miniatura|Estàtues en un monument sepulcral del culte indígena de Sant Agustín a Colòmbia miniatura|Cultures ameríndies del sud-oest colombià. La cultura San Agustín és el número 4 Amb el nom de San Agustín es coneix a Colòmbia una important regió arqueològica, en la qual s'han trobat diversos centenars d'escultures monolítiques, que indiquen que hi florí des de temps remots una cultura, que hui és objecte d'estudi per part de missions científiques per establir els orígens i els trets peculiars d'aquest poble. Aquesta cultura començà a partir del s. XXXIII ae; al s. VII ae ja és una cultura que presenta un considerable desenvolupament, segons les dates de carboni 14 de mostres orgàniques obtingudes recentment, associades a l'agricultura, la ceràmica, l'orfebreria i l'art escultòric.
Les diferències marcades entre objectes, indumentària, vestuari i treball lític, observades en les escultures, fa suposar que la necròpoli de San Agustín fou una regió on diverses ètnies sud-americanes, des de llocs distants, portaven els seus morts principals a sepultar; de la qual formen part el Parc Arqueològic Nacional de Tierradentro i el Parc Arqueològic de San Agustín.
Desplaçament San Agustín és un topònim que data del s. XVII i amb el qual es designa una regió muntanyenca del sud de Colòmbia, on va florir una cultura mil·lenària. La zona es troba a la serralada andina, recolzada en una de les bases del massís Colombià. No lluny d'allí, al Páramo de las Papas, naixen alguns dels principals rius del país, que creuen el territori colombià en diferents sentits i en llargs recorreguts aconsegueixen cabals navegables. El riu Magdalena és una de les més importants vies de navegació i entrada cap a l'interior, transitada des de temps plistocènics i per on arribaren els europeus que van envair i conquistar les terres dels muisques. El Cauca és el seu més gran tributari, que irriga fèrtils valls inter-andines, riques en filons i al·luvions aurífers, terra on s'assentaren els quimbaies i altres consumats orfebres amerindis. El Riu Caquetá, que ix a l'Amazones, després d'irrigar el peu de muntanya andina i en el curs mitjà i baix del qual habiten encara grups indígenes, alguns descendents, potser, dels antics escultors de San Agustín. miniatura|El Páramo de las Papas al massís Colombià El paisatge geogràfic és de pujols ondats i plans inclinats que baixen fins a estretes i fondes gorges d'origen al·luvial. Al fons es poden albirar els imponents cims del massís, com es denomina el nus muntanyenc andí del sud de Colòmbia.
A l'àrea de San Agustín, l'accidentat relleu determina una ràpida successió de climes, des del fred del Páramo de las Papas arribant a temperat als vessants i congosts de la serralada, aquests emmarquen l'àmbit en què començà, a partir del s. XXXIII ae, una cultura que presenta ja un considerable desenvolupament al .
Vestigis arqueològics miniatura|Tomba policroma La zona on es troben les relíquies ameríndies se situa en una regió que correspon als actuals municipis de San Agustín, Isnos i Saladoblanco. Vestigis pareguts s'han identificat també cap al vessant que cau sobre l'Amazònia, sobretot a la localitat de Santa Rosa del Caquetá. S'ha de tenir en compte que una vasta extensió d'aquesta zona està encara sense explorar, en especial les zones que pugen cap a la Vall de las Papas, cobertes per una densa vegetació selvàtica que només fins a anys recents començà a ser desmuntada de tant en tant per les avançades colonitzadores. En aquesta àrea apareixen, aïllats els uns dels altres, nuclis d'estàtues i tombes, a manera de centres cerimonials. La tradició històrica ha assenyalat aquests llocs amb noms especials, que en la seua major part es conserven fins hui, com Mesitas, Lavapatas, Ullumbe, Alto de los Ídolos, Alto de las Piedras, Quinchana, El Tablón, La Chaquira, La Parada, Quebradillas, Lavaderos i altres.
En aquests llogarets s'han trobat concentracions de tombes, algunes revestides amb grans lloselles i amb sarcòfags monolítics a dins, cobertes amb monticles artificials que arriben fins a 30 m de diàmetre i 5 m d'alçada; estàtues de més de 4 m i de diverses tones de pes. El treball lític més destacat és l'anomenada Fuente de Lavapatas, un llit rocós del congost del mateix nom, on els nadius llauraren una fantàstica font cerimonial, amb tres piletes i nombroses figures serpentiformes i batracomorfes en baix relleu, circumdades per diminuts canals pels quals corre l'aigua de manera harmoniosa. El lloc era consagrat al culte de les deïtats aquàtiques i a la pràctica de cerimònies de curació.
Descobriment del lloc i treballs posteriors Des de mitjan s. XVI (1536-1539) la regió del sud dels Andes de Colòmbia va ser creuada per expedicionaris espanyols, que hi van fundar poblacions que en poc de temps tindrien gran significació en el procés colonitzador, com Pasto, Popayán, Almaguer, Timaná, i altres. Sebastián de Belalcázar i Garcia de Toledo avançaren per les terres del massís fins a arribar a l'Alto Magdalena, precisament on se situa San Agustín, abans que el primer d'ells seguís cap al nord per trobar-se amb les hosts de Gonzalo Jiménez de Quesada a les terres dels muisques, on els espanyols acabaven de fundar Bogotà. A aquestes expedicions en seguiren altres, en què contactaren amb grups indígenes que allí habitaven i a les quals es refereixen diversos documents guardats als arxius de Colòmbia i l'estat espanyol. En cap d'aquestes fonts, però, apareix cap notícia relacionada amb els monuments arqueològics de San Agustín, ni els amerindis de la zona en revelaren l'existència als invasors. A partir del s. XVIII, quan s'hi inicià l'acció destructora dels cercadors de tresors es començaren a conéixer els treballs escultòrics que hi havia a la zona. miniatura|Tombes de la cultura San Agustín La primera informació sobre les ruïnes arqueològiques de San Agustín apareix en l'obra Meravelles de la natura, escrita pel missioner mallorquí fra Joan de Santa Gertrudis, de l'orde Observant, que visità diverses vegades el llogaret, la primavera del 1756. La seua crònica de viatge, iniciada a Cartagena d'Índies i acabada a Lima, quedà inèdita a Palma prop de dos segles, fins quan al 1956 fou enviada a Colòmbia una còpia del manuscrit i publicada en el mateix any en la sèrie Biblioteca de la Presidència.
És una descripció molt superficial d'alguns dels monuments. Santa Gertrudis relata com, ja des d'aquesta època, els cercadors de tresors s'obstinaven a remoure les estructures funeràries.Després vingueren la visita del naturalista Francisco José de Caldas (1797), del geògraf italià Agostino Codazzi (1857) i Carlos Cuervo Márquez (1892), entre els principals del s. XIX. El 1914 és quan realment s'inicia l'estudi científic dels vestigis, amb la visita a la regió de l'investigador alemany Konrad Theodor Preuss i després amb les exploracions de l'arqueòleg José Pérez de Barradas i del colombià Gregorio Hernández de Alba (1937), Luis Duque Gómez, Eduardo Unda i Tiberio López (1943-1960), Gerardo i Alicia Reichel-Dolmatoff (1966), Julio César Cubillos amb Luis Duque Gómez, missió aquesta última que avançà la més intensa exploració dels jaciments, en temporades de treball que anaren des de 1970 fins a 1977, sota el patrocini de la Corporació Nacional de Turisme i la Fundació de Recerques Arqueològiques del Banc de la República de Colòmbia.
Poble escultor La recerca arqueològica ha facilitat la reconstrucció de bona part de les pautes culturals d'aquest poble que habità l'Alto Magdalena. Se sap hui que la base principal del seu suport econòmic fou l'agricultura de ladacsa, del cacauet, de la Guilielma gasipaes i de la mandioca, sumada a activitats complementàries de pesca i caça. Evidències d'aquestes labors han estat comprovades en estrats que daten del s. VII ae i que expliquen els trets fonamentals del seu art escultòric, íntimament relacionat amb les concepcions cosmogòniques i religioses. Això contrasta molt amb l'estructura simple dels seus habitatges, que eren de planta circular i de coberta de palla, fet que explica plenament Cieza de León (1518-1560), un cronista de la conquesta espanyola.
Les cases es construïen amb materials peribles, per la qual cosa no n'han quedat més senyals que els orificis on es clavaren els taulons redons que formaven els murs i que sostenien els sostres, fent recintes de tres, cinc i fins a 9 m de diàmetre, aquests últims destinats segurament a l'estatge dels caps de la tribu o dels xamans. Un habitatge el solien formar diversos bohíos, situats molt a prop els uns dels altres. Hi tenien els dormitoris, els fogons, que eren tres o quatre pedres semiarredonides, damunt les quals col·locaven els atuells destinats a la cocció, quan no empraven olles trípodes, de suports alts i massissos. També apareixen dins del perímetre de les cases, o molt a la vora, petjades dels seus petits tallers i els llocs assenyalats per llançar els residus.
L'orografia de la regió, caracteritzada per suaus ondulacions d'origen volcànic, delimitades pel curs de nombrosos rierols i congosts, determinà un cànon de poblament dispers a l'àrea de San Agustín, semblant al que s'observa en les altres regions del que és hui Colòmbia i que encara persisteix en l'àmbit rural.
Els nuclis de població solen coincidir amb l'emplaçament de grups d'estàtues i aquestes amb els cementeris. El crescut nombre de sepulcres indica o bé una alta densitat de població en aquells temps, o bé l'existència d'un centre cerimonial, consagrat al culte dels morts. La presència d'estàtues i de cementeris en quasi tots els turons de la regió és un clar testimoniatge de la dilatada extensió territorial que hauria tingut aquest suposat centre, en els actuals municipis de San Agustín, San José de Isnos i Saladoblanco, on es congregarien periòdicament les tribus que poblaven les àrees veïnes i les que tenien les seues estances en aquells llocs, sobretot els escultors i els caps religiosos, per a la pràctica de les cerimònies del culte funerari.
Cultura (organització social) Els trets peculiars que caracteritzen la florida de la cultura de San Agustín, entre el 300 de al 800 de, tals com el gran desenvolupament de l'estatuària lítica, que presenta una etapa ja molt avançada des del s. VII ae, la construcció de grans terraplens o terrasses per a la localització de les necròpolis, l'edificació de murs de contenció, les tombes revestides amb grans lloselles de pedra, algunes, les principals, cobertes amb monticles artificials coronats amb templets funeraris, les fonts cerimonials llaurades en la roca viva, reflecteixen una avançada organització del treball i una estratificació sociopolítica. L'escultura, en particular, indica clarament una veritable especialització del treball, ja que aquesta activitat, donat el grau de complexitat i avançament que assoliren els seus artífexs, suposa una gran habilitat professional, un notable talent artístic i sobretot un profund coneixement de les creences religioses de la tribu, per una llarga tradició d'aquestes manifestacions religioses. A més, diferències que s'aprecien en l'estructura dels sepulcres d'un mateix jaciment, sense indicacions clares d'una seqüència cultural, parlen més d'una estratificació social, perquè la ceràmica i altres elements de l'aixovar funerari testifiquen la contemporaneïtat dels uns i els altres. Tal estratificació estaria basada en la diferència entre els grups ocupacionals i en la jerarquia politicoreligiosa, consolidada en la formació de petits senyorius, una organització típica de la major part dels grups indígenes trobats pels invasors espanyols al s. XVI a la regió andina de Colòmbia.