Manuel Hernández Sanjuán y Gómez Figueroa, (Madrid, 2 de maig de 1915 - Aguadulce, província d'Almeria, 28 de gener de 2008), cineasta, fotògraf i pintor espanyol. Amb la seva productora Hermic Films, creada el 1940, produeix més de 200 curtmetratges, gairebé tots documentals i rodats bona part d'ells a la Guinea Espanyola i al Protectorat espanyol al Marroc, actuant indistintament com a productor, director de fotografia i realitzador d'aquests.
Després d'haver estat segon operador de El inquilino (J. A. Nieves Conde, 1957), actua fins a 1980 com a director de fotografia en una sèrie de llargmetratges, un dels quals Piedra de Toque (Julio Buchs, 1963), li valdria el premi corresponent del SNE (Sindicat Nacional de l'Espectacle).
La seva última etapa la dedica especialment a la seva faceta com a pintor, arribant a exposar els seus treballs en nombroses sales d'exposicions.
Biografia Manuel Hernández Sanjuán, fill de Ricardo i Carolina, neix en Madrid el 2 de maig de 1915. Comença a estudiar en la Facultat de Dret però no arriba a acabar la carrera. Aficionat a la fotografia, en 1928 comença a treballar en l'estudi del famós pintor Julio Moisés Fernández de Villasante,Julio Moisés Fernández de Villasante (Tortosa, 1888 - Suances, 1968). Pintor espanyol. Va treballar sobretot la pintura de gènere i el retrat femení. Algunes de les seves obres s'exposen en el Museu Espanyol d'Art Contemporani de Madrid i en el Museu d'Art Modern de Barcelona. Destaquen El pastor, Camino de la ermita. fins a 1936, on descobreix a més la seva passió per la pintura, arribant a exposar en el Saló de TardorCertamen anual organitzat per l'Associació Espanyola de Pintors i Escultors, que significa un referent cultural per la selecció de pintures, escultures, dibuixos, gravats, aquarel·les i fotografies que tant artistes novells com consagrats es presenten. i en l'Exposició Nacional de Belles arts a Barcelona, fins i tot arriba a fundar una sala d'exposicions, Aeolián. Divideix el seu temps entre la pintura i els seus viatges arreu d'Europa acompanyat per la seva “leica”. L'inici de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) el sorprèn en un viatge familiar per Noruega i decideix tornar a Espanya per a complir amb les seves obligacions militars. Estant a Leganés cau a les seves mans un número de la Revista Geográfica EspañolaRevista fundada en Sant Sebastià en 1938 per Valeriano Salas Rodríguez, i que va estar activa fins a 1977. Concebuda fora del món acadèmic, com una revista d'art, història i viatges orientada a un públic culte; aquesta publicació va aspirar a convertir-se en una sort de versió espanyola del National Geographic Magazine. Encara que privada, va comptar amb importants suports en diversos sectors de l'administració franquista. i decideix enviar les fotografies preses a Noruega, que són publicades a la revista.
Durant la guerra treballa com a fotògraf pel El Diario Vasco en 1937 i com a redactor Cap de la Revista Geogràfica Española en 1938. En 1940 comença les seves activitats cinematogràfiques i munta la productora P.C. Castilla Films, al costat del seu soci italià, Lamberto Micangeli, amb la que produeix una única pel·lícula El milagro del Cristo de la Vega (Adolfo Aznar, 1940)Drama romàntic Espanya, 1940 (62 minuts). Director: Adolfo Aznar. Intèrprets: Niní Montián, Luis Amedilllo, Mariano Azaña. A partir del drama teatral homònim de José Zorrilla, l'oblidat director Adolfo Aznar (1900-1975) fa la millor dels seus poc conegudes pel·lícules. Ambientada en Toledo, durant el regnat de Felip II, narra com un Crist descendeix de la seva creu per a provar que donya Leonor de Silva és innocent de les calúmnies que s'han difós sobre ella. Durant la producció d'aquesta pel·lícula coincideix amb Segismundo Pérez de Pedro, “Segis”,Segismundo Pérez de Pedro “Segis” (Viana de Jadraque, Guadalajara, 1898 - Madrid, 1984). Director de fotografia i operador de càmera. qui exerceix de director de fotografia i amb el qual realitzarà molts dels seus documentals acompanyats també del muntador Luis TorreblancaLuis Torreblanca Ortega (Vitòria, 1914 - ?). Muntador i director de cinema. Intervé en més de 600 documentals de curt i llargmetratge. Realitza el seu primer documental el 1940, i després del seu efímer intent de crear una empresa (Producciones Torreblanca-Barnuevo), s'uneix a Hernández Sanjuán en Hermic Films en 1946. En 1953, sota la productora Filmax, dirigeix un dels primers documentals en 3D, El festival de la 3a dimensión. També va ser president de la Cooperativa Cinematográfica Distribución Films, encarregada de posar a les sales alguns dels últims productes d'Hermic Films. Dirigeix també nombrosos documentals per a altres empreses o institucions, com No-Do (Cómo se repite una ciudad, 1957; Truchas y salmones, 1957), Carthago (Una ciudad española llamada Gibraltar, co-dir. amb Esther Cruz) o les Obres Missionals Pontifícies (El correo de Dios, 1951). i el guionista Santos Núñez.Santos Núñez. Metge i escriptor destaca sobretot com a guionista de documentals. En 1946 entra a formar part de la productora cinematogràfica Hermic Films. En 1941 fongui la productora Hermic Films junt també a Micangeli, qui torna a Itàlia poc després deixant a Sanjuán com a únic representant.
Aquest any produeix la primera pel·lícula sota la marca d'Hermic Film, Primer amor (Claudio de la Torre, 1941), que s'estrena a Barcelona al cinema Alcázar el 23 de gener de 1942, i a Madrid, a l'Imperial, al març del mateix any.
Sanjuán exerceix per primera vegada com a director en la pel·lícula Arte egipcio produïda també per Hermic Films, en 1943.
En 1944, el Director General del Marroc i Colònies, el General José Díaz de Villegas, encarrega a la productora la realització d'una sèrie de pel·lícules documentals sobre la Guinea Espanyola. L'equip desplaçat a Guinea estava format pel director, Manuel Hernández Sanjuán; el càmera, Segismundo Pérez de Pedro (Segis); el muntador, Luís Torreblanca; i el guionista i narrador, Santos Núñez.
El 17 de desembre de 1944 salpen des de Cadis a bord del “Domine”, rumb a terres Africanes.
L'aventura per la Guinea Espanyola dura dos anys, on la major part del temps la passen recorrent tot el país. Els rodatges de camp duraven de 8 dies fins a dues setmanes depenent de la complexitat d'aquest. Durant aquestes expedicions, Sanjuán i la resta de l'equip d'Hermic, sempre anaven acompanyats per gent del terreny que els feia de guia i de portadors, ajudant-los a carregar amb tot el material cinematogràfic necessari.
Al desembre de 1945, un any després de la seva arribada a Guinea, un greu accident està a punt d'acabar amb l'aventura africana, quan un temporal bolca la piragua en la que anaven Hernández Sanjuán i Segis mentre rodaven el documental En las playas de Eureka. Gràcies a la urgència de l'equip de rescat l'accident es va salvar sense pèrdues humanes, però la pèrdua de material cinematogràfic i fotogràfic va ascendir a més de 80.000 pessetes.
El resultat de l'expedició cinematogràfica a Guinea, parcialment subvencionada per la Direcció General del Marroc i Colònies, van ser 33 curtmetratges propagandístics i més de 5.500 fotografies. Malgrat el gran valor d'aquest material, i dels diferents premis concedits pel Sindicat Nacional de l'Espectacle, només es realitza una única passada pública a Espanya d'alguns dels documentals, al Palau de la Música de Madrid el 22 de maig de 1946. No es tornarien a veure fins a dos anys després a Tetuan, en una projecció privada per l'Alt Comissari Espanyol al Marroc.
El 17 d'octubre de 1946, a la tornada de Guinea, José Torreblanca Ortega, Luis Torreblanca Ortega i Santos Núñez Gómez passen a ser socis de la productora Hermic Films al costat de Manuel Hernández Sanjuán. En 1947, i després de l'èxit obtingut amb els documentals de la Guinea Espanyola, el Director General del Marroc i Colònies, el General José Díaz de Villegas, torna a encarregar a la productora la realització d'una sèrie documental sobre el Marroc espanyol. La sèrie acaba composta per 22 documentals, 9 dels quals van ser presentat al Palacio de la Música de Madrid en 1949.
En el 1950 i 1951, viatja de forma continuada per Ifni i el Sahara Español per a la realització d'una sèrie de documentals sobre l'Àfrica Occidental Espanyola.
A partir de 1952, deixa una mica de costat la seva faceta de director de cinema per a llaurar-se en els anys següents una magnífica carrera com a director de fotografia, arribant a participar en més de 80 films, entre curtmetratges i llargmetratges.
Rep la Conquilla d'Or al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1957 pel seu curtmetratge Costas del Sur. En 1962 debuta com a operador del llargmetratge amb la pel·lícula Horizontes de Luz, dirigida per León Klimovsky. En 1964 rep el Premi sindical a la millor fotografia per la pel·lícula Piedra de Toque (1963) de Julio Buchs.
Sanjuán, mai ha deixat la seva altra passió, la pintura, i en 1971 celebra en Madrid la seva primera exposició de pintura individual en la galeria CID.
En 1972, Sanjúan exerceix de director de fotografia en l'última pel·lícula produïda per la seva productora Hermic Films, El mapa del tiempo.
En la tardor de 1974, Manuel Hernández Sanjuán sorprèn amb el seu anunci de canviar el cel·luloide pels pinzells, els motius segons va explicar Sanjuan a la premsa en una entrevista publicada el 15 de setembre de 1974, van ser el mal moment econòmic que passava el cinema documental en concret, i el cinema en general en Espanya, i que la pintura vivia en aquesta època “la seva edat d'or”.
Malgrat el seu anunci, continua intercalant la seva passió per la pintura, que li porta a exposar en diverses sales d'exposició, amb el seu paper de director de fotografia de llargmetratges.
Fins i tot, al maig de 1982, Sanjuán rep una carta del Museu San Telmo, a Sant Sebastià, demanant la seva autorització per a exhibir de manera permanent en el museu la seva obra Cerámica Vasca. L'última pel·lícula en la qual participa és Dejadme vivir de José Luis Merino en 1982.
Mor a Almeria en 2008 a l'edat de 93 anys.
Mbini. Cazadores de imágenes en la Guinea Ecuatorial En 2006 es publica Mbini. Cazadores de imágenes en la Guinea colonial.Un projecte de Pere Ortín i Vic Pereiró. Creació, disseny i realització de We Are Here! Films, editat per WAHF i la llibreria Altaïr. Realització del DVD: We Are Here! Films, Àlex Guimerà i Daniel Resines. Un llibre fotogràfic que inclou un DVD amb cinc pel·lícules documentals que rescaten de l'oblit l'expedició cinematogràfica de Manuel Hernández Sanjuán a la Guinea Espanyola.
Editat per Pep Bernadas i el seu equip de la llibreria barcelonina Altaïr al costat de la productora audiovisual We Are Here Films, mostra una àmplia selecció de les més de 5.500 fotografies que Sanjúan va realitzar en aquella expedició, així com una entrevista escrita on el mateix Sanjuán ens relata algunes de les seves vivències.
El DVD inclou cinc pel·lícules: tres curtmetratges originals de la sèrie de la Guinea Espanyola (Balele, Una cruz en la selva i Bajo la lámpara del bosque) i dos altres curtmetratges de creació produïts per l'equip de We Are Here Films (Le Mal d'Afrique i Cazadores de imágenes).
Un día vi 10.000 elefantes Un día vi 10.000 elefantes (Àlex Guimerà i Juan Pajares, 2015), és una pel·lícula documental d'animació basada en les experiències viscudes pels membres de l'expedició de cineastes espanyols d'Hermic Films en l'antiga Guinea Espanyola entre el 1944 i el 1946. La pel·lícula, que utilitza part del material audiovisual produït per l'expedició, es desenvolupa en un univers propi amb dues narracions paral·leles que ens mostren les paradoxes, trobades i desacords del cineasta espanyol, Manuel Hernández Sanjuán, i el seu portador africà. A partir de les vivències d'aquests dos personatges s'incita a l'espectador a reflexionar sobre com es construeixen els imaginaris d'aquestes memòries històriques "basades en fets reals".