miniatura|El Panchatantra: Còpia del manuscrit persa datat del 1429 a Herat: presenta la rondalla del xacal buscant la perdició del lleó La literatura persa (persa :ادبیات پارسی) abasta un període cultural de 2.500 anys, tot i que la majoria dels documents preislàmics s'han perdut. Els seus orígens provenen de llunyanes regions més enllà de les fronteres de l'actual Iran, perquè la llengua persa florí i sobreviu en vastes zones de l'Àsia central. Així, Rumi, un dels poetes perses i islàmics més respectats, escrigué en persa, tot i que vivia a Konya, actual Turquia, després capital dels seljúcides. Els gaznèvides conquistaren grans territoris a l'Àsia central i al sud d'aquest continent, i adoptaren el persa com a idioma de la cort. Per això hi ha literatura persa en regions que ara són part de l'Afganistan, Pakistan, Índia i Àsia central. També sovint s'hi inclouen obres escrites per autors perses en altres idiomes, com ara grec i àrab.
Les obres que es conserven, en persa antic o en persa mitjà, daten d'èpoques tan remotes com l'any 650 ae, data de les inscripcions aquemènides més antigues conegudes. La major part de la literatura, però, prové de l'època posterior a la conquesta musulmana de Pèrsia (Iran), prop de l'any 650. Després que els abbàssides arriben al poder (750), els perses esdevenen els escribes i buròcrates de l'imperi, i a poc a poc també els escriptors i poetes. Escrigueren en persa i en àrab, i en predominava el primer en els cercles literaris. Poetes com Saadi, Hàfidh, Rumi i Omar Khayyam són ben coneguts en tot el món i han influenciat la literatura d'alguns països.
Literatura clàssica Literatura preislàmica S'han conservat molt poques obres literàries de l'antiga Pèrsia. La majoria són inscripcions reials aquemènides, sobretot de Darios el Gran (522-486 ae) i el seu fill Xerxes I. Els escrits zoroàstrics foren destruïts durant la conquesta de Pèrsia (Iran) per l'Islam, encara que els parsis que fugiren a l'Índia duien alguns llibres del cànon de Zaratustra, incloent Avesta i antics comentaris (Zend). Alguns treballs de geografia sassànida sobrevisqueren per transcripcions àrabs.
No es conserva cap text simple dedicat a crítica literària de la Pèrsia preislàmica. Alguns assaigs en pahlavi com Ayin-i name nebeshtan i Bab-i edteda’I-ye de Calila i Dimna es consideren crítica literària.Abdolhossein Zarrinkoub, Naqde adabi, Tehran 1959 pp:374-379. Alguns investigadors han assenyalat el Sho’ubiyye com a prova que els perses preislàmics tenien llibres sobre eloqüència com el Karvand. No hi ha, però, rastres d'aquests llibres. Hi ha indicis que molts entre l'elit persa estaven familiaritzats amb la retòrica grega i la crítica literària.
Literatura del període medieval i premodern Tot i que inicialment la conquesta àrab islamitzà la cultura, durant els califats Omeia i principi de l'abbàssida, els perses reprengueren la seua literatura. Aquest renaixement s'acredita en Firdawsí, Unsuri, Daqiqi, Rudaki i la seua generació, que empraren el nacionalisme preislàmic com a camí per reviure el llenguatge i la cultura de l'antiga Pèrsia.
Particularment diu Firdawsí d'ell mateix en el Llibre dels reis: بسی رنج بردم در این سال سیعجم زنده کردم بدین پارسیDurant trenta anys vaig sofrir molt de dolor i angoixa, amb l'idioma persa vaig donar la força de l'ajam i la vida".Ajam (عجم) en àrab significa literalment "qui és illetrat en una llengua".
Poesia miniatura|Il·lustració del Jardí de roses de Jami, 1553. La imatge uneix poesia i miniatura, com és habitual en la majoria d'obres literàries perses Tan gran és l'aptitud persa per a versificar expressions que es pot trobar poesia en quasi totes les obres clàssiques, incloent literatura, ciència o metafísica. És a dir, l'habilitat per a escriure en vers era un requisit previ per a qualsevol erudit. Quasi la meitat dels escrits mèdics d'Avicenna estan versificats.
Les obres del període primerenc es caracteritzen per una forta dependència del patronatge cortesà, amb extravagants panegírics, i el que es coneix com a estil exaltat (سبک فاخر). La tradició del patrocini reial degué començar amb els sassànides i continuà durant l'època abbàssida i samànida en les principals dinasties perses. La forma de panegíric més emprada és la cassida amb estrofes en quartet, com en el Rubaiyat ('quartets', en àrab), d'Omar Khayyam.
L'estil khorasaní, amb la majoria dels seguidors relacionats amb el Gran Khorasan, es caracteritza per la dicció tensa, to digne, i llenguatge relativament literari. Els representants principals d'aquest lirisme són Asjadi, Farrojí Sistaní, Onsorí i Manuchehrí. Els mestres del panegíric com Rudaki eren coneguts pel seu amor per la natura, amb versos evocadors.
D'aquestes corts emergí l'estil èpic de la poesia, amb Ferdousí i Shahnameh en el cim. Glorificant la història de l'Iran amb versos heroics, ells i altres notables com Daqiqi i Asadi Tusi presentaren l'"ajam" com una font d'orgull i inspiració que els ajudà a preservar un sentiment d'identitat per al poble iranià al llarg del temps. Firdawsí fou un model seguit per una infinitat de poetes.
El marca l'ascens de la poesia lírica amb el perfeccionament del gazal, així com el començament del misticisme i la poesia sufí. Aquest estil sol anomenar-se estil eraqi, i conté emoció lírica, mètrica rica una relativa simplicitat de llenguatge. La poesia amorosa no era del tot nova, amb obres com Vis i Ramin d'Asad Gorgani i Yusof o Zoleija d'Am'aq. Poetes com Sanai i Attar –que inspirà clarament a Rumi– Jaqani Shirvani, Anvari i Nizami Gandjawi foren escriptors de gazals molt respectats. L'elit, però, d'aquesta escola la constitueixen Rumi, Saadi i Hafiz.
Recordant la tradició de la poesia amorosa persa durant l'era safàvida, l'historiador persa Ehsan Yarshater remarca:En el gènere didàctic hi trobem l'"Hadiqatul Haqiqah" de Sanai així com el Majzan-ul-Asrār de Nezami. Alguns treballs d'Attar pertanyen a aquest gènere així com les principals obres de Rumi, malgrat que alguns prefereixen incloure-les en el tipus líric per les seues qualitats místiques i emotives. A més alguns tendeixen a agrupar l'obra de Nasir Khusraw en aquest estil, malgrat que el seu cim és el Bustan de Saadi, un gran autor de la literatura persa.
Després del s. XV, s'introduí l'estil indi de la poesia persa, de vegades anomenat Isfahaní o Safaví, que té l'origen en l'era timúrida, i produí obres com les d'Amir Khusraw Dehlavi.
Assaigs L'assaig més significatiu d'aquesta era és Chahār Maqāleh, de Nizami Arudhi Samarqandi, així com el compendi d'anècdotes de Jawami ul-Hikayat escrit per Zahiriddin Nasr Muhammad Aufi. El Qabusnama (Espill del príncep), la famosa obra de Shams al-Mo'ali Abol-hasan Ghaboos ibn Wushmgir és molt valorada en la literatura persa. També és molt significatiu el Siyasatnama de Nizam al-Mulk, famós visir. El Panchatantra, traducció de contes populars indis, també pertany a aquest gènere, ja que es veu com una col·lecció de refranys en els estudis literaris.
Biografies, hagiografies i treballs històrics Entre les principals obres biogràfiques i històriques de la Pèrsia clàssica, hi ha el famós Tarij-i Beyhaqi d'Abolfazl Beyhaghi, "Lubab ul-Albab" de Zahiriddin Nasr Muhammad Aufi, que ha estat considerat una font cronològica per molts investigadors, i "Tarij-i Jahangushay-i Juvaini" d'Ata al-Mulk Juvayni, que detalla els esdeveniments mogols i de l'Il-kanat, el Tazkirat al-AwliyaTazkirat al-Awliya = Biografies de sants. d'Attar és un registre detallat dels místics sufís, referenciat després per diversos autors i considerat un treball significatiu en hagiografia mística.
Crítica literària L'obra de crítica literària persa més antiga que es conserva és Muqaddame-ye Shahname-ye Abu Mansuri, escrita en el període samànida: comenta els mites i llegendes de Shahnameh i es considera l'exemple més antic de prosa persa. Mostra també la intenció de l'autor d'avaluar críticament obres literàries.
Narrativa Les mil i una nits (persa :هزار و یک شب) és una obra èpica de l'edat mitjana que narra la història de Schéhérazade (Šarzād en persa), una reina sassànida, que ha de relatar una sèrie de contes al seu malèvol espòs, el rei Shahryar, per demorar la seua execució. Els contes es narren al llarg de mil i una nits, i cada nit Schéhérazade culmina la narració amb una situació de suspens, i força el rei a mantenir-la viva fins a l'endemà. Cadascun dels contes fou creat al llarg de segles per diferents autors i en diferents estils, i alguns se'n feren famosos per dret propi, com ara «Aladí», «Alí Babà i els quaranta lladres» i «Simbad el mariner».
El nucli de les narracions és el Fesār Afsānah, una col·lecció de contes populars indis i perses de l'època sassànida.Abdol Hossein Saeedian, Land and People of Iran p. 447. Durant el regnat del califa Harun ar-Raixid al s. VIII, Bagdad era un centre cosmopolita econòmicament i culturalment important, freqüentada per mercaders de l'Imperi persa, Xina, Índia, Àfrica i Europa. En aquesta època molts d'aquests contes passen a formar part de la tradició oral, i després s'apleguen en un llibre. L'últim compilador i traductor en fou el prestigiós narrador del s. IX Abu abd-Allah Muhammad el-Gahshigar, i la història marc de Schéhérazade sembla haver estat agregada al .
Diccionaris Alí Akbar Dehjoda utilitza en el seu monumental diccionari 200 obres lexicogràfiques, de les quals les primeres remunten al període sassànida com ara el Farhang-i Avim (فرهنگ اویم) i el Farhang-i Menajtay (فرهنگ مناختای).
Els lèxics més utilitzats en el període clàssic foren els d'Abu Hafs Soghdí (فرهنگ ابو حفص سغدی) i Asadí Tusi (فرهنگ لغت فرس), escrit el 1092. També destaquen en el corpus lexicogràfic les obres de Mohammad Moín.
El primer diccionari bilingüe del persa a una llengua occidental fou el llatí de Ravius i Lugduni del 1645. Li seguiren l'edició de 2 volums d'Oxford de 1777 per J. Richardson, el diccionari persa-anglés de 1770 de Gladwin-Malda, el persa-rus de Scharif i St. Peters (1869), i almenys altres 30 diccionaris elaborats fins a 1950.
Influència de la literatura persa Literatura sufí William Shakespeare es referí a l'Iran com "la terra dels sufís".En La duodécima noche de William Shakespeare Alguns dels poetes medievals més populars eren sufís, i la seua poesia és àmpliament llegida en tot el món islàmic. Es reconeix Rumi com el cim del sufisme poètic en persa. Els temes i estils de la seua poesia devocional han estat imitats per molts poetes posteriors.
A més de la poesia, la literatura sufí persa inclou tractats en prosa, també de gran valor. Entre aquests hi ha Kimiya-ye sa'ādat d'Abu Hamid Qazzali, Asrār at-Tawhid, que recull dites d'Abu Said Abi-l-Jeyr, i les Maqālāt de Shams de Tabriz.
Regions sota domini gaznàvida o mogol Afganistan i Àsia central Afganistan i la Transoxiana reivindiquen ser el lloc de naixement de l'actual Iran. Molts patrocinadors de la literatura persa, com el soldà Sanjar i les corts gaznàvida i samànida, pertanyien a aquesta regió, així com mestres de la talla de Rudaki, Unsuri i Ferdousí. Aquesta rica herència sobreviu en els estats actuals que componen la zona, com Tadjikistan, Uzbekistan i Afganistan
Índia, Pakistan i Caixmir Amb el govern dels gaznàvides i els seus successors els gurides, timúrides i l'Imperi mogol, la cultura persa i la seua literatura es difongueren pel vast subcontinent indi. El persa fou l'idioma de la noblesa, dels cercles literaris, i de la cort reial mogol durant segles. En temps moderns el persa ha estat suplantat per l'urdu, un dialecte indostanés fortament influenciat pel persa.