Vegeu Retrat per saber més sobre el tema en general dels retrats.
miniatura|«Retrat de cort», oficial xinés de l'emperadriu i esposa de l'emperador Qinzong, de la dinastia Song (1100 - 1161) El retrat pictòric és un gènere dins de la pintura, en què es vol representar l'aparença visual del subjecte, en particular quan el que es retrata és un ésser humà, encara que també poden representar-se altres animals. Sovint els retrats són documents de família o d'estat, així com records de la persona retratada. Si l'artista es retrata a si mateix es tracta d'un autoretrat.
Històricament, s'ha representat als rics i poderosos. Però, amb el temps, es va difondre entre la classe mitjana els retrats de família i de col·legues. Encara hui, persisteix la pintura de retrat com a encàrrec de governs, corporacions, associacions o individus.
Dins els gèneres, el retrat té una postura intermèdia: representa una persona, però també la seua vanitat.Nadeije Laneyrie-Dagen, Llegir la pintura, Spes Editorial, S.L., Barcelona, 2007, p. 32
Tècnica i pràctica miniatura|«Retrat de grup»: Frans Hals i Pieter Codde, Companyia del capità Reynier Reael (La flaca companyia), 1633-37, oli sobre llenç, 207,2 × 427,5 cm, Rijksmuseum, Amsterdam. Magnífic exemple d'un retrat col·lectiu Un retrat ben executat representa l'essència interior del subjecte des del punt de vista de l'artista i no sols l'aparença externa. Segons Aristòtil, «L'objectiu de l'art no és presentar l'aparença externa de les coses, sinó el seu significat intern; perquè això, i no l'aparença i el detall externs, constitueix l'autèntica realitat».Gordon C. Aymar, The Art of Portrait Painting, Chilton Book Co., Filadèlfia, 1967, p. 119 No s'ha de confondre amb una caricatura, que pretén revelar el caràcter amb l'exageració dels trets físics. L'artista en general intenta un retrat representatiu, com va afirmar Edward Burne-Jones: «L'única expressió que es pot permetre en la gran retratística és l'expressió del caràcter i la qualitat moral, no res temporal, efímer o accidental».Aymar, p. 94
És per això que els retrats solen tenir una aparença seriosa, una mirada fixa, i és històricament rar que s'hi trobe una mica més enllà d'un lleuger somriure. O com ho va expressar Charles Dickens, «només hi ha dues classes de retrats pictòrics: el seriós i el del riure sota el nas».Aymar, p. 129 Fins i tot amb aquestes limitacions, és possible aconseguir-hi una àmplia gamma de subtils emocions: si la boca es manté relativament neutral, ha de crear-se gran part de l'expressió facial amb els ulls i les celles. Com afirma Gordon C. Aymar, «els ulls són el lloc al que es mira per a la informació més completa, fiable i pertinent» sobre el subjecte. I les celles poden registrar, «gairebé per si soles, meravella, pena, por, dolor, cinisme, concentració, nostàlgia, desgrat i esperança, en infinites variacions i combinacions».Aymar, p. 93
Es pot representar el retratat de cos sencer, mig cos, cap i espatlles o cap, així com de perfil, mig girat, tres quarts o de front: rep la llum de diversos llocs i resten a l'ombra parts diferents. A voltes, s'han creat retrats amb múltiples punts de vista, com amb el Triple retrat de Carles I efectuat per Anton van Dyck.Aymar, p. 283 Hi ha fins i tot alguns retrats en què no es veu el rostre del subjecte; per exemple en Christina's World (1948), d'Andrew Wyeth, en què la postura de la jove girada d'esquena s'integra amb l'ambientació en què es troba per expressar la interpretació de l'artista.Aymar, p. 235 miniatura|Retrat colorit: Pierre-Auguste Renoir, A la terrassa, 1881, oli sobre llenç, 100 × 80 cm, Institut d'Art, Chicago miniatura|Retrat pràcticament en blanc i negre: Gilbert Stuart, Retrat de George Washington, h. 1796, oli sobre llenç, 73,5 × 61,1 cm, Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown miniatura|«Retrat eqüestre»: Velázquez, Felipe IV a cavall, cap a 1635, oli sobre llenç, 301 × 317 cm, Museu del Prado El subjecte pot estar vestit o nu; dins o fora d'un espai tancat, dempeus, assegut, reclinat; fins i tot muntat a cavall (retrat eqüestre). Les pintures de retrat poden ser d'individus, parelles, pares i fills, famílies, o grups de col·legues («retrat de grup»). Poden crear-se amb mitjans diversos: oli, aquarel·la, tinta i ploma, llapis, carbonet, pastís i tècnica mixta. Els artistes poden emprar una àmplia paleta de colors, com A la terrassa de Renoir (1881) o limitar-se a gairebé blanc i negre, com en el retrat que Gilbert Stuart va fer de George Washington al 1796.
De vegades també té rellevància la grandària del quadre. Els enormes retrats de Chuck Close que tenen com a objectiu mostrar-se en un museu difereixen molt de la majoria dels retrats, creats per col·locar-se en una casa particular o portar-se amb facilitat d'un lloc a un altre.Aymar, p. 280
Crear un retrat pot portar un temps considerable, i requereix generalment diverses sessions. Cézanne, per exemple, insistia en més de 100 sessions dels seus retratats.Aymar, p. 51 Goya preferia una llarga sessió d'un dia.Aymar, p. 72 La mitjana n'és de quatre.Robin Simon, The Portrait in Britain and America, G. K. Hall & Co., Boston, 1987, p. 131, Simon, p. 129 Al podia tardar-se un any des de l'encàrrec fins al lliurament del retrat acabat al client.Simon, p. 131
Quant a la fidelitat del retrat respecte a l'aparença del model, els artistes solen tenir un enfocament coherent. Els clients que buscaven Joshua Reynolds sabien que el resultat seria afalagador, mentre que els models de Thomas Eakins esperaven un retrat realista. És famós Oliver Cromwell per haver exigit que el seu retrat mostrés «totes aquestes asprors, grans i berrugues i tot el que veieu en mi, d'una altra manera mai pagaré un penic per ell».Aymar, p. 262
Després de fer que el model estiga còmode i animant-lo que adopte una posa natural, l'artista estudia l'estudia i busca, entre les possibles expressions facials, la que satisfà el seu concepte de l'essència del model. La postura del subjecte també es considera amb cura per revelar el seu estat emocional i físic, el mateix que ocorre amb el vestit. Élisabeth Vigée-Lebrun aconsellava als companys artistes que cercaren la cooperació de la persona retratada.Aymar, p. 262
Cal dominar l'anatomia humana per fer un bon retrat. Els rostres humans són asimètrics i un retratista hàbil ho reprodueix amb subtils diferències entre l'esquerra i la dreta. Els artistes han de conéixer els ossos que queden sota i l'estructura del teixit per fer un retrat convincent.
Per a composicions complexes, caldria fer-ne primer un esbós complet, amb llapis, tinta, carbonet o a l'oli, la qual cosa és particularment útil si és limitat el temps que disposa el model per posar. La forma general, amb una semblança aproximada, s'esbossa sobre el llenç en llapis, carbonet o oli fi. En molts casos, el rostre es completa primer, i la resta després. En els tallers de molts dels grans retratistes, el mestre faria només el cap o les mans, mentre que la roba i el fons es completarien pels aprenents principals. Hi havia fins i tot especialistes que tractaven temes específics com la roba i els seus plecs, com Joseph van Aken.Simon, p. 98 Alguns artistes del passat usaven maniquins o nines per a establir la posa i la roba.Simon, p. 107 L'ús d'elements simbòlics col·locats al voltant del model presenten codificat en la pintura el caràcter del subjecte, o el seu ofici, interessos o estatus social. El fons pot ser totalment negre i sense contingut o tota una escena que situa el model en el seu medi social o recreatiu. miniatura|Retrat realitzat en grafit i sanguina sobre paper: François Clouet, Francesc II, 1560, 33,5 × 23,4 cm, Biblioteca Nacional de França, París L'autoretrat pot considerar-se subgènere dins del més ampli del retrat. Ja en l'edat mitjana els artistes no signaven l'obra però sí que podien aparéixer dins de l'escena religiosa.Laneyrie-Dagen, p. 42 Com en el retrat en general, s'hi observen dues tendències: la psicològica i la de cort. En l'autoretrat «personal» o psicològic, el pintor s'escodrinya a si mateix a fons per reflectir la seua realitat i sense que s'evidencie sovint que qui s'està retratant és el propi pintor; exemple d'això és l'Autoretrat amb visera, pastel de Chardin de 1775. En el «professional», en canvi, el pintor apareix revestit dels seus atributs típics com el pinzell i la paleta i amb la solemnitat d'expressió i el vestit de luxe, com ocorre en els dos Autoretrats que feu Poussin al final de la seua vida.Laneyrie-Dagen, p. 43
A vegades l'artista pateix el rebuig de la seua obra: el cèlebre retrat que va fer Jacques-Louis David de Juliette Récamier, molt popular en les exposicions, fou rebutjat per la model, com el tristament famós Retrat de Madame X, obra de John Singer Sargent. El retrat del General George Washington de John Trumbull fou refusat pel comité que l'havia encarregat.Aymar, p. 268, 271, 278 El molt irritable Gilbert Stuart una vegada replicà davant la insatisfacció d'un client respecte al retrat de la seua dona contestant: «M'ha dut una patata, i espera un préssec!».Aymar, p. 264
Tot el contrari d'un retrat reeixit: el comte Balthazar quedà tan encisat amb el retrat que Rafael feu de la seua dona que va dir a l'artista: «La teua imatge... per si sola pot alleugerir-me les preocupacions. Aquesta imatge és el meu plaer; li somric, és la meua joia».Aymar, p. 265
Història Primers retrats Les arrels del retrat segurament es troben en els temps prehistòrics, encara que poques obres n'han sobreviscut. En l'art de les antigues civilitzacions del Creixent Fèrtil, especialment a Egipte, abunden les representacions de governants i déus. No eren, però, retrats representatius de l'autèntica fisonomia del retratat, sinó que eren molt estilitzats, i la majoria de perfil, sobre pedra, metall, argila, algeps o cristall. La pintura de personatges destacats es remunta a la Xina a l'any 1000 ae, però no en sobreviu cap d'aquella època. El retrat xinés més antic que es conserva és de l'any 1000.Aymar, p. 5 miniatura|Retrat funerari romanoegipci d'una dona, a Faium Entre els retrats més antics de gent particular, que no foren reis ni emperadors, es troben els retrats funeraris que han sobreviscut en el clima sec de Faium a Egipte. Són els únics retrats de l'era romana que han sobreviscut fins als nostres dies, a part dels frescs, encara que se sap pels escrits de Plini el Vell que la pintura retratística estava ben establerta en temps de l'antiga Grècia, i la practicaven tant homes com a dones.Cheney, Faxon i Russo, Self-Portraits by Women Painters, Ashgate Publishing, Hants (Anglaterra), 2000, p. 7, Plini es queixava de l'estat de decadència de l'art del retrat romà: «La pintura de retrats que solia transmetre al llarg dels anys la veritable aparença de la gent ha desaparegut enterament... La indolència ha destruït l'art».John Hope-Hennessy, The Portrait in the Renaissance, Bollingen Foundation, Nova York, 1966, pàg. 71-72 Aquests retrats de l'Egipte romà són excepcions afortunades. Presenten un cert sentit realista de la proporció i del detall individual, encara que en general els ulls són massa grans i l'habilitat artística varia considerablement entre un artista i altre. Els retrats de Faium estaven pintats sobre taula o ivori amb colors de cera i resina (encàustica) o amb tremp, i inserits en l'embolcall de la mòmia, per romandre amb el cos durant l'eternitat.
Els retrats més antics de l'edat mitjana apareixen en pedres funeràries i com a part de manuscrits il·luminats, i n'és un exemple l'autoretrat de l'escriptora mística Hildegard de Bingen (1152).Cheney, Faxon i Russo, p. 20