LAssociazione Calcio Milan (AC Milan) és un dels clubs de futbol de Milà (Llombardia), un dels més coneguts a Itàlia i arreu del món. Va ser fundat el 13 de desembre de 1899 per Alfred Edwards, juga de local a l'estadi San Siro des de l'any 1926, i vesteix samarreta vermella i negra a franges verticals amb pantalons blancs. L'AC Milan disputa el Derbi de Milà contra el seu gran rival històric, l'Inter de Milà.
L'AC Milan juga a la Serie A, des de la qual va descendir en dues ocasions, la primera en la temporada 1979/80 i la segona en la 1981/82. Va obtenir 18 títols i 14 subcampionats, empatant en segon lloc amb l'Inter, per darrere de la Juventus, que en posseeix 31. El club va obtenir cinc vegades la Copa d'Itàlia, la qual cosa el col·loca cinquè empatat en l'historial. És el segon conjunt amb major nombre de trofeus internacionals oficials (18), igualat amb Boca Juniors, Reial Madrid i FC Barcelona. L'Al-Ahly egipci es manté primer, amb 20. Va conquerir la Lliga de Campions de la UEFA en 7 ocasions (segon darrere del Reial Madrid), a més d'haver-se adjudicat en 5 ocasions la Supercopa d'Europa (rècord compartit), en 2 la Recopa d'Europa, en 3 la Copa Intercontinental (rècord compartit), i en una ocasió la Copa Mundial de Clubs, va guanyar 2 vegades la Copa Llatina i en una ocasió la Copa Mitropa.
L'IFFHS l'ha triat cinc vegades com el millor equip del món del mes, rànquing realitzat des de l'any 2000. Així mateix, l'IFFHS també l'ha nomenat com el millor equip del món de l'any dues vegades, rànquing que es realitza des de 1991. (Posseeix el rècord en aquesta última llista amb més equips però desempata per ser segon dos anys i tercer tres anys). Segons una enquesta duta a terme per l'empresa Demos & Pi al setembre de 2012, l'AC Milan és el segon equip amb major nombre de seguidors a Itàlia (darrere de la Juventus) amb una preferència del 15,8%. A nivell continental va ocupar la setena posició (primer entre els equips italians), com ho ressenya un estudi publicat per la companyia alemanya Sport+Markt el 2010.
Història Fou fundat el 16 de desembre de 1899 per sir Alfred Edwards, un anglès apassionat pel futbol amb el nom de Milan Cricket and Football Club. Com es tradueix del seu nom, inicialment també comptà amb una secció de criquet. L'equip adoptà la seva clàssica samarreta de ratlles vermelles i negres.
L'any 1908 va patir una escissió derivada de la polèmica sobre si era oportú jugar amb futbolistes estrangers. Els dissidents varen fundar un altre club, l'Internazionale. El 1919, el club canvià el seu nom esdevenint Milan Football Club. El 1938, el règim feixista imposà un nom italianitzat, Associazione Calcio Milano, que fou canviat un cop acabada la Segona Guerra Mundial per l'actual Associazione Calcio Milan.
Als anys 50 guanyà el scudetto (1951), el primer des de 1907. A Il Grande Milan, com fou anomenat, destacà el famós trio Gre-No-Li, compost pels suecs Gunnar Gren, Gunnar Nordahl i Nils Liedholm. Completà la dècada amb tres nous campionats italians (1955, 1957 i 1959) i dues copes Llatines (1951 i 1956). Als seixanta, amb Nereo Rocco, inventor del catenaccio, a la banqueta i jugadors com Gianni Rivera i José Altafini guanyà la seva primera Copa d'Europa (primer club italià en aconseguir-ho).
En finalitzar la temporada 1979-1980, l'AC Milan va ser sancionat amb el descens a la segona divisió (Sèrie B) a conseqüència de la seva implicació en l'escàndol de les apostes irregulars en les travesses (Tottocalcio). La temporada 1982-1983, l'equip torna a jugar a la Sèrie B per les seves dificultats econòmiques.
El 20 de febrer de 1986 el club és comprat per Silvio Berlusconi i ràpidament retornà al cim del futbol mundial. En els darrers anys el club ha guanyat cinc cops la copa d'Europa 1988-89, 1989-90, 1993-94, 2002-03 i 2006-07, entre altres títols europeus i italians.
L'origen de la Societat miniatura|80px|Herbert Kilpin, un dels fundadors de la Societat. miniatura|A.C. Milan (1901) A l'inici del els anglesos Alfred Edwards i Herbert Kilpin, juntament amb un grup d'amics i després d'arribar a un acord amb uns empresaris, el 13 de desembre de 1899 van fundar el Milan Cricket and Football Club, que va ser donat a conèixer el dilluns 18 del mateix mes en un article del diari La Gazzetta dello Sport. Les primeres oficines de les quals va disposar el club estaven situades a la Fiaschetteria Toscana de la Via Berchet de Milà. Edwards, bastant conegut a l'alta societat de Milà, va ser el primer president electe del club.
Els colors que sempre ha tingut com a colors distintius són el vermell i el negre. Els colors van ser escollits, com va dir en el seu moment Kilpin, per representar el foc dels diables milanistes (vermell) i la por dels adversaris que s'hi enfrontaven (negre).
Format per esportistes milanesos i anglesos, el club es va iniciar com una societat on, inicialment, s'incloïa una secció dedicada al críquet (dirigida per Edward Nathan Berra) i una altra dedicada al futbol (dirigida per David Allison). El club requeria als seus socis una quota anual de 20 lires. La idea de seguida va calar entre els joves italians que havien estudiat a Anglaterra. Així i tot, al contrari que el críquet, el futbol era vist amb reserves per part de la classe alta d'Itàlia.
El gener de 1900 Edwards va inscriure a l'equip a la FIF (Federazione Italiana del Football), predecessora de l'actual FIGC. El primer partit oficial el va disputar davant del FC Torinese, un equip diferent del Torino FC, qui va ser fundat el 3 de desembre de 1906. el 15 d'abril de 1900, partit en el qual els rossoneri van perdre per 0-3. Aquest mateix mes l'equip va guanyar el primer trofeu de la seva història, la Medaglia del Re (Medalla del Rei), lliurada pel rei Humbert I d'Itàlia, després de vèncer per 2-0 a la Juventus de Torí. El 1901 i amb tan sols dos anys, el Milà (de la mà de Kilpin, qui exercia com a jugador-entrenador) guanyava el 5 de maig el seu primer campionat italià, després de vèncer el Genoa per 3-0, amb un triplet de Kilpin. El 1902 el Milà va guanyar l'última edició de la Medaglia del Re, per la qual cosa es va quedar, sent el tercer any consecutiu en el qual la guanyava, amb el trofeu en propietat.
El 1906, després d'igualar a la Juventus en punts en finalitzar el girone finale, es va haver de disputar un partit de desempat. Havent conclòs aquest amb un empat sense gols i atès que en aquells dies no se seguia el sistema de pròrroga i/o penals, la FIF va designar el camp neutre de la US Milanese per disputar el segon partit. En estar aquest estadi situat a la mateixa ciutat de Milà, es van deslligar les protestes dels responsables de la Vecchia Signora, que es van negar a jugar, per la qual cosa el títol fou atorgat al Milan. L'equip va tornar a coronar-se campió a l'any següent (1907) després de vèncer el Torino d'Andrea Doria. A més, va aconseguir adjudicar-se la prestigiosa Palla Dapples per tercer any consecutiu.
El 1908, i després d'unes disputes per la inclusió de jugadors estrangers a l'equip, 43 socis van abandonar el club i van formar l'Inter de Milà. Mentre que el Milan va seguir sent el club insígnia dels treballadors i sindicalistes, l'Inter va esdevenir l'equip favorit de les classes altes de Milà.
El 1916 el club va obtenir la Copa Federal, un trofeu no oficial que havia reemplaçat en aquells dies al campionat nacional, el qual es trobava suspès arran de la Primera Guerra Mundial.
Període d'entreguerres (1919-1946) Durant aquells anys el Milan no va obtenir resultats destacats en el campionat nacional, encara que va comptar amb grans jugadors com el davanter belga Louis Van Hege (que va marcar 97 gols en 88 partits, amb una mitjana d'1,1 punts per partit), Aldo Boffi (capocannoniere en tres ocasions amb el Milan i autor de 136 punts en nou temporades amb la samarreta rossonera), Riccardo Carapellese, Gino Cappello i l'uruguaià Ettore Puricelli entre d'altres.
Un dels fets que van marcar la història de la societat va ser el de la inauguració de l'estadi San Siro l'any 1926, inspirat en l'arquitectura dels estadis anglesos.
Ja el 1919 el club va canviar la seva denominació de Milano Football and Cricket Club a Milano Football Club, però el 1938 i a causa que els orígens anglesos del Milan no gaudien de gran estima per part dels membres del moviment feixista italià, el nom va passar a ser Associazione Calcio Milano. Aquest mateix any, el Milan va disputar la Copa Mitropa, que va ser la primera gran copa internacional de clubs, quedant eliminat en primera ronda.
El 1940 Umberto Trabattoni va ser nomenat President del club, que no va abandonar fins al 1954. La denominació del club va ser abandonada una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, per retornar a l'antiga designació però conservant les sigles A.C.. És així com sorgeix, el 1946, l'actual denominació dAssociazione Calcio Milano. En aquest punt, Itàlia va començar el llarg i dolorós període de reconstrucció de la postguerra i el futbol, com va succeir amb la resta del país, renaixia a mesura que s'eliminava el llegat feixista.
El renaixement del club Després de viure un període de més de quaranta anys sense obtenir un títol, el Milan començava a escriure una nova història que va repercutir totalment en la imatge que es crearia entorn del club, tant a Itàlia com a Europa.
El trident suec miniatura|Gunnar Gren, Gunnar Nordahl i Nils Liedholm, formadors del Gre-No-Li. Per a la temporada de 1949/50, en una època on els clubs italians estaven restringits a un màxim de cinc estrangers, el Milan va contractar els jugadors suecs Gunnar Nordahl (Il pompierone), Gunnar Gren (Il professore) i Nils Liedholm (La stella venuta dal nord), els qui van formar un trio ofensiu conegut com el Gre-No-Li. A ells se li sumaven altres jugadors com Lorenzo Buffon, Renzo Burini, Carlo Annovazzi, Omero Tognon i Arturo Silvestri (Sandokan); en un equip que va fer història, dominant bona part del campionat italià durant aquells anys i arribant a disputar una final de la, en aquells dies, Copa de Campions. En lsquadra dirigida per Lajos Czeizler (futur entrenador de la Selecció italiana en la Copa Mundial de Suïssa '54), Gren i Liedholm eren els creatius en el mig camp mentre que Nordahl era un perillós davanter que amb 210 gols en 257 partits i una mitjana de 0.81 gols per partit, va esdevenir el màxim golejador de la història de la societat. Al llarg d'aquella campanya, l'equip va marcar 118 gols (sent molt recordat el 7-1 a la Juventus) en 38 partits, tenint una mitjana de més de tres punts per partit (xifres comparables de lIl Gran Torino de Valentino Mazzola). Aquest any, Nordhal va aconseguir 35 gols, que el situaven com capocannoniere de l'equip (assoliment que es va adjudicar també el 1951, 1953, 1954 i 1955). El quadre rossonero va aconseguir la segona ubicació en aquella campanya.
La temporada 1950/51 el Milan va guanyar per quarta vegada la Sèrie A italiana, amb prou feines un punt d'avantatge sobre l'Inter de Milà, aconseguint un total de 108 gols en el procés. Va ser el primer dels quatre títols que es van guanyar al llarg de la dècada dels '50. En aquesta mateixa temporada, es va obtenir la Copa Llatina (vencent per 5-0 al Lille francès en la final), la qual, abans de la introducció de la Copa de Campions, era la segona competició més important a nivell de clubs a Europa.
Per a la temporada 1951/52 i amb els reforços d'Amleto Frignani i Pietro Grosso, el Milan torna a disputar el scudetto, finalitzant en la segona posició i amb Nordhal com a segon golejador amb 26 punts.