Esporles (pronunciat Aspórlas) és una vila i municipi de la serra de Tramuntana de Mallorca, a les Illes Balears. Confronta amb els termes municipals de Banyalbufar, Palma, Puigpunyent i Valldemossa. El municipi compta amb el llogaret de l'Esgleieta, les urbanitzacions del Verger i les Rotgetes de Canet, a més de la pròpia vila d'Esporles, que es divideix en la Vila Vella i la Vila Nova.
Està situat a uns 15 km de Palma. Tradicionalment l'economia municipal es basava en l'agricultura i ramaderia, com es mostra en la possessió museitzada de la Granja. Avui en dia, com en la major part de les Balears, l'economia es basa en el turisme. També fou molt important la indústria tèxtil, de la qual encara en podem trobar vestigis com fàbriques o edificis tèxtils.
Etimologia El nom d'Esporles apareix documentat per primera vegada en la butla d'Innocenci IV de 1248; aquesta documentació tan antiga suggereix que es tracta d'un topònim anterior a la conquesta catalana (1229), juntament amb el fet que esporla no és un mot existent en català. Segons Joan Coromines, podria provenir del llatí sportŭla, diminutiu de sporta 'senalla', que al·ludiria a l'utensili per recollir els productes agraris, tal vegada relacionat amb una possible existència d'una tradició manufacturera de llatra de garballó. Moll coincideix amb aquesta proposta, amb la reserva de la vocal tònica, que hom esperaria que fos oberta i en canvi és tancada (Espórles, i no Espòrles).
Entitats de població El terme municipal d'Esporles va romandre unit al de Banyalbufar fins al 1836, i incloïa també la zona d'Establiments, que obtingué autonomia municipal l'any 1837, abans de ser annexada a Palma el 1919.
Esporles té habitants, coneguts com a esporlerins. Els llinatges més comuns són Nadal, Bosch, Mir, Garcia, Mates (Matas), Sastre i Rosselló.
Esporles presenta una estructura urbana caracteritzada per la presència de diversos sectors amb nom propi dins o prop del nucli principal. Dins el nucli històric i els seus voltants immediats trobam àrees com els Balladors, Can Arboç, el Cap d'Amunt de la Vila, Dellà el Torrent o la Finca, que formen part del teixit original del poble. Altres denominacions com el Garroveral, el Rafal, Son Comes, Son Fort, Son Torrat, Son Tries, la Tanca, la Teulera, la Vila Nova, la Vila Vella i la Vileta identifiquen zones residencials, antics rafals, possessions o espais que han anat adquirint identitat pròpia amb el pas del temps.
A banda del nucli principal, Esporles conserva el nucli tradicional de l'Esgleieta, situat al sud-est del municipi, que manté un caràcter rural i patrimonial molt arrelat. Amb el creixement demogràfic i urbanístic de les darreres dècades, han aparegut nous nuclis residencials com el Verger, les Rogetes, el Mirant de Mar, Son Cabaspre, Son Simonet, Sobremunt, la Casa Nova i l'Hort del Coll.
Demografia La població d'Esporles ha experimentat una evolució demogràfica marcada per tres grans etapes. Durant el i fins a principis del , el municipi va registrar un creixement sostingut, passant dels 1.889 habitants el 1842 als 3.139 l'any 1930. Tanmateix, a partir de mitjan , Esporles va patir un retrocés demogràfic comú en molts municipis rurals de les Illes Balears, amb una pèrdua gradual de població entre 1930 i 1981, motivada per l'emigració cap a Palma i altres zones urbanes, així com per la transformació del sector primari.
A partir de la dècada de 1980, la tendència es va revertir. Esporles va esdevenir una localitat residencial atractiva, amb un creixement significatiu de la població que pràcticament es va duplicar entre 1981 i 2021, passant de 2.573 a 5.153 habitants. Tot i això, durant l'última dècada s'observa una lleugera desacceleració del creixement.
Geografia Llista de topònims de Esporles (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). Conté dos nuclis antics de poblament: Esporles, localitzat al centre del terme, i l'Esgleieta, al cantó est, a més de dues urbanitzacions dels anys seixanta: el Verger i les Rotgetes. La vila d'Esporles es disposa al fons de la vall i s'articula en funció dels barris més antics com la Vila Vella, la Vila Nova i la Vileta, units per barris més moderns com els Balladors o Son Tries. Per altra banda, l'Esgleieta s'estén envoltada de les terres més planeres, on s'assoleix la cota mínima del terme.
Relleu El relleu esporlerí és especialment accidentat i està conformat per muntanyes i comellars que conflueixen en bona part a la vall d'Esporles. La cota màxima del terme se situa a l'oest, al vessant oriental de la mola de Planícia (a 890m), mentre que la mínima la trobam a la zona est, a l'Esgleieta, on amb prou feines s'arriba als cent metres. miniatura|Vista de l'església d'Esporles El terme està envoltat per moles i moletons. Així, al nord, el cap del Bosquet (331 m) i els darrers estreps de la mola de Planícia marquen la partió amb Banyalbufar. El coll d'en Claret (499 m) i el moletó de Son Cabaspre (622 m) inicien la partió valldemossina, que continua cap a xaloc seguint els espadats de la immensa mola de Son Pacs (731 m). Als seus peus i dins territori esporlerí se succeeixen la vall de Son Cabaspre, el moletó de Son Cabaspre (595 m) i la coma d'en Llobera. Per l'est, el terme s'obre a la zona de l'Esgleieta i travessa mínimament a l'altra banda de la carretera de Valldemossa. Els límits del sud venen marcats per la partió amb Palma, que discorre per la serra de Son Bauçà i la mola de Sarrià (448 m). A llebeig, la Fita del Ram (833 m) separa l'extensa urbanització del Verger de la vall de Superna, ja dins Puigpunyent.
Flanquejant la vall principal, solcada pel torrent de Sant Pere, se succeeixen els turons com el puig de Son Bernardí, el puig de la Beata (279 m), el puig Gros (251 m), el puig de les Forques i el puig dels Moros (214 m).
Història Orígens Les primeres evidències de poblament a l'àrea d'Esporles es remunten a l'època talaiòtica (- mil·lenni aC), amb alguns indicis arqueològics poc documentats. Durant l'època romana de Mallorca (123 aC – segles - dC) la vall d'Esporles devia estar ocupada per vil·les rústiques o explotacions agrícoles disperses, tot i que el nom actual no apareix fins a l'edat mitjana. En època andalusina (segles -, domini musulmà de l'illa) la vall formava part del Juz' de Musuh-Bunyula (territori que corresponia aproximadament a la Tramuntana central). Existien diverses alqueries i rafals disseminats per la contrada, una de les quals era Alpich o Alpic – topònim àrab que designava la futura Granja d'Esporles. Precisament, la font abundant d'aquesta possessió (anomenada Font de Déu després de la conquesta) afavorí l'establiment d'un important nucli rural en aquell indret.
Conquesta catalana miniatura|Clastra de la Granja d'Esporles Després de la conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229, el territori d'Esporles fou repartit entre nobles i ordes militars. L'alqueria dAlpic va correspondre al comte Nuno Sanç, qui la cedí el 1239 a l'orde del Cister per fundar-hi un monestir. Aquell primer monestir cistercenc de Mallorca no prosperà gaire temps: a finals del les terres passaren a mans de la noblesa (les famílies Vida i Fortuny) i la Granja d'Esporles es transformà en una gran possessió. Al , l'església parroquial de Sant Pere d'Esporles fou erigida prop de sa Granja. No obstant això, durant tota l'edat mitjana i fins a temps moderns, el poblament va continuar essent dispers: la gent vivia escampada per les possessions, alqueries i rafals del terme. El 1350 Esporles apareix documentat al Llibre del Repartiment amb el nom sportŭla, i en la butla papal de 1248 ja se citava villa Sporlarum.
Edat moderna Fins al , la documentació d'Esporles no recull cap referència als tres primers barris diferenciats del poble: la Vila Vella, la Vila Nova i la Vileta, situats a prop de l'església. Això indica que no hi ha proves de l'existència de nuclis de població concentrada abans de l'any 1600. Fins llavors, el poblament de tot el terme era dispers i format per alqueries i rafals.
L'historiador Joan Binimelis ho recollí l'any 1595, quan escrigué que «és la iglésia rural y deserta. La sua població és de las suas pocessions y alqueries y rafals, que són en número 58, sens los molins, que són 14, entre los de la Granga y los de Canet.»
Els primers nuclis de cases a Esporles daten del darrer quart del , concretament de 1673. Abans d'aquesta data, no hi hauria hagut concentracions significatives d'habitatges, a diferència del que havia passat durant l'època musulmana i els primers quatre-cents anys del poblament català. Aquesta nova concentració de cases en viles i viletes a partir del s'ha de posar en relació amb les conseqüències de la derrota definitiva de la Part Forana en els conflictes amb Ciutat, com la Revolta Forana i la Germania, ocorreguts just abans d'aquesta centúria. miniatura|Oliveres a l'Esgleieta (1920) A causa de la derrota dels agermanats, la pressió fiscal exercida per Ciutat sobre la Part Forana s'intensificà. Aquest augment d'impostos provocà un empobriment general del camp, i molts pagesos es varen veure obligats a vendre les seves terres —les antigues alqueries i rafals— als ciutadans de Palma. Aquestes propietats passaren a ser possessions, és a dir, finques senyorials en mans de propietaris urbans. Els nous amos impulsaren un canvi en el model agrícola, abandonant els conreus de subsistència i promovent aquells destinats a l’'exportació, especialment l'olivar. Així s'inicià una economia orientada cap al comerç exterior, en què les transaccions al port de Palma passaren a tenir més pes que les necessitats alimentàries de la població local.
Aquest procés transformà els antics pagesos —descendents dels primers colons catalans— en jornalers que treballaven temporalment per als amos de les possessions, sovint sota contractes d'arrendament. Només eren contractats durant les feines pròpies dels nous conreus, especialment durant la collita de l'oliva; la resta de l'any es dedicaven a feines alternatives.
Com que molts havien perdut les seves antigues cases i terres, començaren a establir-se en agrupacions de cases que, amb el temps, donaren lloc a noves viles i viletes. A Esporles i altres llocs de Mallorca es formaren aquests nuclis primitius, on es concentraren els pagesos desposseïts. Aquest nou model —basat en possessions senyorials ciutadanes centrades en l’'olivar i una incipient concentració de població als nuclis— queda documentat per primera vegada al . Als estims de 1673 i 1677 ja es fa referència a 20 cases a la Vila Vella, 9 a la Vileta i 15 a la Vila Nova d'Esporles.
Època contemporània Al , després de la fi de l'Antic Règim, Esporles es constituí en ajuntament constitucional (1820) i experimentà una diversificació de l'economia. A més de l'agricultura (cereals, oliveres, ramaderia i una incipient vinya fins la fil·loxera), s'hi instal·laren indústries primerenques: el 1871 es fundà una important fàbrica tèxtil, Son Tries, dedicada a teixir cotó, que donà feina a moltes famílies i impulsà l'urbanisme local (va obrir-se el Passeig de Joan Riutort amb habitatges obrers de l'època).