El Califat Omeia ( o ) (661-750) va ser el segon dels quatre principals califats establerts després de la mort de Mahoma.
El Califat Omeia va governar una gran població multiètnica i multicultural. Als cristians, que encara constituïen la majoria de la població del califat, i als jueus se'ls va permetre practicar la seva pròpia religió, però van haver de pagar un impost tributari (la jizya) del qual estaven exempts els musulmans. Hi havia, però, l'impost zakat, només pels musulmans, que es destinava explícitament a diversos programes de benestar en benefici únicament dels musulmans o dels musulmans conversos. Els cristians, alguns dels quals pertanyien a famílies que havien servit en governs romans d'Orient, van ocupar càrrecs destacats. L'ocupació de cristians formava part d'una política més àmplia d'acomodació religiosa que va ser necessària per la presència de grans poblacions cristianes a les províncies conquerides, com a Síria. Aquesta política també va augmentar la popularitat de Muàwiya i va consolidar Síria com a base de poder. L'època omeia sovint es considera el període formatiu de l'art islàmic. En la seva major extensió, el califat omeia cobria 11.100.000 km², cosa que en feia un dels imperis més extensos de la història.
Història El califat estava governat per la dinastia omeia (, o , ‘descendents d'Umayya’). El tercer califa del califat dels Raixidun, Uthman ibn Affan (r. 644-656), també era membre del clan omeia.
En arribar al poder Uthman ibn Affan, Alí ibn Abi-Tàlib el va acusar diverses vegades d'ignorar l'Alcorà. Uthman fou asassinat i els omeies van fugir de Medina, quedant l'oposició mestressa de la situació. Es va demanar a Alí d'acceptar el califat que suposadament va rebre el 18 de juny del 656 esdevenint així el quart califa ortodox, i en acceptar el nomenament va ser acusat de participació en el crim, especialment per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, governador des de feia temps del Xam i cosí d'Uthman. Es suggeria l'elecció d'un nou califa sense considerar la continuïtat d'Alí. Aleshores els àrbitres van proposar descartar per al califat Alí ibn Abi-Tàlib i Muàwiya i deixar l'elecció a una comissió. Amb la mort per un atemptat d'Alí ibn Abi-Tàlib en 661, Hasan ibn Ali, que només governava la zona al voltant de Kufa, va signar un tractat de pau amb Muàwiya, lliurant-li el poder a condició que fos just per al poble i el mantingués segur, amnistiés els seus seguidors i que després de la seva pròpia mort no establís una dinastia. L'any 661, Muàwiya va ser coronat com a califa en una cerimònia a Jerusalem. Muàwiya va deixar Al-Djabiya i es va traslladar a Damasc, que va esdevenir la capital del califat omeia.
Els omeies van imposar la influencia de la cultura de l'Imperi Romà d'Orient als costums dels àrabs de la península aràbiga i de l'Iraq, nòmades vinculats a les tradicions de l'Imperi Persa, i van establir un govern dinàstic i hereditari amb Muàwiya ibn Abi-Sufyan, i mentre la regió de Síria va continuar sent la principal base de poder dels Omeia, Aràbia perdia la importància política dels temps de Mahoma i primers successors, tot i que la Meca i Medina van continuar sent els nuclis religiosos més importants. Els omeies, que van fer de l'arabisme el puntal bàsic de l'islam, consideraven la religió reservada als àrabs, no tenien interès en la conversió dels altres pobles i només van acceptar que els ciutadans dels pobles conquerits entressin a formar part de la comunitat musulmana en qualitat de mawla dels àrabs d'origen, i no va eximir del pagament de l'impost els no creients, que variava segons el país i els governants de torn. Aquesta actitud restrictiva en matèria religiosa va ser criticada pels que demanaven un islam obert sense restriccions ètniques, i van produir-se diverses revoltes contra Damasc. Muàwiya va combatre l'Imperi Romà d'Orient, al que no van derrotar per complet en no poder prendre Constantinoble i va trobar una forta resistència dels pobles situats als confins de l'Àsia central i el nord de l'Índia.
Al-Hàssan ibn Alí i el seu germà Al-Hussayn es van retirar a Medina, intentant mantenir-se al marge de la implicació política a favor o en contra de Muàwiya. Al-Hàssan, el fill gran d'Alí, morí en 661 i Al-Hussayn esdevé el pretendent alida al títol de califa per la dignitat que li confereix ser fill de califa i net del profeta. Després de la mort d'Hasan, quan els iraquians es van dirigir a Husayn, pel que fa a un aixecament, Husayn els va ordenar que esperessin mentre Muàwiya estigués viu a causa del tractat de pau entre Al-Hàssan i Muàwiya. En l'any 680 Muàwiya mor a Damasc, amb el qual queda oberta de nou la qüestió de la successió al califat, doncs en aquells dies encara no s'ha establert que la dignitat de califa hauria de ser hereditària, encara que tant els omeies com els alides ho pretenien. Muàwiya abans de morir va intentar forçar el pas d'un sistema electiu a un hereditari, en contra del tractat entre al-Hàssan i Muàwiya, proclamant hereu el seu fill Yazid, que fou aclamat com nou califa a Damasc, però això fou contestat en bona part de l'imperi islàmic, entre ells els alides. Yazid va exigir que Husayn li jurés lleialtat i Al-Hussayn s'hi va negar i va abandonar Medina, la seva ciutat natal, per refugiar-se a la Meca l'any 679. Kufa havia estat la capital califal durant els regnats del seu pare i el seu germà, i els kufans, que havien lluitat contra els omeies i els seus aliats sirians durant la guerra civil que va establir el califat omeia, estaven insatisfets amb l'abdicació d'al-Hàssan i molt ressentits del govern omeia, així que van enviar cartes a Al-Hussayn demanant-li que fos el seu imam i li van jurar la seva lleialtat per liderar una rebel·lió contra Yazid, al que al-Hussayn accedeix.
Segona fitna
A la mort de Muàwiya l'any 680 el seu fill Yazid I trobà l'oposició dels alides, partidaris d'Al-Hussayn ibn Alí, net del profeta Mahoma i fill del califa Alí ibn Abi-Tàlib, que havia estat assassinat, i per escapar de les persecucions omeies els alides van fugir a la Meca. Els conflictes per la successió es coneixen com la segona fitna, Al-Hussayn i molts dels seus més propers seguidors van ser morts per les tropes de Yazid en la batalla de Karbala, que és sovint esmentada com la ruptura definitiva entre els xiïtes i sunnites, i fins aquest dia s'ha commemorat cada any pels musulmans xiïtes en el dia de l'Aixura.
L'exarcat d'Àfrica va aturar les forces d'Uqba ibn Nafi en la batalla de Vescera el 682 i va obligar els musulmans a retirar-se a Egipte, donant a l'exarcat el termini d'una dècada de relativa pau. A la mort de Yazid el va succeir el seu fill i successor designat Muàwiya ibn Yazid, darrer dels califes omeia sufyànides que només regnarà uns mesos, i el poder finalment va caure en mans de Marwan I de la branca omeia marwànida en 684. Els partidaris d'Abd-Al·lah ibn az-Zubayr es van posar a la defensiva, i Mússab ibn az-Zubayr a Bàssora i l'Iraq va actuar com a independent, derrotant a Mukhtar a Kufa en 687, i els kharigites bakrites s'havien establert al Najd oriental i sota la direcció de Najda van ocupar la província de Bahrein i el 687-688 van passar a Hadramaut i el Iemen ocupant Taïf el 688/689. El 691 els omeies van recuperar Iraq després de la batalla de Dayr al-Jathalik, i Abd-al-Màlik ibn Marwan va enviar el general al-Hajjaj ibn Yússuf a ocupar la Meca després del setge de la Meca (692). El setge va començar el 25 de març del 692 i va durar més de sis mesos. Els partidaris d'Ibn az-Zubayr es van anar rendint i fins i tot els seus propis fills. Llavors pressionat per la seva mare va agafar les armes i va marxar al combat amb els més fidels, caient mort al camp de batalla el 3 de novembre del 692. El seu cadàver fou exhibit públicament i després lliurat a la seva mare per a l'enterrament a Medina.
En 697 el comandant musulmà Hassan ibn al-Nu'man, amb una força de 40.000 soldats va prendre Cartago sense oposició i va seguir amb la seva campanya, i l'emperador va enviar una força expedicionària romana, que incloïa visigots enviats a defensar l'exarcat per Vítiza, que va témer que l'extensió musulmana arribés als seus dominis. En un atac sorpresa van aconseguir ocupar la ciutat i fer fugir la guarnició, però Hassan ibn al-Nu'man va aturar la seva campanya, va retornar a la ciutat, on va derrotar els defensors. Molts visigots van lluitar a mort i els musulmans van reduir Cartago a runa, tal com ho havien fet segles abans els romans. vers la primavera del 698, el governador d'Egipte Abd-al-Aziz ibn Marwan, germà del califa va substituir Hassan ibn al-Nu'man pel seu protegit Mussa ibn Nussayr, qui amb els seus fills Abd-Al·lah i Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr derrotà els Hawwara, els Zanata i els Kutama al Magrib, i va continuar el seu avanç cap a Tànger i el Sus.
Al-Walid va ampliar la grandària del seu exèrcit i va desenvolupar una marina de guerra ben forta, i el seu regnat es considera l'àpex del poder islàmic, un regnat de pau excepte les conquestes externes. El 710 Tàriq va manar a Tarif ibn Màlik de fer una petita expedició a la península Ibèrica, va travessar l'estret el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila (que tenia el suport de la Tarraconense i la Septimània), i va derrotar en la batalla de Guadalete el rei visigot Roderic (que tenia el seu suport principal a la Bètica i Lusitània), i es va apoderar del tresor reial visigot. Tot seguit ocupà Medina-Sidònia, Carmona i Sevilla sense lluita,i avançà fins ocupar la península.
Amb el pretext d'actes de pirateria i maltractaments freqüentment infligits als comerciants i navegants àrabs, Al-Walid I, va enviar una expedició de dotze mil genets i camellers al Balutxistan i Sind l'any 711, liderada per Muhàmmad ibn al-Qàssim (el nom del qual va ser donat al segon port de Karachi), que van derrotar l'exèrcit de Raja Dahir, de 50.000 efectius. La râja és assassinada, els soldats decapitats i la regió lliurada a l'espoli. L'expedició va arribar fins al nord a Multan, incorporant la Transoxiana i el Sind. Les incursions àrabs van penetrar cada vegada més a Anatòlia des de 712, amb l'objectiu final de llançar un assalt a la mateixa Constantinoble, que fou rebutjat i es considerada com una de les batalles més importants de la història, aturant l'avanç musulmà cap al sud-est d'Europa durant segles.
Sulayman ibn Abd-al-Màlik, successor dAl-Walid va conquerir el Gurgan i el Tabaristan i va fracassar en el setge de Constantinoble, que va iniciar en 717 i el seu successor Úmar ibn Abd-al-Aziz va aixecar en 718. A les fronteres va continuar l'expansió que s'havia aturat amb Úmar es van fer campanyes contra els francs, a Sardenya, i contra els romans d'Orient a Sicília i a Anatòlia; al Caucas va combatre contra els khàzars i a Àsia central contra els turcs a Transoxiana.
Després del fracàs de capturar Constantinoble entre 717 i 718, els omeies van desviar la seva atenció durant un temps cap a un altre lloc, permetent als romans passar a l'ofensiva i aconseguir alguns guanys a Armènia. A partir del 720/721, però, els exèrcits àrabs van reprendre les seves expedicions contra l'Anatòlia romana d'Orient, encara que ara ja no tenien com a objectiu la conquesta, sinó les incursions a gran escala, el saqueig i la devastació del camp i només ocasionalment atacant forts o grans assentaments. Amb els darrers califes omeies i els primers abbàssides la frontera entre l'Imperi Romà d'Orient i el califat es va estabilitzar al llarg de les muntanyes del Taure. Al costat àrab, Cilícia va estar permanentment ocupada i les ciutats que havien quedat desertes, com Adana, Mopsuèstia i Tars, van ser refortificades i repoblades sota els primers abbàssides, i a l'Alta Mesopotàmia, llocs com Màraix, al-Hadath i Malatya es van convertir en grans centres militars. Aquestes dues regions van arribar a formar les dues meitats d'una nova zona fronterera fortificada amb l'Imperi Romà d'Orient, ath-Thughur.
El final de la dinastia