El Premi P.C. Hooft (nom oficial en neerlandès P.C. Hooft-Prijs) és un premi literari dels Països Baixos. S'atorga cada any alternant les categories de prosa, poesia i assaig. És uns dels premis literaris més prestigiosos del país. És atorgat únicament a residents dels Països Baixos i els escriptors d'altres països de llengua neerlandesa en són exclosos. El 2018, a més de l'honor, l'import en metàl·lic del premi era de 60.000 euros.
Història El premi es va establir el 1947, al commemorar-se el 21 de maig d'aquell any el tricentenari de la mort de l'escriptor Pieter Corneliszoon Hooft (1581-1647). Fins al 1955 es va concedir a una obra concreta. Des d'aleshores es va convertir en un premi d'obra i trajectòria. Inicialment es tractava d'un premi atorgat per l'Estat, fins a 1984 sobre la base d'una candidatura proposada part d'un jurat. El govern havia d'aprovar la proposta del jurat.
La relació entre l'Estat dels Països Baixos i el jurat es va embolicar el 1984, quan Hugo Brandt Corstius va ser nominat per al premi. El llavors ministre de Cultura, Elco Brinkman, del partit Crida Demòcrata Cristiana, es va negar a concedir-lo, perquè als seus ulls Corstius era massa negatiu en la seva crítica contra el govern del primer ministre Ruud Lubbers i Beatriu I. El 12 de febrer de 1984 el ministre va anunciar als mitjans que no acceptava la decisió dels jurats. Com a resultat d'aquesta rebel·lió ministerial, hi va haver una tempesta mediàtica i el jurat va dimitir. Com a protesta, la ciutat d'Amsterdam va atorgar el Premi Busken Huet a Corstius i el ministre de la cultura neerlandesa de Bèlgica, Marc Galle, va abandonar el seu seient al comitè executiu de la Unió de la Llengua Neerlandesa, aleshores presidit pel ministre Brinkman. Es va dedicar un debat al parlament neerlandès a l'incident. Una moció de l'oposició per a atorgar el premi no va ser acceptada, tot i que tres membres del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, que feien part de la majoria al govern, la van aprovar.
En conseqüència, durant tres anys, el premi no es va atorgar. Corstius va replicar amb la seva ironia característica: «Sense dubte és força divertit. Evidentment, amb tot, el refús del premi és un honor major que rebre'l.» Per sortir de l'atzucac, el 23 desembre de 1987 es va crear una fundació independent de l'Estat, la Stichting P.C. Hooft-prijs voor Letterkunde (Fundació del Premi P.C. Hooft de Literatura) que el 1987 va atorgar el premi a Corstius.
Premiats miniatura|F. Bordewijk (1953) miniatura|Premi 1956 per a Anna Blaman el 29 de maag de 1957 al castell Muiderslot miniatura|Marga Klompé abraça Anton van Duinkerken (1966) miniatura|Gerard Reve (1968) miniatura|Remco Campert (1976) miniatura|Hugo Brandt Corstius (1987) 1947 - Amoene van Haersolte per Sophia in de Koestraat 1947 - Arthur van Schendel per Het oude huis 1948 - A.M. Hammacher per Eduard Karsen en zijn vader Kaspar 1949 - Gerrit Achterberg per En Jezus schreef in 't zand 1950 - Simon Vestdijk per De vuuraanbidders 1951 - Eduard Jan Dijksterhuis per De mechanisering van het wereldbeeld 1952 - J.C. Bloem per Avond 1953 - F. Bordewijk per Studiën in de volksstructuur i De doopvont 1954 - Lodewijk Rogier per In vrijheid herboren. Katholiek Nederland 1853 1955 - Adriaan Roland Holst per Late telgen 1956 - Anna Blaman 1957 - Pieter Geijl 1958 - Pierre Kemp 1959 - no atorgat 1960 - Victor E. van Vriesland 1961 - H.W.J.M. Keuls 1962 - Theun de Vries 1963 - Frits van der Meer 1964 - Leo Vroman 1965 - no atorgat 1966 - Anton van Duinkerken 1967 - Lucebert 1968 - Gerard Kornelis van het Reve 1969 - no atorgat 1970 - Gerrit Kouwenaar 1971 - Willem Frederik Hermans (premi refusat després que es van equivocar amb l'import massa elevat) 1972 - Abel Herzberg 1973 - Hendrik de Vries 1974 - Simon Carmiggelt 1975 - Rudy Kousbroek 1976 - Remco Campert 1977 - Harry Mulisch 1978 - Cornelis Verhoeven 1979 - Ida Gerhardt 1980 - Willem Brakman 1981 - Karel van het Reve 1982 - M. Vasalis 1983 - Hella Haasse 1984 - no atorgat 1985 - no atorgat 1986 - no atorgat 1987 - Hugo Brandt Corstius 1988 - Rutger Kopland 1989 - Jan Wolkers (refusat perquè haven obviat Marten Toonder) 1990 - Kees Fens 1991 - Elisabeth Eybers 1992 - Anton Koolhaas 1993 - Gerrit Komrij 1994 - J. Bernlef 1995 - Albert Alberts 1996 - K. Schippers 1997 - Judith Herzberg 1998 - F.B. Hotz 1999 - Arthur Lehning 2000 - Eva Gerlach 2001 - Gerrit Krol 2002 - em Dresden 2003 - H.H. ter Balkt 2004 - Cees Nooteboom 2005 - Frédéric Bastet 2006 - H.C. ten Berge 2007 - J.M.A. Biesheuvel 2008 - Abram de Swaan 2009 - Hans Verhagen 2010 - Charlotte Mutsaers 2011 - Henk Hofland 2012 - Tonnus Oosterhoff 2013 - A.F.Th. van der Heijden 2014 - Willem Jan Otten 2015 - Anneke Brassinga 2016 - Astrid Roemer 2017 - Bas Heijne 2018 - Nachoem Wijnberg 2019 - Marga Minco
Referències
Bibliografia