miniatura|El Con Sud, en un mapa publicat el 1818. La divisió territorial correspon a l'any 1814Es marca el límit entre Córdoba i la Intendència de Cuyo, creada el novembre de 1813, però no entre Salta i la Intendència de San Miguel de Tucumán, creada l'octubre de 1814; d'això es dedueix que la informació fa al període entre aquestes dues dates. En la història de l'Argentina es coneix com a Període de la Independència el transcorregut entre la Revolució de Maig de 1810 i l'Anarquia de l'Any XX que va dissoldre totes les autoritats nacionals, l'any 1820.

Durant aquest període, les Províncies Unides del Riu de la Plata (nom inicial de l'actual República Argentina) van iniciar la seva existència com a país sobirà, la van sostenir amb èxit per mitjà d'una perllongada Guerra d'Independència i van declarar la seva independència. Però també durant aquest període van fracassar en donar-se un govern central i una constitució que fossin acceptats per totes les seves províncies de forma permanent.

Va ser també durant aquest període que diversos territoris que havien format part del Virregnat del Riu de la Plata es van separar definitivament de l'Argentina; el Paraguai, per haver sostingut el seu propi procés independentista; l'Alto Perú, per continuar sota poder espanyol, del que més tard s'independitzaria com a República de Bolívia; i la Banda Oriental, per haver caigut sota el poder de Portugal, que l'heretaria al Brasil, del qual s'independitzaria com a República Oriental de l'Uruguai.

L'inici del període s'estableix entre el 25 de maig de 1810, data de la creació del primer govern de les Províncies Unides, i el final l'11 de febrer de 1820, dia en què va renunciar l'últim director suprem, José Rondeau, i es va dissoldre el Congrés Nacional.

El Virregnat en crisis

Al llarg del , els canvis polítics posats en pràctica per la Casa de Borbó que va reemplaçar a la Casa d'Àustria a partir del 16 de novembre de 1700 l'Imperi Espanyol van transformar les dependències americanes, fins llavors «regnes» relativament autònoms, en colònies enterament dependents de decisions preses a Espanya en benefici de ella. Entre aquestes mesures es va explicar la fundació del Virregnat del Río de la Plata el 1777, que va reunir territoris dependents fins llavors al Virregnat del Perú, i va donar una importància singular a la seva capital, la ciutat de Buenos Aires, que havia tingut escassa importància fins a aquest moment.

miniatura|esquerra|L'empresonament del rei Ferran VII va generar un buit de poder que va desencadenar processos independentistes a gairebé tot l'Imperi Espanyol El 25 de juny de 1806 es va iniciar les invasions angleses, quan una força de mil sis cents anglesos va desembarcar en les costes de Quilmes i l'endemà passat van ocupar Buenos Aires. El virrei Rafael de Sobremonte es va retirar cap a l'interior del país a organitzar tropes per a la reconquesta, però a Buenos Aires el gest va ser interpretat com una fugida. Quan el 12 d'agost una força composta per milicians criolls i un exèrcit regular van acorralar i van vèncer als anglesos, el virrei va ser suspès de les seves funcions militars i se li va impedir tornar a la capital.

Davant la imminència d'una nova invasió, el coronel Santiago de Liniers (a càrrec de l'exèrcit) va organitzar i va ensinistrar una nodrida força de milícies. El 3 de febrer de l'any següent, la ciutat de Montevideo va ser ocupada pels anglesos, augmentant el descrèdit de Sobremonte; un cabildo obert el va deposar i va ser reemplaçat per Liniers. Era la primera vegada en la història colonial espanyola que un virrei (representant directe del rei d'Espanya) era deposat pel poble.El poble que es parla era el que es considerava com a tal en aquesta època; és a dir, la «part sana i principal» de la població.

El 28 de juny, 9000 britànics van desembarcar prop de Buenos Aires. Les milícies portenyes van ser incapaces d'impedir el seu avanç a camp obert, però van aconseguir destruir l'exèrcit invasor dins de la ciutat; els invasors van capitular el 7 de juliol, abandonant poc després el Riu de la Plata.

Les invasions angleses van manifestar l'èxit de la població local en la defensa de les seves colònies, una cosa que havia fracassat la metròpoli. El virrei Liniers va ser confirmat en el càrrec pel Rei, amb el que (a ulls dels portenys) confirmava el seu dret a deposar les autoritats. Durant els tres anys següents, tant Liniers com el seu successor, Baltasar Hidalgo de Cisneros, es veurien obligats a negociar successivament amb els caps de les milícies, amb els comerciants i amb el cabildo de Buenos Aires les polítiques que aplicaven. El primer dia de 1809, els espanyols peninsulars van voler imposar una Junta de Govern que els reposés al centre del sistema social i polític, qüestionat a partir de les invasions angleses; el seu fracàs va confirmar la preeminència política dels espanyols americans.

El 1808, l'exèrcit francès de Napoleó Bonaparte va iniciar la invasió a Espanya, i el rei Ferran VII va ser arrestat i reemplaçat per José Bonaparte. Tot i la reacció del poble espanyol, que va erigir una Junta Suprema Central de Govern i durant un any i mig va aconseguir detenir l'avanç de l'exèrcit invasor, a principis de 1810 la major part de la península Ibèrica havia caigut en mans franceses.

Un grup de criolls va adherir a les pretensions de la infanta Carlota Joaquima de Borbó (esposa del príncep regent de Portugal i instal·lada a Río de Janeiro) que pretenia governar el Riu de la Plata en nom del seu germà Ferran. El partit carlotista no va tenir extensió suficient per assolir els seus objectius. El setembre del 1808 es va crear una junta de govern local a Montevideo, que va rebutjar l'autoritat de Liniers, però la mateixa es va dissoldre a l'arribada de Cisneros.

Gran Bretanya va passar d'enemic a principal aliat dels espanyols durant la guerra contra Napoleó. Per conservar aquesta aliança, el virrei Cisneros (nomenat per la Junta Central) va cedir el 1809 a la pressió dels comerciants locals i va decretar el lliure comerç, del qual aquest país seria el principal beneficiari.

En 1809 van ocórrer dues revolucions a l'Alto Perú (l'actual Bolívia) dependent del Virregnat del Riu de la Plata; el 25 de maig va esclatar la Revolució de Chuquisaca i el 16 de juliol una altra a La Paz, formant-se dues juntes de govern. La primera va ser dissolta sense combatre per un exèrcit enviat des de Buenos Aires, mentre la segona va ser cruelment aixafada per tropes enviades des del Perú, que van executar als seus capitosts a principis de 1810.Exactament el mateix dia en què eren executats els líders pacenys es dissolia la Junta Central a Sevilla.

La Revolució de Maig i la Junta La Setmana de Maig

miniatura|El Cabildo obert (22 de maig de 1810), oli realitzat per Pedro Subercaseaux per encàrrec d'Adolfo Pedro Carranza que representa l'inici de la Revolució de Maig a l'Argentina. Mostra l'instant en què Juan José Paso es dirigeix a una respectuosa audiència. La presència de l'església és important; el bisbe Benito Lué (amb catifa vermella) i tres ordres. Darrere de Paso està Juan José Castelli. A la dreta, assegut en actitud pensativa, Mariano Moreno apareix com aïllat de la resta El 14 de maig de 1810 va arribar a Buenos Aires una goleta anglesa, que portava diaris comunicant la notícia de la completa derrota militar espanyola i de la dissolució de la Junta Central. Els grups polítics actius van interpretar que (caducada l'autoritat que havia nomenat a Cisneros) aquest ja no representava a ningú i el govern hauria de ser administrat pels seus veïns.

No obstant això les causes de la revolució són més profundes i anteriors. Entre aquestes es troben la debilitat i el desprestigi de la monarquia, la permanent preferència pels peninsulars sobre els criolls per a tots els càrrecs públics, el monopoli comercial d'Espanya, la força que havien demostrat posseir després de les Invasions Angleses, i la influència ideològica de la Il·lustració i la Revolució francesa.

Els líders del partit carlotista es van reunir amb Cornelio Saavedra, cap del Regiment de Patricis, en les que van decidir demanar un cabildo obert al virrei; aquest es va reunir amb els caps militars, que es van negar a donar-li suport, de manera que va convocar un cabildo obert per al dia 22.

La reunió del cabildo obert va ser controlada pels grups contraris als peninsulars, que van assegurar la superioritat numèrica sobre aquests. Allà es va consultar als assistents si Cisneros havia de continuar en el comandament, i en qui hauria aquest recaure en cas de resposta negativa. Les posicions revolucionàries van ser sostingudes per Juan José Castelli i Juan José Paso, que sostenien la teoria de la retroversió de la sobirania, que reconeixia que, desaparegut el legítim monarca, el poder tornava al poble i aquest tenia dret a formar un nou govern. A elles es va oposar l'opinió del bisbe Benito Lué, que s'oposava a tota innovació, i el fiscal Manuel Villota, que va objectar que no podia una sola ciutat canviar l'autoritat de tot el Virregnat. Al moment de votar, va prevaler el vot de Saavedra, que sostenia que el govern havia de ser assumit per una autoritat nomenada pel Cabildo de Buenos Aires, i en la qual afegia:

Anunciada al poble el cessament de l'autoritat del virrei, el Cabildo va crear una Junta Provisional Gubernativa, formada per dirigents de posicions revolucionàries i presidida per Cisneros, que va jurar el dia 24. Els revolucionaris es van negar a acceptar aquesta junta, de manera que dos dels seus membres (Saavedra i Castelli) van renunciar a aquesta.

El dia 25 de maig es va produir una mobilització popular, que va pressionar al Cabildo; una diputació es va presentar davant aquest per requerir la formació d'una nova junta, al que el Cabildo va respondre que no tractaria cap petició que no es fes per escrit. Hores més tard, la diputació va presentar el document anomenat Petició del Poble, signada per «veïns, comandants i oficials» en nom del poble, exigint la formació d'una junta de govern (els integrants estaven llistats a la petició) i l'enviament de una expedició de cinc-cents homes per auxiliar a les províncies de l'interior.

El Cabildo va exigir la ratificació de la comanda per part del poble reunit a la plaça, però davant l'amenaça dels revolucionaris de recórrer a les armes, van acabar per cedir i (confirmant els noms exigits) nomenar una «Junta Provisional Governativa de les Províncies del Riu de la Plata a nom del Senyor Don Ferran VII», que la tradició recorda com la «Primera Junta».

La Primera Junta

A la tarda del mateix dia 25 de maig 1810 va prestar jurament la «Junta Provisional Governativa», integrada per: President 75px Cornelio Saavedra (1759-1829) Comandant del Regiment de PatricisVocals 75px Juan José Castelli (1764-1812) Advocat 75px Manuel Belgrano (1770-1820) Advocat 75px Miguel de Azcuénaga (1754-1833) Militar (coronel) 75px Manuel Máximiliano Alberti (1763-1811) Sacerdot 75px Domènec Matheu i Xicola (1765-1831) Comerciant 75px Joan Larreu i Espeso (1782-1847) ComerciantSecretaris 75px Juan José Paso (1758-1833) Advocat 75px Mariano Moreno (1778-1811) Advocat

miniatura|La Primera Junta La seva formació va marcar el començament de l'exercici del poder per part dels criolls, prescindint de les autoritats existents a Espanya. Momentàniament no es posava en qüestió l'autoritat del Rei, la sobirania es considerava suspesa per la seva presó, però no anul·lada; això es devia al fet que els revolucionaris estaven dividits entre monàrquics sincers i independentistes que van preferir ocultar les seves intencions sota l'anomenada «Màscara de Ferran VII», que no creien tornés al tron per molt temps.