El Geoparc Comarca Minera està localitzat al centre-sud de l'estat d'Hidalgo a Mèxic i comprèn el territori dels municipis d'Atotonilco el Grande, Epazoyucan, Huasca de Ocampo, Mineral del Chico, Mineral de la Reforma, Mineral del Monte, Omitlán de Juárez, Pachuca de Soto i Singuilucan. Aquests municipis estan articulats per una xarxa de trenta-un geollocs que han estat seleccionats perquè expressen la història geològica del territori i revelen la seva relació amb la cultura i la creació d'espais històrics a partir de la mineria i la metal·lúrgia. A més, són importants per a la ciència i l'educació i tenen, majoritàriament, un important valor paisatgístic.
Geologia L'element fisiogràfic més rellevant de la Comarca Minera el constitueixen les serres de Pachuca i de Las Navajas, amb cotes màximes a la Peña de las Ventanas (3090 m) i al Cerro de las Navajas (3212 m), respectivament. Aquest conjunt orogràfic té una orientació general nord-oest-sud-est, i separa l'àrea de la Sierra Baja i Barranca de Metztitlán (al nord de les serralades), amb altituds de ~ 1300-2000 m, de l'extrem septentrional de la Conca de Mèxic (al sud de les serralades), amb una altitud de ~ 2200-2400 m. L'elevada geodiversitat del parc, apreciable en els seus geollocs, és deguda al fet que a l'àrea hi convergeixen dues províncies fisiogràfiques, la Sierra Madre Oriental i la Faixa Volcànica Transmexicana, així com dues províncies magmàtiques, una relacionada amb la Faixa Volcànica Transmexicana i l'altra afí al vulcanisme de la Sierra Madre Oriental.
La Comarca Minera es caracteritza per un geopatrimoni excel·lent, que inclou almenys cinc elements geològics (i culturals relacionats amb la geologia) que poden ser considerats de rellevància internacional:
miniatura|Situació tectònica del geoparc miniatura|Mapa geològic simplificat del geoparc El sistema epitermal (Ag-Au) de Pachuca-Mineral del Monte, un dels més grans del món; la seva producció històrica representa el 6% de l'argent produït globalment durant els darrers cinc segles. La localitat tipus — al turó San Cristóbal de Pachuca— de la tridimita i la cristobalita, minerals descoberts per Gerhard vom Rath els anys 1868 i 1887, respectivament. Els basalts amb disjunció columnar de Santa María Regla, a Huasca de Ocampo, coneguts popularment com els «prismes basàltics», descrits i dibuixats per Alexander von Humboldt el 1803; generalment són considerats els més llargs del món (arriben a 40 m de longitud). El patrimoni industrial miner, que inclou hisendes de benefici de l'època colonial, així com obres mineres diverses, destacant les del període anglès de la mineria (mitjan del segle ), amb esplèndids exemples de cases de màquines de tipus Cornish. El Cerro de las Navajas, principal punt d'explotació i proveïment d'obsidiana per Mesoamèrica, i jaciment excepcional d'obsidiana en les seves varietats daurada i verda.
Cretàcic Les roques més antigues del geoparc són calcàries i lutites d'origen marí, d'edat cretàcica, que es troben a la porció nord-est del territori; afloren al fons de la Barranca de Metztitlán, i es poden apreciar en els següents geollocs:
Barranca de Aguacatitla Aigües termals d'Amajac Reserva de la Biosfera Barranca de Metztitlán
Paleogen Durant aquest període es va formar el cinturó de plecs i encavalcaments, geogràficament conegut com a Sierra Madre Oriental, mitjançant un procés compressiu que va engrossir l'escorça i va elevar les roques formades prèviament a la mar fins a la seva posició actual. Cap al final d'aquest període es va iniciar el vulcanisme relacionat amb el procés de subducció de l'occident de Mèxic. Al sector nord-oest del geoparc hi ha estructures de deformació, principalment plecs asimètrics o fins i tot tombats, de direcció NNO-SSE, que poden ser apreciats als geollocs:
Barranca de Aguacatitla Aigües termals d'Amajac
Les roques volcàniques de l'Oligocè es poden veure a:
Dipòsits tovacis de Cubitos Mirador Cerro del Lobo
Miocè El magmatisme iniciat a finalitats del Paleogè es va estendre fins al Miocè Mitjà, i fou el responsable de grans volums de roques volcàniques silíciques que constitueixen una de les manifestacions més sud-orientals de la província ígnia de la Sierra Madre Occidental. Associats a aquestes roques es van formar els jaciments minerals de plata (de tipus epitermal), datades del Miocè primerenc en el cas dels de Pachuca-Real del Monte i una mica més recent (Miocè tardà) pels de Mineral del Chico.
Al geoparc, s'hi van formar toves riolítiques i riolites de les formacions Tezoantla i Cerezo, així com pòrfirs riolítics i dacítics. Es poden apreciar en els següents geollocs:
Peña Las Monjas Peña del Cuevo Las Ventanas Dipòsits volcànics d'El Chico
La mineralització del Miocè tardà s'aprecia a:
Obres Mineres El Milagro
Pliocè Canvia l'estil i composició del vulcanisme, obeint a la subducció subhorizontal de la Placa de Cocos per sota de la Nord-americana, i configurant la Faixa Volcànica Transmexicana, encara activa avui en dia. Exemples de roques volcàniques d'edat Pliocena els trobem als geollocs:
Cerro de San Cristóbal (en la formació homònima) Peña del Diablo i Peña del Comal
També són del Pliocè els sediments lacustres fosilífers (amb restes de plantes i peixos) propers al geolloc:
Aigües termals d'Amajac
Plistocè El vulcanisme de la Faixa Volcànica Transmexicana es va manifestar intensament al geoparc, i és el responsable de la colada del geolloc:
Prismes basàltics (datada en 2.58 Ma.)
i dels volcans monogenètics de Singuilucan, apreciables al geolloc:
Estructures volcàniques de la Paila
Holocè Pel que fa a l'explotació dels recursos naturals, al geoparc —i a tot el continent— el fet que va marcar el major canvi va ser l'encontre entre el vell i el nou món; en l'època prehispànica es va explotar intensament l'obsidiana, i, a partir de la conquesta, la mineria es va concentrar en els metalls preciosos.
Com una manifestació dels fenòmens geològics actius, es troba al nord-oest del geoparc el lloc geotermal (i geolloc) de:
Aigües termals d'Amajac (aprofitat com a balneari d'aigües termals)
Geollocs del geoparc El geoparc està integrat per 31 geollocs d'interès geològic, biològic i cultural: <li>Aguas termales de Amajac <li>Barranca de Aguacatitla <li>Cantera de Tezoantla <li>Cerro de las Navajas <li>Cerro de San Cristóbal <li>Cristo Rey <li>Depósitos tobáceos de Cubitos <li>Depósitos volcánicos de El Chico <li>Estructuras volcánicas de La Paila <li>Ex-Convento de San Agustín <li>Ex-Convento de San Andrés Apostol <li>Ex-Hacienda La Purísima <li>Mirador Cerro del Lobo <li>Mirador Las Ventanas <li>Museo del Paste <li>Museo de Mineralogía
<li>Obras mineras El Milagro <li>Panteón Inglés <li>Parque Estatal Bosque el Hiloche <li>Peña del Aire <li>Peña del Cuervo <li>Peña del Diablo y Piedra del Comal <li>Peñas Cargadas <li>Peñas Las Monjas <li>Presa El Cedral <li>Presa San Antonio <li>Prismas basálticos <li>Reloj Monumental <li>Reserva de la Biósfera Barranca de Metztitlán <li>San Miguel Regla <li>Traquita El Guajolote</div>
Flora i fauna Flora Afavorit per la seva fisiografia de contrasts, reflex de la seva complexitat geològica, el territori de la Comarca Minera presenta nombrosos biomes que alternen amb zones agrícoles i urbanes, i que sostenen una fauna molt diversa. A les zones més elevades (cotes per damunt dels 2600 m), de clima temperat i temperat-fred, hi ha boscos d'oyamel (Abies religiosa), la millor mostra de la qual es preserva al Parc Nacional El Chico. Les zones muntanyenques de menor altitud, especialment la Serra de Las Navajas i el vessant nord de la Serra de Pachuca, estan cobertes per boscos de pins i boscos mixts de pi i quercus. La diversitat d'espècies de pi és elevada, i en destaquen el pi mexicà groc (Pinus patula), el pi de Hartweg (Pinus hartwegii) i el pi asteca (Pinus teocote), mentre que el més representatiu dels quercus és el Quercus rugosa. Als vessants més assolellats de la Serra de Pachuca i en cotes per sota dels 2000 m a l'extrem nord del geoparc, hi ha matolls xeròfils rics en cactàcees com el garambullo (Myrtillocactus geometrizans), diverses espècies de biznaga (Mammillaria magnimamma, Echinofossulocactus crispatus) i de figuera de moro o nopal (Opuntia streptacantha, O. tomentosa, O. robusta), cardenche (Cylindropuntia imbricata) i cardón (Marginatocereus marginatus), i diverses espècies d'atzavara o maguey (i.g. Agave horrida, A. triangularis), destacant el maguey pulquero (Agave salmiana) pel seu aprofitament per a la tradicional producció de pulque.
Fauna La varietat i alternança d'ecosistemes naturals i agrícoles suporta una important diversitat d'aus i rèptils. Entre les primeres, destaquen per ser fàcilment observables les següents espècies: Papamosques cardenalito (Pyrocephalus rubinus) i negre (Sayornis nigricans), bosquerola vermella (Cardellina rubra) i bosquerola coronada (Setophaga coronata), pinsà mexicà (Haemorhous mexicanus), jilguerito dominico (Spinus psaltria), junco ojos de lumbre (Junco phaeonotus), picogordo tigrillo (Pheucticus melanocephalus), fuet bec corb (Toxostoma curvirostre), colibrí becample (Cynanthus latirostris), colibrí d'orelles blanques (Hylocharis leucotis), magnífic (Eugenes fulgens), gorjablau (Lampornis clemenciae) i lucífer (Calothorax lucifer), picot mexicà (Dryobates scalaris), picot frontdaurat (Melanerpes aurifrons) i menjaglans (Melanerpes formicivorus), calàndria de Wagler (Icterus wagleri) i celles taronges (Icterus bullockii), gaig de Steller (Cyanocitta stelleri), i alció verd (Chloroceryle americana). Quant a rèptils, se n'han identificat més de 30 espècies, destacant pel seu caràcter emblemàtic i perquè està catalogat com a amenaçat (NOM-059-SEMARNAT-2010), el camaleó de muntanya (Phrynosoma orbiculare). Entre els mamífers, s'observen amb regularitat el suslic roquer (Otospermophilus variegatus), l'esquirol gris (Sciurus aureogaster), el bassarisc de cua anellada (Bassariscus astutus), l'opòssum de Virgínia (Didelphis virginiana) i el conill de Florida (Sylvilagus floridanus). Més esquius, també habiten el geoparc el cérvol de Virgínia (Odocoileus virginianus), l'emblemàtica tuza mexicana (Thomomys umbrinus), el coiot (Canis latrans) i la guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus), i diverses espècies de ratapinyades (Leptonycteris nivalis, Desmodus rotundus, Choeronycteris mexicana, Dermanura asteca). A aquesta biodiversitat s'hi sumen deu espècies d'amfibis.
Àrees Naturals Protegides Federals Parc Nacional El Chico Reserva de la Biósfera Barranca de Metztitlán
Estatals Parc Ecològic Cubitos Parc Estatal Bosc El Hiloche Zona de Preservació Ecològica dels Centres de Població Cerro La Paila-Matías Rodríguez
Ocupació humana Primers pobladors D'acord amb l'evidència geoarqueològica del geolloc Cerro de las Navajas, el territori de la Comarca Minera va tenir un paper fonamental en el desenvolupament econòmic i poder militar dels estats prehispànics de Mesoamèrica, perquè era el centre de control de la mineria d'obsidiana i focus de distribució d'aquest preuat vidre volcànic. Aquestes activitats van ser realitzades successivament per les cultures teotihuacana (100 aC-650 dC), tolteca (950-1100 dC) i mexica (1325-1521 dC), i es van estendre fins al període colonial primerenc.
Exploracions geològiques esquerra|miniatura|«Vistes de les serralades i monuments dels pobles indígenes d'Amèrica» (1810)