La història d'Abkhàzia comprén aquests períodes:Dictionary of Byzantine History (1991) p. 3
Prehistòria miniatura|Un dels dòlmens d'Eshera (hui conservat al Museu de Sukhum) En el Paleolític inferior s'hi formaren assentaments de caçadors recol·lectors. Els primers exemples excavats en foren Yashtuj, Gumista, Kelasuri i Otxamtxire. En el Paleolític superior n'hi hagué assentaments sobretot en la línia costanera. En els períodes mesolític i Neolític a principis del tercer mil·lenni abans de la nostra era continuaren en l'edat del bronze amb els dòlmens d'Abkhàzia: la construcció típica n'era l'aixecament de quatre grans pedres amb una de superior, en alguns casos amb un pes que arribava a les 50 tones. El jaciment arqueològic del dolmen d'Eshera és el monument arqueològic prehistòric més estudiat d'aquest tipus. Al final de l'edat del bronze es desenvoluparen els més avançats objectes en aquest metall, i continuà en l'edat del ferro com a part de la cultura de Colchis entre el 1200 ae i el 600 ae, que s'estengué per la major part de Geòrgia occidental i part del nord-est d'Anatòlia.
Abkhàzia en l'antiguitat La història escrita d'Abkhàzia comença quan els grecs arriben de Milet a la costa de Còlquida als i . Fundaren colònies marítimes al llarg de la costa oriental de la mar Negra. Sukhumi fou un dels centres més importants de comerç amb les tribus veïnes, que incloïa el d'esclaus. La ciutat fou anomenada Dioscuries pels Dioscurs, els bessons Càstor i Pòl·lux de la mitologia grega. Altres colònies destacades n'eren Gyenos, Triglitis i després Pityus, probablement prop de les poblacions costeres actuals d'Otxamtxire, Gagra i Pitsunda, respectivament.
La zona estava densament poblada per molts pobles diferents, com les fonts clàssiques certifiquen. Heròdot, Estrabó i Plini el Vell esmentaren la varietat d'idiomes parlats a Dioscuries i altres pobles. El terreny muntanyenc tendia a separar i aïllar els pobladors locals uns dels altres, i impulsà l'expansió de dotzenes d'idiomes diferents, complicant la configuració ètnica de la zona. Fins als millor informats autors contemporanis estan confosos a l'hora d'anomenar i localitzar aquestes gents i hi ha molt limitades fonts d'informació sobre la geografia i població de l'interior. A més, alguns noms ètnics clàssics eren termes col·lectius i se suposa que n'hi hagué considerables migracions per la zona. S'han fet esforços per identificar aquests pobles amb els termes usats pels autors clàssics. Alguns investigadors identifiquen els Apsilae del s. I de, descrits per Plini el Vell i els Abasgoi d'Arrià del s. II de, amb els probables protoabkhazis i protoabazís, respectivament; mentre que altres consideren que són designacions de tribus protokartvelianes. La identitat i origen d'aquestes gents (els Heniochi i Sanigae entre altres) que visqueren a la zona també és discutida. L'arqueologia rares vegades estableix fortes connexions entre els vestigis de cultura material i els foscos noms dels pobles esmentats pels escriptors clàssics. Malgrat tot, aquestes controvèrsies continuen i moltes preguntes continuen sense resposta.
Roma i principis de l'era romana d'Orient Igual que la resta de la Còlquida, Abkhàzia fou conquerida per Mitridates VI Eupator del Pont entre el 110 i el 63 ae, i després la sotmeté Gneu Pompeu Magne per a Roma. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, les tribus que vivien a la regió tingueren una mica d'independència, nomenant els seus governants, que eren confirmats per Roma. Al s. III, les tribus georgianes occidentals dels lazis, que dominaven la major part de Còlquida, fundaren el Regne de Làzia, conegut localment com a Ègrissi. Segons Procopi de Cesarea, els caps Abaixidze foren sotmesos pels reis lazis.
Còlquida fou l'escenari de la rivalitat entre l'Imperi Romà d'Orient i sassànida, que acabà amb la Guerra làzica del 542 al 562. El resultat de la guerra fou el declivi de Làzia, i els Abaixidze obtingueren als seus boscos una certa autonomia sota l'autoritat romana d'Orient. Durant aquesta època, els romans d'Orient construïren Sebastòpolis a la zona. El seu territori, conegut pels romans d'Orient com Abaixidza, fou la primera font d'eunucs per a l'imperi. La població continuà sent pagana fins a l'enviament de Justinià I d'una missió (527-564) per convertir el poble al cristianisme, malgrat que al 325 un bisbe procedent de la ciutat portuària de Pitius havia assistit al primer concili de Nicea.Oxford Dictionary of Byzantium (1991) p. 3
Abkhàzia medieval Amb l'augment d'influència dels Abaixidze, el nom d'Abaixidza era la denominació d'una àmplia àrea poblada per diversos grups ètnics, inclosos els mingrelians i els esvans, tribus de llengua georgiana, i subordinats als prínceps grecs nomenats per l'Imperi Romà d'Orient (en grec: arcont, en georgià: eristavi), que residien a Anacopia i eren considerats els majors dirigents politicoculturals de l'imperi del Caucas occidental. Els àrabs entraren a la zona en la dècada de 730, però no els sotmeteren. Sobre aquesta època s'utilitzà per primera volta el terme Abkhazeti ('terra dels abkhazis') en els escrits georgians, d'on prové el nom d'Abkhàsia, que és usat en l'actualitat en la majoria d'idiomes. miniatura|Regne de Geòrgia sota la reina Tamara de Geòrgia a la primeria del Amb matrimonis dinàstics i aliances amb altres prínceps georgians, la dinastia abaixidze adquirí la major part de Lazia-Ègrissi en la persona de Lleó II d'Abkhàzia, que s'autoproclamà rei dels abkhazis en la dècada de 780. Amb l'ajuda dels khàzars, Lleó expulsà els romans d'Orient i expandí el seu regne, i transferí la capital a la ciutat georgiana de Kutaissi. L'origen, però, de la família regnant és discutit: molts investigadors pensen que els reis abkhazis eren georgians de cultura i idioma. Amb l'objectiu d'eliminar la influència religiosa romana d'Orient, la dinastia subordinà la diòcesi local a l'Església ortodoxa i apostòlica georgiana del catolicós de Mtskheta.Anchabadze, Yu. D. (1994) "Abkhazy," in Tishkov, Valeriï Aleksandrovich (ed.) (1994) Narody Rossii: Entsiklopediya Institut ėtnologii i antropologii im. N. N. Miklukho-Maklaia, Nauchnoye Izdatel'stvo, Moscow, in RussianCyril Toumanoff, "Chronology of the Kings of Abasgia and other Problems". Le Museon 69 (1956), p. 73-90.
Sovint, en la moderna història escrita, el regne es denomina Regne egrissiabkhazi perquè els autors medievals entenien que la nova monarquia era un estat successor d'Ègrissi, i algunes vegades utilitzaven els termes indistintament.
El període més pròsper del Regne d'Abkhàzia fou entre 850 i 950, quan dominava tota la Geòrgia occidental i reclamava el control fins i tot de les províncies georgianes més orientals. Els termes Abkhàzia i abkhazis s'usaren en un sentit ampli durant aquest període, i també després, i abastava tota la població del regne sense importar la seua ètnia. El 989, el governant Bagrat III l'Unificador, de la dinastia Bagrationi, arribà al poder herència de sa mare Gurandujt Anchabadze. El 1008 Bagrat heretà Kartli del seu pare, i uní el Regne d'Abkhàzia i el de Geòrgia en un sol regne feudal georgià.Oxford Dictionary of Byzantium, p. 3
L'estat arribà al clímax de poder i prestigi sota la reina Tamara de Geòrgia (1184-1213). En una ocasió, uns cronistes georgians contemporanis esmentaren un poble anomenat Apsar. Aquestes fonts explicaven l'àlies de "Lasha" del fill i successor de la reina Tamara, Jordi IV de Geòrgia, amb el significat de 'l'il·luminat' en l'idioma dels apsars. Alguns lingüistes moderns relacionen el malnom amb les paraules del modern abkhazi a-lasha per 'clar' i a-lashara per 'llum', identificant els apsars com els possibles ancestres dels moderns abkhazis, tot i que l'exacta identificació i localització de la tribu no és clara. miniatura|Bagrat III l'Unificador, de la casa dels Bagrationi Segons les cròniques georgianes, la reina Tamara prometé el domini de part d'Abkhàzia a la família de prínceps georgians Xarvaixidze. D'acord amb els relats tradicionals, eren descendents dels xirvanxah (l'ascendència prové del nom dinàstic que significa 'fills de Xirvanese' en georgià). L'ascendència de la dinastia (després coneguda com a Xaxba per la forma abkhàzia dels seus cognoms) a Abkhàzia durà fins a l'annexió de la Rússia imperial en la dècada de 1860.
Els genovesos establiren factories de comerç al llarg de la costa abkhàzia al , però funcionaren poc de temps. L'àrea estava relativament segura de la invasió dels mongols de Geòrgia i Armènia i les de Tamerlà, que arrasaren l'"edat d'or" georgiana. Com a resultat, el Regne de Geòrgia es fragmentà en diverses entitats independents o mig independents a la fi del s. XV. El Principat d'Abkhàzia n'era una. Els prínceps abkhazis s'implicaren en incessants conflictes contra els potentats de Mingrèlia, els seus sobirans nominals. La frontera de tots dos principats fluctuava amb el curs d'aquestes guerres i Samurzakan passava de mà a mà. Als següents segles, els nobles abkazis expandiren les seues possessions fins a arribar al riu Enguri, que hui és la frontera sud de la zona.
Domini otomà En la dècada de 1570 la marina otomana ocupà el fort de Tsjumi a la costa abkàzia, convertint-la en la fortalesa turca de Sukhumi-kale. El 1555, Geòrgia i tot el sud del Caucas estava dividit entre els imperis otomà i el de la dinastia persa safàvida, amb Abkhàzia i tota Geòrgia occidental romanent en mans otomanes. Com a resultat, Abkhàzia caigué en una creixent influència turca i islàmica, i perdé gradualment els llaços religiosos i culturals amb la resta de Geòrgia.
Cap al final del s. XVII, el Principat d'Abkhàzia s'havia partit en diversos senyorius, i hi havia moltes àrees sense connexió amb l'autoritat central. La zona esdevingué un ampli comerç d'esclaus i de pirateria. Segons alguns investigadors georgians, fou quan un grup de clans adigués migraren des de les muntanyes del Caucas Nord, i es barrejaren amb elements ètnics locals, i canviaren significativament la demografia de la zona. A mitjan s. XVIII, els abkhazis es rebel·laren contra el domini otomà i prengueren Sukhum-kale, però aviat els turcs reprengueren el control de la fortalesa i es garantiren la lleialtat del príncep de la família Xevarxidze.
El domini rus L'Imperi rus s'annexionà els dos majors regnes georgians entre 1801 i 1810, facilitant l'expansió de l'imperi a la regió del Caucas. Durant la Guerra russoturca de 1806 a 1812, el 1810 les forces russes prengueren el fortí de Sukhum-kale i hi instal·laren el seu protegit, Sefer Ali-Bey Xervaxidze, que acordà incorporar Abkhàzia com a principat vassall de l'Imperi rus, governant com a príncep. Al principi, el control rus no s'estenia més enllà de Sukhum-kale i de la zona del riu Bziphe, amb la resta de la zona dominada per la noblesa musulmana proturca.