miniatura|Mapa d'Escandinàvia al 1730 La història d'Escandinàvia és la història de la zona d'Europa del Nord coneguda com a Escandinàvia, en particular de Dinamarca, Noruega i Suècia.
Prehistòria Hi ha poques restes a Escandinàvia de l'edat de pedra, de la de bronze o de la de ferro, tret d'algunes eines d'aquests materials, d'algunes joies, ornaments, cairns i sobretot de pedres amb dibuixos coneguts com a petròglifs.
Paleolític superior Quan els gels es retiraren, els rens pasturaren en els terrenys plans de Dinamarca i de la zona meridional de Suècia. Aquest era el territori dels ahrensburgesos, una sèrie de tribus que caçaven en vasts territoris i que vivien en lavvus en la tundra. Hi havia pocs arbres a la zona, tret de bedolls (Betula papyrifera) i la taiga, que hi aparegué lentament.
Mesolític En el VII mil·lenni ae, quan els rens i els caçadors es desplaçaren cap al nord d'Escandinàvia, s'hi estengueren els boscs. La cultura maglemosiana prevalgué a Dinamarca i al sud de Suècia. Al nord, a Noruega i a la major part de la zona septentrional de Suècia, se situà la cultura Fosna-Hensbacka, sobretot a la vora del bosc. Els caçadors recol·lectors del nord seguiren les bandades i moviments dels salmons, desplaçant-se al sud durant els hiverns i cap al nord als estius. Aquests primers pobles tenien tradicions culturals semblants a les practicades en altres zones del nord, en àrees que inclouen els actuals territoris de Finlàndia, Rússia i, a través de l'estret de Bering, l'extrem septentrional d'Amèrica del Nord.
En el VI mil·lenni ae, la zona sud d'Escandinàvia estava coberta pel bosc temperat de frondoses. La fauna n'incloïa urs asiàtics, bisons europeus, ants i cérvols. La cultura dominant en aquest període hi fou la kongemose, dedicada a la caça de foques i a la pesca. Al nord dels kongemose vivien altres caçadors recol·lectors en la major part del sud de Noruega i Suècia, anomenats cultures Nostvet i Lihult, descendents dels fosna i dels hensbacka. A la fi del VI mil·lenni ae, la cultura kongemose en fou substituïda al sud per l'ertebol·liana.
Neolític Durant el V mil·lenni ae, el poble ertebølle aprengué l'art ceràmica de les tribus veïnes del sud, que començaven a conrear la terra i a criar animals. Aquells també iniciaren activitats agrícoles, i cap al III mil·lenni ae formaven part de la cultura dels vasos d'embut, que marca l'aparició de tombes megalítiques a les costes del Bàltic. Durant el IV mil·lenni ae, aquestes tribus s'expandeixen per Suècia fins a Uppland. Els nøstvet i els lihult aprengueren noves tecnologies dels agricultors que avançaven (però no l'agricultura), els detingueren i feren que canviaren la seua direcció cap al sud-oest de Suècia, però alguns diuen que els conreadors no moriren ni foren expulsats, sinó que voluntàriament es barrejaren amb les poblacions locals. Hi ha almenys un lloc que sembla ser-hi mixt: Alvastra pile-dwelling.
No se sap quina llengua parlaven aquests primers escandinaus, però a la fi del III mil·lenni ae foren superats per la cultura de la ceràmica cordada, que segons molts especialistes parlava protoindoeuropeu. Aquest nou poble avançà cap a Uppland i el fiord d'Oslo, i probablement proporcionà la llengua que és l'ancestre de les actuals llengües escandinaves. Eren pastors, i amb ells la major part d'Escandinàvia meridional entrà en el neolític.
Edat de bronze nòrdica miniatura|Imatge composta de petròglifs d'Escandinàvia (a Häljesta, Västmanland, Suècia). Edat de bronze nòrdica. Els glifs estan pintats perquè siguen més visibles. No se sap si estaven així des d'un principi Tot i que els escandinaus entraren tardanament a l'edat del bronze europea pel comerç, els seus llogarets presenten objectes rics i ben preservats fets de llana, fusta, d'or i bronze importats d'Europa central. Durant aquest període a Escandinàvia sorgí la primera civilització avançada després de l'edat de pedra nòrdica. Els escandinaus adoptaren molts símbols europeus i mediterranis alhora que creaven nous estils i objectes. La civilització micènica, la cultura de Villanova, la fenícia i l'antic Egipte han estat identificats com a possibles fonts del treball artístic escandinau d'aquest període. La influència estrangera s'atribueix al comerç d'ambre, ja que l'ambre trobat a les tombes micèniques d'aquest període és de la mar Bàltica. Alguns petròglifs mostren vaixells, i grans formacions de pedres conegudes com a vaixells de pedra indiquen que el comerç per aquest mitjà tingué un paper primordial en la seua cultura. Alguns petròglifs mostren vaixells l'origen dels quals podria ser mediterrani.
Tot i que hi ha molts monticles i camps de petròglifs d'aquest període, fa molt que es va deixar de conéixer-ne el significat. Hi ha molts objectes de bronze i or. L'aparença bastant crua dels petròglifs comparada amb els treballs de bronze ha fet pensar que foren produïts per cultures o grups socials diferents. Durant l'edat de bronze no va haver-hi cap llengua escrita als països nòrdics.
L'edat de bronze nòrdica es caracteritzà per un clima càlid (comparable amb el del Mediterrani), i això permeté una població relativament densa, però acabà amb un canvi climàtic en què el clima es va deteriorar, es feu més humit i fred (es pensa que degué originar la llegenda de Fimbulvetr) i és molt probable que això duguera les tribus germàniques cap al sud d'Europa. En aquest període a Europa oriental hi hagué una influència escandinava. Un mil·lenni després, els pobles germànics orientals amb orígens escandinaus (burgundis, gots i hèruls), com els longobards, donaren a Escandinàvia (Scandza) el nom d'"úter de nacions" en Getica, de l'historiador romà Jordanes.
Edat de ferro preromana miniatura|La carreta de Dejbjerg, a Jutlàndia L'edat de bronze nòrdica acabà amb un clima més fred i humit. En aquest període hi ha menys troballes arqueològiques. També és el moment en què els pobles germànics comencen a ser coneguts en la Mediterrània i pels romans.
Al principi el ferro era valuós i s'usava amb finalitats decoratives. Les agulles són els objectes més antics, però també se n'han trobat espases i falçs. Durant tot el període es continuà usant el bronze, sobretot com a decoració. Encara que no es perderen les tradicions de l'edat de bronze nòrdica, hi hagué fortes influències de la cultura de Hallstatt a Europa central. Seguiren amb la tradició cultural Urnfield d'enterrar els cadàvers i posar les restes en urnes. Durant els darrers segles, la influència de la cultura de la Tène d'Europa central s'estengué a Escandinàvia des del nord-oest d'Alemanya, i allí hi ha troballes d'aquest període de totes les zones del sud d'Escandinàvia.
Els arqueòlegs han trobat d'aquest període objectes com espases, escuts, llances, tisores, falçs, tenalles, ganivets, agulles, sivelles, etc. El bronze es continuà usant per a torques i bullidores, amb estil de l'edat de bronze. Una de les troballes més importants és la carreta de Dejbjerg, a Jutlàndia, de quatre rodes i amb parts de bronze.
Edat de ferro romana miniatura|Mòmia de l'humà de Grauballe, exposat al Museu Moesgard, a Aarhus, Dinamarca Mentre moltes tribus germàniques tingueren un contacte sostingut i la presència militar de l'Imperi romà, la major part d'Escandinàvia s'estengué en la perifèria extrema del món llatí. Tret de les referències als suecs (suions) i als gautes, gran part de la zona no fou registrada pels autors romans.
A Escandinàvia s'importà una gran quantitat de béns, com monedes (més de 7.000), atuells, imatges de bronze, gots de vidre, sivelles amb esmalt, armes, etc. A més, l'estil dels objectes de metall i els atuells de ceràmica eren marcadament romans. Per primera vegada hi aparegueren objectes com tisores de podar. Als segles i , s'importaren alguns elements dels pobles germànics instal·lats al nord de la mar Negra, alguns dels quals sembla que eren runes nòrdiques.
Hi ha també moltes mòmies dels pantans d'aquest període a Dinamarca, Schleswig i el sud de Suècia. Junt als cossos hi ha armes, utensilis domèstics i vestits de llana. Es trobaren grans vaixells de rems del s. IV a Nydam mosse, a Schleswig. Molts foren enterrats sense cremar, encara que aquesta tradició en recuperà després la popularitat.
Als s. V i VI, l'or i l'argent eren més comuns. Això es pot atribuir al saqueig de l'Imperi romà efectuat per les tribus germàniques, del qual molts escandinaus tornaren amb or i argent.
Edat de ferro germànica El període posterior a la caiguda de l'Imperi romà es coneix com a edat de ferro germànica, i es divideix en les edats de ferro germànica primerenca i tardana, que a Suècia es coneix com l'era de Vendel, amb rics llocs funeraris al llit del llac Mälaren. La primerenca edat de ferro germànica és el període en què apareixen en la història els dans, i segons Jordanes, eren descendents dels suecs (suehans, suetidi) que havien reemplaçat als hèruls.
Durant la caiguda de l'Imperi romà, hi hagué una gran afluència d'or cap a Escandinàvia, i hi ha excel·lents treballs d'aquest material, que s'utilitzà per a fer beines de muntar i bracteats: bon exemple en són les banyes d'or de Gallehus.
Quan l'Imperi romà desaparegué l'or es feu escàs i els escandinaus començaren a fer objectes de bronze xapats d'or, amb elements decoratius d'animals entrellaçats d'estil escandinau. Les decoracions de l'edat de ferro germànica mostren animals amb poques correspondències anatòmiques, però en la tardana n'evolucionen cap a formes amb extremitats entreteixides que són ben conegudes en l'època vikinga.
Època vikinga miniatura|Reconstrucció d'un vaixell viking Durant aquesta època, els vikings saquejaren i colonitzaren grans zones d'Europa, de l'Orient Mitjà, d'Àfrica del Nord i del nord americà, en concret de l'actual illa de Terranova.
El començament de l'època vikinga se sol situar al 793, quan els vikings saquejaren l'important monestir de l'illa anglesa de Lindisfarne, i el final en la fracassada invasió d'Anglaterra empresa per Harald III al 1066 i la conquesta normanda d'Anglaterra.Oxenstierna, Eric Graf (1959) Los Vikingos, Ed. W. Kohlhammer GmbH, Stuttgart, p. 49
Època dels assentaments L'època dels assentaments començà al 800. Els vikings envaïren i després s'assentaren a Escòcia, Anglaterra, Groenlàndia, les illes Fèroe, Islàndia, Irlanda, Livònia, Normandia, Illes Shetland, Sicília, als territoris dels rus' i Vinland (illa de Terranova).
1100–1600 Unió de Kalmar miniatura|La Unió de Kalmar el 1397 La Unió de Kalmar (en danés, noruec i suec: Kalmarunionen) era una sèrie d'unions personals (1397–1513/1520) que aplegà els regnes de Dinamarca, Noruega i Suècia sota el mateix monarca. Els països renunciaren a la seua sobirania però no a la seua independència, i interessos divergents (especialment el descontentament suec amb els danesos sobre el seu domini a Holstein) originaren un conflicte que dificultaria les relacions des dels anys 1430 fins a la seua dissolució al 1523.
La guerra de Kalmar entre 1611-1613 fou un esforç del rei danés Cristià IV per reimposar per força la Unió. El conflicte acabà amb una petita victòria danesa, però no amb la derrota dels suecs. Fou el darrer intent de recrear la Unió de Kalmar.
Reforma La Reforma protestant arribà a Escandinàvia als anys 1530. Aviat esdevingué un nucli del luteranisme.
Segle Guerra dels Trenta Anys La Guerra dels Trenta Anys ocorregué entre 1618 i 1648, sobretot al Sacre Imperi Romanogermànic, a Europa central, però implicant al seu torn la major part de les potències continentals. Encara que des del principi fou un conflicte religiós entre protestants i catòlics, l'autoconservació de la casa d'Habsburg també en fou un motiu central. Els danesos i després els suecs hi intervingueren en algun moment per protegir els seus interessos. esquerra|miniatura|Retrat de Cristià IV