miniatura|Il·lustració d'un escriba fent ús de l'escriptura Lescriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema, que pot o no expressar sense ambigüitat tot el que pot dir una llengua determinada. El domini de l'escriptura i la lectura associada s'anomena alfabetisme. La persona que es dedica professionalment a escriure és escriptora i l'art d'escriure és la literatura.Literatura. Gran Enciclopèdia Catalana Diccionari de la Llengua Catalana DIEC, Institut d'Estudis Catalans
Es pot escriure usant diverses eines, sobre diferents suports i emprant diversos mètodes, tècniques i tecnologies. Per exemple, la taquigrafia és una escriptura abreujada d'execució idealment a la mateixa velocitat amb què es parla, igual que el llenguatge SMS; i la mecanografia és una manera d'escriure mitjançant un teclat o una màquina d'escriure, permetent, com la impremta, diverses tipografies i, de vegades, produint errates. La grafologia pretén revelar la personalitat d'una persona a partir de la seva escriptura a mà.
Etimologia La paraula en català "escriptura" prové del llatí scriptūra, amb el mateix significat.Diccionari català-valencià-balear
Història de l'escriptura
miniatura|Peça d'escriptura cuneïforme L'escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l'agricultura: a Mesopotàmia cap al 3300 aC, a Egipte al 3200 aC, a Xipre al 2200 aC, a Creta al 1900 aC, a la Xina al 1400 aC i a l'Amèrica Central cap al 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts.} El primer alfabet va aparèixer al voltant del 2000 aC i el primer idioma escrit fou el sumeri.
Abans, a principis del Neolític, cap al mil·lenni VII aC, ja existia algun tipus de protoescriptura. Algunes teories atribueixen l'origen de les primeres escriptures a les transaccions entre terres remotes que requeria l'establiment de contractes per mitjà de boles buides d'argila adjuntant petites pedres i petites figures d'argila que simbolitzaven els nombres, mentre que d'altres la consideren una derivació de símbols naturalistes dibuixats en paper o pell, podent tenir ús decoratiu. Generalment es creu que el primer sistema va ser l'escriptura sumèria, que va originar l'escriptura cuneïforme i els jeroglífics egipcis, que són aproximadament de la mateixa època. A Siracusa i Atenes s'utilitzà l'escriptura en el sistema de votació popular per a decidir si desterrar o no ciutadans.
Sistemes d'escriptura miniatura|Sistemes de escriptura al món.
Els sistemes d'escriptura es diferencien d'altres sistemes de comunicació basats en símbols pel fet que normalment cal comprendre almenys part de la llengua parlada en qüestió per poder llegir i entendre el text. Contrasten amb altres possibles sistemes simbòlics com els senyals de trànsit, la pintura, els mapes i les matemàtiques, que no necessàriament depenen d'un coneixement previ d'una llengua parlada per extreure'n el significat associat.
Tota comunitat humana té una llengua oral parlada amb veu o per signes. No obstant això, l'adopció de sistemes d'escriptura només ha passat unes poques vegades. Una vegada establerts, es modifiquen molt més lentament que la pròpia llengua, i sovint conserven trets i expressions que ja no són corrents en la llengua parlada de la comunitat. El gran avantatge conferit pels sistemes d'escriptura és la seva capacitat de mantenir un registre persistent d'informació expressable que es pot recuperar independentment de l'acte inicial de formulació.
La transliteració és la representació d'un text escrit amb un sistema d'escriptura determinat amb caràcters d'un altre sistema d'escriptura d'una manera sistemàtica, de forma que existeix una correspondència entre els caràcters de tots dos sistemes d'escriptura. La transliteració es diferencia de la transcripció perquè aquesta es basa en la fonètica original del text a transcriure, mentre que la transliteració es basa en l'escriptura del text, independentment de com es pronunciï.
Tipus d'escriptura miniatura|Un pictograma actual L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes: Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica. Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus: Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes. Alfabet: els signes escrits representen fonemes.
El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.
Tipus de sistema Què representa cada símbol Exemple Logogràfic morfema Hanzi xinès Sil·làbic síl·laba Katakana Alfabètic fonema Llatí Abugida consonant+vocal, vocal Devanagari Abjad consonant Àrab
Escriptura logogràfica miniatura|Escriptura xinesa
Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació amb els sistemes alfabètics. No obstant això, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes.
Els logogrames són sovint anomenats ideogrames. El més important —i fins i tot, l'únic supervivent— dels sistemes d'escriptura logogràfics actuals és el xinès. Els seus caràcters es fan servir, tot i que en un cert grau modificats, en xinès, japonès, coreà, vietnamita (fins al 1910)PROEL indica que l'alfabet vietnamita és reconegut oficialment el 1910, i s'abandona l'escriptura sinogràfica. i en altres llengües de l'Àsia oriental.
Un exemple de logogrames àmpliament utilitzats al món occidental actual és el conjunt de les xifres aràbigues. Tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u, uno, un, um, one, eins, egy, bat, o ichi. Altres logogrames occidentals són les lligadures & ("i" comercial) i @ (arrova), provinents respectivament de les partícules llatines et i ad, amb funcions diferenciades en el pas del temps.
Escriptura sil·làbica miniatura|Síl·labes de l'hiragana
Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k].
Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (lineal B) i llengües nadiues americanes com el cherokee. Diverses llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics.
El català, al contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics, de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals).
Escriptura alfabètica miniatura|Cal·ligrafia aràbiga
En els alfabets distingirem bàsicament tres classes: alfabets plens, o complets, els que contenen consonants i vocals; alfabets sil·làbics o abugides; i alfabets consonàntics o abjads.
Un alfabet "complet" és un conjunt reduït de lletres o "símbols base" en què cada un dels símbols representa o representava històricament un fonema d'una llengua escrita. En un alfabet perfectament fonològic els fonemes i les lletres es corresponen en ambdues direccions: un escriptor pot predir l'ortografia d'un mot per la seva pronúncia, i un locutor pot predir la pronúncia d'un mot per la seva ortografia. Tots els idiomes tenen regles generals que regeixen l'associació entre lletres i fonemes.
Un abjad és un sistema d'escriptura alfabètic amb un símbol per a cada consonant. Els abjads difereixen dels alfabets complets perquè només tenen caràcters per als sons consonàntics. Les vocals no s'indiquen habitualment en un abjad. És el primer tipus d'alfabet que es va crear. Tots els abjads coneguts pertanyen a llengües afroasiàtiques. Les llengües semítiques i les amazigues, que hi estan relacionades, tenen una estructura morfèmica que fa que en molts casos la indicació de les vocals resulti redundant.
Un abugida és un sistema d'escriptura alfabètic en què els signes bàsics indiquen consonants amb una vocal inherent, i hi ha unes modificacions consistents dels signes bàsics per a indicar altres vocals. La diferència òbvia amb els sil·labaris és que aquests tenen un signe completament diferent per a cada síl·laba amb la consonant principal en comú, mentre que la majoria d'abugides són derivacions d'abjads de signes de consonants amb nous símbols per a les vocals com a marques afegides al símbol bàsic. El grup més gran d'abugides és la família d'escriptures brahmi, que inclou gairebé totes les escriptures en ús a l'Índia i al sud-est d'Àsia.
Classificació gràfica Escriptures lineals i no lineals miniatura|Escriptura no lineal Potser la distinció gràfica primària en les classificacions és la linealitat. Els sistemes d'escriptura lineals són aquells en els quals els caràcters estan compostos de línies, com l'alfabet llatí i l'escriptura xinesa. Els caràcters xinesos són considerats lineals si són escrits amb un bolígraf o amb un raspall ligràfic, o modelats en bronze. Similarment, els jeroglífics egipcis i els glifs maies són sovint pintats en un perfil amb forma lineal, però en situacions formals són tallats en relleu. Els sistemes no lineals, d'altra banda, com el braille, no estan compostos de línies. Els més antics exemples d'escriptura són lineals: l'escriptura sumèria del 3300 aC era lineal, encara que els seus descendents cuneïformes no.
La cuneïforme fou probablement l'escriptura més antiga. Els seus glifs es formaven prement el final d'una agulla amb llengüeta en massilla humida, no traçant les línies en la massilla amb l'agulla com es va dir prèviament. El resultat fou una radical transformació de l'aparença de l'escriptura.
El braille és una adaptació no lineal de l'alfabet llatí que abandona per complet les formes llatines. Les lletres estan compostes de punts en relleu en el substrat de l'escriptura, que pot ser de cuir (el material originari de Louis Braille), paper rígid, plàstic o metall.
També hi ha altres adaptacions no lineals de l'alfabet llatí, incloent-hi el codi Morse, l'alfabet dactilològic de diversos llenguatges de signes, i el semàfor, en el qual les banderes i barres se situen descrivint angles. Tanmateix, si l'"escriptura" es defineix com un mitjà potencialment permanent de gravar informació, llavors aquests sistemes no es qualificarien realment com a escriptura, perquè els símbols desapareixen després d'un temps.
Si l'escriptura Edo és certament un sistema d'escriptura complet, pot ser l'únic exemple natural d'una escriptura en la qual el color dels grafemes es posa en contrast.
Sentit de l'escriptura