miniatura|Isabel Sarli a La mujer de mi padre, pel·lícula argentina de 1967. miniatura|Escena de Fu Guo, curtmetratge sino-espanyol de 2015. El cinema eròtic és un gènere cinematogràfic en el qual la sensualitat i l'erotisme ocupen un lloc rellevant en la pel·lícula i susciten l'impuls sexual. Aquest tipus de pel·lícules crea situacions en què l'espectador és induït a imaginar, i sol distingir-se del cinema pornogràfic en què aquest últim sí mostra escenes de sexe explícit de manera directa i no té aspiracions artístiques.
Característiques La definició "eròtica" d'una pel·lícula és, tanmateix, discutible tant des del punt de vista cultural com històric. Les pel·lícules considerades eròtiques en països com l'Índia o Turquia, a Europa es consideren comèdies, drames, o altres. La sensibilitat també canvia amb el transcurs del temps: una pel·lícula com L'últim tango a París, considerada eròtica el 1972, deixa de ser reconeguda com a tal pel públic actual, tot i que entra dins de la categoria de pel·lícules eròtiques. En general, un film eròtic és una pel·lícula centrada en una aventura amorosa amb una forta tensió eròtica, amb moltes escenes explícites que poden arribar, sense superar-les, a vorejar la pornografia. Tanmateix, aquesta definició no és exhaustiva de totes les possibilitats que ofereix el cinema. Algunes pel·lícules eròtiques contenen escenes "pornogràfiques" com L'Empire des sens (1976), sense ser degudament pornogràfiques. A més, les pel·lícules definides exclusivament com a eròtiques són rares; generalment l'adjectiu eròtic també acompanya altres definicions, com el drama eròtic L'últim tango a París, o el thriller eròtic Nou setmanes i mitja (1986). Per convenció, totes les pel·lícules derivades d'obres eròtiques, tant literàries com teatrals, es consideren eròtiques.
Les escenes sexuals són la característica principal d'una pel·lícula pornogràfica; en les pel·lícules toves la sexualitat és menys explícita, mentre que en les eròtiques la sexualitat és suggestiva, però no necessàriament conté nus, tot i que aquest és un recurs que s'ha usat en innombrables ocasions al llarg de la Història del Cinema. Malgrat això, segons la difunta actriu porno Gloria Leonard, la diferència entre la pornografia i l'eròtica és la il·luminació.
L'evolució del caràcter eròtic d'aquest tipus de pel·lícules ha estat lligada a l'evolució sociopolítica de cada país o cultura, i ha estat condicionada pels diferents factors ambientals o personals, com ara l'establiment d'una sèrie d'arquetipus eròtics, tant femenins com masculins, a partir de Theda Bara: Mae West, Marlene Dietrich, Rodolfo Valentino, Marlon Brando, Marilyn Monroe, Jean-Paul Belmondo, Sophia Loren, Helmut Berger...
Història 1896-1951: els anys de censura miniatura|The Kiss (1896) miniatura|Red-Headed Woman (1932) El 1896, el primer petó a la pantalla gran a The Kiss, entre John C. Rice i May Irwin, va provocar polèmica: contenia el que es va considerar la primera escena de sexe del cinema, i va provocar la indignació general dels espectadors, líders cívics i líders religiosos,Sex in Cinema: Pre-1920s com si una cosa absolutament impactant, obscena i completament immoral, i un periodista del Chicago Tribune va demanar la intervenció policial contra aquesta "obscenitat".The Chap-book, Volume 5, Number 5, July 15, 1896
La censura cinematogràfica va aparèixer el 1907 als Estats Units i el 1909 a Anglaterra i França. A partir d'aquí, la nuesa es va revelar en dos circuits paral·lels: el primer, clandestí, amb pel·lícules eròtiques per a una burgesia benestant; i el segon, per al públic en general, en forma de suggeriment. Per a mostrar alguna cosa més que una espatlla nua es necessitava una coartada, la d'una societat "decadent" pertanyent al passat, com a Cabiria (1914). El personatge de la femme fatale apareix per primera vegada a A Fool There Was (1915), amb Theda Bara.
Per crear una aparença d'erotisme, els cineastes juguen amb ombres i transparències. Erich von Stroheim, a qui Hervé Bazin va anomenar "el marquès de Sade del cinema", multiplica les escenes d'amor a la llum de la lluna i les violacions a Esposes frívoles (1922), The Wedding March (1928) i Queen Kelly (1932). Amb el naixement de les pel·lícules de recerca la dècada del 1920 (Un chien andalou, 1929; L'Âge d'or, 1930, ambdues de Luis Buñuel), l'erotisme cinematogràfic va adquirir una altra dimensió.
Promogut pel polític republicà William Hays (qui estava al capdavant de la MPPDA, la Motion Picture Producers and Distributors of America) i adoptat pels estudis de Hollywood, el codi Hays va establir el 1930 unes regles de moralitat precises: els escots s'havien de limitar per l'esquena fins a la cintura, i per la part frontal fins al naixement dels pits, i el llombrígol no es podia mostrar. Es van prohibir els "moviments inadequats".Lewis (2000), pàg. 301–302 Tot i així, la majoria dels estudis cinematogràfics ignoraven les restriccions reguladores, ja que la seva aplicació no es feia efectiva, i sabien que els espectadors volien veure tot allò que estava a la llista negra; com ara el sexe. Es van produir un gran nombre de pel·lícules notables i reeixides a principis de la dècada del 1930, abans que el Codi s'apliqués de manera estricta, i mostraven dones fent ús de la seva sexualitat, com ara la comèdia Red-Headed Woman (1932), protagonitzada per Jean Harlow i que trencava diversos tabús.
Tanmateix, tant Hays com els estudis van haver de canviar obligats per tres motius: l'augment de la pressió de grups religiosos, les dificultats econòmiques durant la Gran Depressió i l'amenaça de censura federal. El 1934 l'Església catòlica va crear la Legió de Decència, la qual cosa va animar la producció de pel·lícules morals i va condemnar immediatament qualsevol pel·lícula amb un missatge immoral, alhora que amenaçaven de boicotejar pel·lícules. Aquest fet va dur a la creació de la Production Code Administration (PCA), per tal de regular les pel·lícules de manera més restrictiva encara.
Això va forçar els productors a reinventar-se i ser més creatius a l'hora d'afegir escenes de sexe a les seves pel·lícules, trobant alternatives que fossin bons reclams per als espectadors. Els cineastes d'explotació, gènere que havia nascut la dècada anterior, van fer diverses pel·lícules independents "educatives", amb contingut socialment inapropiat però amb l'aparença de servei públic, tals com Sex Madness (1937), The Birth of a Baby (1938), o Child Bride (1938).
Si Tarzan anava amb el tors nu, l'exotisme obliga, l'evolució dels vestits de Jane de la saga produïda pel Metro-Goldwyn-Mayer amb Johnny Weissmuller va ser flagrant: a Tarzan the Ape Man (1932) i a Tarzan i la seva companya (1934) ella anava vestida només amb una pell d'animal de pell que amaga gran cosa, a La fuga de Tarzan (1936) portava una combinació que ja no realçava gaire les seves formes. Els productors estatunidencs van començar a jugar amb els suggeriments, i el fetitxisme sexual va arribar a una mena d'època daurada. Se seleccionaven actrius per al repartiment segons la mida dels seus pits, i es produïen pel·lícules amb actrius amb els pits grossos.
El cinema europeu era més lliure que el seu homòleg estatunidenc. L'any 1933, a Extáze, de Gustav Machatý, Hedy Lamarr apareix completament despullada sortint del seu bany en la que va ser la primera escena d'una pel·lícula a incloure un nu femení integral.Robertson, Patrick (2001). Film Facts. New York: Billboard Books, p. 66. El govern estatunidenc en va fer cremar una còpia simbòlicament el 1935. A França, a Le Jour se lève, Arletty era nua a la dutxa, però el pla va ser tallat per la censura.
Mae West, a qui el magnat dels diaris William Hearst va anomenar "monstre luxuriós", va ser succeïda per Jane Russell. La publicitat de Fora de la llei (The Outlaw en la seva versió original en anglès), de 1943, es basava principalment en l'escot de Russell, cosa que va fer endarrerir l'estrena de la pel·lícula. Aquesta havia estat filmada el 1941 i estrenada el 1943 a San Francisco, tot i que només va estar a les sales de cinema durant una setmana abans de ser retirada; posteriorment va ser reestrenada el 23 d'abril de 1946 a la mateixa ciutat, i no va ser fins al 1950 que va fer-ho en tot el país.
El 1946, un striptease semblava encara el súmmum de l'erotisme quan Rita Hayworth va treure's només un guant al film noir Gilda.Crítica de Gilda a Allmovie
1952-1968: la pantalla s'allibera miniatura|Escena de Teaserama (1955) miniatura|Pòster de Lorna (1964) miniatura|Pòster de Belle de jour (1967) Després de la Segona Guerra Mundial, i amb la competició de la televisió a casa per una banda i de les pel·lícules estrangeres amb nus per l'altra, la indústria cinematogràfica estava menys inclinada a frenar els cineastes, que no podien esperar més a que les regles imposades pel codi Hays s'actualitzessin. Durant aquell període, en el qual els estàndards de decència eren molt rigurosos, la reina del pin-up Bettie Page i altres estrelles del burlesc van aparèixer en una trilogia eròtica que van fer passar per documentals: Striporama (1953), Varietease (1954), i Teaserama (1955), les dues últimes dirigides per Irving Klaw. Tot i tenir una aparença insulsa, van ser pensades per a excitar sexualment. Finalment, el 1952, el Tribunal Suprem dels Estats Units va revocar la decisió de 1915 i va dictaminar que la indústria cinematogràfica havia de gaudir de la llibertat d'expressió garantida per la Primera Esmena, i cap a mitjans de la dècada del 1950 el Codi va ser reescrit per tal de permetre alguns dels temes anteriorment prohibits, sempre que fossin "tractats dins dels límits curosos del bon gust".
Els cineastes francesos d'aquell moment, pertanyents a la Nova Onda, com ara François Truffaut, proposaven la teoria de l'autor, segons la qual la pel·lícula era una obra d'art i el director un mitjà d'expressió personal. El 1956, la sortida simultània de I Déu creà la dona del francès Roger Vadim, amb Brigitte Bardot, un símbol sexual de renom mundial, i de Baby Doll d'Elia Kazan, qui presentava la sensualitat de la seva heroïna, va obrir un camí cap al qual es va llençar una part important de la producció europea i estatunidenca, amb el cinema italià al capdavant. El suec Ingmar Bergman ja ho havia fet prèviament a L'estiu amb Monika (1953), narrant d'una manera molt realista la història d'amor entre dos joves que gaudeixen plenament de la seva sexualitat, i mostrant la sexualitat en la seva esplendor de Harriet Andersson, l'actriu protagonista.Sommaren med Monika al web de la Filmoteca de CatalunyaSummer with Monika (Sommaren med Monika) al web del Museu de Belles Arts de Houston
Hi hauria un enduriment de la censura a finals de la dècada, però el moviment ja havia començat.
A Hollywood, els cineastes jugaven amb metàfores, fins i tot en pel·lícules d'estudi no eròtiques. A Perseguit per la mort (1959), Alfred Hitchcock va seguir l'escena en la qual Cary Grant i Eva Marie Saint s'abracen en el llit en un vagó amb un pla on el tren entra dins d'un túnel, una al·legoria del coit. A Espàrtac (1960) Stanley Kubrick va evocar subtilment la bisexualitat del personatge de Laurence Olivier, qui li explicava a Tony Curtis que li agradaven les "ostres" i els "cargols"; o sigui, fer sexe tant amb dones com amb homes.
Tot i així, la tolerància pels temes madurs anava creixent en la societat (cosa que es reflectia en les diverses formes d'entreteniment del gran públic), juntament amb la creença que la censura estava obsoleta. Els reptes del sistema, el canvi d'actituds culturals, i la moral liberalitzada i permissiva van dur a les pel·lícules de Hollywood més testimonis de nuesa i sexualitat. Alhora, les expressives pel·lícules europees dart house van demonstrar que el sexe en les pel·lícules comportava majors beneficis econòmics.