Infern - Cant vint-i-sisè

miniatura|Dante i Virgili en la vuitena fossa de Malebolge. Gustave Doré El Cant d'Ulisses és el cant vint-i-sisè de l'Infern de Dante Alighieri. Es desenvolupa en la vuitena fossa del vuitè cercle, el dels fraudulents. En la vuitena fossa, són castigats els consellers fraudulents, són condemnats a estar dins d'una flama de foc ardent i constant: estan envoltats d'allò mateix que els consumeix per dins. Aquí els nostres poetes hi trobaran la flama bicorne que envolta Diomedes i Ulisses. Virgili aconsegueix parlar amb la flama i Ulisses els explica el seu darrer viatge més enllà de les columnes d'Hèrcules fins a trobar la muntanya del Purgatori davant de la qual una tempesta provinent de la mateixa muntanya enfonsarà el vaixell i els ofegarà a tots.

Estem al matí del 9 d'abril de 1300 (Dissabte Sant), o segons altres comentaristes el 26 de març de 1300. miniatura|«...qu[a]e mare, qu[a]e terra[m], qu[a]e totu[m] possidet orbem...» (1255). Inscripció del Palau Bargello a Florència.

Anàlisi del Cant En el Cant XXVI es tracta dels consellers fraudulents o caps militars i polítics que no van actuar amb les armes i amb el coratge personal sinó amb l'agudesa sense escrúpols de l'enginy. Aquí, Dante fa una reflexió sobre l'enginy i el seu ús: l'enginy és un do de Déu, però pel desig de coneixement pot conduir a la perdició, si no és guiat per la virtut cristiana [qui creu en mi farà les obres que jo faig i en farà de més grans (Gv 14, 12-17)].

Invectiva contra Florència - versi 1-12 «Gaudeix, Florència, ja que ara ets tan gran

que per mar i per terra bats les ales,

i que el teu nom s'escampa per l'infern!»

(vv. 1-3)

El cant comença amb una invectiva contra Florència que temàticament va lligada al cant precedent (Cant XXV), on Dante ha trobat les ànimes condemnades de cinc lladres justament florentins, que certament no aporten gens d'honor a la seva ciutat. Així i irònicament cita  la inscripció llatina de la paret sobre l'angle del palau florentí del Bargello, que data de 1255, on es llegeix encara una frase, que Dante llegia quan feia poc que l'acabaven de cisellar: en la qual Florència és glorificada com la ciutat que "sobre el mar, sobre la terra i sobre el món sencer s'estén com un imperi", el poeta però afegeix  amb ironia, però que dic: "mars i terres!... el teu nom s'expandeix i es trompeteja fins i tot a l'embut de l'infern" es burla Dante en l'apertura del famosíssim XXVI cant de l'Infern.

Francesco ButiCerca al respecte va comentar: "hi havia en aquells temps molts florentins escampats fora de Florència per diverses parts del món, i estaven per mar, per terra, de la qual cosa els florentins es gloriejaven molt".

Però si allò que se somnia a primera hora del matí, segons una llegenda medieval, es converteix en veritat, llavors Dante prediu que aviat la ciutat rebrà el seu càstig que fins i tot la veïna Prato, i també altres ciutats, desitgen per ella. Perquè se cita Prato?, no ha quedat clar i les hipòtesis més convincents són les lligades als anatemes llançats pel cardenal Niccolo da Prato, que va intentar en va pacificar les faccions florentines en el 1304. Manfredi Porena encara que no troba alternativa a aquesta explicació, troba dificultats en acceptar-la perquè el cardenal da Prato fou poc després un dels principals manipuladors de l'elecció del papa Clement V, del qual ja sabem el que en pensava Dante (Infern XIX, 82-87), i sembla difícil que ell mateix pogués invocar-ne l'autoritat en una altra matèria.Cerca

El poeta augmenta la dosi dient que, encara que aquest càstig ja hagués arribat, no hauria estat massa ràpid (" que ja és hora que et passi el que et mereixes.", v.10) i, vist que la reconeix necessària, augura que sigui aviat ("I, ja que ha de passar, que siga prompte: ", v. 11) perquè la desventura de Florència li pesarà més a mesura que la seva edat avança ("que, com més vell siga, em sabrà més greu." v. 12). No tots els comentaristes concorden en el perquè Dante profetitzes que el càstig arribi aviat. Alguns sostenen que la desventura de Florència, a pesar de ser inevitable, omple Dante de dolor, que se li farà més pesat com més vell serà ell. De fet, l'ancià suporta menys el dolor, es torna més disposat al perdó i l'amor pel lloc de naixença augmenta amb l'edat. Segons altres Dante vol dir en canvi que com més tard arribi la desgràcia, més sofrirà ell per no haver gaudit del càstig més temps. Aquesta interpretació contrasta però amb el "ja que ha de passar, que siga prompte", que reconeix la necessitat del càstig, però ho fa a contracor. És curiós que els comentaristes moderns tinguin tendència a decantar-se per la primera hipòtesi i els antics per la segona, de fet això aniria a demostrar com en el fons, la interpretació d'aquest pas és encara adoptada segons la nostra sensibilitat i manera de pensar a cada època.En aquesta profecia, veu una malenconia o tristesa existencial, del tot insòlita amb la paràbola de la pròpia vida, que denuncia immediatament l'excepcional grau de compromís emotiu del personatge- poeta en l'experiència que espera al personatge-pelegrí.

La fossa dels consellers fraudulents - vv. 13-48 «Nosaltres vam marxar, per les escales

que abans, baixant, ens havien cansat:

pujava el guia, i em portava amb ell; »

(vv. 13-15)

Els dos poetes marxen del terraplè interior de la setena fossa recorrent en sentit invers el camí seguit en el cant 24 (Infern XXIV, vv. 79-81) tornen a pujar les escales que els havien "fatto iborni" deixat d'ivori (pàl·lids?), és a dir, els havien fet empal·lidir per l'horror provocat per les serps que omplien el fossat, o que en baixar els quals ells havien empal·lidit de cansament ("que abans baixant, ens havien cansat"), així doncs puja Dante. No tothom està d'acord sobre la lliçó que aporta el vers 14: alguns prefereixen llegir "les escales / que havien fet les roques en baixar abans", interpretant "i borni" com els sortints degradats de pedra que Virgili havia utilitzat com escales per descendir i que ara serveixen a tots dos per tornar a pujar.

Altres en canvi llegeixen "che il buior n'avea fatto scender pria", és a dir "que la foscor ens havia fet baixar abans", recordant que Dante havia demanat a Virgili de baixar perquè no podia veure el fons de la fossa a causa de la foscor. A menys que hi hagi un improbable descobriment del manuscrit original, no sabrem mai que va escriure Dante realment; sigui com sigui, la substància del relat, és a dir, que els dos poetes retornen al punt del qual havien partit per veure que hi havia en la setena fossa, no canvia.

«i continuant pel camí solitari

entre els cairells i les roques del pont,

sense les mans els peus feien ben poc.»

(vv. 16-18)

Continuant després pel camí solitari, per l'absència de dimonis i condemnats, entre les pedres afilades ("cairells") i arrodonides ("roques") del següent pont, que ha de ser més pendent que l'anterior, ja que no n'hi ha prou amb els peus per avançar, sinó que es necessita l'ajut de les mans.

Quan arriba al cim del pont, Dante sent un dolor tan gran per allò que veu, que el torna a sentir en el moment que escriu, i és gran fins a tal punt que l'indueix a posar fre a l'enginy perquè no superi els límits de la virtut; no vol de fet que la influència dels astres ("stella bona") o la gràcia divina ("miglior cosa"); "si una estrella o un ésser més alt" li han concedit l'experiència iniciàtica, li prenguin per causa d'una acció seva o un pensament massa atrevit.

Aquesta reflexió ara una mica enigmàtica, es farà evident si es considera a la llum del que vindrà després en el cant, és a dir la història d'Ulisses l'enginy del qual, que no va ser frenat en cap moment per la virtut, li va causar la mort i el càstig actual per haver superat els límits imposats per Déu.

El poeta utilitza un símil per descriure el que veu:

«Com el pagès que, en un pujol, descansa miniatura|Alessandro Vellutello (1534): Il·lustració del cant vint-i- sisè de l'infern. en l'estació en què el fanal del món

ens amaga menys la seua cara,

quan la mosca se'n va i ve el mosquit,

i veu moltes lluernes per la vall,

potser allà baix on ell verema i llaura;

amb tantes flames resplendia tota

l'octava fossa: així m'aparegué»

(vv. 25-33)

En resum, quan després d'un crepuscle de començament d'estiu, el pagès veu lluernes allà baix, a la vall, on possiblement de dia ell mateix ha estat treballant la terra: de tantes flametes palpitava la vuitena fossa davant els ulls del pelegrí de l'ultramón tan prompte com va estar en condicions de veure'n el fons.

A continuació, segueix un altre símil, per representar el fet que cada flama es mou tancant dins seu un pecador, una analogia culta que coincideix amb el llenguatge refinat i solemne de tot el cant. Dante s'inspira, amb alguna llicència poètica, en el segrest cap al cel del profeta Elies, descrit en la Bíblia en el Segon llibre dels Reis en el qual s'explica que mentre Elies i Eliseu caminaven conversant, Elies fou inesperadament pujat als cels en un carro de foc arrossegat també per cavalls de foc, que ràpidament va desaparèixer de la vista del seu company (cfr. 2Re 2, 11-12). Una mica més endavant en el mateix text (cfr. 2Re 2, 23-24), es menciona que uns nois van començar a riure's d'Eliseu i de la seva calvície, fins que ell es va girar i els maleí en nom de Déu, i del bosc van sortir dues osses que van destrossar quaranta-dos nois. Aquests són els versos de Dante:

«I com aquell que es va venjar amb els ossos

veié el carro d'Elies quan partia

i els cavalls van pujar al cel tan drets

que ell amb els ulls no els podia seguir,

i només va poder veure una flama

com un lleu nuvolet, pujant amunt:

així es movien totes per la gola

d'aquell fossat, sense mostrar la càrrega:

que cada flama amaga un pecador.»

(vv. 34-42)

Dante està mirant des del pont, "mig abocat per veure:", d'una forma tan precària que si no estigués aferrat a un sortint rocós, podia caure sense necessitat de què algú l'empenyés. Veient-lo tan atent Virgili, no sabent que aquest cop el seu company ja ho ha entès, li explica que dins de les flames estan els esperits dels condemnats, cadascun ("catun") dels quals s'envolta d'allò mateix que els crema (per dintre), és a dir la flama.

Fins aquí, no és clar quins pecadors són castigats en aquesta fossa. Habitualment es refereix a ells com els consellers fraudulents i el seu contrapàs consisteix a estar embolicats per llengües de foc, per analogia amb les seves mateixes llengües que van ser una font de frau, i estan amagats dins de les flames de la mateixa manera en què quan eren vius van amagar la veritat amb engany (com diu l'apòstol Jaume: la llengua fraudulenta és com foc).Jaume 3, 1-12 No obstant això l'únic dels condemnats que encaixa en aquesta categoria és Guiu de Montefeltro, presentat en el Cant XXVII, que es penedeix en va d'un consell fraudulent que va donar, a petició seva al Papa Bonifaci VIII.

Ulisses i Diomedes, presentats a continuació en aquest cant, no són castigats pels consells donats a altres, sinó per les obres que van fer, i per ells la definició de consellers fraudulents, s'adapta malament perquè és massa específica.

Ulisses i Diomedes - vv. 49-84 Dante llavors agraeix al mestre l'explicació i li respon que ja havia entès ("a mi ja em semblava que aço era així") i, atret en particular per una flama doble que li recorda els germans Etèocles i Polínices li demana l'explicació a Virgili (una altra cita culta referent als dos germans que van arribar a matar-se entre ells a causa de la discòrdia; tant Estaci com Lucà conten que fins i tot les flames de la pira sobre la qual van ser cremats els seus cossos es van dividir en dues, com si continuessin odiant-se encara després de morts).

Virgili li revela que allí són castigats Ulisses i Diomedes, junts en el càstig diví igual que en vida pecant junts van provocar la ira de Déu, i enumera els tres pecats pels quals ells dos han de plànyer-se en la flama, això valdria com dir: