El llatí és la llengua més coneguda entre les llengües mortes i deu el seu nom al Laci ―comarca d'Itàlia, on es trobava Roma-. El monument més antic que es conserva del llatí és un cant o himne que els arvales (col·legi de sacerdots romans) recitaven a la seua festa anual i que va ser descobert l'any 1777, gravat en una pedra.
El llatí continuà usant-se després de l'escissió de l'Imperi Romà d'Occident fins a la seua dissolució, i des de l'edat mitjana com a llengua sagrada de l'Església cristiana occidental, de la ciència, la filosofia, la teologia i l'humanisme. En l'actualitat, encara s'ensenya en alguns currículums educatius.
La literatura romana és fonamentalment literatura llatina, encara que també inclou alguns autors romans que van escriure en grec.Ludwig Bieler, Història de la literatura romana , versió espanyola de M. Sánchez Gil. Madrid: Gredos, 1987, p.9 No obstant això, hi ha molta literatura llatina escrita després del final de l'Imperi Romà a Occident que ja no és literatura romana, evidentment.
Literatura romana La literatura romana en llatí conté dues parts molt marcades que són la literatura indígena i la imitada.
La literatura romana indígena ha deixat molt pocs vestigis i només ens ofereix fragments, que procedeixen de l'origen de Roma i de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
La literatura romana imitada: de vegades s'han confós les obres d'origen italià, produccions més tosques del geni agrícola o religiós dels primitius romans (que ofereixen un caràcter més original), amb còpies llatines de les obres mestres de Grècia, que ofereixen una elegància i una creativitat corresponents a una civilització culta i refinada.
Comunament, la literatura romana es divideix en cinc èpoques principals:Fuentes: Diccionari enciclopèdic Hispà-Muntaner. Barcelona: Montaner i Simon, 1887-1889; i Enciclopèdia moderna: diccionari universal de literatura, ciències, arts, agricultura, indústria i comerç. Madrid: Francisco P. de Mellado, 1851.
Des de l'origen de Roma fins a Livi Andronic
Aquest primer període només ofereix obres incompletes. Amb aquestes característiques: La religió mostra cerimònies supersticioses. L'afició a l'agricultura. El geni jurista.
El primer cant tradicional de la literatura llatina es deu a la institució dels arvales, corporació religiosa encarregada de presidir l'agricultura, la fundació dels quals s'atribueix a Ròmul.
Aquests sacerdots en arribar la primavera recorrien tots els camps per obtenir dels déus una bona collita. Portaven una truja prenyada i després de la processó, es reunien en cercle, entonaven una pregària i sacrificaven aquest animal. La pregària constava de cinc frases diferents, cadascuna de les quals es repetia tres vegades, i d'una exclamació final que es repetia cinc vegades.
Alguns estudiosos opinen que estaven escrits en forma mètrica els versos d'aquests càntics i en versos saturnis de desigual mesura sense més signe prosòdic que el iambe i del troqueu. L'únic caràcter poètic del cant és la triple repetició de cada frase o de cada vers i la repetició de la paraula final.
Els axamenta o cants dels sacerdots salii es refereixen també a cerimònies pietoses i s'expressaven amb danses acompanyades de cants i cerimònies en què figuraven ancils, escuts consagrats al déu Mart.
Quant a l'origen del gust escènic dels romans, el trobem en:
Certes invectives satíriques, dirigides pels soldats als triomfadors. Certes festes campestres celebrades fora de les ciutats: donaven també lloc a embriaguesa i danses en què es barrejaven cants fescennins i diàlegs que tenien certa aparença dramàtica: disputes alternades o una espècie de prosa cadenciosa, escrita en versos saturnis, formava el diàleg. La introducció a Roma l'any 391 de ballarins i actors etruscs quan el poble consternat procurava conjurar amb cerimònies jocoses i extraordinàries els estralls de la pesta, i que va ser l'ocasió d'una espècie d'inauguració dramàtica a Roma.
Aquest origen del teatre indígena romà és ben divers del drama imitat dels grecs que va captivar després al públic.
Aquestes improvisacions verificades pels joves s'incorporaven amb una espècie de marc de rondalles atel·lanes, de la vila d'Atella de Campània, prop d'Aversa, i constituïen un teatre peculiar amb els seus personatges especials, com Maccus, Bucco i Puppus (amb l'exclusió dels histrions o actors assalariats, dedicats a les peces d'origen grec). Més endavant aquest repertori va incloure actors cèlebres.
Des d'aquesta primera època hi va haver la necessitat d'acumular en una espècie d'inventari, els fets i noms principals relatius a la política o religió, com són aquests:
Els Indigitamenta, que eren tant unes invocacions i oracions com uns llistats actualitzats de les divinitats a les que rendir culte, atribuïts a Numa Pompili i comentats més tard per Grani Flac, un repertori sacerdotal de tots els déus coneguts del Laci.
Col·lecció de lleis reials titulat De Jure Papiriano, que prengué nom d'un tal Papiri, el qual, sota el regnat de Tarquini Prisc, n'havia compilat les diverses parts.
Es troben en els fragments d'aquestes lleis i constitucions reials algunes prescripcions provinents de Ròmul, Taci, Numa, Servi Tul·li, que descobreixen hàbits supersticiosos o l'experiència de la vida pràctica, com ara: Les libacions de llet practicades i previngudes per Ròmul. La prohibició feta per Numa de fer els últims honors a qui fos mort per un llamp. Les malediccions de Déu llançades per aquest rei sobre qui no respectara els límits d'un camp.
De la severitat de preceptes que regeixen el culte es passà a les lleis judicials que ordenen la vida civil: el caràcter romà apareixerà des d'aquest primer període.
La caiguda de la monarquia romana causà el descrèdit de les seues ordenances, i calgué emmotllar la nova llei a les institucions republicanes.
Després d'haver enviat a Grècia diputats encarregats de fer una còpia de les lleis d'Atenes i altres ciutats, van publicar els decemvirs la Llei de les Dotze Taules que l'any 306 de la fundació de Roma, esculpides en bronze, es van fixar al Fòrum vora a la tribuna d'oradors i enfront de la Cúria.
Aquest codi, molt ben redactat, el més discretament sever de les primeres lleis romanes, va ser durant molt de temps acatat, codificava les més antigues lleis de dret públic, criminal, privat, sacre i processal, comunes a patricis i plebeus, amb estil admirablement breu, rigorós i precís.
Aquesta llei va perviure fins a Justinià, època què es van re-interpretar les Dotze Taules amb el Corpus Iuris Civilis. Les característiques principals d'aquesta monumental obra jurídica, les Dotze Taules, són: Va ser la primera i l'última codificació feta a Roma. Va tenir importància perquè patricis i plebeus van adquirir consciència d'unitat d'estat. Al principi només es van escriure deu taules pel primer decemvirat al 303 aC, constituït per patricis. Les altres dues taules es van fer un any després per un segon decemvirat en què hi havia patricis i plebeus junts. Alguns estudiosos de dret romà afirmen que el primer decemvirat va realitzar la comesa més fàcil de codificar el procediment i el dret privat i sacre, afí i dipositaris dels patricis; i el segon decemvirat una tasca més àrdua d'establir la constitució política i el dret públic més afí a les necessitats legals dels plebeus.
Grans juristes d'aquesta època van ser Appi Claudi i Tiberi Coruncani.
En aquesta època primitiva de la literatura llatina també s'iniciava la història com a ciència social amb aquestes obres: La primera obra coneguda històrica va ser els anomenats Annales pontificum, redactats pel pontífex màxim, auxiliat per quatre col·legues. Ciceró ens diu d'aquesta obra: «recollia tots els esdeveniments de cada any, i els escrivia en una taula blanca, que mostrava a casa seua a fi que el poble pogués consultar-los». Altres llibres eren els Libri magistratuum, els Libri lintet i els Censorum commentarii, que eren registres portats pels dipositaris de poders públics; el mateix Titus Livi devia haver-los conegut. Són breus notes, un lacònic esment dels fets extraordinaris, etc. Altres vestigis històrics van ser les inscripcions de les columnes de Duili, erigides en commemoració de la victòria naval obtinguda per Roma al 494 aC contra els cartaginesos, i dos epitafis dels sepulcres dels Escipions.
El resum d'aquest primer període es caracteritza, per tant, per les obres de lleis i de jurisprudència més algunes obres amb vestigis històrics.
Des de Livi Andronic fins a la mort de Sul·la L'art grec va aparèixer a Roma fent gairebé desaparèixer les obres d'inspiració local.
No hi havia a Roma un esperit literari quan va caure Tàrent en mans dels romans i amb els presoners d'aquesta ciutat va arribar a Roma Livi Andronic, que va ser esclau del cònsol Livi Salinàtor i així començà la sèrie d'esclaus erudits que van pagar amb els dons del seu esperit el rescat de la seua llibertat.
La part més excel·lent de la literatura dramàtica, és a dir, el poema dramàtic, que transmet aspectes greus de la vida en la seua realitat més quotidiana, des d'allò més tràgic al més còmic, s'inicia amb Livi Andronic, que va viure al , que va ser el poeta més antic en llatí: va rebre el seu nom de Livi Salinàtor, en paga d'haver educat els seus fills. Es presentava davant dels espectadors romans primer com a actor i autor de les seues obres. Se'n conserven vint llibres dels seus drames, però amb pocs fragments. Livi Andronic es va exercitar en altres gèneres, com ara: En l'èpica va traduir en versos llatins lOdissea a la que va anomenar Odusia. Només se'n conserven petits fragments. Es creu que la primera obra que va fer representar era una comèdia (se'n conserven fragments). Se li atribueixen cants religiosos o himnes segons Titus Livi en la seua obra Ab Urbe Condita, llibre XXVII.
Els fragments dels seus versos es troben a la col·lecció Poetae scaenici latini de Bothe.
Un altre autor és Nevi, donat a conèixer cap als anys 520 aC; gran apassionat dels grecs, es va centrar més en personatges romans, però va trobar oposició en l'aristocràcia romana i el van desterrar; va morir a Útica cap a l'any 550 aC Va conrear diversos gèneres: Tragèdies: obres dramàtiques d'acció extraordinària, amb personatges que realitzen actes heroics i final fatal, de les quals conservem només alguns títols i fragments. Comèdies. Va escriure un Poema èpic sobre la primera guerra púnica i una traducció de la Ilíada.
Entre aquests poetes enciclopèdics hi va haver Enni, nascut l'any 515 aC a Rudies, un dels autors més fecunds i celebrats: va conrear epopeies, sàtires, comèdies, tragèdies, poemes filosòfics, didàctics... Algunes obres seues: En el gènere tràgic van destacar les seues traduccions d'Eurípides. Va fer traduccions en prosa d'Evèmer (Sacra scriptio) i dels sensuals poemes dels Phagética. La seua obra més notable és el seu poema Annals, que conté la narració dels successos de Roma, des dels principis remots fins al seu temps. La Primera Guerra Púnica n'és el principal objecte.
Després, Pacuvi va omplir l'escena romana amb produccions d'imitació tràgica d'autors grecs com Sòfocles, Eurípides i altres. Es caracteritza aquest autor de literatura llatina per la seua originalitat i fermesa sense deixar de ser copista. La major part dels erudits antics li van donar l'epítet de doctus per l'ús de certes expressions pintoresques.
Finalment, Luci Acci va ser el més important dels tràgics romans cap al 100 aC, del qual es conserva: Alguns fragments d'una peça titulada Brutus, de la que pot citar-se un fragment notable del seu Prometeu, una traducció agosarada del Prometeu d'Èsquil. Se li atribueixen també obres en prosa relatives a la crítica literària i dramàtica. Se'n conserven fragments d'Annals que Macrobi ens trasllada en un passatge escrit en hexàmetres.