El papa Innocenci IV (llatí: Innocentius IV;vers 1195 - 7 de desembre de 1254), nascut Sinibaldo Fieschi , va ser papa de l'Església Catòlica i governant dels Estats Pontificis des del 25 de juny de 1243 fins a la seva mort el 1254.Eubel, p. 7. Butler, Alban and Paul Burns, Butler's lives of the Saints, (Liturgical Press, 2000), 131.
Fieschi va néixer a Gènova i va estudiar a les universitats de Parma i Bolonya. Va ser considerat en el seu dia i per la posteritat com un bon canonista. A força d'aquesta reputació, va ser cridat a la cúria romana pel papa Honori III. El papa Gregori IX el va nomenar cardenal i el va nomenar governador d'Ancona el 1235. Fieschi va ser elegit papa el 1243 i va prendre el nom d'Innocenci IV. Va heretar una disputa en curs sobre les terres confiscades pel Sacre Emperador Romanogermànic, i l'any següent va viatjar a França per fugir dels complots imperials contra ell a Roma. Va tornar a Roma el 1250 després de la mort de l'emperador Frederic II.
El 15 de maig de 1252 promulgà la butlla Ad extirpanda que autoritzava la tortura contra els heretges, equiparant-los als delinqüents corrents.
Biografia miniatura|esquerra|La plaça de Manarola porta el nom d'Innocenci IV Nascut a Gènova (tot i que algunes fonts diuen Manarola) en un any desconegut, Sinibaldo era fill de Beatrice Grillo i d'Ugo Fieschi, comte de Lavagna. Els Fieschi eren una família de comerciants nobles de Ligúria. Sinibaldo va rebre la seva educació a les universitats de Parma i Bolonya i podria haver ensenyat dret canònic, durant un temps, a Bolonya.Maurus Fattorini, De claris Archigymnasii Bononiensis professoribus Tomus I pars I (Bologna 1769), p. 344–348. El fet és qüestionat, encara que, com van assenyalar altres, no hi ha proves documentals de la seva posició docent.Agostino Paravicini-Bagliani, "Innocent IV," in Philippe Levillain (editor), The Papacy: An Encyclopedia Volume 2 (NY 2002), p. 790. De 1216 a 1227 va ser canonge de la catedral de Parma. Va ser considerat un dels millors canonistes del seu temps,V. Piergiovanni, "Sinibaldo dei Fieschi decretalista. Ricerche sulla vita," Studia Gratiana 14 (1967), 125–154. Va escriure l Apparatus in quinque libros decretalium, un comentari sobre els decrets papals. Va ser cridat per servir el papa Honori III a la cúria romana on va ascendir ràpidament a través de la jerarquia. Va ser Auditor causarum, de l'11 de novembre de 1226 al 30 de maig de 1227.Emmanuele Cerchiari, Capellani papae et Apostolicae Sedis Auditores causarum sacri palatii apostolici Volumen II (Roma 1920), p. 9. Després va ser ascendit ràpidament al càrrec de vicecanceller de la Santa Església Romana (del 31 de maig al 23 de setembre de 1227), tot i que va conservar el càrrec i el títol durant un temps després de ser nomenat cardenal.Cerchiari, p. 10
Cardenal Mentre era vicecanceller, Fieschi va ser nomenat cardenal prevere de San Lorenzo in Lucina el 18 de setembre de 1227 pel papa Gregori IX (1227–1241).Conradus Eubel, Hierarchia catholica medii aevi I editio altera (Monasterii 1913), p. 6. Més tard va exercir com a governador papal de la Marca d'Ancona, des del 17 d'octubre de 1235 fins a 1240.
Fonts del en endavant van informar que es va convertir en bisbe d'Albenga el 1235,Cf. Conradus Eubel, Hierarchia catholica medii aevi I editio altera (Monasterii 1913), p. 81. però fonts posteriors van qüestionar aquesta afirmació. No hi ha cap testimoniatge d'això en cap de les fonts contemporànies, mentre que hi ha constància que la seu d'Albenga va ser ocupada per un tal bisbe Simóen 1238.
El predecessor immediat d'Innocenci va ser el papa Celestí IV, elegit el 25 d'octubre de 1241, el regnat del qual va durar només quinze dies. Els esdeveniments del pontificat d'Innocenci IV estan, doncs, inextricablement lligats a les polítiques que dominaven els regnats dels papes Innocenci III, Honori III i Gregori IX.
Gregori IX havia exigit la devolució de terres pertanyents als Estats Pontificis que havien estat apoderades per l'emperador Frederic II. El papa havia convocat un concili general per demanar la destitució de l'emperador amb el suport dels líders de l'Església d'Europa. Tanmateix, amb l'esperança d'intimidar la cúria, Frederic s'havia apoderat de dos cardenals que viatjaven al concili. En ser empresonats, els dos es van perdre el conclave que ràpidament va triar Celestí IV. El conclave es va tornar a reunir després de la mort de Celestí es va dividir en faccions que recolzen polítiques contrastades sobre com tractar l'emperador.
Nou papa, mateix emperador Després d'un any i mig de polèmica i coacció, el conclave papal va arribar finalment a una decisió unànime. L'elecció va recaure en el cardenal Sinibaldo de' Fieschi, que va acceptar de mala gana l'elecció com a Papa el 25 de juny de 1243, prenent el nom d'Innocenci IV. Com a cardenal, Sinibaldo havia estat en termes amistosos amb l'emperador Frederic II, fins i tot després de l'excomunió d'aquest últim. L'emperador admirava molt la saviesa del cardenal, havent gaudit de les discussions amb ell de tant en tant.
Després de les eleccions, l'enginyós Frederic va comentar que havia perdut l'amistat d'un cardenal però que s'havia guanyat l'enemistat d'un papa.
Malgrat la seva broma, la carta de Frederic al nou pontífex va ser respectuosa, felicitant el nou papa i desitjant-li èxits. També va expressar l'esperança d'una solució amistosa de les diferències entre l'imperi i el papat. Les negociacions van començar poc després però no van tenir èxit. Innocent es va negar a fer marxa enrere davant les seves demandes i Frederic es va negar a acceptar. La disputa va continuar sobretot sobre la restitució de la Llombardia al Patrimoni de Sant Pere.
Les maquinacions de l'emperador van despertar una gran quantitat de sentiments antipapals a Itàlia, especialment als Estats Pontificis, i els agents imperials van encoratjar conspiracions contra el domini papal. Adonant-se que era cada cop més insegur a Roma, Innocenci IV es va retirar en secret i precipitadament, fugint de Roma el 7 de juny de 1244. Viatjant disfressat, va anar a Sutri i després al port de Civitavecchia, i d'allà a Gènova, el seva lloc de naixement, on va arribar el 7 de juliol. El 5 d'octubre va fugir d'allà a França, on va ser acollit amb joia. Dirigit-se a Lió, on va arribar el 29 de novembre de 1244, on fou acollit per la regent Blanca de Castella i d'Anglaterra
Innocent estava ara segur i fora de l'abast de Frederic II. En un sermó el 27 de desembre de 1244, va convocar tants bisbes com poguessin arribar a Lió (fins i tot van arribar 140 bisbes) per assistir al que va ser el XIII Concili General (Ecumènic) de l'Església, el primer que es va celebrar a Lió.Ioannes Dominicus Mansi, Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio Tomus 23 (Venice 1779), p. 606–686. Els bisbes es van reunir per a tres sessions públiques: el 28 de juny, el 5 de juliol i el 17 de juliol de 1245. El seu propòsit principal era guanyar-se a l'emperador Frederic II.
El Primer Consell de Lió miniatura|Miniatura del que representa l'excomunió de l'emperador Frederic II pel papa Innocenci IV El Primer Concili de Lió de 1245 va tenir menys participants de qualsevol Concili General anterior. No obstant això, hi assistiren tres patriarques i l'emperador llatí de Constantinoble, juntament amb uns 150 bisbes, la majoria prelats de França i Espanya. Van venir ràpidament i Innocent va poder confiar en la seva ajuda. Els bisbes de la resta d'Europa fora d'Espanya i França temien la venjança de l'emperador Frederic II, mentre que molts altres bisbes van ser impedits per assistir-hi ja sigui per les invasions dels mongols (tàrtars) a l'Extrem Orient o les incursions musulmanes a l'Orient Mitjà. El bisbe de Belgorod a Rússia, Pere, va assistir i va proporcionar informació sobre els mongols a través del Tractatus de ortu Tartarorum.
Durant la sessió, la posició de Frederic II va ser defensada per Taddeo de Suessa, que va renovar en nom del seu mestre totes les promeses fetes abans, però es va negar a donar les garanties que el papa demanava. El concili va acabar el 17 de juliol amb els pares deposant i excomunicant solemnement l'emperador, mentre absolien tots els seus súbdits de la seva lleialtat. qualificant-lo de "amic del soldà de Babilònia", "de costums sarraïns", "amo d'un harem guardat per eunucs" com el cismàtic emperador romà d'Orient i, en definitiva, un "heretge". El papa va donar suport a Enric I Raspe, landgravi de Turíngia i rival de Frederic per la corona imperial, iniciant-se el Gran Interregne.
Després de Lió Els actes del concili de Lió van inflamar el conflicte polític arreu d'Europa. La tensió va disminuir només amb la mort de l'emperador Frederic II el desembre de 1250: això va eliminar l'amenaça a la vida d'Innocenci i va permetre el seu retorn a Itàlia. Innocenci IV no va reconèixer Conrad IV d'Alemanya i va sortir de Lió el 19 d'abril de 1251 i excomunicà Conrad. i va arribar a Gènova el 18 de maig. L'1 de juliol Innocenci es trobava a Milà, acompanyat només de tres cardenals i del patriarca llatí de Constantinoble. S'hi va quedar fins a mitjans de setembre, quan va començar una gira d'inspecció per Llombardia, en direcció a Bolonya. En octubre de 1251 Conrad es dirigí a Itàlia des d'Ístria amb una flota pisana per intentar imposar-se al regne de Sicília, presa de lluites entre güelfs i gibel·lins.
El 5 de novembre Innocenci va arribar a Perusa. Entre 1251 i 1253, el papa es va quedar a Perusa fins que va ser segur per a ell portar la cort papal de tornada a Roma. Finalment va tornar a veure Roma la primera setmana d'octubre de 1253. Va sortir de Roma el 27 d'abril de 1254, cap a Assís i després Anagni. Immediatament es va ocupar de la successió a les possessions de Frederic II, tant com a emperador alemany com a rei de Sicília. En ambdós casos, Innocenci va continuar la política d'oposició del papa Gregori IX als Hohenstaufen, donant suport a qualsevol partit contrari que es pogués trobar. Aquesta política va embolicar Itàlia en un conflicte rere un altre durant les tres dècades següents. El mateix Innocenci IV, seguint l'exèrcit papal que buscava destruir el fill de Frederic, Manfred, va morir a Nàpols el 7 de desembre de 1254.
Mentre era a Perusa, el 15 de maig de 1252, Innocenci IV va emetre la butlla papal Ad extirpanda, composta per trenta-vuit "lleis". Va aconsellar a les autoritats civils a Itàlia que tractessin els heretges com a delinqüents, i va autoritzar la tortura sempre que es fes "sense matar-los ni trencar-los els braços o les cames" per obligar-los a revelar els seus secrets, "ja que els lladres i lladres de béns materials són obligats a acusar els seus còmplices. i confessar els crims que han comès."A. Tomassetti (editor), Bullarum, Diplomatum, et Privilegiorum Sanctorum Romanorum Pontificum Taurensis editio Tomus III (Turin 1858), p. 552–558, no. XXVII.
upright|miniatura|Innocenci IV (1243–1254) va ser probablement el primer papa que va utilitzar armes personals.
Sobirà de prínceps i reis Com Innocenci III abans d'ell, Innocenci IV es veia com el vicari de Crist, el poder del qual estava per sobre dels reis terrenals. Innocent, per tant, no tenia cap objecció a intervenir en qüestions purament seculars. Va nomenar Afons III administrador de Portugal i va prestar la seva protecció a Ottokar, fill del rei de Bohèmia. El papa fins i tot es va fer costat al rei Enric III contra els nobles i els bisbes d'Anglaterra, malgrat l'assetjament del rei a Edmund Rich, l'arquebisbe de Canterbury i primat de tot Anglaterra, i la política reial de lliurar els ingressos d'un bisbat o benefici vacant a les arques reials, en lloc de lliurar-les a un Administrador papal (generalment un membre de la Cúria) o a un recaptador papal d'ingressos, o lliurades directament al papa.