La conca carbonífera de Mequinensa està situada a la zona centre-oriental de la Depressió de l'Ebre a la localitat homònima de Mequinensa (Saragossa, Aragó). La zona ha estat vinculada a diferents períodes històrics d'extracció de carbó, concretament de lignits que han estat transportats mitjançant el riu Ebre en unes embarcacions típiques de la zona denominades llauts.
Context geogràfic miniatura|Aiguabarreig a Mequinensa. Ocupa territoris que transiten per la frontera d'Aragó i Catalunya, en el triangle que conformen les províncies de Saragossa, Osca i Lleida. La conca es desenvolupa de nord a sud al llarg de 25 quilòmetres aproximadament per uns 20 quilòmetres de continuïtat lateral, comprenent una superfície de més de 500 quilòmetres quadrats i és una de les conques mineres més importants d'Aragó per la seva dimensió i volum significatiu. Geogràficament, pertanyen a aquesta conca una desena de poblacions encara que la majoria de les explotacions mineres s'han concentrat a Mequinensa i Faió (a la província de Saragossa) i la Granja d'Escarp i Almatret (a la província de Lleida).
La presència de cursos fluvials a la zona (amb els rius Ebre, Segre i Cinca) que travessen la zona, han dotat a la conca d'un relleu suau amb barrancs amb forts pendents. Entre les províncies d'Osca i Lleida es forma un primer Aiguabarreig amb els rius Segre i Cinca, que porten les seves aportacions fluvials fins a la localitat de Mequinensa amb un altre gran i acolorit Aiguabarreig es fonen les aigües dels tres rius cap a la Mediterrània. La zona es concreta amb l'aportació del Matarranya, afluent de l'Ebre a l'altura de Faió.
Geologia miniatura|Aflorament de lignit a Mequinensa. L'origen d'aquesta formació tancada es remunta a l'Eocè superior moment en què la conca de l'Ebre perd el seu caràcter marí i es converteix en una zona de naturalesa endorreica que permet l'aparició de les successives etapes lacustres i al·luvials. Els materials tericiaris preeminents en el mapa geològic es basen en l'acumulació de dipòsits continentals que van cobrir la zona oriental de la depressió de l'Ebre entre l'Eocè superior i el Miocè inferior, i una part d'aquests van acabar constituint els dipòsits de lignit.
El fet que sigui una conca de caràcter endorreic, sense connexió marítima, va permetre que les aportacions sedimentàries procedents de les muntanyes que envoltaven la conca tanquessin la part central i va derivar en la formació d'extensos llacs tancats. L'origen és necessari inscriure-ho en un context general on la conca de l'Ebre adquireix un caràcter subsidiari on les serres dirigeixen les seves estructures cap al centre, impedint qualsevol mena d'influència marina.
La major part dels materials van quedar dipositats al centre de la conca, encara que esporàdicament alguns sediments es van situar als marges. D'aquesta manera es va formar un gran llac amb sedimentació carbonatada que posteriorment seria cobert pels sistemes al·luvials. Durant aquest interland existent fins al Miocè inferior, l'avanç i la retracció dels diversos sistemes es va anar alternant, creant etapes de predomini lacustre amb reactivació de sistemes al·luvials. Aquestes variacions es van produir al Miocè inferior sense variacions significatives fins al Pliocè, moment en què l'Ebre es configura com una xarxa fluvial d'aportació al Mediterrani. En les seves majors etapes, les zones lacustres van arribar a ocupar 2.000 quilòmetres quadrats mentre que en etapes de retracció l'extensió es va reduir a diversos centenars de quilòmetres.miniatura|Vista aèria de la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca a Mequinensa. Història de l'explotació minera de la conca Inicis de la mineria El primer ús històric documentat a Mequinensa va ser com a element sumptuari de prestigi en els aixovars funeraris de les tombes neolítiques del Barranc de la Vallfera, on es van localitzar petits discos de collaret fets amb lignits de la zona.
Primers intents d'explotació Carles III va donar suport a la creació de fàbriques de vidre a la península Ibèrica amb tècnics i operaris francesos que ensenyaven als espanyols. Es té constància de l'existència d'una d'aquestes fàbriques al municipi de La Granja d'Escarp que empleaven els lignits per als seus forns. Posteriorment, seria destruïda per les tropes napoleòniques en el transcurs del setge de Mequinensa al 1810 durant la Guerra del Francès.
La història de la mineria del carbó a la conca de Mequinensa es va iniciar de manera significativa quan Enrico Misley (conegut a Espanya com Juan Enrique Misley) va editar la memòria del que seria l'"Empresa de Transports de Saragossa a Barcelona per l'Ebre i el Mar amb vaixells de vapor." El 1842 es va constituir com a societat anònima domiciliada a Barcelona amb un capital de tres milions de reials de velló, dividits en 3.000 accions. El 1844 es va documentar l'explotació de la mina Esperanza i de les mines Redención, Lealtad, Confianza, Amistad, Santa Cruz, Bellavista, Perseveranza i Anunciada, concessions situades a l'esquerra del Segre i de l'Ebre. El projecte de navegació de Misley no s'arribaria a portar a terme, encara que va suposar un punt de partida per a l'extracció dels lignits de Mequinensa.
Amb l'arribada a la zona d'Ignasi Girona, fundador de "Mines de la Granja de Escarpe" es va iniciar l'explotació de la mina Guadalupe al terme de la Granja d'Escarp que proporcionava combustible per a una moderna fàbrica de ciment que es va inaugurar el 1879. Aquesta indústria, assentada sobre l'antiga fàbrica de vidre, va produir grans beneficis i va arribar a incorporar un embarcador a peu del riu Segre des del qual els llaüts carregaven els sacs de ciment cap a Mequinensa, Torrent de Cinca, Massalcoreig i Seròs. El transport fluvial era l'única manera de fer rendible l'explotació en una zona on les carreteres eren pràcticament inexistents. En 1876 hi treballaven 55 operaris i en 1880 es van aconseguir les 700 tones de ciment hidràulic, amb una producció al voltant de set tones diàries.
Carbonífera del Ebro El 1880 es va fundar la societat anònima Carbonífera del Ebro, que es va convertir en l'empresa més important de la conca de Mequinensa. Abans d'iniciar l'explotació de les mines, la major de les quals era La Canota, al terme de Serós, va caldre emprendre obres importants com els quatre quilòmetres de via fèrria que comunicava l'explotació amb el moll de l'Ebre i que en 1887 va caldre modificar ja que tenia un pendent massa pronunciat. També es va dotar d'una flota de llaüts per proveir la demanda de transport; el 1923 Carbonífera en tenia 23. En 1907 els germans Girona van entrar a formar part del consell d'administració de l'empresa i l'any següent es van convertir en els principals accionistes. És llavors quan s'unifiquen les explotacions de la Granja d'Escarp, Serós i Almatret, i s'afegeix la mina Virgen del Pilar, al terme municipal de Mequinensa.
En la mina Virgen del Pilar es van aixecar uns imponents edificis indispensables per a l'explotació moderna, amb magatzems i edificis per a la colònia minera. Destaquen el bloc de cases per als treballadors, de tres plantes i més de 100 metres de llarg, amb 35 habitatges habilitant una zona destinada a habitacions per a miners solters i zones comunitàries amb menjador i cuina. A la casa de l'administració, també de tres plantes, s'allotjaven els propietaris, l'administrador i el gerent de la companyia. També es va construir l'edifici de la cantina, el magatzem, la fusteria i el magatzem de carbó, aquest al costat del moll de l'Ebre. Un pas subterrani de més de dos quilòmetres comunicava els dos complexos miners: La Canota i Virgen del Pilar. Tant els edificis com els sistemes d'explotació són obra de l'enginyer de mines Daniel Cardellach Masfarré. miniatura|Poble Vell de Mequinensa. La important modernització va possibilitar a Carbonífera aprofitar al màxim la conjuntura favorable dels anys de la Primera Guerra Mundial i acumular prou capital per iniciar una segona modernització els anys 1924 i 1925. En aquest moment es va introduir l'aire comprimit i l'electricitat a la mina -que va permetre la ventilació i, per tant, augmentar la capacitat d'explotació- alhora que es va engegar el garbellat mecànic. A les colònies de Carbonífera, Virgen del Pilar, La Canota i Granja d'Escarp, es van afegir altres colònies menors, com Previsió, Andresita (pertanyent a la Societat Electroquímica de Flix), Mina Vallcarca i Cloratita que el 1945 van arribar a acollir més de 900 persones.
El devessall de població en la conca minera de Mequinensa va fer augmentar les colònies mineres i també va fer créixer tots els pobles propers. El creixement sobretot va tenir lloc a Mequinensa, si bé el poble no va augmentar l'extensió urbana. Quan la població nouvinguda ja no cabia a les habitacions de lloguer, es va allotjar en corrals, barraques i tota mena d'espais improvisats. En 20 anys, de 1900 a 1920, el poble va passar de 2.400 habitants a 4.200. Una allau que es va tornar a repetir als anys quaranta. Les estadístiques són poc precises, però en 1945 l'enginyer en cap del districte de Saragossa afirmava que la població minera, entre obrers i familiars, era de 4.132 persones, resultat de comptabilitzar les cartilles dels sis economats miners de Mequinensa i de les colònies mineres de Virgen del Pilar, Previsió i Andresita. Mequinensa es va convertir en una població minera per excel·lència, on van arribar miners aragonesos (d'Andorra, Utrillas, Montalbán, Alcorisa o Aliaga) i també d'Astúries, Andalusia, Múrcia i Galícia. La mineria va transformar la comunitat local i va modificar l'activitat econòmica tradicional, basada en una agricultura de secà perquè com en altres zones mineres es va generalitzar la figura del miner-agricultor que compaginava els treballs de la mina amb el treball al camp.
Els llauts i el carbó Si a mitjan el projecte de navegar amb vapor per l'Ebre no va passar de ser un somni, al començament del l'escàs calat del riu va impedir que l'invent que els alemanys de l'Electroquímica de Flix havien ideat en 1902 -un remolcador de pales a vapor- i el de la Carbonífera del Ebro poguessin utilitzar-se de forma industrial. Els austers i eficaços llaüts van ser insubstituïbles; discrets però adaptats i en completa simbiosi amb el riu, eren capaços de transportar fins a 30 tones de lignit en un espai de vuit metres de llarg. Construïts amb fustes nobles, els llaüts aprofitaven el corrent del riu per fer el viatge cap al sud, i quan calia tornar a Mequinensa aprofitaven, si podien, el vent favorable estenent les veles quadrades que maniobrava el patró.
Quan no bufava prou el vent o bé era contrari, els llaüts havien de pujar a sirga, és a dir, estirant d'ells des de la riba, fins a la destinació final. Fins a 1914 la sirga la feien tres peons per cada llaüt que es rellevaven cada hora i mitja o dues hores. Carbonífera del Ebro va realitzar va intentar incorporar vaixells de vapor amb casc de ferro, com el "Carbonífero núm.1" botat a les drassanes de Seta a França que arribava als 20 metres d'eslora i els 0,8 metres de calat. El primer viatge fet, de Tortosa a Mequinensa, va deixar clar que no resultava útil i al novembre del mateix any la companyia el va vendre a un particular per al seu ús en el transport de passatgers i càrrega entre Tortosa i Mora d'Ebre. A partir de la Primera Guerra Mundial, i a conseqüència de la forta demanda de consum de carbó, la Societat Electroquímica de Flix (SEQF), que necessitava grans quantitats de carbó de la conca per produir energia en els seus forns, va suprimir la força humana i la va canviar per la tracció animal.