La Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica (el títol oficial de la qual és The unanimous declaration of the thirteen United States of America) és un document redactat pel segon Congrés Continental —a la Cambra Estatal de Pennsilvània (ara Saló de la Independència) de Filadèlfia el 4 de juliol de 1776— que va proclamar que les Tretze Colònies nord-americanes —llavors en guerra amb el Regne de la Gran Bretanya— s'havien autodefinit com a tretze nous estats sobirans i independents i ja no reconeixien el domini britànic; i en lloc de l'estatus anterior, ara formaven una nova nació: els Estats Units. John Adams va ser un dels polítics que va emprendre el procés d'independència, aprovat el 2 de juliol pel Congrés en ple sense oposició. Un comitè (el Comitè dels Cinc) es va encarregar de redactar la declaració formal, que es va presentar quan el Congrés va votar-la dos dies després. 220px-Thomas_Jefferson_by_John_Trumbull_1788.jpg|miniatura|Thomas Jefferson va ser l'autor principal de la Declaració. Adams va persuadir al comitè perquè s'encomanés a Thomas Jefferson la tasca de dirigir la redacció de l'esborrany original del document, que el Congrés va editar per produir la versió final. La Declaració era fonamentalment una explicació formal de per què el Congrés havia trencat els seus lligams polítics amb la Gran Bretanya el 2 de juliol, més d'un any després de l'esclat de la Revolució nord-americana. L'endemà Adams va escriure a la seva esposa Abigail: «El segon dia de juliol de 1776 serà l'època més memorable en la història d'Amèrica». Tot i això, el Dia de la Independència se celebra dos dies després, data en què es va aprovar.
El 4 de juliol —després de ratificar el text— el Congrés va difondre la Declaració de diverses maneres. Inicialment, va sortir a la publicació de John Dunlap, que era àmpliament distribuït i llegit al públic. La còpia original utilitzada per a aquesta impressió s'ha perdut i podria haver estat en mans de Jefferson. L'esborrany original amb les correccions d'Adams i Benjamin Franklin i les notes addicionals de Jefferson sobre els canvis realitzats pel Congrés es conserva a la Biblioteca del Congrés. La versió més coneguda de la Declaració -una còpia signada que es considera popularment com el document oficial- s'exhibeix als Arxius Nacionals a Washington DC Aquesta còpia manuscrita va ser sol·licitada pel Congrés el 19 de juliol i signada el 2 d'agost.
El contingut i la interpretació de la Declaració han estat objecte de molta investigació acadèmica. Per exemple, el document justificava la independència dels Estats Units en enumerar els reclams colonials contra el rei Jordi III i afirmava certs drets naturals i legals, inclòs el dret de revolució. Un cop complerta la seva missió original d'anunciar la independència, les referències al text de la Declaració van ser escasses els anys següents. Abraham Lincoln la va fer peça central de la seva retòrica (com en el discurs de Gettysburg del 1863) i les seves polítiques. Des de llavors, s'ha convertit en una coneguda reivindicació sobre els drets humans, en particular la segona oració:
Aquesta última ha estat definida com «una de les frases més conegudes en l'idioma anglès» i s'ha dit que conté «les paraules més potents i conseqüents a la història nord-americana». El passatge va arribar a representar un model moral que els Estats Units havien d'esforçar-se per complir i aquest punt de vista va ser promogut notablement per Lincoln, que va considerar que la Declaració era el fonament de la seva filosofia política i va sostenir que era una proclamació de principis a través de la qual ha d'interpretar-se la Constitució dels Estats Units.
La Declaració d'Independència dels Estats Units va inspirar molts altres documents similars en altres països i les seves idees van guanyar adhesió als Països Baixos, el Carib, Hispanoamèrica, els Balcans, Àfrica occidental i Europa central els anys anteriors a 1848. Gran Bretanya no va reconèixer la independència de les seves excolònies fins que la guerra va arribar a un punt mort. El Tractat de París de 1783 va posar fi a les hostilitats i va consumar la Revolució nord-americana.
Context històric
Abans que l'acta d'emancipació fos aprovada el juliol del 1776, les Tretze Colònies i el Regne de Gran Bretanya havien estat en guerra durant més d'un any. Les relacions entre totes dues s'havien deteriorat des de 1763. El Parlament britànic va promulgar una sèrie de mesures per augmentar els impostos a les colònies, com la llei del Timbre de 1765 i les lleis de Townshend de 1767. Aquest òrgan legislatiu va considerar que aquestes normes eren un mitjà legítim perquè les colònies paguessin una quota justa pels costos de mantenir-les a l'Imperi Britànic.
Tot i això, molts colons havien desenvolupat un concepte diferent de l'imperi. Les colònies no estaven directament representades al Parlament i els colons argumentaven que aquest òrgan legislatiu no tenia dret per assignar-los impostos. Aquesta disputa fiscal formava part d'una divergència més gran entre les interpretacions britàniques i americanes de la Constitució de Gran Bretanya i l'abast de l'autoritat del Parlament a les colònies. El punt de vista general dels britànics —que datava de la Revolució Gloriosa de 1688— defensava que el Parlament comptava amb autoritat suprema a tot l'imperi i, per extensió, tot el que el Parlament feia era constitucional. No obstant això, a les colònies s'havia desenvolupat la idea que la Constitució britànica reconeixia certs drets fonamentals que el govern no podia violar, ni tan sols el Parlament. Després de les lleis de Townshend, alguns assagistes fins i tot van començar a qüestionar si el Parlament tenia alguna jurisdicció legítima a les colònies. Anticipant la creació de la Commonwealth, el 1774 els literats nord-americans —entre ells Samuel Adams, James Wilson i Thomas Jefferson— discutien si l'autoritat del Parlament es limitava només a Gran Bretanya i que les colònies —que comptaven amb les seves pròpies lleis— haurien de relacionar-se amb la resta de l'imperi únicament per la seva lleialtat a la Corona.
Convocatòria del Congrés 220px-Independence_Hall_Assembly_Room.jpg|miniatura|El Ple de l'Assemblea al Saló de la Independència (Filadèlfia), on el segon Congrés Continental va aprovar la Declaració d'Independència. El tema de l'autoritat del Parlament a les colònies es va transformar en una crisi política després que el 1774 aquest òrgan legislatiu va aprovar les lleis coercitives (conegudes com a lleis intolerables a les colònies) per castigar la província de la badia de Massachusetts pel motí del te a Boston l'any anterior. Molts colons van considerar que les lleis coercitives eren una violació de la Constitució britànica i, per tant, una amenaça per a les llibertats de tota l'Amèrica britànica. El setembre de 1774, el primer Congrés Continental es va reunir a Filadèlfia per coordinar una resposta. En aquesta assemblea es va organitzar un boicot de béns britànics i va sol·licitar al rei l'anul·lació de les lleis. Aquestes mesures van fracassar perquè el rei Jordi III i el govern del primer ministre Frederick North estaven decidits a no cedir amb la supremacia parlamentària. De fet, el novembre de 1774 el monarca va escriure a North dient-li «els cops de puny decidiran si estan sotmesos a aquest país o [triaran ser] independents» (blows must decideix whether they are to be subject to this country or independent).
La majoria dels colons esperava una reconciliació amb la metròpoli, fins i tot després que la guerra revolucionària va començar a Lexington i Concord a l'abril de 1775. El segon Congrés Continental es va reunir a la Cambra Estatal de Pennsilvània a Filadèlfia a maig de 1775 i alguns representants esperaven la consegüent independència, però no es va discutir a declarar-la. Encara que molts colons ja no creien que el Parlament tenia sobirania sobre ells, continuaven professant lleialtat a Jordi III i esperaven que intercedís a favor seu. A finals del 1775 es van desil·lusionar quan el rei va rebutjar la segona petició del Congrés, va emetre una proclamació de rebel·lió i va anunciar davant del Parlament el 26 d'octubre que estava considerant «ofertes amistoses d'ajuda estrangera» per reprimir la revolta. Una minoria proamericana al Parlament va advertir que el govern central estava encoratjant als colons a la independència.
Vers la independència Un pamflet de Thomas Paine, El sentit comú (Common Sense), es va publicar al gener de 1776, al mateix temps que va quedar clar a les colònies que el rei no estava disposat a actuar com a conciliador. Paine s'havia posat de banda de les colònies i defensava la independència colonial, el republicanisme com a alternativa a la monarquia i el seu sistema hereditari. El sentit comú no va introduir noves idees i probablement va tenir poc efecte directe al Congrés i les seves raons per a la independència; la seva importància rau en el fet que va estimular el debat públic sobre un tema que pocs s'havien atrevit a parlar obertament. El suport a l'emancipació va augmentar constantment després de la publicació del pamflet de Paine.
Les esperances per la reconciliació van començar a disminuir entre els colons, ja que a principis de 1776 el suport públic a la independència s'havia enfortit. El febrer d'aquell any es van assabentar de l'aprovació de la Llei Prohibitiva al Parlament que va establir el bloqueig dels ports nord-americans i va declarar que els vaixells colonials eren vaixells enemics. John Adams -un fort partidari de la independència- va creure que el Parlament havia declarat efectivament la independència abans que el Congrés hagués fet res i va assenyalar la Llei Prohibitiva com l'«Acta d'Independència», qualificant-la d'«un desmembrament complet de l'Imperi britànic» (a compleat Dismemberment of the British Empire). El suport per declarar la independència va créixer encara més quan es va confirmar que el rei Jordi III havia contractat mercenaris alemanys (al voltant de 30 000 en el transcurs de la guerra) per atacar als seus súbdits nord-americans. 400px-British_colonies_1763-76_shepherd1923.PNG|miniatura|400x400px| Mapa de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord (1763-1776). Tot i aquest creixent suport popular a la independència, el Congrés no tenia l'autoritat per declarar-la. Els representants van ser elegits al Congrés per tretze governs diferents —que incloïen convencions fora de la legalitat, comitès ad hoc i assemblees democràtiques— i estaven obligats a complir únicament les funcions que se'ls havia assignat. Independentment de les seves opinions personals, els representants no podien votar per declarar la independència llevat que les seves instruccions permetessin aquesta acció. De fet, algunes colònies van prohibir expressament als seus representants prendre mesures per separar-se de Gran Bretanya, mentre que altres els van donar ordres ambigües sobre el tema. A mesura que l'opinió pública favorable a l'emancipació creixia, els defensors de la independència van buscar la revisió de les ordres dels representants. Perquè el Congrés pogués declarar la independència, la majoria de les delegacions necessitarien autorització per votar-hi a favor i, almenys, un govern colonial hauria d'instruir (o donar permís) específicament a la seva delegació per proposar una declaració d'independència al Congrés. Entre abril i juliol de 1776, es va emprendre una «guerra política complexa» per aconseguir aquest objectiu.
Revisió de les instruccions