Carmen Herrera Nieto a la Biblioteca Nacional d'Alemanya va ser una pintora i artista visual abstracta i minimalista cubana, instal·lada als Estats Units des de mitjan de la dècada del 1950. La seva obra abstracta, rigorosament composta i sovint radiantment acolorida,Carmen Herrera a l'Encyclopædia Britannica li va suposar un reconeixement internacional tardà. El maig de 2015 va fer cent anys.
De jove va estudiar art a Cuba i a París, i es va formar com arquitecta al seu país, fins que va haver de deixar-ho per motius polítics. Va continuar amb l'escultura i la pintura figuratives, i el 1939, ja a Nova York, va reprendre les classes d'art. Va tornar a París el 1948, i allà es va centrar en la pintura, inspirada per un grup d'artistes que exposaven a la ciutat. La seva obra va esdevenir més abstracta, i va passar a tenir una predominància de formes geomètriques i color. L'any 1954 va tornar a Nova York, on es va instal·lar de manera definitiva.
Als Estats Units va descobrir que tant ella com la seva obra no eren ben rebudes per part d'alguns galeristes, a causa dels prejudicis que hi havia en el sector contra les dones i contra els artistes llatinoamericans. Aquest clar desavantatge, afegit al fet que Herrera no seguia cap corrent creatiu conegut, i al seu poc interès per la fama i per promocionar-se, van fer que l'artista s'allunyés dels focus del renom i es concentrés en la seva obra, passant desapercebuda durant mig segle.
Després de més de sis dècades dedicant-se a la pintura, va vendre la seva primera pintura el 2004, als 89 anys. El 2009 la galeria IKON de Birmingham (Anglaterra) va oferir una exposició retrospectiva de la seva obra, que es va traslladar l'any següent al Museu Pfalzgallerie de Kaiserslautern (Alemanya), i el 2017 el Museu Whitney d'Art Americà de Nova York va fer una retrospectiva d'Herrera. El 2019 va vendre el seu quadre Blanco y verde (1966-1967) en una subhasta a Sotheby's per quasi quatre milions de dòlars, un rècord de l'obra de l'artista. La Tate Modern de Londres, el MoMA de Nova York i el Museu Hirshhorn de Washington DC han adquirit recentment obres seves. Les seves obres tenen una precisió gairebé espiritual, i marquen importants fites en l'evolució del moviment minimalista geomètric.
Biografia Herrera va néixer en el si d'una família d'intel·lectuals, i és la més petita de set germans. La seva mare, Carmela Nieto, va ser una de les primeres dones periodistes de Cuba i líder del moviment feminista; aquesta va abandonar el seu primer marit, un financer estatunidenc amb qui havia tingut cinc fills, quan va conèixer el pare de Carmen, editor i director del diari cubà El Mundo. Va rebre lliçons d'art quan era jove i van enviar-la a París quan tenia 15 anys per continuar els seus estudis. En tornar a Cuba va fer escultures de fusta, i més tard va iniciar els seus estudis d'arquitectura a la Universitat de l'Havana, tot i que, després de la presa del poder de Fulgencio Batista, la situació política tumultuosa del país li va impedir acabar. Els seus primers intents com a artista van ser amb aquarel·les i talles de fusta, i amb 18 anys va participar en la seva primera exposició; durant aquesta primera etapa, tant la seva pintura com la seva escultura eren figuratives. El 1938 es va casar amb Jesse Loewenthal, professor d'anglès novaiorquès, amb qui l'any següent es va traslladar a Nova York, on va continuar amb la pintura figurativa, principalment, i va fer classes a la Lliga d'Estudiants d'Art i al Museu de Brooklyn, i també va fer amistat amb altres artistes, entre ells Barnett Newman.
No va ser fins que va tornar a París el 1948 que va desenvolupar plenament la seva identitat artística, i es va inspirar en el Salon des réalités nouvelles ("Saló de les noves realitats"), un grup d'artistes que van muntar una exposició anual amb treballs abstractes i majoritàriament no representatius per artistes com Josef Albers i Jean Arp. Herrera va començar a crear pintures en les quals predominaven formes geomètriques clarament definides i acolorides, i va exposar aquest nou treball a través del saló entre el 1949 i el 1952. Durant aquells anys es va introduir en els atrevits colors i formes de Kazimir Malèvitx i Piet Mondrian, dues inspiracions darrere del seu estil madur, i va fer amistat amb Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i la pintora Marie Raymond, mare d'Yves Klein.
L'any 1954 es va establir definitivament a Nova York, on va haver de tornar per manca de diners. Tot i que va continuar produint obra durant la dècada del 1950, aviat va sentir que l'ambient dels Estats Units era molt menys receptiu amb la seva obra, i no va aconseguir el mateix reconeixement que els seus companys a causa dels prejudicis que alguns galeristes tenien contra les dones i els artistes llatinoamericans i que la posaven en clar desavantatge, com també el fet que les seves obres no eren pas a la moda del període de l'expressionisme abstracte, malgrat que algunes ja apuntaven a les tendències posteriors de l'art òptic i del minimalisme. Durant dècades va comptar amb el suport incondicional del seu marit, però va ser rebutjada per marxants com la reconeguda galerista Rose Fried, qui va visitar-la al seu estudi i irònicament es va negar a incloure-la en un programa perquè era una dona, just després d'haver lloat la seva obra. D'altra banda, durant la seva època, Herrera es va preocupar poc per la fama, i va preferir concentrar-se en la pintura en comptes de promocionar-se.
Va continuar les seves exploracions cromàtiques precises durant les dècades del 1960 i 1970 en obres com Blanco y verde (de 1966, un tall verd i fi triangular contra un fons blanc auster) i Saturday (de 1978, un llenç de color negre atzabeja interrumput per una gruixuda ziga-zaga daurada), i també va mostrar interès per avançar més enllà de les limitacions estructurals tradicionals de la pintura. Des dels seus dies a París havia experimentat amb teles no rectangulars i va jugar amb dimensionalitat en obres com Amarillo (1971), pintada sobre fusta contraplacada de quatre polzades.
El 1984, després d'anys exposant només de manera esporàdica, The Alternative Museum de Nova York va fer la seva primera retrospectiva. Tot i això, no va vendre ni un sol quadre fins a dues dècades després, quan el 2004, als 89 anys, va ser inclosa en una mostra de pintores geomètriques a la galeria latincollector de la mateixa ciutat (posteriorment, Frederico Sève Gallery/latincollector) després que el galerista quedés impressionat en visitar el seu estudi. A partir de llavors, el seu prestigi es va disparar i l'èxit li va arribar amb força. Les seves obres van ser adquirides per a les col·leccions permanents del Museu d'Art Modern de Nova York (aquell mateix any), el Hirshhorn Museum de Washington DC, i la Tate Modern de Londres, i va rebre elogis per diverses exposicions en solitari i també de part dels mitjans internacionals. Finalment, la galeria Lisson va remuntar-la com artista.
L'any 2009 va exposar a Birminham, la seva primera exhibició en solitari a Europa, i The Guardian va considerar-la una de les deu millors d'aquella dècada. L'any següent, la Frederico Sève Gallery/latincollector va exposar "Carmen Herrera: Recent Works", una segona retrospectiva que havia estat prèviament recorrent Europa amb força èxit. L'any 2015 es va estrenar The 100 Years Show, un documental de 29 minuts sobre Herrera dirigit per Alison Klayman, que va generar crítiques molt positives i va intensificar l'interès per les obres de Herrera; la directora havia debutat anteriorment amb el documental Ai Weiwei: Never Sorry (2012), sobre l'artista i activista xinès Ai Weiwei. Més endavant, el 2017, va tenir una retrospectiva important, "Carmen Herrera: Lines of Sight", al Museu Whitney d'Art Americà.
L'any 2016, l'obra d'Herrera va servir d'inspiració al director creatiu de la marca suïssa de moda Akris, Albert Kriemler, per a la seva col·lecció de primavera 2017 i en la qual la pintora va col·laborar. El món de la moda no era del tot desconegut per a l'artista. Era amiga del dissenyador Narciso Rodríguez, i el Frost Art Museum de Florida va incloure dues impressions seves (Black and White Rondo, del 1959, i Black and White, del 2009) en la mostra Narciso Rodriguez: An Exercise in Minimalism, que es va inaugurar l'any 2016. Herrera va assenyalar com de difícil devia ser per a Kriemler manifestar les seves estrictes proporcions arquitectòniques tan exactament en un medi tan fluid com la gasa prisada.
A principis de 2019 va vendre el seu quadre Blanco y verde (pintat entre 1966 i 1967) a Sotheby's per 3.900.000 dòlars, que es va convertir en l'obra millor pagada de l'artista, i que va superar les expectatives més elevades, que havien situat prèviament el seu preu màxim en 2,8 milions de dòlars. Segons un comunicat de la casa de subhastes, la venda "demostra que el mercat vol conèixer aquestes dones extraordinàries les obres de les quals han estat històricament infravalorades", i també afirmava que el benefici de les vendes aniria destinat a "ajuda financera per a dones joves excepcionals i permetrà futures líders de formar-se en el (centre educatiu) Miss Porter's School".
Tot i que patia artritis i anava en cadira de rodes, Herrera continuava treballant, i el juliol de 2019 va inaugurar Estructuras monumentales, les seves primeres escultures públiques, presentades pel Public Art Fund al parc de l'Ajuntament de Nova York, a Manhattan.
Obra Mentre que alguna de les seves obres la va dur a ser comparada amb els neoconcretistes brasilers Lygia Clark i Hélio Oiticica, segons la reconeguda crítica de Nova York Karen Rosenberg, l'estil de Carmen Herrera es defineix per la seva "signatura d'abstraccions geomètriques". Presenta "pintures simplificades de només dos colors [que contenen] complicacions espacials aparentment infinites". Aquestes sensibilitats es van desenvolupar inicialment durant els seus sis anys al París de la postguerra, on va trobar idees d'artistes com Kazimir Malèvitx, Piet Mondrian i altres devots del suprematisme i el neoplasticisme. Herrera no només és important per les seves contribucions a l'abstracció geomètrica, sinó que moltes de les seves obres també són representacions complexes del món natural. Per exemple, la seva sèrie de dotze anys Blanco y verde (1959) és una desconstrucció de la pintura tradicional del paisatge. Primerament, utilitza línies horitzontals per crear un sentit d'horitzó; llavors ho realça amb la seva característica línia en diagonal, que es combina per a crear el punt focal tradicional, que és un distintiu de molts paisatges. El contrast deliberat del blanc sobre el verd també capta l'essència de molts esquemes de colors del paisatge en un sentit molt abstracte.
Una altra faceta destacada del desenvolupament inicial de l'artista va ser la seva experimentació amb la forma de la tela. Sara Rich, professora de la Universitat Estatal de Pennsilvània, especialitzada en la connexió entre l'abstracció estatunidenca i la cultura visual de la Guerra Freda, explica que els primers treballs d'Herrera es van centrar principalment en orientar adequadament la tela per reflectir la seva forma. Al principi, segons Rich afirma, Herrera es preocupava essencialment de recordar al públic que, per exemple, un llenç circular, al món real, "volia rodar". Ella principalment va intentar aconseguir-ho emprant fletxes i altres dispositius direccionals de forma similar. Aquesta exploració la va dur a considerar els triangles i el moviment indicat per les marques pintades continuant fora del llenç i al voltant d'aquest. Herrera destaca per manipular de forma constant l'efecte que sovint tenen els triangles en les pintures, el qual proporciona un context i una perspectiva que ens allunyen d'una abstracció de les obres. Sara Rich també assenyala que Barnett Newman va ser també un amic primerenc i una influència extremadament formativa en les obres de la jove Herrera després de marxar de Cuba el 1939.