La batalla del Boyne va tenir lloc l'1 de juliol de 1690, entre les forces de Guillem III i l'exèrcit de Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia. Tot i que la guerra va continuar fins el tractat de Limerick de l'octubre de 1691, després d'aquesta derrota Jaume fa fugir a França i no va tornar mai. La importància simbòlica d'aquesta batalla l'ha convertit en una de les més ben conegudes en la història de les illes Britàniques i una part clau del folklore de l'Orde d'Orange.
Rerefons La batalla fou l'encontre culminant en una guerra que tenia per objectiu restablir Jaume II d'Anglaterra en el tron d'Anglaterra i Escòcia, en mans de Guillem III i la seva esposa Maria II.
L'any anterior, Guillem havia posat el duc de Schomberg al càrrec de la campanya irlandesa. El duc era un soldat professional que ja havia acompanyat el rei durant la Revolució Gloriosa, però tenia ja 75 anys. Sota les seves ordres, la situació havia quedat estàtica i les tropes angleses van emmalaltir amb fortes febres. Guillem, descontent, va decidir fer-se'n càrrec en persona.
miniatura|Guillem III ("William d'Orange"), rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda En el context irlandès, la guerra tenia un caràcter sectari i ètnic, i en molts sentits era una continuació de les Guerres confederades ocorregudes 50 anys abans. Pels jacobites, es lluitava per la sobirania irlandesa, tolerància religiosa i propietat de la terra. Les classes altes catòliques havien perdut gairebé totes les terres després de la conquesta d'Oliver Cromwell, així com el dret de practicar el catolicisme i formar part del Parlament d'Irlanda. Sota el lideratge de Richard Talbot, 1r Earl de Tyrconnel, havien aixecat un exèrcit per restaurar el rei Jaume després de la Revolució Gloriosa. El 1690 controlaven tota Irlanda, excepte l'Ulster. Per això, la majoria de les tropes de Jaume II al Boyne eren catòlics irlandesos.
Jaume II havia guanyat el suport de la majoria de la població irlandesa gràcies a la seva Declaració d'Indulgència de 1687, també coneguda com a Declaració per la Llibertat de Consciència, que concedia llibertat religiosa a totes les terres d'Anglaterra i Escòcia. També havia promés al Parlament irlandès un eventual dret d'autodeterminació.
Per contra, els guillemites lluitaven per reafirmar el poder protestant i anglès a Irlanda. Temien per les seves vides i les seves propietats si Jaume II i els seus seguidors catòlics arribaven a governar Irlanda, i no confiaven en la promesa de tolerància, entenent la Declaració d'Indulgència com un parany per restablir el catolicisme com la única religió estatal. En particular, tenien por que es repetissin els fets de la Rebel·lió irlandesa de 1641, marcada per múltiples massacres. Per aquestes raons, els protestants van lluitar en massa per Guillem i molts dels seus soldats eren protestants de l'Ulster, incloent-hi la seva eficaç cavalleria irregular. El seu sobrenom era "Enniskilliners" o Escocesos de l'Ulster, majoritàriament descendents dels lladres de bestiar que actuaven en la frontera angloescocesa i que s'havien traslladat com a colons a Irlanda al voltant d'Enniskillen, al Comtat de Fermanagh.
Comandants Els exèrcits estaven dirigits pel rei catòlic Jaume II d'Anglaterra (VII d'Escòcia) i Irlanda i, oposant-se-li, el seu nebot i gendre, el rei Guillem III ("Guillem d'Orange") qui havia deposat Jaume l'any anterior. Els seguidors de Jaume controlaven gran part d'Irlanda i el seu parlament. Jaume també gaudia del suport del seu cosí, Lluís XIV de França, qui no volia un monarca hostil en el tron d'Anglaterra. Lluís va enviar 6.000 tropes franceses a Irlanda per donar suport als jacobites. Guillem era ja Stadhouder dels Països Baixos i hi va dur tropes holandeses i aliades d'Europa, així com d'Anglaterra i Escòcia.
Jaume ja havia provat la seva valentia lluitant a Europa, principalment en la batalla de les Dunes (1658). Tanmateix, els historiadors recents han suggerit que era propens al pànic sota pressió i prenia decisions precipitades, potser a causa de la pobra salut associada a la línia Stuart.
Guillem, tot i que també era un comandant experimentat, encara no havia guanyat cap batalla important. L'èxit de Guillem contra els francesos havia estat principalment en el terreny de maniobres tàctiques i diplomàcia més que en força. La seva diplomàcia havia reunit la Lliga d'Augsburg, una multicoalició internacional formada per aturar l'agressió francesa a Europa. Per Guillem, assolir el poder d'Anglaterra i les campanyes a Irlanda foren només un altre front en la guerra contra França en general, i Lluís XIV en particular.
Els comandants de Jaume II eren Richard Talbot, el seu principal aliat a Irlanda; i el general francès Lauzun. El comandant de Guillem era el duc de Schomberg, nascut a Heidelberg, Alemanya. Schomberg havia lluitat en uns quants països diferents i havia estat mariscal de França, però, sent un hugonot, va ser obligat a deixar França el 1685 seguint l'Edicte de Fontainebleau.
Exèrcits L'exèrcit guillemita al Boyne era aproximadament de 36.000 individus, amb tropes de molts països. Al voltant de 20.000 havien estat a Irlanda des de 1689 sota les ordres de Schomberg. Guillem va desembarcar a Carrickfergus el 14 de juny i d'allà va assolir Belfast per trobar Schomberg a l'estuari del Laggan. Loughbrickland fou el punt de trobada de les divisions del seu exèrcit, i hi va arribar amb 16.000 soldats el juny de 1690. Mentrestant, Jaume havia retrocedit fins a una posició més favorable a Ardee. El 30 de juny, Guillem havia assolit un turó sobre la vall del Boyne, que separava els comtats de Louth i Meath. La bandera de Jaume s'aixecava a Donore, al costat oposat. Francesos i irlandesos portaven una marca blanca com a compliment a la casa Borbó. Les tropes de Guillem estaven generalment més ben entrenades i equipades. La millor infanteria guillemita era de Dinamarca (7.000) i d'Holanda (6.000), soldats professionals equipats amb el tardà mosquet flintlock. La infanteria danesa estava a les ordres del general Ernst von Tettau. Hi havia també un gran contingent francès d'hugonots. Guillem no tenia una gran opinió de les seves tropes angleses i escoceses, a excepció dels irregulars de l'Ulster: les considerava políticament poc fiables, ja que Jaume havia estat el seu monarca legítim fins a un any abans. A més, els seus anglesos i escocesos havien estat reclutats recentment i hi havien vist poca acció.
Els jacobites eren 23.500. Jaume tenia alguns regiments de tropes franceses, però la majoria n'eren catòlics irlandesos i escocesos. La cavalleria jacobita irlandesa, majoritàriament nobles, va provar ser determinant durant el curs de la batalla. Tanmateix, la infanteria irlandesa, predominantment camperols que havien estat reclutats per força, no eren soldats entrenats, estaven mal equipats i només una minoria estava armada amb mosquets. De fet, alguns d'ells duien armes de granja. Els que tenien armes de foc estaven equipats amb l'obsolet mosquet de pany de metxa.
Batalla El dia abans de la batalla, Guillem va ser ferit en l'espatlla per l'artilleria jacobita mentre estudiava els punts per on les seves tropes travessarien el Boyne.
miniatura|Mapa de la batalla del Boyne. (Sud amunt i l'oest a la dreta.) 1. Drogheda 2. Exèrcit jacobita 3. Canons jacobites 4. Donore 5. Oldbridge 6. La línia de marxa de Guillem des d'Ardee 7. Un llogaret petit 8. Campament guillemita 9. El turó d'on William va veure el campament jacobita 10. El pas anomenat King William's Glen 11. Lloc on William fou ferit 12. Slane 13. Pont prop de Slane 14. On els holandesos creuaren el riu 15. On creuaren francesos i Enniskillingers 16. On creuà Sir J. Hansner& Comte de Nassau 17. Ala esquerra de la cavalleria de Guillem 18. Mattlock 19. On l'ala dreta de l'exèrcit de Guillem va travessar el riu 20. Poble de Duleek 21. Terra pantanosa 22. Rosnaree. La batalla es va fer l'1 de juliol, pel control d'un gual prop de Drogheda, aproximadament a 2,5 quilòmetres al nord-oest del vilatge d'Oldbridge i aproximadament a 1,5 quilòmetres a l'oest-nord-oest del modern pont sobre el Boyne. Com a distracció, coberts per la boirina del matí, Guillem va enviar un quart dels seus a travessar el riu a Roughgrange, aproximadament a 4 quilòmetres a l'oest de Donore i a 9,7 km al sud-oest d'Oldbridge. El fill del duc de Schomberg, Meinhardt, va dirigir aquest encreuament, que una petita força de dragons irlandesos va intentar impedir sense èxit. Jaume va creure que perdria el flanc i va enviar gran part del seu exèrcit, incloent-hi les seves millors tropes franceses i la majoria de la seva artilleria, per contraatacar aquest moviment. Cap dels dos reis s'havia adonat que a Roughgrange hi havia un profund barranc que impedia l'enfrontament dels soldats, qui literalment van seure a terra mentre l'artilleria començava a disparar.
Al gual principal prop d'Oldbridge, la infanteria de Guillem dirigida pel cos d'elit de les Guàrdies Blaves holandeses, va forçar camí a través del riu. Utilitzant la seva superior força de foc van fer recular la infanteria enemiga i només van ser aturats per la cavalleria jacobita dirigida pel fill de Jaume II, el duc de Berwick. Assentada a Oldbridge, la infanteria guillemita intentava aguantar les successives càrregues de la cavalleria jacobita irlandesa amb foc continu i disciplinat, però finalment foren rebutjats i recularen fins al riu, a excepció de les Guàrdies Blaves. El duc de Schomberg va morir en aquesta fase de la batalla. Els guillemites no foren capaços de reprendre l'avenç fins que la pròpia cavalleria va poder travessar el riu i, després de patir fortes baixes, particularment entre els hugonots, van fer recular la cavalleria jacobita fins a Donore.Handley, Stuart (May 2011). "Fitzjames, James, Duke of Berwick upon Tweed (1670–1734". Oxford Dictionary of National Biography (online ed.). Oxford University Press.
Els jacobites van rebre ordres de retirar-se ordenadament. Guillem va tenir la possibilitat d'atrapar-los mentre retrocedien a través del riu Nanny, a Duleek, però les seves tropes van ser rebutjades per la rereguarda enemiga.
miniatura|Batalla del Boyne entre Jaume II i Guillem III, 11 juliol 1690, Jan Van Huchtenburg El nombre de baixes de la batalla fou prou baix per a un enfrontament de tal escala —sobre 50.000 participants, només 2.000 van morir. Tres quartes parts dels morts foren jacobites. En aquells temps, la majoria de les baixes s'infligien en la persecució d'un enemic ja batut i en retirada. Això no va passar al Boyne, ja que els contraatacs de la cavalleria jacobita van protegir en tot moment la retirada de la resta de l'exèrcit, i a més a més Guillem no era partidari de posar la persona de Jaume en perill, perquè, al cap i a la fi, era el pare de la seva muller, Maria. Els jacobites quedaren molt desmoralitzats en rebre l'ordre de retrocedir, que els va dur a perdre la batalla. Molts soldats d'infanteria irlandesos van desertar, abandonaren roba i uniformes en la fugida. Els guillemites marxaren triomfants sobre Dublín dos dies després de la batalla. L'exèrcit jacobita havia abandonat la ciutat i fugit a Limerick.
Aviat després de la batalla, Guillem va emetre la Declaració de Finglas, en què oferia perdó als soldats jacobites, però no als dirigents. Després de la derrota, Jaume va cavalcar amb una petita escorta fins a Duncannon i d'allí va retornar a França, tot i que el seu exèrcit estava encara relativament sencer. La seva pèrdua de control i la ràpida fugida del camp de batalla van enfurismar els seus seguidors irlandesos, qui van seguir lluitant fins al Tractat de Limerick el 1691; consegüentment li donaren el sobrenom de Seamus a' chaca ('James el merda') en irlandès.
Fets posteriors miniatura|Estàtua de Guillem d'Orange al College Green, Dublín, alçada el 1701 i destruïda el 1929