La Llei Sáenz Peña és el nom pel qual es coneix a la Llei 8.871, sancionada pel Congrés de la Nació Argentina el 10 de febrer de 1912, que va establir el vot secret i obligatori per als ciutadans argentins homes, nadius o naturalitzats, majors de 18 anys, habitants de la nació i que estiguessin inscrits en el padró electoral que es confeccionava amb les dades provinents del servei militar obligatori.
Aquesta llei deu el seu nom al seu impulsor, el president Roque Sáenz Peña, membre de l'ala modernista del Partit Autonomista Nacional. Va ser coautor de la mateixa el polític catòlic Indalecio Gómez.
Aquesta llei adoptava l'esperit d'universalitzar el vot i no prohibia el vot de la dona, sent això molt avançat per a l'època; de fet la primera dona a votar a l'Argentina va ser la Dra. Julieta Lanteri, qui va votar el 26 de novembre de 1911, però, posteriorment es va sancionar a la ciutat de Buenos Aires una ordenança que definia l'ús del padró del servei militar obligatori com a padró electoral, així es va demorar l'ingrés al padró per part de les dones fins al 1947, amb la Llei del sufragi femení. Altres persones que eren considerades incapaces d'exercir el dret van ser els dements declarats en judici i els sordmuts que no podien expressar-se per escrit. Pel seu estat i condició es trobaven impossibilitats de votar els religiosos, els soldats i els detinguts per jutge competent. Per causes d'indignitat, no podien sufragar els reincidents condemnats per delictes contra la propietat, els penats per fals testimoni i per delictes electorals (durant cinc anys després de complerta la condemna).
Les juntes escrutadores de vots eren les encarregades del recompte de les votacions, reunint-se a la Cambra de Diputats de la Nació Argentina o en la Legislatura, constituint aquestes juntes a cada capital de província, integrada pel president de la Cambra Federal d'Apel·lacions, el jutge federal i el president de Superior Tribunal de Justícia de la Província. A la capital de la república la va integrar el President de la Cambra Civil.
La primera aplicació de la llei va ser a l'abril de 1912, a Santa Fe i Buenos Aires. Les primeres eleccions presidencials realitzades sota el sistema de la llei van ocórrer en 1916, quatre anys després de la seva sanció, i van resultar el triomf del candidat per la Unió Cívica Radical (UCR), Hipólito Yrigoyen, la principal força opositora al Partit Autonomista Nacional (PAN), que fins llavors no havia accedit a el poder.
Context històric El 1902 es va produir a la República Argentina una divisió en el governant Partit Autonomista Nacional al voltant de la successió del dues vegades president Julio Argentino Roca. La «junta de notables» instaurada des de 1889 com filtre no formal de selecció del candidat presidencial del partit dominant, es va fracturar al voltant de la decisió de Roca d'impulsar a l'advocat Manuel Quintana i a el compromís de postular a l'expresident Carlos Pellegrini en l'elecció.
Allà van néixer dues expressions polítiques dins de la ideologia conservadora: els «autonomistes nacionals» (o «roquistes»), amb la seva política intransigent de mantenir l'antic règim electoral, i els «autonomistes» (o «telegrafistes»), sectors escindits del PAN, influïts per les revolucions radicals, els atemptats anarquistes i les vagues obreres. Una de les majors preocupacions dels «telegrafistes» era transpolar les protestes dels carrers al Congrés de la Nació Argentina donant cabuda política als nous actors socials. Per a això es feia necessari donar espais de representació al principal partit opositor, la Unió Cívica Radical (UCR), però també al moderat Partit Socialista. D'aquesta manera, es debilitaria a les dues grans forces socials emergents de l'època: l'obrerisme i l'anarquisme.
La mort de el president Quintana i l'assumpció de l'exjurista José Figueroa Alcorta, de mica en mica va produir un desequilibri polític en favor dels «autonomistes» que, tot i la mort de Carlos Pellegrini, el 17 de juliol de 1900, van imposar al seu candidat en l'ambaixador Roque Sáenz Peña. Aquest va ser l'impulsor d'un nou sistema de sufragi a l'Argentina a partir de la Llei Nacional 8.871.
El sufragi «universal» Al llarg de la història de la política, el primer problema que es va plantejar pel que fa al sufragi és el de la seva extensió. És a dir, si ha de ser universal (com dret a participar en l'elecció dels elencs de govern que pertany a tots els habitants d'una comunitat), o si ha de ser restringit (en el qual, certs individus han de ser privats d'aquest dret per raó de sexe, lloc de naixement, lloc de residència (província o territori nacional), deficiències físiques i mentals, nivell d'instrucció, fortuna, relació de dependència (religiosa, militar, servitud), ètnia, edat i moralitat).
Antecedents històrics: les Províncies del Riu de la Plata miniatura|Bernardino Rivadavia va ser l'impulsor de la «Llei de Sufragi Directe», que va sancionar per primera vegada el vot directe i universal a Riu de la Plata El dret de sufragi, en les primeres institucions polítiques de les Províncies Unides del Riu de la Plata, es va derivar dels municipis indians de l'època colonial i de la milícia, és a dir de la formació de tots els homes en edat de portar armes amb l'obligació de defensar el seu municipi. Quan el poble va irrompre en la història del Riu de la Plata ho va fer formant milícies comandades per un cap o «cabdill» (així s'anomenava el cap de les milícies en les antigues lleis espanyoles) amb els poders suficients per defensar la comunitat. «El primer dret i deure del poble és triar un Cabdill» deia l'Estatut de Santa Fe de 1819 donat per Estanislao López, quan Santa Fe era un «Poble Lliure» federat a la Lliga dels Pobles Lliures de José Gervasio Artigas.
A la regió sud dels Pobles Lliures, en el territori de Buenos Aires, el dret de sufragi va tenir una evolució històrica diferent. Amb la desaparició del Directori (com a òrgan central de govern), la desorganització, la manca de desenvolupament i protecció del comerç, i la vulnerabilitat militar de les famílies benestants de la ciutat i dels ramaders del camp, davant els pobles originaris situats a sud i els cabdills de Litoral, va portar als pobladors a constituir un estat provincial autònom. Així va sorgir la Província de Buenos Aires.
El 1820, la ciutat i els seus camps es van unir en l'anomenat «Partit de l'Ordre», establint una Sala de Representants i designant un governador que va ser alhora cap de les milícies de Buenos Aires. La situació de debilitat política local requeria d'un nou règim representatiu per legitimar el poder sorgit de la crisi de l'Anarquia de l'Any XX.
Sota les polítiques liberals del governador Martín Rodríguez es va instituir un esquema de govern representatiu basat en un sufragi ampli i directe; reestructurant l'espai polític territorial per mitjà de la participació política del camp a través del vot i suprimint els cabildos. Amb aquests mecanismes, es buscava crear una participació més vasta per evitar el triomf de faccions minoritàries que assumissin el poder i, d'altra banda, la realització d'assemblees que qüestionessin la legitimitat de les eleccions, així com de el nou poder provincial creat. La universalitat del vot es va establir sense conflicte, ja que l'elit i la classe dirigent van suposar que la seva aplicació portaria disciplina i ordre en un espai altament mobilitzat després de la independència de l'Argentina.Ternavasio, Marcela:Las reformas rivadarianas en Buenos Aires y el congreso general constituyente (1820-1827)
El gran avanç i la gran novetat del règim representatiu implantat a Buenos Aires va ser que combinava el sufragi directe al vot actiu sense restriccions. El 1821, es va sancionar la Llei de Sufragi Directe per iniciativa de Juan José Passo, Bernardino Rivadavia i Manuel García, establint que «serà directa l'elecció dels representants que han de completar la representació extraordinària i constituent», i que «tot home lliure, natural de país o aveïnat en ell, des de l'edat de vint anys o abans, si és emancipat, serà hàbil per triar». A Buenos Aires va ser un instrument de cohesió social, d'abast limitat, perquè la data i lloc de l'acte comicial van seguir sent desconeguts per la majoria de la població del camp.
La puresa del sufragi: la Llei 140 Amb l'arribada dels nous temps, la Constitució Nacional de 1853 no va regular cap mecanisme de sufragi, i el Congrés de la Confederació Argentina va sancionar la Llei 140 de 1857 seguint la «doctrina de la puresa del sufragi» o «vot qualificat» exposat pel jurista Juan Bautista Alberdi en el seu llibre Elements de dret públic provincial per a la República Argentina de 1853:
Tot i que el pensament d'Alberdi va ser netament liberal, les notes característiques de la legislació electoral d'inspiració alberdiana de 1857 van ser el «vot facultatiu» (o no obligatori), personal i no secret (o públic). Les constitucions provincials van seguir el model traçat. A Mendoza (redactada per Alberdi), Córdoba, San Luis i La Rioja, el sufragi va quedar restringit als benestants, a Salta als que sabessin llegir i escriure, a Tucumán no podien votar els jornalers ni els fills de família que visquessin amb els pares. Les altres van deixar el sufragi a lleis posteriors. miniatura|Juan B. Alberdi va ser partidari del vot qualificat, no secret i no obligatori
El sistema de la Llei 140 era deficient, discrecional i permetia l'ús de la força pública per reprimir aquells «elements indesitjables» que gosaven inscriure's en el registre cívic. Frau, manipulació i violència eren les seves notes característiques, com es desprèn de la carta del 17 de juny de 1857 de Domingo Faustino Sarmiento a Domingo de Oro, referint-se a les eleccions de Buenos Aires:
Els requisits establerts en la Llei 140 per a l'emissió del vot eren: Ser major de vint-anys, impedint l'emissió de el vot a tot aquell ciutadà de sexe masculí que fos sordmut; als funcionaris eclesiàstics; i tota aquella persona que no complís amb els requisits de ciutadania (article 7). L'elector votava per una llista de candidats i la que obtenia majoria simple de vots s'adjudicava la totalitat de les representacions (article 27). El vot podia emetre's en forma verbal o per escrit. Cada ciutadà votava per un nombre igual al dels Diputats designats en la convocatòria. En el cas de votar per escrit, l'autoritat de la taula llegia el vot en veu alta i escrivia en una llista o cèdula.
L'acte durava tres dies, on el primer dia, a partir de les vuit del matí, es reunien en les Esglésies les «assemblees electorals», formades pels mateixos ciutadans habilitats per votar. En aquestes assemblees es triaven a les autoritats de taula. Un cop seleccionats els ciutadans com autoritats de taula, es procedia a la votació, que durava fins a les quatre de la tarda. Els dies subsegüents, l'horari de votació s'establia entre les nou del matí i les quatre de la tarda. Finalment, l'escrutini es realitzava en les taules receptores de vots, realitzant cada dia un escrutini provisional, perquè l'últim dia es realitzés l'escrutini definitiu o general. Un cop obtingut el resultat general, era comunicat a la Legislatura Provincial, per a després ser informat a la Legislatura Nacional.
Aquesta llei va ser modificada per la Llei 207 del 1r de juliol de 1859, que va establir al país el sistema de llista completa i el vot públic, però no obligatori. Va estar vigent fins al 1912, amb la sola excepció del període comprès entre 7 de gener de 1903 i el 24 de juliol de 1905, lapse durant el qual es va aplicar l'escrutini majoritari uninominal sota la Llei 4161.