L'atemptat contra Eduardo Dato va tenir lloc a la plaça de la Independencia de Madrid el 8 de març de 1921, amb el resultat de la mort del llavors president del Consell de Ministres. Eduardo Dato circulava en el seu cotxe oficial, de retorn al seu domicili, quan va ser tirotejat per diversos pistolers anarquistes que anaven en una moto-sidecar. El magnicidi va provocar un fort impacte en l'opinió pública espanyola, en quedar en evidència l'escassa protecció policial que tenia el cap del govern.
Després dels assassinats de Cánovas del Castillo (1897) i Canalejas (1912), el d'Eduardo Dato va constituir el tercer magnicidi que va tenir lloc durant el període de la Restauració. La seva desaparició va agreujar la crisi que travessava el sistema polític i també donaria lloc a una profunda crisi en el si del Partit Conservador, del qual Dato era líder i una de les seves figures més rellevants.
Antecedents Des del final de la Primera Guerra Mundial la situació social i laboral de Barcelona s'havia tornat molt conflictiva davant la carestia de la vida i els baixos salaris, situació que va portar a un increment exponencial de les reclamacions de la classe obrera.
L'agost de 1917 es creà un comitè conjunt CNT - UGT per declarar la vaga general. Tot i que els objectius podien ésser divergents, l'acció fou unitària. L'espurna nasqué d'una vaga de ferroviaris que s'estengué a la resta de sectors. Tot això s'acompanyà del moviment encapçalat per la Lliga Regionalista de l'Assemblea de Parlamentaris. Fou l'expressió més viva del descontentament obrer per la pujada de preus i la baixada del salari real.
El 1919 la CNT encapçalà una altra vaga general, coneguda com la vaga de La Canadenca. Fou una vaga de llarga durada i que es traduí amb l'obtenció de la jornada de 8 hores, millores salarials generalitzades i la readmissió dels vaguistes acomiadats. En aquest cas, el govern espanyol actuà de mediador entre la Patronal i la CNT. Malgrat tot, la patronal no respectà l'acord i es reprengué la vaga. Aquest cop, però, la classe obrera en sortí derrotada, per tal com l'Estat no feu de mediador i s'alineà amb la Patronal, tot declarant l'Estat de Guerra a Barcelona i donant suport al locaut empresarial.
Al maig de 1920 el líder conservador Eduardo Dato va formar un nou govern. Inicialment es va pretendre una política de compromís cap al moviment obrer, si bé durant els següents mesos l'ambient en Barcelona entre patronal i centrals sindicals va aconseguir una gran virulència. Lluny de millorar la situació, el fenomen del pistolerisme es va empitjorar i per a finals de l'estiu de 1920 ja s'havien produït nombrosos assassinats. Sotmès a una gran pressió per part dels industrials catalans, finalment Dato nomenaria al novembre de 1920 al candidat suggerit per aquests per al càrrec de governador civil de Barcelona: el general Severiano Martínez Anido. Les pràctiques terroristes es multiplicaren. Paradoxalment, aquest terrorisme procedia de la Patronal i els anomenats sindicats grocs, com el Sindicat Lliure. L'execució de dirigents sindicalistes i obrers fou una pràctica habitual. Els empresaris contractaren pistolers per portar a terme aquesta política i generalitzaren les pràctiques de locaut.
La preparació L'atemptat el van preparar com a resposta del sindicalisme barceloní a la dura repressió exercida pel governador civil Severiano Martínez Anido conta el moviment obrer. Segons Maximiano García Venero, l'ordre d'assassinar a Dato hauria vingut de l'anomenada «Regència Activista», un grup anarquista predecessor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Es van presentar diversos voluntaris per a perpretrar l'atemptat. El comando, format per Pere Mateu, Lluís Nicolau i Ramon Casanellas, va viatjar de Barcelona a Madrid l'11 de gener de 1921. Va haver-hi un quart membre qui, tement els riscos, finalment optaria per tornar a la ciutat comtal.
Un cop instal·lats, durant les següents tres setmanes van vigilar de prop els moviments de Dato. No van trigar a adonar-se que el cap del govern es desplaçava habitualment amb cotxe oficial. Pere Mateu, cap del comando i veritable cervell de l'acció, va decidir que dispararien contra Dato des d'una motocicleta amb sidecar. Ell i Casanellas van tornar a Barcelona per a adquirir un vehicle d'aquestes característiques; finalment van comprar una motocicleta model «Indian», que va costar 5.100 pessetes —una xifra molt elevada per a l'època—. A la tornada a Madrid es va decidir que l'atemptat tindria lloc a la plaça de la Independencia (al costat de la Puerta de Alcalá), ja que en aquest punt el cotxe oficial de Dato reduïa la marxa en els seus trajectes de retorn. Van llogar, a més, un magatzem al número 77 de la carrer Arturo Soria, on deixarien la motocicleta i on també comptaven amb un dipòsit de combustible. El 3 de febrer el comando va realitzar un assaig general, el qual va sortir d'acord amb el planejat.
Van rebre l'ajut de Veremundo Luis Díez, Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán (qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII) per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid, de José Miranda, qui els va allotjar, Tomás de la Llave López per guardar la moto, i d'Adolfo Díaz i Mauro Bajatierra per preparar la fugida.
L'atemptat miniatura|180px|Eduardo Dato, c. 1910. La tarda del 8 de març de 1921 el president Dato, que havia passat tota la tarda al Senat, va ser recollit pel seu cotxe oficial per a traslladar-se al seu domicili particular, situat en el número 1 de la carrer Olózaga. Després d'abandonar la plaça del Senat, el vehicle va continuar el seu trajecte per la plaça d'Isabel II, la Puerta del Sol i el carrer d'Alcalá. El sidecar, que ja es trobava en marxa a la plaça de Cibeles, va albirar al cotxe de Dato i es va situar vint metres després d'ell. Quan l'automòbil va arribar a la plaça de la Independencia va reduir la velocitat per a girar. Va ser en aquest moment quan el sidecar es va aproximar ràpidament i els pistolers van començar a disparar.
Pere Mateu i Lluís Nicolau van disparar contra la part posterior del vehicle oficial fins a buidar els carregadors de les seves pistoles Mauser C96, realitzant un total de vint impactes, Pere Mateu amb una Mauser, Lluís Nicolau amb una Star i Ramón Casanellas amb la seva pistola Bergman, totes tres de calibre 7.65. Llavors Casanellas va accelerar per a emprendre la fugida, si bé Mateu va realitzar dos trets més contra la finestreta del cotxe, a l'altura on es trobava Dato. El sidecar es va allunyar a tota velocitat del lloc del crim, dirigint-se al garatge que havien llogat a Ciudad Lineal. Mentrestant, el xofer de l'automòbil, el sergent Manuel Ros, que inicialment no s'havia cerciorat del que estava passant, va reaccionar i va accelerar; al seu costat anava un ajudant, que havia resultat ferit en el transcurs del tiroteig. Darrere, Dato havia rebut vuit trets, tres d'ells mortals. També va resultar ferit l'ajudant Juan Jose Fernández Pascual.
L'automòbil va arribar a carrer Olózaga, des d'on es va dirigir a la Casa de socorros de Buenavista. Allí els doctors li van injectar a Dato oli camforat, sense que això tingués efecte. El president del Consell de Ministres havia ingressat cadàver. La notícia de l'assassinat d'Eduardo Dato ràpidament es va estendre per tot Madrid. A penes cinc minuts després d'haver-se comès l'atemptat, aquest ja era conegut al Palau Reial i a la presidència del Govern. També es transmetria aquesta amb caràcter immediat als governs civils d'arreu del país, mitjançant comunicació telefònica.
Investigació policial L'opinió pública de l'època va quedar sorpresa per la facilitat amb la que els assassins havien pogut actuar, mentre que la premsa es va mostrar molt crítica per la incompetència policial. El president del govern només disposava d'un parell de policies encarregats de cobrir els seus trajectes en via urbana —un d'ells apostat a la porta del seu domicili—. El director general de Seguretat, Fernando de Torres Almunia, presentaria la dimissió poc després. A penes perpetrat el magnicidi, a les 20:30 es va posar en alerta a tots els llocs de la Guàrdia Civil situats en la rodalia de Madrid que tots els motoristes que albiressin fossin detinguts. Al mateix temps, els efectius motoritzats de la policia van iniciar la cerca dels assassins. Als tres dies d'haver-se comès l'atemptat la policia va localitzar la motocicleta al garatge llogat de Ciudad Lineal, així com diverses pistoles, munició i carregadors. El 13 de març seria detingut al seu domicili Pere Mateu, que es va intentar resistir a l'arrest.
Més endavant Mateu relacionaria l'assassinat amb la violència practicada a Barcelona per les autoritats:
Però els altres dos participants, Nicolau i Casanellas, aconseguirien escapar: el primer, acompanyat de la seva parella sentimental, aconseguiria arribar fins a Alemanya; Casanellas, amb la complicitat d'anarquistes i comunistes, va fugir a França i després a la Unió Soviètica.
Procés judicial i conseqüències Amb posterioritat alguns dels implicats declararien que amb l'assassinat de Dato buscaven un canvi en l'actitud governamental davant la repressió. Tanmateix, el magnicidi tindria precisament l'efecte contrari: les autoritats van incrementar la repressió contra la CNT, al mateix temps que van augmentar els atacs dels anomenats «Sindicats Lliures» contra els militants cenetistes. La desaparició d'Eduardo Dato també va deixar en una greu crisi al Partit Conservador, que perdia al seu líder i la que havia estat la seva figura més destacada en els últims vuit anys, perquè Dato havia aconseguit en aquest temps mantenir unit al partit enfront de les tensions internes. D'acord amb la versió sostinguda per diversos historiadors, Datoa hauria estat assassinat davant la impossibilitat d'atemptar contra Martínez Anido, que es trobava molt protegit. Quan van finalitzar les recerques policials i va començar el procés judicial, el ministeri fiscal va demanar per a Pere Mateu la pena de mort.
Paral·lelament, la policia alemanya va detenir a Lluís Nicolau. Llavors es va generar un conflicte diplomàtic entre totes dues nacions perquè en un principi Alemanya va rebutjar la seva extradició per «delictes polítics»; no obstant això, les autoritats alemanyes acabarien acceptant extradir-lo amb la condició que no fos condemnat a mort. Nicolau seria custodiat fins a la frontera franc-espanyola pels dos policies alemanys que l'havien detingut, que a més van cobrar la recompensa que el Senat espanyol oferia per la seva detenció. Tanmateix, això va provocar que a Espanya la fiscalia es veiés davant el problema de demanar la pena de mort per Mateu, però no per Nicolau. Finalment, a l'octubre de 1923 tots dos serien condemnats a cadena perpètua. Casanellas, declarat en rebel·lia, també va ser condemnat a cadena perpètua. Després de la proclamació de la Segona República a l'abril de 1931 els condemnats es veurien beneficiats per l'amnistia que va decretar el govern provisional republicà, per la qual cosa van ser posats en llibertat. Casanellas tornaria a Espanya el 1931, i va morir dos anys després en un accident de motocicleta.
Notes
Referències
Bibliografia
Enllaços externs http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268040
Dato Dato Categoria:Història de l'anarquisme Categoria:Esdeveniments del 1921