La Confederació Nacional del Treball, CNT (Confederación Nacional del Trabajo, en castellà), és una central sindical espanyola d'estructura confederal d'ideologia anarcosindicalista, fundada al Saló de les Belles Arts de Barcelona el 30 d'octubre de 1910.Cent anys de CNT, de Pau Lanao i Carme Vinyoles, a la revista Presència (pàg. 6 a 13), número 2003, del 16 al 22 de juliol de 2010 Va ser el major sindicat obrer a Catalunya i a Espanya fins a la Guerra Civil, actualment resta la principal organització anarquista del país. Històricament ha estat adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT). però el 2018, va ser la impulsora de la creació d'una nova internacional, juntament amb la FAU (Alemanya), USI (Italià), ESE (Grècia) i IP (Polònia), l'anomenada Confederació Internacional del Treball (CIT). Al desembre del mateix any s'hi va unir la IWW (EUA). miniatura|Hèracles lluitant amb el Lleó de Nemea, emblema de la CNT Des de 2010 la CNT ha revifat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i, com bona part de la classe treballadora, estan decebuts pel sindicalisme d'Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals. La CNT és vista com a alternativa al capitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de la societat en el context de la globalització.
Història Orígens de la CNT miniatura|esquerra|Francesc Ferrer i Guàrdia conduït per la Guàrdia Civil a Montjuïc el 1909 miniatura|esquerra|Encapçalament del diari Solidaritat Obrera
Els orígens de la Confederació Nacional del Treball, CNT, cal buscar-los en el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya durant el . A la primera meitat d'aquest segle comença a difondre's l'associacionisme obrer i es produeixen les primeres rebel·lions per mitjà de vagues i la destrucció de maquinària i fàbriques (ludisme), com va ser el cas de la fàbrica Bonaplata i el conflicte de les selfactines, per a lluitar contra l'explotació obrera. Vers el 1830 es va crear l'Associació de Teixidors de Barcelona, primera associació obrera organitzada a Espanya. El primer Congrés Obrer es va celebrar a Barcelona l'any 1870, i l'any següent ja es debatia al parlament espanyol La Internacional. El 1890 els treballadors organitzen per primer cop a Espanya la Diada del Primer de Maig.
El 17 de febrer de 1902 es va convocar a Barcelona la primera vaga general revolucionària. Uns mesos abans havia començat a funcionar l'anarquista Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 9 d'octubre de 1907 es va publicar el primer número de Solidaritat Obrera (en castellà, Solidaridad Obrera). Els esdeveniments de l'any anterior a la fundació de la CNT van ser clau perquè els treballadors es reunissin. El 25 de juliol de 1909 hi va haver una segona vaga general, aquest cop contra la guerra del Marroc, que va iniciar la Setmana Tràgica a Barcelona i Catalunya, i el 30 d'octubre es comet un crim d'Estat amb l'afusellament a Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia. Sembla que, segons algun autor, pot ser que el sindicalisme revolucionari de la CNT dels primers anys procedís de les tesis dels dos impulsors de solidaritat obrera (un sindicat d'àmbit català que va existir de 1907 a 1911 i que agrupava unitàriament tot el sector tèxtil de Catalunya actuant com una central sindical), Josep Prat i Ricardo Mella, procedents de l'anarcosindicalisme però que creien en els preceptes bàsics de lluita sindicalista revolucionària. Semblantment, és possible que el pes que el socialisme liberal marxista, encapçalat per Antoni Fabra Ribas, tingués alguna influència en el caràcter primigeni de la CNT.
El primer congrés fundacional de la CNT es va celebrar el 30 d'octubre de 1910 a Barcelona, quan delegats de 124 societats obreres (67 catalanes, 25 andaluses i les altres de Galícia, Astúries i el País Basc) es van reunir al Saló de les Belles Arts de Barcelona per a crear-la. Un any més tard, el 8 de setembre de 1911, la CNT va organitzar el primer congrés com a tal.
Els primers anys (1910 - 1923) miniatura|Congrés fundacional de la CNT el 1910
El 1911, la CNT va organitzar el seu primer congrés després de la fundació. Aquell any comptava amb 29.510 treballadors. La posada en pràctica de les tesis sindicalistes revolucionàries no es feu esperar i el 1916 hi hagué la primera vaga, que n'era l'instrument revolucionari per excel·lència, convocada per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT).
El 12 d'agost de 1917 la CNT va convocar la seva primera vaga general, conjuntament amb la UGT. Tot i que els objectius de la CNT i d'UGT respecte a la vaga general de 1917 podien ésser divergents, l'acció fou unitària. L'espurna nasqué d'una vaga de ferroviaris que s'estengué a la resta de sectors. Tot això s'acompanyà del moviment encapçalat per la Lliga Regionalista del Parlament. Fou l'expressió més viva del descontentament obrer per la pujada de preus i la baixada del salari real.
El 1918, la CNT comptava amb uns 345.000 afiliats.CNT 1910-2010: Un segle d'anarcosindicalisme 1 de gener de 2010, El 21 de febrer de 1919 va convocar una vaga de llarga durada a La Canadenca per a l'obtenció de la jornada laboral de vuit hores, que van aconseguir el 16 de març d'aquell mateix any. També van aconseguir millores salarials generalitzades i la readmissió dels vaguistes acomiadats. Al començament, el govern espanyol actuà de mediador entre la Patronal i la CNT, però la patronal no respectà l'acord i es reprengué la vaga. Aquest cop, l'Estat espanyol no feu de mediador sinó que s'alineà amb la Patronal, tot declarant l'Estat de Guerra a Barcelona i donant suport al tancament patronal empresarial.
El 10 de desembre de 1919, amb 705.512 treballadors afiliats (dels quals uns 250.000 a Barcelona), la CNT va inaugurar el seu II Congrés al Teatre de la Comèdia de Madrid. Des de 1919 fins al cop d'Estat del general Miguel Primo de Rivera el 1923 es lliurà una lluita acarnissada entre la Patronal i la CNT. Es van multiplicar les pràctiques terroristes, procedents de la Patronal i dels anomenats sindicats grocs, com per exemple el Sindicat Lliure. L'execució de dirigents sindicalistes i obrers fou una pràctica habitual. Els empresaris contractaren pistolers i generalitzaren les pràctiques de tancament patronal.
El govern hi contribuí amb la Llei de Fugues de 1921, per la qual oficialment els cossos de seguretat de l'Estat podien disparar a matar a tot detingut que provés d'evadir-se. A la pràctica, els cossos de seguretat muntaven falses fugides per a executar detinguts sindicalistes i anarquistes. Per aquest motiu, els anarquistes catalans Mateu, Casellas i Nicolau van matar a Madrid, el 8 de març de 1921, al principal responsable de la Llei de Fugues, el president del govern espanyol Eduardo Dato. Altres petits grups anarquistes van matar el governador civil de Barcelona. L'any 1923 el govern espanyol respondria col·laborant a l'assassinat del dirigent de la CNT Salvador Seguí, àlies el Noi del Sucre, i il·legalitzant el sindicat.
Així, el 10 de març de 1923, els pistolers del Sindicat Lliure, organitzat i finançat per la patronal catalana, maten en Salvador Seguí a Barcelona. Això va provocar una reunió d'urgència dels militants del petit grup Los Solidarios, amb Durruti, Francisco Ascaso, Jover, Sanz, etc. que li van jurar venjança. El 4 de juny del mateix any van executar el cardenal de Saragossa, Juan Soldevila, que finançava el pistolerisme blanc.
En tot aquest context s'emmarca un cert gir teòric de la CNT, que evolucionà dels postulats sindicalistes revolucionaris vers postulats més anarcosindicalistes. L'entrada de Salvador Seguí o Joan Peiró, dos líders destacats en els pròxims anys, causaren aquest gir. D'altra banda, cal no oblidar l'impacte i impuls que suposà la revolució russa d'octubre de 1917. La creació de la Internacional Sindical Roja (III Internacional sindicalista) a Moscou el 1920 per part del govern revolucionari bolxevic de Lenin sacsejà el món sindical europeu. La CNT envià Ángel Pestaña com a delegat a aquesta reunió fundacional i s'hi adherí provisionalment. A la fi, la CNT abandonà la Internacional Sindical Roja perquè no seguia la línia llibertària que la central sindical espanyola adoptava. La revolució russa no era una revolució llibertària, amb llibertat, ans una revolució amb una Dictadura del Proletariat, de la qual no en pot néixer la societat llibertària que els anarquistes i anarcosindicalistes perseguien com a objectiu. La CNT s'adherí, en conseqüència, a l'AIT refundada a Berlín el 16 de juny de 1922. Era la proposta anarcosindicalista d'internacional sindical d'entreguerres, contraposada a la Internacional Sindical Roja (bolxevic-comunista) i a la Federació Sindical Internacional (socialista reformista).
La penetració de la CNT se centrà a dos àmbits: el de la indústria tèxtil i el dels jornalers rurals. Doncs, les àrees en les quals la CNT era majoritària foren Catalunya, el País Valencià i Andalusia, que eren territoris que responien al perfil esmentat. Per contra, la CNT tingué poca influència a les zones on la preeminència era de la UGT, com Euskadi, Astúries i Madrid. Alguns àmbits de predomini cenetista inicial foren el dels ferroviaris, que s'emmarcaven dins els corrents sindicalistes revolucionaris.
Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1931) miniatura|Bandera de la CNT i la FAI El 13 de setembre de 1923 comença la dictadura de Primo de Rivera, que il·legalitza immediatament la CNT. El règim intentà afavorir el Sindicat Lliure. També tolerà la UGT, dirigida per Francisco Largo Caballero, fomentant el paternalisme social per contrarestar els efectes de la prohibició dels sindicats majoritaris i la pèrdua dels drets socials.
La clandestinitat a la qual es veié abocada la CNT provocà una radicalització de la ideologia dominant dins ella, i l'anarquisme començà a desplaçar lentament les posicions anarcosindicalistes. El 26 de juliol de 1927 es va fundar clandestinament, a la platja valenciana del Cabanyal, la Federació Anarquista Ibèrica, FAI, d'ideologia més radical.
Sota la II República espanyola (1931 - 1936) miniatura|Celebrant la proclamació de la Segona República a Barcelona miniatura|Eleccions el 5 de novembre de 1933, les dones voten per primer cop.
El 14 d'abril de 1931 el monarca Alfons XIII va fugir i es va proclamar la Segona República Espanyola. Aquesta comptava en un inici amb el suport per part de la CNT; suport que va anar disminuint entre 1931 i 1933 pels constants enfrontaments amb les autoritats republicanes en les successives vagues sectorials i generals. Per aquell temps, el nucli principal de la CNT estava a Catalunya, però anava guanyant importància a altres regions, com ara l'Aragó (on era majoritari per davant d'UGT) o Andalusia.
El 9 de gener de 1933 un grup de camperols de la CNT va proclamar el comunisme llibertari als Fets de Casas Viejas (a Andalusia), i la Guàrdia d'Assalt va respondre matant vint-i-cinc persones, entre d'altres el dirigent Seisdedos, cremat amb la seva família. Coneguts els fets, a la resta d'Espanya es va produir un gran escàndol parlamentari.
L'agost de 1931, les tensions entre la vessant moderada (sindicalistes possibilistes, defensors de les eleccions sindicals) i la vessant radical (formada pels faistes, pels quals delegar el vot era contrari a l'acció directa i a la llibertat personal) van provocar que Ángel Pestaña i vint-i-nou companys publiquessin el Manifest dels Trenta, on es podia llegir "som revolucionaris, però no cultivem el mite de la revolució", com a pas previ per a fundar el Partit Sindicalista, l'any següent.