és un sociòleg alemany. És un especialista en l'anàlisi crítica de la política economia capitalista des d'un enfocament dialèctic entre l'anàlisi institucional i les variants més rígides del capitalisme contemporani mostrant les seves limitacions, entre les quals destaquen la política d'austeritat, el sorgiment del que denomina «estat del deute» com a resultat de la reacció neoliberal de la dècada del 1980, la crisi fiscal de l'estat, dels sindicats i les relacions laborals, així com l'incert futur de la Unió Europea.
Des de 2018 Streeck està involucrat al moviment polític Aufstehen.Sami Naïr; L''esquerra' reaccionària existeix! Consultat el 20 de març de 2019. Compartint el discurs d'aquest moviment Streeck reclama la tornada als estats nacionals advocant per «renacionalitzar la política econòmica» com a alternativa a «l'actual model institucional i polític de la Unió Europea» que defineix com a «producte de la neoliberal dècada del 1990».Cal trencar l'euro, i aviat Consultat el 20 de març de 2019.
Biografia Wolfgang Streeck es va graduar el 1972 en sociologia a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt del Main. Entre 1976 i 1980 va ser investigador de l'Institut Internacional de Gestió a Berlín mentre realitzava estudis de sociologia a la Universitat de Colúmbia on es va graduar el 1974. En aquell mateix any va ser professor ajudant de sociologia al departament d'Economia i Ciències Socials de la Universitat de Münster. Entre 1988 i 1995 va treballar com a professor de sociologia i relacions industrials de la Universitat de Wisconsin. El 1995 va tornar a Alemanya per ocupar el lloc de director de l'Institut Max Planck per als Estudis Socials i professor de sociologia de la Facultat d'Economia i Ciències Socials de la Universitat de Colònia. El 2014 es va jubilar arribant. Streeck està casat i té dos fills.
Crítiques al capitalisme Com acabarà el capitalisme? L'any 2014, Streeck va escriure un article a New Left Review titulat «Com acabarà el capitalisme?», en el qual va plantejar la crisi del capitalisme que es palesa en una llarga sèrie de problemes polítics i econòmics que tenen el seu origen en el final de la prosperitat de la postguerra mundial a mitjans de la dècada del 1960.Streeck, Wolfgang. 2014. “Com acabarà el capitalimo? New Left Review 87: 38-68.Com acabarà el capitalisme?, CTXT, Alex Roche, 29 de març de 2017 Streeck va escriure aquest article per tractar de la crisi del capitalisme, destacant tres tendències a llarg termini en les trajectòries dels països capitalistes rics i altament industrialitzats: primer, el declivi persistent de la taxa de creixement econòmic; segon, el persistent deute global en els principals estats capitalistes, on els governs, les llars i les empreses financeres i no financeres porten més de quaranta anys acumulant obligacions financeres; i tercer, la desigualtat econòmica tant d'ingressos com de riquesa.
Per a Streeck, el que resulta més alarmant és que aquestes tres tendències crítiques poden reforçar-se mútuament. El creixement constant, la moneda sòlida i un mínim d'equitat social que estengui alguns dels beneficis del capitalisme als que no tenen capital, s'han considerat des de fa molt temps els prerequisits perquè una economia política capitalista obtingui la legitimació necessària. No obstant això, el deute creixent, a més de no detenir el declivi del creixement econòmic, agreuja la desigualtat per mitjà dels canvis estructurals associats a la financiarització, que al seu torn tenia per objecte compensar els assalariats i els consumidors per la creixent desigualtat d'ingressos provocada per l'estancament dels salaris i les retallades dels serveis públics.
Streeck planteja que el que està ocorrent actualment amb el capitalisme correspon a un procés continu de declivi gradual, ajornat, però malgrat tot inexorable. Des de la crisi financera global del 2007-2012, els governs, principalment el dels Estats Units d'Amèrica (EUA), han seguit essent manejats amb fermesa pel capital financer. El creixement segueix essent anèmic, com els mercats de treball; una enorme liquiditat sense precedents ha estat incapaç de rellançar l'economia; i la desigualtat està aconseguint cada vegada cotes més sorprenents, mentre que l'1% dels rendistes s'ha apropiat del poc creixement que existeix.
Un problema amb la democràcia
La crisi del capitalisme planteja necessàriament el declivi de la relació entre capitalisme i democràcia. Encara que el capitalisme i la democràcia s'han considerat adversaris durant molt temps, l'acord de la postguerra va semblar aconseguir la seva reconciliació. No obstant això, actualment han tornat a emergir els dubtes sobre la compatibilitat d'una economia capitalista i un sistema de govern democràtic. La legitimitat de la democràcia de postguerra es basava en la premissa que els estats tenien la capacitat d'intervenir els mercats i corregir els errors en pro del benefici dels ciutadans. Tanmateix, dècades de desigualtat creixent, així com la impotència dels governs abans, durant i després de la crisi de 2008, han deixat dubtes sobre aquesta capacitat.
Un aspecte essencial de la retòrica antidemocràtica actual és la crisi fiscal de l'estat contemporani, com es veu reflectit en l'augment del deute públic des de la dècada del 1970. La deterioració del deute públic relacionat amb les baixades generals dels nivells de tributació, està essent utilitzada políticament per justificar les retallades en la despesa estatal i la privatització dels serveis públics, constrenyin la intervenció democràtica redistributiva en l'economia capitalista.
La protecció institucional de l'economia de mercat en relació amb les interferències democràtiques ha avançat en les últimes dècades. Els sindicats, en molts països estan en declivi i la política econòmica s'ha lliurat a bancs centrals independents. Així, doncs, tant els ciutadans corrents com les elits, (per motius antagònics) estan perdent la fe en els governs democràtics i la seva idoneïtat per reestructurar la societat d'acord amb els imperatius del mercat.
El capitalisme al llindar del precipici?
Streeck va afirmar que ateses les dècades de recessió, d'augment de la desigualtat i d'endeutament creixent (així com de l'agonia constant de la inflació, del deute públic i de la implosió financera des de la dècada del 1970), el capitalisme s'ha de definir com un fenomen històric, que no només té un començament, sinó també un final. Sota aquesta premissa, Streeck suggereix que ens acostumem a pensar en el final del capitalisme sense assumir la responsabilitat de contestar a la pregunta de què proposar en el seu lloc. Atès que el prejudici que el capitalisme només acabarà quan una societat nova i millor estigui a punt, implica un grau de control polític sobre el nostre destí comú que encara s'està lluny d'aconseguir-se. Això s'evidencia en el fet que ni els tecnòcrates màxims del capitalisme tenen la menor idea de com recompondre el sistema de nou.
Per a Streeck, l'avenç capitalista ha destruït ja pràcticament totes les agències que poguessin estabilitzar-lo a força de limitar-lo. La clau rau en el fet que l'estabilitat del capitalisme com a sistema econòmic depèn de que es contingui la seva dinàmica interna per mitjà de forces compensatòries: a través d'interessos i institucions col·lectives que sotmetin l'acumulació de capital a controls i equilibris socials. Nogensmenys, Streeck planteja que el capitalisme pot afeblir-se per excés d'èxit.
La imatge que Streeck proposa del final del capitalisme és la d'un sistema social amb una fallida crònica, per les seves causes inherents i al marge de l'absència d'una alternativa viable. Encara que no es pugui saber amb certesa quan i com desapareixerà el capitalisme, i què vindrà en el seu lloc, l'important, per a Streeck, és que no existeix cap força disponible de la qual pugui esperar-se que canviïn les tres tendències en caiguda lliure: el creixement econòmic, la igualtat social i l'estabilitat financera.
Concebre el final del capitalisme com a procés en lloc de com a esdeveniment, exigeix plantejar la qüestió de com definir el capitalisme. Streeck planteja que per determinar si el capitalisme està viu, moribund o mort, s'ha de definir «com una societat moderna que assegura la seva reproducció col·lectiva com un efecte col·lateral no intencionat de l'optimització racional individualitzada dels beneficis competitius a la recerca de l'acumulació de capital, per mitjà d'un procés de treball que combina capital de propietat privada amb força de treball mercantilitzada, complint la promesa de Bernard Mandeville de convertir els vicis privats en beneficis públics». Per a Streeck, és aquesta la promesa que el capitalisme contemporani ja no pot complir: la d'acabar la seva existència històrica com un ordre social que s'autoreprodueix, sostenible, previsible i legítim.
Una victòria pírrica
Sobre el paper, existeixen moltes raons perquè el capitalisme no hagi arribat a la seva fi. Respecte a la desigualtat, es podria pensar que la gent pot acostumar-s'hi. També existeixen nombrosos exemples de governs que són reelegits després de retallar la despesa social i privatitzar els serveis públics amb l'objectiu d'aplicar una política monetària ortodoxa beneficiosa per als propietaris dels diners. Quant a la crisi mediambiental, es podria pensar que es dona amb lentitud en comparació a la durada de la vida humana individual. A més, per mitjà dels avenços tecnològics, com el fracking, es compra temps, i si la capacitat pacificadora del consumisme té un límit, queda clar que estem lluny d'assolir-lo.
No obstant això, Streeck planteja el fet que el capitalisme no tingui oposició pot constituir més un desavantatge que un avantatge. Els sistemes socials progressen principalment per l'heterogeneïtat interna, pel pluralisme dels principis organitzatius que els protegeixen de la dedicació exclusiva a un objectiu únic, excloent-ne d'altres que també han de ser perseguits perquè el sistema sigui sostenible. En aquest context, el capitalisme s'ha beneficiat de l'ascens de moviments contradictoris, però només pot sobreviure mentre no sigui completament capitalista, ja que ni el capitalisme ni la societat que l'alberga, s'han lliurat de les «impureses necessàries». En aquest sentit, la derrota de l'oposició al capitalisme pot ser que hagi estat una victòria pírrica, que elimina les forces de contrapès, que si bé poden ser molestes, l'havien acompanyat a la pràctica. Així, doncs, Streeck planteja si podria ser que el capitalisme triomfant s'hagués convertit en el seu propi pitjor enemic.
Fronteres de la mercantilització
Streeck reprèn la idea dels límits socials contra l'expansió del mercat de Karl Polanyi, referent al seu concepte de les tres «mercaderies fictícies»: el treball, la terra i els diners. Defineix les mercaderies fictícies com «un recurs al que les lleis de l'oferta i la demanda se li apliquen només de manera parcial i difícil, si és que se li apliquen i, per tant, només pot ser tractat com una mercaderia d'una manera regulada acuradament i limitada, ja que una mercantilització total la destruiria o la faria inutilitzable». No obstant això, si les institucions restrictives no limiten l'expansió del mercat, hi ha el risc d'autoafeblir-se i posar en perill la viabilitat del sistema capitalista econòmic i social. Streeck planteja que fins i tot l'expansió del mercat ha aconseguit ja un llindar crític respecte a les tres mercaderies fictícies de Polanyi, en haver estat erosionades les salvaguardes institucionals que servien per protegir-les de la mercantilització total.