La Companyia Belluguet fou una agrupació teatral amateur, creada i dirigida per Lluís Masriera i constituïda per una trentena de membres de la família i amics. Es va crear el 1921 i es mantingué activa fins al 1936. Al llarg dels quinze anys d'existència representà una cinquantena d'obres, amb escenografia de Masriera, com El retaule de la flor (1921), Obsessió (1922), Els tapissos de Maria Cristina (1923), Un idil·li prop del cel (1924), Impressió dels dies sants a Jerusalem (1925) o Els vitralls de Santa Rita (1926), entre d'altres, que van merèixer l'elogi de la crítica, van gaudir del respecte del món teatral i de la consideració internacionals i van fer de la companyia un referent de la vida cultural dels anys vint i trenta. El caràcter restringit de les representacions, així com el seu caràcter familiar, no impedeix que es pugui considerar una companyia de teatre amateur de gran qualitat, tradicional i avantguardista alhora, que fou mereixedora dels premis més destacats del teatre amateur. Després de la guerra reprengué les activitats teatrals en castellà, transformada en la companyia El Teatro de los Artistas, que perdurà fins al 1948.
Origen i creació de la companyia La formació de la companyia teatral es produí en l'àmbit familiar. Segons que el mateix Masriera explica, «el dia de Sant Pere de 1920 els meus fills i nebots varen organitzar una representació de ‘Les bodes d'en Cirilo’. Ells mateixos havien pintat les decoracions. L'escenari era un tros de galeria coberta i el pati ple de seients un dormitori. […] Els de casa no ho van fer massa bé, però portaven una empenta i un entusiasme que enmig de les rialles em va fer pensar. Ja s'havien constituït en companyia i aquesta portava el nom de Companyia Belluguet. […] A l'hivern, després d'haver-me nomenat oficialment «director perpetu», varen venir a consultar-me què podien fer.» El gener de 1921 s'estrenà a l'estudi-taller del carrer de Bailèn el primer text de Lluís Masriera, escrit per al grup, La veritable princesa, una peça en vers, d'un sol acte, basada en un conte d'Andersen. I s'acompanyà d'un diàleg, La nineta i el soldat, que Masriera traduí d'una primera versió inicial en castellà i que representà amb la seva filla.
Masriera trobà en la creació i les activitats de la companyia teatral una doble motivació. D'una banda, li oferia la possibilitat d'una formació integral per al jovent –moral i intel·lectual alhora-, que era a més un entreteniment; i també una manera de plasmar el seu talent artístic en una art que les aglutinava totes: la literatura, la dicció, el gest i la dansa, l'escenografia i la música, la indumentària, la plàstica... Ell n'era director d'escena, actor, escenògraf o figurinista, i treballava amb la companyia la disposició en escena, la dicció, el gest, el moviment, per a plasmar el resultat en unes sessions que poden recordar les vetllades d'art dels palaus vuitcentistes.
El nom i els components del grup esquerra|miniatura|341x341px|Membres de la Companyia Belluguet. La Veu Punxaguda Els nens i joves de la família es constituïren en companyia teatral i ells mateixos es posaren el nom. Segons que explica el mateix Masriera, s'inspiraren en el nom amb què es referien a l'automòbil familiarː «teníem un auto, bastant gran, al qual havíem batejat amb els noms de Cristòfol, Belluguet, Massanocorris, i els novells actors varen pensar de prendre el nom de l'auto que els portava a tots.
En un primer moment en formaren part els fills i nebots, més algun altre membre de la família i amics; Lluís Masriera hi incorporà aviat els components del trio musical amb què havia tocat ell mateix: el mestre Enric Roig, violinista, i la professora Teresa Bergay, pianista.
El conjunt de la companyia al llarg dels anys d'existència inclou almenys aquests componentsː com a director, Lluís Masriera; com a sotsdirectors, Paule Subercaze i Joan Garriga Massó; membre fundadors, Mercè Carreras, Mercè Carulla, Maria de la Salut Masriera, Carme Batlle, Àngels Riudor, Carme Riudor, Montserrat Garriga, Carme Garriga, Pilar Masriera, Isabel Masriera, Glòria Garriga, Aurora Garriga, Mercè Garriga, Joaquim Carreres, Manuel Carreres, Manuel Moragas, Joan Masriera. Antoni Campins, Lluis Riudor, Albert Campins, Xavier Campins i Joan Lluis Campins; entre els col·laboradors d'una o altra època, Noel Clarasó, Elvira Batlle, Montserrat Gili, Ramon Sugranyes de Franch, Angel Mur, Pere Arderiu, Maria Dolors Julià, Montserrat Julià, Jordi Garriga, Carme Ferrando...; també hi havia els membres protectors, Clotilde Rosés –vídua Masriera–, Maria Carreres, Joaquim Biosca... I des del començament, tenia com a presidents honoraris Apel·les Mestres i Francesca Bonnemaison. miniatura|Exterior del Taller Masriera
La seu La companyia tingué la seu al Taller Masriera, després transformat en Teatre Studium. Al començament, la sala era encara sense escenari, amb una cortina de domàs antic que feia de teló, i a la primera sessió foren invitades unes 40 persones. A començament de la temporada 23-24, s'anuncien les obres que s'han fet a la sala: «engrandint l'escenari», d'aquesta manera «el director ha resolt tramoia, llum... molt millor que a quasevol teatre». A les representacions s'hi accedia per invitació, tot i que algunes sessions eren obertes als subscriptors de la revista de la Companyia Belluguet.
La concepció del teatre esquerra|miniatura|205x205px|La casa i l'olivera esquerra|miniatura|202x202px|Les precioses ridícules Masriera concebia la representació teatral com a «hostatge de totes les belles arts» i l'escenografia com una de les branques de la pintura. La seva concepció del teatre el fa buscar la simplicitat i dedicar l'atenció a obtenir un conjunt harmoniós en què els personatges destaquin sobre un fons que no els desdibuixi i que el resultat doni sempre, «en tot el que es pugui, sensació de veritat». Partia de la diferenciació entre el teatre per a comèdia i el teatre per a espectacle –amb altres noms: teatre de figura i teatre de paisatge– essent el primer el més adequat per al teatre amateur i el que Masriera conreàː «Els aficionats podem fer provatures i experiments que als professionals els farien perdre el temps. I en un altre ordre, podem presentar conjunts d'una distinció impossible d'assolir dins la comparseria teatral.»
El teatre de la Companyia Belluguet es presentava a si mateix, depenent de les obres, com a impressionista, d'estil modernista, amb diàlegs romàntics, com un drama simbòlic o bé superidealista... I sempre tenia un rerefons moralitzant. esquerra|miniatura|204x204px|El joc El valor plàstic que donava a la posada en escena, l'atenció per a llums i ombres i per a la distribució dels personatges en l'espai –un aspecte completament negligit per moltes companyies barcelonines– ja es posava de manifest en les acotacions del text teatralː «L'acció comença a les 7 de la tarda. Pel balcó entra el sol ponent que daura la part alta de les parets»,La Bossa, de Lluís Masriera o bé «Davant d'un fons repujat i patinat com els vells retaules, es mouen els personatges [...].En sortir els primers personatges una llum zenital dolça i groguenca els aclareix...».Lo retaule de la flor, de Lluís Masriera La música i els efectes sonors són també especialment cuidatsː «La campana grossa toca les sis i després una altra campana més llunyana, després una altra i una altra, afeblides per la distància».La reineta s'espera, de Lluís Masriera Les innovacions i experimentacions escèniques hi són habitualsː «A l'escenari una taula parada a l'acabament d'un banquet. ELL i ELLA asseguts de cara al públic. Els altres actors (la clac) per la sala escampats entre els rengles d'espectadors».La cinquantena. Diàleg, acompanyat amb clac, de Lluís Masriera O béː «La decoració representa un joc de cafè i altres objectes dels que solen quedar damunt les taules desendreçades. La grandària dels objectes pintats ha d'ésser proporcionada als personatges (la de la cafetera uns dos metres i mig) de manera que, per la llei de la comparació, aquests semblin tenir uns 15 centímetres. La Nineta representa una bombonera i ha d'anar vestida com acostumen a vestir, els confiters, aquesta mena de nines. Les cames dins un canó de cartró. El soldat representa de fusta vernissada i té un braç trencat. S'ha de veure la taca que ha deixat la cola en despredre-se-li el braç».La nineta i el soldat, de Lluís Masrera miniatura|166x166px|La nineta i el soldat La sala d'aquest teatre havia de ser relativament petita, perquè s'havia de veure i sentir bé des de qualsevol lloc, i en pendent, per permetre als espectadors veure tota l'escena; un escenari més ample que alt, i amb doble cortina, per permetre tant l'empetitiment del quadre com la tripartició de l'espai escènic com faci falta en cada cas; Masriera l'anomenà «teatre tríptic»
Premis El 1925 la maqueta de Lluís Masriera sobre la seva idea del «teatre tríptic» fou guardonada amb el Gran Prix a l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París i la premsa i la crítica en parlaren amb elogis fervents. Més tard, les mateixes maquetes es presentaren a Nova York, a petició de la International Theatre Exposition. La companyia Belluguet entrà a formar part de la Fédération Internationale des Sociétés Théâtrales d'Amateurs (FISTA), que presidia Claude Roland, alhora que Lluís Masriera n'era nomenat membre d'honor.
Els dies 8 i 9 de juny de 1930 la companyia va participar en el certamen teatral FISTA, a la ciutat de Lieja, entre altres 75 companyies, amb Les precioses ridicules de Molière i El retaule de la flor, que tambe va ser representada en francès. El jurat, que comptava amb la presència de Tristan Bernard com a president i de Jean-Jacques Bernard i Charles Vildrac com a vocals, li va atorgar el primer premi, i va escollir la representació de la Companyia Belluguet per a la sessió de gala, al Teatre Municipal de Lieja. La premsa se’n va fer un amplíssim ressò.
Publicacions La companyia teatral va editar tres revistes, que recollien les seves activitats; també publicaven text, repartiment i imatges de les actuacions, així com col·laboracions dels seus redactors: La Veu Punxaguda (mensual, 1922-1928), Esplai (trimestral, 1927-1928) i Anuari de la Companyia Belluguet (1929-1932).
Estrenes i sessions La tradició que es va establir era que la temporada comencés el dia de Sant Esteve, amb les estrenes previstes, tot i que de vegades s'havia avançat al mes de novembre. La funció de Sant Esteve era anomenada d'Assaig General; la següent, el dia 29 o 30 de desembre a la nit, Funció de Gala; la següent, per Reis, a la tarda, Repetició. L'estada estiuenca comportava alguna funció i alguna estrena al Teatre Matas, de Sant Andreu de Llavaneres, però normalment al llarg de l'any les representacions es feien habitualment a l'Estudi Masriera –transformat després en Teatre Studium. En ocasions especials la companyia actuà en altres sales, com el Teatre Principal de Palma i el Teatre romà d'Alcúdia, el Palau de la Música i el Teatre Romea, el Teatre Municipal de Lieja, l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, i fins i tot el Santuari la Mare de Deu de Lord, en ocasió d'ésser-hi col·locats els dos grans plafons pintats per Masriera.
Les successives temporades inclogueren aquestes sessions, amb les respectives estrenes (o reestrenes, en algun cas)ː 1920El dia de Sant Pere de 1920: ‘Les bodes d'en Cirilo, de Frederic Soler, Pitarra |- |1921|ː La veritable princesa, de Lluís Masriera. Comèdia per a infants en un acte, basada en una rondalla d'Andersen. La nineta i el soldat o El soldadet i la nineta (o La Muñeca bombonera y el Soldado de madera), de Lluís Masriera. Una sàtira contra les noies-nines, inspirada per la idea d'Andersen de cercar l'ànima dins de totes les coses.
: La Bossa, de Lluís Masriera (inspirada en La Bourse, d'Honoré de Balzac). Comèdia en quatre actes i tres intermedis dialogats.