, en la regió de Pomerèlia.
El 1225 o el 1228, Conrad i Cristian reclutaren catorze cavallers germànics per formar un orde militar. En primer lloc, els concediren el senyoriu de Cedlitz a Cuiàvia mentre construïen un castell a Dobrin, on establiren la seva seu i el grup fou conegut pel nom Cavallers de Dobrin. Aquests cavallers reeixiren en expulsar els prussians de Cúlmerland, però la majoria moriren en un contraatac. El duc de Pomerània Swientopelk II donà assil als supervivents. L'Orde de Calatrava també rebé unes terres per establir-se a Gdańsk, però els seus membres foren inefectius.
Invitació dels cavallers teutons Mentrestant a Roma, Christian d'Oliva havia conegut a Hermann von Salza, gran mestre de l'Orde Teutònic. Amb el permís del duc Conrad de Masòvia i de la noblesa de Masòvia, Cristian invità els cavallers teutons a instal·lar-s'hi per acabar amb le conflicte. Això convenia a Conrad perquè si s'aconseguia l'estabilitat amb els prussians, podria esdevenir gran duc de Polònia. Hermann estava interessat en l'oferiment dels polonesos, però també l'amoïnava poder ajudar l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic en la Cinquena Croada. Tenint en compte l'expulsió dels seus cavallers a Barcaság en el Regne d'Hongria, aquesta vegada Hermann demanà més autonomia d'acció i decisions.
Hermann s'entrevistà amb Frederic II a Rímini i li suggerí que amb els prussians subjugats el Sacre Imperi Romanogermànic tindria unes fronteres molt més fàcils de defensar contra els invasors. L'emperador donà la seva aprovació, que deixà per escrit en la Butlla Daurada de Rímini del 1226, en què concedia a l'orde Culmerland i qualsevol altra conquesta que fessin. La missió de convertir els prussians quedava en mans del bisbe Cristian d'Oliva.
Abans d'iniciar la campanya contra els prussians, l'Orde Teutònic signà el Tractat de Kruszwica amb els polonesos el 16 de juny del 1230, el qual confirmava que l'orde rebria Kulmerland i les futures conquestes que fessin, redactat en termes semblants als de la butlla de Rímini. L'existència d'aquest document ha estat posat en dubte pels historiadors, ja que no s'ha conservat i molts historiadors polonesos han fet servir això per deixar sense valor les reclamacions territorials dels cavallers teutons. Tanmateix, els estudis més recents han establert la legitimitat d'aquest tractat. Des del punt de vista del duc Conrad, Chełmno només s'havia de fer servir com a base d'operacions temporal i les futures conquestes havien de quedar sota l'autoritat del duc de Masòvia. En canvi, Hermann von Salza considerava el document com una garantia de l'autonomia de l'orde en totes les adquissicions territorials que fessin, que només tindrien com a superiors l'autoriatat de la Santa Seu i l'emperador romanogermànic. La Nutlla Daurada de Rieti emesa pel papa Gregori IX el 1234 confirmava els termes ja pactats amb l'emperador.
El cronista del Peter de Duisburg esmentà onze tribus que habitaven Prússia, cadascuna amb un territori concret: Bàrtia, Cúlmerland (antigament sota control polonès), Galíndia, Nadrúvia, Natàngia, Pogesània, Pomesània, Samland, Esclavònia, Sudòvia, i Vàrmia. Peter calculava que encara que la majoria de les tribus eren capaces d'aplegar una cavalleria d'uns 2000 membres, Samland en podia aplegar 4.000 i uns 40.000 d'infanteria, mentre que Sudòvia tenia 6.000 en cavalleria i «una multitud gairebé incomptable d'altres guerrers.» En contrast, el prussians de Culmerland només podien muntar una petita tropa, ja que havien tingut moltes baixes en els atacs precedents. Galíndia, un territori boscós amb llacs i rius, tenia també una població escassa i no podria aplegar un exèrcit. Els autors moderns estimen que la població total de prussians devia ser d'unes 170.000 persones, inferior a la suggerida per Peter de Duisburg.
Primeres campanyes dels teutons En rebre la crida per Cúlmerland el 1230, Hermann envià Conrad von Landsberg amb una petita força de set cavallers acompanyats d'uns 70-100 entre escuders i sergents a Masòvia com a avantguarda. Prengueren possessió de castell de Vogelsang, que havia fet construir Conrad. Aquesta regió al sud del Vístula era relativament segura, amb una població mixta de cristians i pagans. Conrad von Landsberg ordenà un petit atac contra els pagans que vivien a la riba del Vístula. Comandats per Hermann Balk, arribà un reforç de vint cavallers i dos-cents sergents el 1230 quan les obres del castell ja estaven enllestides. Hermann von Salza trobà que no podia gastar més diners ni enviar més homes, ara que les seves bases a Terra Santa també en requerien.
Mentre que les primeres expedicions poloneses havien actuat generalment anant cap a l'est, penetrant en la regió més salvatge, els cavallers teutons se centraren en l'oest establint fortaleses al llarg del Vístula. Efectuaren campanyes anuals; les primeres campanyes estaven compostes per croats polonesos, alemanys i pomerans, més alguns auxiliars de Prússia. Els ducs de Polònia i Pomerània tingueren una col·laboració essencial proveint-los de tropes i de llocs per muntar bases. Molts dels croats seculars tornaven a les seves llars després de cada campanya i deixaven a l'Orde Teutònic la tasca de consolidar les conquestes, muntar guarnicions i construir fortificacions, la majoria de les quals només eren senzilles construccions de fusta. Alguns cavallers seculars polonesos reberen territoris, especialment a Cúlmerland, tot i que la majoria del què es conquerí fou administrat pels teutons. Començaren a arribar colons procedents de l'Imeri Romanogermànic que fundaren una vila gairebé cada any, la majoria de les quals rebé una carta de drets seguint un mateix model anomenat llei de Culm (o llei de Chełmno).
Els croats començaren a fer campanyes contra els seus veïns pomesanis i el seu líder Pipin. Avançant des de Nieszawa amb el suport de Conrad de Masòvia, Hermann Balk prengué el control de Toruń i progressà cap a Rogów. Un capità prussià cristià capturà el castell i el lliurà als croats, els quals destruïren tot seguit el fortí de Quercz o Gurske. El capità desertor preparà un parany per capturar Pipin i així acabà la resistència prussiana a Culmerland. El 1232, els cavallers teutons havien establert o reconstruït les fortalesses de Culm (Chełmno) i Thorn. El papa Gregori IX convocà reforços i arribaren 5.000 veterans comandats pel burgravi de Magdeburg.
L'estiu del 1233, els cavallers comptaven amb un exèrcit de 10.000 membres i establiren una fortalesa a Marienwerder, a Pomesània. Els ducs pomerelis Swantopelk i Sàmbia aportaren un petit exèrcit que s'ocupà d'envair Pogesània durant l'hivern del 1233-1234. Després d'una breu batalla, els pagans pogesanis fugiren pel riu Sirgune, que estava congelat en aquella època, mentre eren perseguits per la cavalleria ducal, i a la batalla se l'anomenà El camp de la mort. La construcció d'una fortalesa a Rehden estabilitzà la frontera oriental de Culmerland el 1234.